Set mesos menys un dia. Això és el que ha durat una llarguíssima campanya perquè la militància d'ERC triï la seva nova direcció i el seu nou (o no tant nou) president. L'havien d'escollir fa dues setmanes, el dissabte 30 de novembre, però cap dels tres candidats que es presentaven va superar el 50% dels vots i els dos més votats, Oriol Junqueras (que va fregar aquest tall però no hi va arribar) i Xavier Godàs (líder de la candidatura, per molts "rovirista", Nova Esquerra Nacional) s'enfrontaran en una segona volta. Així, aquest dissabte, passi el que passi, ERC tindrà un nou president que tindrà com a un dels principals encàrrecs refer el partit que començarà aquesta nova etapa, la segona de Junqueras o la primera després d'ell, pràcticament trencat. En els últims dies, els retrets que han marcat aquest llarg mig any s'han tornat a intensificar i és mal de fer pensar que la crisi interna es resoldrà aquesta nit, a les 20 h, quan el nou president sigui anunciat després que tots els draps bruts s'hagin escampat en públic, però no s'hagin rentat.
Junqueras, favorit
Des d'un primer moment, Oriol Junqueras ha estat vist com a favorit per recuperar la presidència d'Esquerra, que va deixar després de les eleccions europees, tal com havia anunciat. Des de mesos abans de les eleccions catalanes havia començat a voltar per Catalunya per tornar a connectar amb la societat i a finals de juny va celebrar la seva primera trobada amb la militància, a la seva ciutat, Sant Vicenç dels Horts. I a partir d'aquell moment no ha parat de trobar-se amb militants per escoltar-los i recollir propostes. La seva posada de llarg a Olesa de Motserrat va ser l'acte on va ser més contundent i va partir peres de manera pública i evident amb Marta Rovira, que feia dos mesos havia tornat de sis anys i mig d'exili. El trencament en el qual havia estat el lideratge més sòlid d'un partit a Catalunya en l'última dècada ha marcat aquesta crisi interna. Rovira també va deixar-la anar en el seu darrer acte com a secretària general, amb tot un reguitzell de retrets i una última petició a Junqueas: que no es presentés per poder tancar aquesta etapa tal com la van començar en el congrés de l'1 d'octubre del 2011 a Girona, junts.
La condició de favorit de Junqueras es va veure reforçada en presentar els avals: un terç dels afiliats d'ERC van posar noms i cognoms per donar suport a la seva candidatura, 2.500 en total, un miler més que qui aquest dissabte és el seu rival, Xavier Godàs. La seva victòria el 30 de novembre no va ser una sorpresa per ningú i es van complir les previsions. De fet, en els darrers dies, la candidatura de Nova Esquerra Nacional ha anat retraient que l'exvicepresident del partit assegurava que "arrasaria" en les primàries i que aconseguiria un ampli suport de la militància. Mentrestant, la versió de Junqueras era oposada: que quan es va convocar el congrés, qui tenien totes les de guanyar eren els roviristes, amb el seu control de l'aparell. Sigui qui sigui president a partir d'aquest diumenge ho farà amb bona part del partit en contra. Una realitat ben diferent dels últims 13 anys, en què Junqueras i Rovira havien governat amb placidesa i sense pràcticament oposició interna.
Renovació?
En aquesta segona volta s'enfronten un dels líders més coneguts del país (durant molts anys va ser el més ben valorat pels catalans al CEO, tot i que en l'últim baròmetre la percepció havia canviat radicalment i l'enquesta es va convertir en una nova arma llancívola entre candidatures) i un exalcalde i exaltcàrrec del Govern pràcticament desconegut pels catalans i per bona part dels militants del partit. Si la candidatura que compta amb el vistiplau de Marta Rovira volia mostrar-se com a garant de la renovació van triar un candidat que ningú pogués acusar d'haver tingut vincles amb l'estrucutra B del partit, per exemple. Tant un com l'altre, Junqueras i Godàs, han volgut fer gala que són renovadors per girar full d'una etapa nefasta on han patit quatre patacades electorals després d'un cicle guanyador. Tots dos, però, incorporen part de l'Executiva anterior en la seva proposta de direcció. Foc Nou, la tercera en discòrdia i ja eliminada, en canvi, treia pit que no hi havia cap rastre de l'Executiva del partit entre els seus candidats.
Un partit en runes
Tret d'algunes setmanes més tranquil·les, aquests set mesos la militància d'ERC ha vist com els retrets entre candidatures i companys de direcció eren una constant. No només entre aquelles persones que opten a un càrrec a l'Executiva, sinó també entre afiliats rasos que s'encaraven els uns amb els altres a través de les xarxes socials. El debat seré sobre propostes concretes, com ara l'aposta de Junqueras per obrir el partit a nous sectors per fer-lo "gran" contra la voluntat de Godàs d'enfortir l'espai de l'esquerra nacional i no saltar-se'l, han estat molt menys habituals que les ginavetades.
Per això, el repte que heretarà qui assumeixi la presidència per refer confiances serà majúscul. Tant Junqueras com Godàs s'hi han compromès reiteradament però els dubtes persisteixen. Per exemple, es veurà en els possibles relleus a les cambres parlamentàries: el Parlament està dominat pels roviristes mentre que al Congrés la situació és la contrària. L'expresident ha assegurat que convocarà a les altres candidatures aquest mateix dissabte si guanya per tornar a aixecar Esquerra i ha manifestat que vol que Godàs i els seus l'acompanyin en les seves visites al territori.
Sigui com sigui, la situació del partit és molt complexa i el nou president ho haurà de ser amb bona part de la militància en contra. A la vista no hi ha cap a eleccions convocades i tothom s'ha fixat com a objectiu aixecar el vol en les municipals del 2027, encara que abans hi poden haver unes eleccions generals anticipades si el govern de Pedro Sánchez (a qui tots dos han advertit que no entraran a negociar cap a pressupostos fins que no compleixi amb tot el que té pendent) encara és fràgil. Està per veure si la proclamació definitiva d'un nou president serveix per començar de 0 i ERC es comença a refer o al contrari i l'espiral de retrets i desconfiances es manté o, fins i tot, s'agreuja.