Les generacions més joves (a Catalunya i al món) cada cop s'allunyen més de la política. I aquells que s'hi acosten ho fan cridats per l'extrema dreta: al país, la generació que més s'autoubica cap a la dreta són els nois d'entre 18 i 24 anys, els mateixos que qüestionen més el feminisme i que fins i tot s'hi oposen, que menys preocupats es mostren per l'emergència climàtica i els seus efectes, els que tenen menys consciència lingüística i els més espanyolistes, a banda de ser els que amb menys mals ulls veuen les polítiques que duu a terme Donald Trump al capdavant del govern dels Estats Units. En aquest context, ElNacional.cat entrevista Judith Toronjo (Tordera, 1990), diputada i secretària d'organització de Junts per Catalunya. Toronjo, formada a les Joventuts Nacionalistes de Catalunya (JNC), va anar de número vuit en les anteriors eleccions al Parlament de Catalunya a la llista del president Puigdemont. Va ser secretària general de la JNC, les joventuts de Junts.
Per què una jove com vostè, en un moment en el qual aquesta generació cada cop està més allunyada de la política, ha fet aquest pas per dedicar-s'hi?
Fa molts anys que tinc aquest interès i l’instint de participar de les entitats del teixit associatiu. Ho vaig fer durant molts anys en l'àmbit municipal i això va portar que, quan vaig venir a viure a Barcelona i vaig començar l'etapa universitària, m'impliqués i em fes militant de la Joventut Nacionalista de Catalunya (JNC). Vaig tenir el gran honor de ser-ne la secretària general i, a través d'estar en aquesta executiva de la Joventut Nacionalista de Catalunya, vaig viure de primera mà el 9N, l'1 d'octubre, també la repressió o la creació de Junts per Catalunya.
També va coincidir en un moment en el qual la JNC era el partit del PDeCAT i vostè va haver de decidir si es quedava o feia el pas a Junts per Catalunya…
Exacte. Va ser un dels moments més rellevants al llarg del mandat. Vam poder vehicular-ho a través dels òrgans interns, del consell nacional i d'una consulta la militància. Estic molt orgullosa d'aquella decisió que vam prendre i d'estar sempre al costat correcte de la història.
Se n'ha penedit en algun moment d'haver fet aquest pas al món de la política institucional?
No, crec que és una cosa molt bonica. Sí que hi ha dies difícils, però no me'n penedeixo.
Els seus amics, els seus veïns, la seva família… vostè nota que la veuen com ‘un bitxo raro’ dins el món de la joventut, dedicant-se a política?
És estrany perquè sí que és cert que hi ha una majoria que no es dediquen a la política, però també tinc la sort que, sobretot en el cercle d'amigues, estic rodejada de moltes persones molt interessades pel que passa arreu del món. Una amiga és regidora, o una altra treballa també com assessora en una administració.
És a dir, el seu entorn està més polititzat que no pas d’altres…
Tothom sempre ha acollit molt bé que jo participés i sempre m'han donat molt de suport, indiferentment que formin o no part del mateix partit, o comparteixin o no la majoria de les idees. És d'agrair que quan tornes a casa, a Tordera, que la gent hi sigui.
Creu que hi ha una desafecció molt accentuada políticament entre els joves?
Hi ha una desafecció que és visible. De fet, jo vaig començar a militar a la JNC en el qual hi havia un moment polític molt diferent. Demanàvem el dret a poder decidir, a poder fer un referèndum i a poder votar. De fet, quan nosaltres parlàvem d'independència fa molts anys, no ho feien moltíssimes altres formacions polítiques. És cert que va haver-hi un moment amb l'1 d'octubre que va haver-hi una mobilització molt gran dels joves del país, però sí que en els darrers anys, a través de la covid, ha costat de canalitzar potser també part de les seves sensacions, de les seves problemàtiques, i cal també donar resposta a aquestes aspiracions. És més important que mai que hi siguem aquells que ens mou la política, que tenim ganes de canviar les coses i que no deixem de representar tota aquesta generació i les que vindran. Per tant, malgrat que potser sí que és cert que no participen tant, crec que és important que hi siguin.
Vostè creu que hi falten joves a la política institucional? A les llistes dels partits?
Segurament hi falten representants de molts col·lectius diferents. Des de joves, fins a altres persones que viuen en el seu dia a dia realitats molt diferents. Si hi hagués més joves seria d'agrair i comptant amb gent de la JNC, com sempre han fet, que són joves molt formats. El secretari general de la JNC, per això, sempre ha format part de les llistes i ha tingut aquesta representació que crec que és important, però evidentment sempre en podríem tenir més.
Creu que els joves senten que les institucions dificulten el seu creixement personal?
Crec que no és que dificultin, sinó que potser no confien que els puguin resoldre algunes de les problemàtiques que més tenen al seu dia a dia, des de, per exemple, l'habitatge, l'emancipació o l'ocupació. Potser sí que això fa que hi hagi aquesta tendència a allunyar-se una mica més, perquè no estan donant resposta o no estan tractant una qüestió tan fonamental que t'afecta de primera mà i que no s'acaba de desencallar o no s'acaba de donar resposta com voldries. Aquí falta molta acció política encara per desenvolupar si de veritat ens preocupem per a aquests joves o per a les generacions no tan joves, que potser algun dia érem de menys de 30 anys i que continuem patint les conseqüències d'aquesta taxa d'emancipació o la realitat actual per poder fer un projecte de vida.
Li ho pregunto perquè sembla que ara la moda entre els joves més antisistema és optar per partits com Vox o Aliança Catalana, mentre feia uns anys potser era votar a partits d'esquerres com la CUP o Podemos…
Generalitzar tampoc m'agrada. Sí que és cert que hi ha un auge de determinats partits i moviments que han sabut captar part del votant jove i ho han fet a través de les xarxes socials. El que hem de fer és ser en tots aquests espais, com les xarxes socials, però també en la presencialitat, que no podem perdre ni molt menys de vista. També combatre no només els discursos de qui diferim, sinó, evidentment, fer propostes que de veritat sí que reflecteixin aquesta realitat.
Hi ha la idea que els joves van a les llistes per mirar de captar vots. És a dir, com a quota. Creu que això és així?
Jo crec que són un reflex de la societat les llistes. Hi ha des de gent més jove fins a gent més gran, gent de municipis més petits, o de ciutats més grans. Crec que això és la riquesa del país que tenim. Crec que s'intenta fer aquest tipus d'equilibris.
Un dels principals problemes entre els joves és l'emancipació, sobretot relacionat amb l'habitatge. Quines són les propostes per part de Junts i de la JNC per aconseguir que els joves es puguin emancipar, tenint en compte que la taxa d'emancipació és de les més altes de la Unió Europea?
Justament fa uns dies sortia que un jove de Catalunya hauria d'estalviar fins a 9,6 anys sense gastar per fer l'entrada d'un pis i per poder accedir a una propietat privada de la compra. Això és una anomalia. El que no pot ser és que només tinguem un 20% dels joves emancipats amb menys de 30 anys, o que quan t'ho comencis a plantejar sempre ha de ser compartint pis. També a vegades la vida sembla que estigui feta per estar en parella o compartir una llar, i realment hi ha una sèrie de mancances d'una generació que ha hagut de viure amb crisi, sigui de la covid-19, o la financera. Això ha impedit que puguem desenvolupar-nos com ho havien fet els nostres pares o com ho havien pogut fer altres companys.
Per a Junts per Catalunya és una prioritat parlar dels joves i ho hem de fer des d’una òptica molt transversal, perquè no només és parlar d'oci o de temes puntuals, sinó fer-ho parlant amb persones que s'inserien al mercat laboral, que necessiten oportunitats en l’àmbit del coneixement o de formació. Si volen poder emancipar-se, tenir una llar per poder comprar o llogar és bàsic que hi hagi una estratègia nacional d'emancipació. El que no podem és aprovar iniciatives puntuals des del Parlament sense una estratègia global que permeti fer una reflexió de cap a on anem. Això implica tant la modificació de la Llei de Polítiques de Joventut com també un canvi de paradigma. A través d'aquesta estratègia nacional d'emancipació hem de parlar del lloguer, perquè anem molt enrere. Cal garantir pisos de protecció oficial per a persones joves amb un 25-30% i amb ajuts que s'ofereixen per part de diverses institucions, però que estan molt desendreçats. Per exemple, hem vist com a Madrid es van aprovant bonos joven amb diversos preus, quan la realitat social del territori és molt diversa. No costa el mateix un pis a Barcelona, que un pis a Tordera, Girona o Puigcerdà. Cal que aquests ajuts els pugui gestionar la Generalitat, que tingui capacitat financera per poder fer també la millor distribució, molt més eficient i en funció de les zones tensionades.
Pel que fa a la compra, nosaltres apostem per mesures com el crèdit aval, que és una mesura que ha de ser essencial per a aquest suport davant la manca d’estalvis per fer una entrada del 20% del pis. També proposem comptes d'habitatge, que era la col·laboració públicoprivada que hi havia hagut amb entitats financeres a través de l'Institut Català de Finances d’altres anys de poder fer aquest estalvi necessari per al dia que vulguis accedir a un habitatge.
Pel que fa a la compra, s'han d'abaixar els impostos?
Hi ha aquesta pressió fiscal que ens està afectant tant als joves, però també a tota la societat. Veiem les conseqüències a la classe mitjana que són els que més surten perjudicats. I cal, per tant, que hi hagi aquest ajut per part de l'administració i dotar d'oportunitats a la gent.
Quins impostos s'haurien de rebaixar en el cas de la compra d'un habitatge?
En el cas de l'Impost de Transmissions Patrimonials (ITP), sí que hi ha hagut tradicionalment una sèrie d'ajuts fins als 32 anys. Nosaltres creiem que totes les polítiques de joventut s'haurien d’incrementar fins als 35 per aquest retrocés que hem tingut durant els darrers anys per emancipar-se. També amb altres impostos, però sobretot amb aquest 20% d’ITP, que crec que és una quantitat molt elevada. Més enllà a les ajudes d’entrada, calen mesures de suport econòmic quan un propietari posa a disposició el seu habitatge per al lloguer d'un jove, o també quan un jove lloga un habitatge disposar de beneficis fiscals. El govern Rajoy va treure la deducció estatal de lloguer per a joves i només s'ha mantingut la de Catalunya.
Què n'opina del topall del preu del lloguer?
Crec que no ha beneficiat. Hem vist que s'han intentat implantar diverses mesures, com la regularització del preu del lloguer, o també algunes iniciatives que no han tingut cap èxit. Hem retrocedit a la ciutat de Barcelona, però també a molts altres indrets. El que no podem fer és que disminueixi l'oferta, s'incrementi el preu i que cada vegada hi hagi menys oportunitats.
Tornant al que hem parlat abans que cada vegada els joves opten més per partits antisistema de dretes. Què s'ha fet malament des dels partits tradicionals?
Segurament no tinc la resposta màgica, però crec que sí que tots hem de fer una autoreflexió i canviar la comunicació cap als joves. I potser fer-ho més a través de les xarxes socials, fer-ho més en els espais on són presents, com pot ser les universitats, els centres de formació professional i escoltar-los molt. El que jo crec que els joves no permeten és aquest paternalisme que algunes vegades s'ha volgut tenir per part d'alguns espais que s'ha volgut alliçonar a joves quan ells són plenament conscients del món en el qual viuen i les dificultats per fer-hi front.
S'hauria de canviar el llenguatge en la política?
Podríem fer un llenguatge més planer i proper. Ens hauríem d'explicar més i fer-ho més enllà de les lleis. El Parlament legisla i té la seva complexitat amb les proposicions de llei, els reglaments, els decrets i tot plegat. Potser caldria entrar més en el tu a tu amb les persones i de mantenir una conversa explicant allò com beneficiarà en el teu dia a dia, com beneficiarà quan tu vagis demà a buscar un habitatge.
Passa entre els joves, però també entre la societat. Poca gent sap qui és o no coneix el nom del president de la Generalitat, però, en canvi, una gran majoria saben qui és Donald Trump o Javier Milei. Creu que té alguna cosa a veure amb la viralització a les xarxes?
La viralització a les xarxes ha fet que algunes d'aquestes persones tinguin un grau de coneixement més elevat, i per això cal explicar-nos i ser-hi, no donar per fet que pel sol fet de tenir un compte ja arribem a tothom. S’ha de trencar amb noves fórmules, amb noves maneres de comunicar-nos i, no només són importants les xarxes socials, sinó que crec que hi ha tota una part d'activisme més tradicional que també funciona i que a vegades obviem
Creu que als polítics els falta proximitat, sobretot amb els joves?
Depèn. Jo fa pocs anys que estic en política i sí que he pogut conèixer persones, no només de la meva formació, que tenen aquesta proximitat. Intento entendre aquesta política, segurament, perquè vinc d'un municipi i he conviscut amb la política municipal que crec que la proximitat és bàsica. Ho hem de fer a través d'aquests pobles o ciutats on tenim representació, que aquesta proximitat és molt més senzilla. I quan vas a un bar, a una fleca o a algun lloc, saber el nom de tothom i com adreçar-t'hi i segurament també saps dels seus problemes.
Creu que ajudaria un canvi de sistema electoral a Catalunya?
No sé si això aniria lligat un canvi de sistema electoral, però sí que és cert que hi ha la iniciativa legislativa popular registrada al Parlament per poder fer els canvis oportuns i jo crec que tot el que pugui ser en benefici que la gent es pugui sentir més representada és positiu. Potser podríem fer-ho a través del sistema actual que tenim, a través de nous mecanismes, però tot el que sigui aproximar-nos més penso que sempre és un pas.
Pel que fa al catalanisme, creu que a aquest moviment nacional català li ha faltat modernitzar-se i canviar el llenguatge? Els joves catalans cada vegada parlen menys català, tenen referents més espanyols, sobretot a xarxes socials…
Cada vegada tenim més generadors de continguts, també en català, que és una cosa que potser no passava fins fa relativament molt pocs anys i ens hauria semblat inimaginable que el hit de l'estiu pogués ser una sardana. Construint, renovant-nos, però mantenint l'essència, la identitat, el nacionalisme o la defensa de la llengua també ens podem aproximar als nous joves, però també a les generacions que comencen a anar a l'escola i que són els més petits de casa. Hem de buscar la manera i sobretot fer memòria d'on venim, del país que som i cap a on volem aspirar. Evidentment, podent respectar a altres cultures. No ens hauríem vist mai en una festa major, en una festa, en una discoteca o en un espai d'oci ballant una sardana, i això ha passat. Per tant, jo crec que estan més vius que mai i és possible d'aproximar-los joves.
Vostè tot plegat com ho aplica, com a diputada, en el seu dia a dia?
La vida de diputada és complicada i més ara amb aquest nou nomenament com a secretari d'organització del partit. Li falten hores al dia, però crec que ens en sortim prou bé. Vaig acabar la passada legislatura que estava embarassada i vaig tenir la nena just abans de les eleccions. El darrer any ha suposat un canvi molt important en la meva vida. Intentar-ho compaginar i sobretot respectar molt els horaris. Crec que tots prenem més valor a les hores que hi dediquem a casa, que hi dediquem els nostres, i crec que això és bàsic. Malgrat que no hi pugui ser totes les hores que m'agradaria, crec que aquelles que hi soc, hi puc estar. Portes endins del Parlament no es visibilitza molta feina. Normalment, la que surt és la de la sessió de control, del ple i d’aquells punts l'ordre del dia que susciten més debat, però hi ha molta altra feina. Les comissions porten moltíssimes hores de feina i a més ho has de combinar amb ser present al territori.
Creu que des del Parlament la ciutadania percep que no es tracten de temes d'especial interès per ells mateixos?
Jo crec que se'n tracten de molt d'interessants, però sí que és cert que no sempre mediàticament acaben sortint tots els temes.
Per què?
Normalment, és més atractiu la sessió de control perquè compareix el president i el Govern per retre comptes. És un mecanisme que és molt directe amb preguntes curtes de fàcil resposta. En canvi, les interpel·lacions o les intervencions són molt més llargues i són més feixugues potser de vendre-les comunicativament. Tant de bo pogués haver-hi un programa que sortís una mica de resum de què ha passat a la casa de tots els catalans, el Parlament de Catalunya. Que puguin veure que hem parlat d'economia, de fiscalitat, d’emancipació dels joves, d'educació o el problema que tens al pati de l'escola. Hauríem de mirar o intentar de buscar mecanismes perquè tot això es traduís a fer una societat més crítica, però que també veiés que aquells representants polítics hi estan treballant.
Un dels mantres també dels partits més populistes que està creixent entre els joves és la qüestió dels xiringuitos i que els polítics cobren massa. Els polítics cobren massa?
Sincerament, crec que no està pagat estar en política. És un honor increïble poder dedicar els millors anys de la meva vida a això. Abans de ser diputada havia estat durant molts anys en una empresa. Si tens un pla de carrera o un recorregut dins de determinades empreses pots tenir un bon salari si tens aquesta sort. El salari de molts joves, malauradament, són cada vegada menors perquè la cistella de la compra veiem que a més a més puja. Jo estic orgullosa d'estar on estic, però també toco de peus a terra de la realitat que vivim en el nostre país i que precisament per això estem per canviar les coses i també perquè els salaris siguin molt millors per a tots els ciutadans.
Un altre tema és la immigració. Creu que els ciutadans, especialment joves, perceben la immigració cada vegada més com un problema?
Darrerament, han sortit algunes enquestes o estudis que situen que els joves de menys de 29 anys tenen aquests discursos més radicals en aquest sentit. Si bé és cert que al meu entorn no té aquest tipus de discursos, ni pensa aquestes idees, però sí que hi ha una realitat i aquesta viralització d'alguns missatges sí que ha portat segurament al fet que hi hagi aquesta presència.
Té algun repte aquesta legislatura? Es marca algun objectiu per als joves?
M'agradaria molt que hi hagués una aposta ferma del Govern de la Generalitat i que una vegada per totes deixés de mirar tant dels interessos de Madrid i ho fes per als interessos dels catalans, el que vol dir també governar per tots els joves del país i fer-ho sense complexos, també abordant aquest repte. L’emancipació jo crec que és una emergència, és una urgència que cal abordar-la com més aviat millor. La legislatura passada vam fer un ple monogràfic, va haver-hi moltes propostes que han quedat allà pendents i nosaltres treballarem perquè s'hi doni sortida amb una estratègia nacional d'emancipació, però sobretot donant oportunitats a aquestes persones que, malgrat ser la generació més ben formada, veiem com tenen els salaris encara molt enrere i poden accedir a l’habitatge.