Els diaris de Madrid fan avui —i altres dies, però avui és especial, ho veuràs en un minut— com els nens quan no volen saber res d’alguna cosa. Tanquen els ulls i els cobreixen amb les mans, el pitet o el plat fins que tenen el pressentiment que ja ha passat el perill. Si són una mica més grans, sofistiquen l’actitud: alhora que tanquen els ulls, serren els llavis ben fort i es tapen les orelles amb les mans mentre criden o gemeguen, potser brandant el cap, amb intenció d’impedir el contacte dels sentits amb la realitat i desconnectar-se d’allò que no accepten, que no els agrada. Fan l’exercici simultani dels clàssics tres micos, que ara s’han tornat a fer famosos gràcies als emojis del whatsapp.

Ja fa una setmana que se segueix “el judici del segle”, el judici al procés, malgrat que les portades de Madrid fan que dormen aviam si desapareix. La decisió de no parlar-ne gairebé mai en primera pàgina serà un bon cas d’estudi a les facultats de Comunicació. No hi ha dia que no se les empesquin d’una manera o altra per fer desaparèixer el judici de la seva portada.

Avui El País segueix els avatars del Brèxit o les giragonses de Pedro Sánchez per enamorar Podemos —Cs li ha donat carbassa. L’ABC seda els seus lectors tot promovent una entrevista a Rafa Nadal, que canta les meravelles d’Espanya al nivell que se li suposa: els hospitals espanyols sí que són bons, diu el tennista. El Mundo canoneja Sánchez un dia més, no tant perquè Borrell deixi el Ministeri d’Exteriors —el poblatà s’hi haurà avingut, oi?— sinó perquè la decisió excita “al separatisme” i això és mal. La Razón fa portada Janus: tartufisme amb l’última provocació de la fira d’art contemporani Arco i cinisme per enfotre-se'n de Pedro Sánchez, que no se’n surt de fer fora el cadàver de Franco del Valle de los Caídos.

Esclar que cada diari fa la portada que bé li sembla. No faltaria sinó. També és veritat que cada portada és el resultat d’una deliberació que no és tan difícil d’endevinar. El contrafactual d’aquelles portades madrilenyes d’avui és que no hi hauria prou espai a la portada si la fiscalia s’hagués enforquillat als acusats en la fase declaratòria, que va acabar ahir —d’aquí aquest comentari: ahir no era un dia més del judici. Avui, doncs, era un dia adient per qüestionar-se com va el judici més important de la democràcia, com aquells mateixos diaris l’han anomenat. Era dia per a fer-ne un primer balanç, abans no entrin els testimonis de les parts.

Però als fiscals no ens el pon ni una. No marquen ni el de l’honor. Així que els diaris patriotes s’han estimat més fer els tres micos. Quina pena. Els nanos aprenen una de les primeres lliçons de vida en adonar-se que, quan deixen de fer els tres micos, la sopa, les verdures o el got de llet encara són davant seu, com el dinosaure del conte de Monterroso, que encara hi era.