L’elit de la judicatura espanyola —el Suprem, el Poder Judicial, l’Audiència Nacional— està inquieta i emprenyada. Aquests sismògrafs de l'estat profund que són les portades del Trio de la Benzina fa dies que registren tremolors i obren amb la mateixa cantarella: el govern espanyol abandona i deixa desprotegits als jutges, que fa un mes que reben tant com les criades del senyor Ramon. Els gemecs arrenquen de l’acord entre el PSOE i Junts, que reconeix l’existència de guerra judicial (lawfare) contra l’independentisme. Pedro Sánchez ho va reblar, ampliant el concepte, en qualificar de lawfare les operacions del ministeri de l’Interior de Jorge Fernández Díaz en comandita amb la “policia patriòtica” de l’excomissari José Manuel Villarejo.
La llista de casos i protagonistes de lawfare és llarguíssima. S’hi podrien incloure des de la conxorxa de Daniel de Alfonso fins a les sentències que regulen l’ensenyament del castellà i del català, signades pel Tribunal Superior de Justícia de Catalunya en el paper del Parlament i del Departament d’Educació (l’ONU s’ha preocupat per aquest afer, per cert). I com més va més en surten. Aquest dijous s’ha sabut que el jutge de l’Audiència Nacional, Manuel García Castellón —sempre promogut i patrocinat pels governs del PP—, va ordenar la intervenció total dels mòbils d’unes 40 persones de l’entorn independentista, entre altres els exdiputats David Fernández i Albano Dante Fachín. Fins i tot la fiscalia va demanar que les aturessin, que no hi havia res. L’Antoni Bassas explica un parell d’anècdotes sensacionals sobre els informes d’aquestes escoltes, en la mateixa línia còmica de la Guàrdia Civil incorporant al cas Tsunami el Concert de Sant Esteve al Palau de la Música pels crits d’independència.
A redós de la persecució policial i judicial de l’independentisme, una part influent del kommentariat espanyol deixava anar sense gaire vergonya (Pablo Llarena, presidente) el nom de l’instructor de la causa contra l’1-O com una opció per a encapçalar el govern d’Espanya. També es lloava la sala segona del Tribunal Suprem, presidida per Manuel Marchena, com “l'única referència de poder real, efectiu i eficient” davant del “fracàs governamental” a l’hora de domar Catalunya i aturar l’independentisme. Doncs fa dos dies, aquests dos fars de l’Estat han estat titllats al Congrés dels Diputats de “persones indecents” que “haurien de ser destituïts i jutjats”, en paraules de la cap del grup parlamentari de Junts, Míriam Nogueras.
Sí que s’ha vist al ministre Fèlix Bolaños córrer a apaivagar a l’elit dels jutges espanyols, que feien escarafalls d’indignació pomposos i solemnes. Poca cosa més, però: no s’han vist grans manifestacions massives de solidaritat amb ses il·lustríssimes. Al contrari, hi ha grups parlamentaris que volen fer passar als jutges esmentats i d’altres, per les comissions d’investigació sobre la repressió i l’espionatge a l’independentisme. L’emprenyada judicial no deu ser menor i d’aquí ploren les portades que aquest dissabte publiquen El Mundo (“Els jutges avisen al Congrés: no poden ‘ni admetre que els citin’”), l’ABC (“Malestar al Suprem per la manca de suport del govern [espanyol]”) i La Razón (“EL CGPJ clama per les comissions d’investigació i demana que deixin en pau als jutges”).
