Darrere l'acusació de rebel·lió i la definició de l'1-O i el procés com un cop d'estat hi ha el nom del jurista i filòsof austríac Hans Kelsen (1881-1973), una de les torres del constitucionalisme contemporani. Per a Kelsen, "una revolució [un coup d'État, cop d'estat] es fa quan l'ordre jurídic d'una comunitat és anul·lat i substituït en forma il·legítima per un de nou". Aquesta anul·lació o substitució, precisa, és "tota modificació, canvi o substitució de la Constitució que no es produeix seguint allò que disposa la mateixa Constitució en vigor". Per a Kelsen només compta un fet: "que la Constitució en vigor sigui bé modificada, bé completament substituïda per una de nova d'altra forma que la prevista constitucionalment", diu a la seva Teoria Pura del Dret.

Fiscalia i acusació popular afirmen que és possible donar un cop d'estat kelsenià sense violència, sense aixecament armat. Res de nou. De fa temps, alguns noms forts de la intelligentsia espanyola (García Fernández, Gascón, Luque, Cercas...) utilitzen reiteradament les expressions "autocop", "cop d'estat a càmera lenta" o "cop d'estat postmodern" per caracteritzar el procés en sentit kelsenià i mitigar la dificultat de la gent corrent per associar a un cop d'estat les manifestacions de la Diada, la sessió del Parlament del 6 i 7 de setembre del 2017 o el que sigui.

No és només un problema de la gent. El mateix diccionari de l'Acadèmia de la Llengua Espanyola arrenca així la seva definició de cop d'estat: "Actuació violenta i ràpida, generalment per forces militars o rebels...". El DIEC fa així: "Acció de prendre violentament el poder polític d’un país un grup minoritari vinculat a un sector o a la totalitat de les forces armades".

Manipulació

Un dels que no compren aquesta manipulació de Kelsen és Jorge Cagiao y Conde (A Coruña, 1976). Professor a la Universitat de Tours (França), especialista dels nacionalismes i el federalisme, es pregunta "qui pot dur a terme aquest canvi revolucionari sense violència?". Conclou que "la simple possibilitat que es pugui fer un cop d'estat (en el sentit de Kelsen) sense violència (aixecament armat) en un Estat hauria de fer-nos pensar que el principal sospitós d'un tal cop és... el mateix Estat. Crec que pocs han fet aquesta lectura de Kelsen".

A la tesi del cop d'estat en sentit kelsenià, a la que han al·ludit fiscals i acusació popular "s'hi ha apuntat el nacionalisme espanyol", agrega. Tanmateix, "sembla difícil que algun òrgan subestatal, alguna regió, per exemple, tingui capacitat per provocar i fer efectiu aquell canvi sense l'ús de la força. Probablement tampoc no ho aconseguiria ni amb violència contra l'Estat, que és més fort", indica Cagiao en les seves reflexions.

En canvi, "per a l'Estat és relativament fàcil introduir algun canvi constitucional al marge del procediment de reforma (canvi revolucionari, doncs) en la mesura que compta amb el monopoli interpretatiu de l'ordre constitucional". Aquesta és la raó per la qual, segons Cagiao, Kelsen "ni tan sols no reté com a element clau del cop d'estat la violència [perquè], a diferència d'aquells que s'aixequen contra ell, [l'Estat] no la necessita".

Un punt crucial

Cagiao considera que la lectura dels fiscals del Suprem passa per alt un punt clau en la concepció del mateix Kelsen: "Saber si els colpistes tenien mitjans o capacitat per provocar un canvi revolucionari de l'ordre constitucional espanyol a Catalunya". Per al professor de Tours, "sense aquests mitjans, sense aquesta capacitat, adéu validesa i eficàcia del nou ordre jurídic en sentit kelsenià. Sense aquests mitjans, sense aquesta capacitat, adéu substitució de l'ordre jurídic espanyol a Catalunya per un de nou (...). Sense aquests mitjans, sense aquesta capacitat, adéu revolució i cop d'estat. A tot estirar seria un intent, molt poc convincent, que fins i tot fa riure, de cop d'estat".

Al procés i a l'1-O, prossegueix, "li falten clarament la validesa i l'eficàcia. No hi va haver ni cinc minuts d'anul·lació de l'ordre constitucional espanyol a Catalunya, ni desobediència prou important, ni falta d'aplicació del Dret espanyol als casos de desobediència. [També els hi] manca la credibilitat necessària per a aspirar mínimament a l'esmentada validesa i eficàcia. Més encara, avui, ni tan sols sabem si les autoritats catalanes tenien realment al cap provocar un canvi jurídic revolucionari o una negociació amb l'Estat. Crec que hi ha més raons per pensar més aviat la segona cosa".

Per què insisteix el "nacionalisme espanyol" en aquesta lectura de l'1-O? Segons Cagiao, aquesta interpretació només pot fer-la "qui està més preocupat per defensar l'Estat que per explicar el què passa en realitat en situacions com [aquesta]. Hi ha coses que no es veuen ni es poden explicar —és una altra de les grans lliçons de Kelsen— quan un pren partit per l'Estat i s'oblida de la resta". Al contrari, conclou aquest especialista, "un ús rigorós del jurista austríac ens duria a matisar i entendre, en sentit crític, que l'Estat ha tornat a fer la seva".