Una de les coses més inhòspites de la situació política actual és que hem convertit en normal l'excepcionalitat. Catalunya, la Catalunya política, però també l'econòmica, la financera, la sindical, l'associativa, la de les petites i mitjanes empreses, òbviament la mediàtica —sense aquesta seria impossible—, totes les Catalunyes existents, s'han acostumat a conviure amb l'anomalia democràtica que suposa continuar tenint presos polítics i exiliats. I un entra a la presó de Lledoners, a la de Puig de les Basses o Mas d'Enric o viatja a Brussel·les, Ginebra i Escòcia, on són els nostres representants legítims, extirpats de les institucions o de les entitats independentistes, una vegada i una altra, i no pot acostumar-se a la situació. Als vidres separadors, a les portes que s'obren i es tanquen sorollosament mentre un va transitant per cada un dels compartiments de la presó acompanyat per un funcionari. Això, en el cas dels presos. No és gaire diferent la situació dels exiliats en aquesta presó sense barrots on viuen, lluny de la seva gent i del seu món. Allunyats del que realment suposa la llibertat, els uns i els altres.

Aquest dijous tinc hora amb Oriol Junqueras a Lledoners i com passa amb tots i cada un dels presos amb qui he conversat en aquests més de dos anys a les diferents presons catalanes i de la Comunitat de Madrid, succeeix inexorablement el mateix: arriba somrient, sense expressar cap amargor, roba lògicament informal -camisa i texans, de vegades xandall-; posa la mà al vidre on s'ajunta a través d'alguns centímetres amb la teva. De vegades porta motxilla, d'altres no; de vegades llibretes amb notes molt variades, no sempre polítiques; i, normalment, tenen més ganes que se'ls expliquin coses que de parlar.

Per a Junqueras és un dia especial, ja que la Junta de Règim Penitenciari acaba de fer públic fa uns minuts que tant a ell com a Raül Romeva se'ls concedia permís per sortir a treballar unes hores fora de la presó en aplicació de l'article 100.2 del Reglament de Règim Penitenciari. Arriba Junqueras acompanyat del seu inseparable Romeva, que només s'hi quedarà uns minuts ja que té la visita d'Ernest Maragall, en aquest cas en una sala de l'interior de la presó, en funció del càrrec que ostenta. Junqueras explica que fa temps que va decidir que si se li concedia permís per sortir a treballar fora de la presó ho aprofitaria per fer el que millor sap fer: fer classes, ensenyar i aprendre. Com que és una persona pràctica, quan pot, ha escollit la Universitat de Manresa, a pocs quilòmetres de Lledoners. En una llibreta prenc notes a mà, com sempre. Encara que aquesta vegada serà diferent ja que no quedaran, com totes les altres ocasions tant amb ell com amb els altres presos, guardades per al futur, sinó que sortiran una part de les seves reflexions a la llum pública, immediatament, per decisió seva.

La vida té, realment, cops amagats. Una presó manifestament injusta i sortir durant unes hores per ensenyar, per formar alumnes. Quina assignatura impartirà?

El professor Junqueras farà el que més li agrada fer: ensenyar. Jo sempre aprenc i ensenyo. Ho he fet tota la vida, des de molt jove. També a la presó. Recordo que a la presó d'Estremera em van dir: les matemàtiques serveixen per delinquir. He pensat molt en això. Tinc moltes ganes de fer classes. Em fa molta il·lusió. Què faré? Història del pensament. No serà una història cronològica sinó escollir algunes grans idees i veure com s'han desenvolupat al llarg de la història. L'evolució de l'economia, de la ciència, els avenços científics, la religió, la física... El meu camp és inabastable i jo inesgotable. Puc estar anys així i cada dia explicant una cosa diferent. També hi entra l'evolució de la llibertat. Com les societats, els ciutadans guanyem i perdem llibertats, el paper de la democràcia...

El professor Junqueras farà el que més li agrada fer: ensenyar. Jo sempre aprenc i ensenyo

Aquesta setmana s'ha reunit al Palau de la Moncloa la taula de diàleg entre els governs espanyol i català. Què se'n pot esperar? Motius per a l'optimisme no existeixen ja que l'Estat espanyol acredita una història en què s'ha optat més per la repressió que pel diàleg...

Soc conscient que l'experiència ens ensenya que és molt difícil, però ens ho hem de prendre de la manera més seriosa possible. Potser no servirà de res, però potser en surt alguna cosa, alguna cosa. Estic convençut que la comunitat internacional i també la societat catalana tindrà en compte i sabrà valorar l'enorme esforç d'aquells que es creuen la taula de diàleg, abans que a tots aquells que no volen ni sentir-ne parlar. Que confiaran el seu futur, que faran confiança, als que s'han pres més seriosament la disposició al diàleg. I ERC és qui més ha confiat en la taula de diàleg des del primer moment. El diàleg és la bandera en què hem cregut i no podem cedir-la als qui no hi han cregut mai, com l'Estat espanyol. Seria un error fonamental, imperdonable.

El diàleg és la bandera en què hem cregut i no podem cedir-la als qui mai no hi han cregut, com l'Estat espanyol

Hi ha moltes veus crítiques, que diuen que aquest camí ja s'ha fet sense cap resultat.

Sempre és més fàcil cridar que dialogar. Que és molt difícil ja ho sabem. Estem a anys llum en el diagnòstic i en les propostes. Però som aquí perquè ens atrevim a fer les coses difícils, com quan vam fer el referèndum i assumim la repressió amb dignitat. Hi ha qui deia que Gandhi s'equivocava parlant i dialogant, que Martin Luther King també s'equivocava ja que no canviaria l'opinió de la comunitat blanca i del poder americà, o Nelson Mandela, que havia patit la repressió i alhora va ser el capdavanter del diàleg. Però les coses passen perquè han de passar i aquesta és la nostra batalla ara. Almenys, la batalla d'Esquerra, que som els que hem forçat la taula de diàleg.

He dedicat bona part de la meva vida a estudiar aquest Estat i sé com reacciona. A mi, com es va comportar l'1 d'octubre i les setmanes posteriors, no em va sorprendre. Al camí de la llibertat hi ha d'haver gent que perdi la llibertat. Ja sabem que l'Estat no vol sentir parlar de dialogar però precisament perquè és difícil, és molt meritori que s'hagi aconseguit. El nostre esforç és sincer, ens ho prenem seriosament i per això demanem confiança. Que tota la gent que vol que dialoguem ens segueixi, ens acompanyi. Que tingui la confiança del país. Ja sabem que la solució als nostres problemes és l'autodeterminació però aquesta només arribarà si cada vegada som més i més forts i sumem complicitats entre els sindicats, les empreses, mitjans de comunicació, entitats, societat civil, etc. Llavors podrem implementar el resultat de l'1 d'octubre. Nosaltres ens asseiem a dialogar amb generositat i amb total honestedat.

Demanem confiança. Que tota la gent que vol que dialoguem ens segueixi, ens acompanyi

Més escepticisme o confiança?

Li diré una cosa: miri, les meves primeres quatre declaracions una vegada detingut i traslladat a la presó d'Estremera van ser una davant de l'Audiència Nacional i les altres tres davant del Tribunal Suprem. Dues de les quatre van coincidir amb la vigília dels aniversaris dels meus fills i la tercera amb la nit de Reis. Quines probabilitats matemàtiques hi havia que això passés? Han de ser molt poques, poquíssimes. Doncs a mi em va succeir. Així actua l'Estat espanyol amb la seva cara més venjativa. Els dies en què pot produir més dolor. Trobar les possibilitats que això succeeixi és tot un repte matemàtic. M'agradaria que els lectors del seu diari calculessin les probabilitats i conèixer-les. Ens ajudarà a avançar, com ha dit el vicepresident Pere Aragonès, avui en l'esmorzar amb els lectors d'El Nacional.cat, omplir els carrers i les taules simultàniament.

El president Quim Torra ha donat públicament per acabada la legislatura catalana i ha assenyalat, sense posar cap data, que després de l'aprovació dels pressupostos convocarà eleccions. Quin hauria de ser, segons la seva opinió, el calendari electoral?

El rellevant és aprovar els pressupostos per ajudar la gent, per tenir més recursos als hospitals, més diners per a l'ensenyament, més autonomia financera per atendre totes les necessitats del país. Les eleccions són una potestat del president de la Generalitat a qui desitgem sort i el millor resultat possible, com a tothom. Que encertin en les seves decisions ja que així més meritori serà que aconseguim guanyar.

Unes eleccions a les quals Esquerra anirà amb un nou candidat després que des del 2012 hagi estat sempre el cap de cartell Oriol Junqueras...

Per què ha de ser així? Aquest no és l'escenari que jo preveig...

Quan tingui tots els drets d'eurodiputat la meva voluntat és tornar a ser candidat a la presidència de la Generalitat

El Tribunal Suprem, entre altres condemnes, l'ha inhabilitat durant 13 anys per ocupar càrrec públic...

Sí. Però jo compto que el Tribunal de Justícia de la Unió Europea o el Tribunal General de la Unió Europea em rescabalin plenament dels meus drets i d'acord amb la sentència del 14 de setembre de l'any passat adquireixi la meva condició plena d'eurodiputat. Així ha de ser i per això hem realitzat i realitzarem tots els requeriments necessaris davant de les instàncies judicials europees perquè ens donin la raó i resolguin l'anomalia actual. Ja amb tots els drets d'eurodiputat, totes les condemnes decauen i la meva voluntat és, si el partit està d'acord, tornar a ser el candidat a la presidència de la Generalitat. Si no fos així, cosa que no contemplo, sempre serà algú millor que jo. Esquerra té un molt bon equip.

Però fins ara no ha estat així i no sembla probable...

Per què? Ara esperem els tribunals europeus i que ens donin la raó respecte a la immunitat. Jo confio en els tribunals europeus i també que aquesta situació acabarà produint-se perquè la llei és molt clara. Però bé, som un equip formidable i em sento orgullós dels meus companys i companyes. Pere Aragonès és una persona molt preparada i un candidat formidable. No és el meu hereu perquè jo també aprenc d'ell, com també aprenc d'altres com Marta Rovira. Tenim grans hereus de la dignitat que vam viure durant l'1-O. El camí cap a la llibertat col·lectiva exigeix que alguns perdem la llibertat, però és millor que la perdem nosaltres pel bé de la llibertat de la societat. I he deixat als meus, el compromís per la llibertat. I això serveix per a Pere Aragonés o Marta Rovira i per a tants d'altres.

La situació de Marta Rovira és ara com ara diferent de la seva. Hi ha d'anar, en la candidatura electoral?

El partit estaria encantat que fos a la llista però això és decisió seva. Però la conec molt, estic convençut que estarà encantada de sumar i aportar amb generositat, com tots els altres. El compromís de la nostra gent és èpic i desbordant.

Demà se celebra el primer acte del Consell de la República a Perpinyà, amb l'enorme càrrega simbòlica que té que el president Puigdemont i els consellers Toni Comín i Clara Ponsatí siguin a terra catalana. Quines sensacions li produeix?

Em sembla molt bé que es facin tota mena d'actes i tant de bo poguessin fer-ho també a Barcelona, a Lleida, a Sant Vicenç, a tot arreu. Jo també tinc ganes de compartir coses, vivències i participar en actes de tot tipus i sortiré, perquè això passarà, i seré molt feliç envoltat de molta gent. Desitjo que facin un acte el més obert possible.

Si pogués aniria a l'acte de Perpinyà, de la mateixa manera que espero que ells anirien a un acte meu

Vostè hi aniria, si pogués?

Sí. De la mateixa manera que espero que ells anirien a un acte meu. Com més gent tinguem tots, millor. Ja he contestat abans que el junquerisme és obrir-se als altres, penetrar en terrenys que ens són difícils, convèncer els que no són nostres.

La conversa entra en altres camins i l'entrevista per a El Nacional.cat arriba a la seva fi. La resta haurà de reposar, igual que les altres reflexions dels altres presos polítics i exiliats. Junqueras s'aixeca per acomiadar-se i fa tota una exhibició de búlgar, idioma que està aprenent a la presó. Aprendre i ensenyar, com deia al principi de l'entrevista.