La Fiscalia General de l'Estat ha presentat, poc després de les onze del matí, els escrits d'acusació del judici de l'1-O: va a màxims i demana 25 anys de presó per a Oriol Junqueras pel delicte de rebel·lió.

El ministeri públic demana entre 16 i 17 anys per a la resta de presos polítics acusats de rebel·lió. Els acusa, a més, de malversació, i manté la desobediència per als membres de la Mesa.

L'escrit d'acusació signat pels quatre fiscals que han seguit la instrucció acusa Oriol Junqueras de rebel·lió i demana per a ell 25 anys com a màxima petició. Després desgrana totes les penes per a cadascun dels 18 investigats.

 

La fiscalia basa la seva acusació en tres eixos: l'Executiu, el Parlament i la vessant social. A partir d'aquí, incideix en com des del 2012 es va preparar l'escenari per aconseguir la independència i com es van fer crides a la mobilització per aconseguir l'objectiu.

Per a Jordi Sànchez, Jordi Cuixart i Carme Forcadell la fiscalia demana 17 anys de presó per rebel·lió. Per a la resta de presos —Raül Romeva, Jordi Turull, Josep Rull, Joaquim Forn i Dolors Bassa— en demana 16 per rebel·lió i malversació.

La fiscalia demana penes de set anys de presó per als consellers acusats de malversació i desobediència. Són Carles Mundó, Meritxell Borràs i Santi Vila.

Per als membres de la Mesa Lluís Corominas, Lluís Guinó, Anna Simó, Ramona Barrufet i Joan Josep Nuet, acusats de desobediència, demana multes de 30.000 euros i inhabilitació d'un any i vuit mesos sense poder exercir un càrrec públic. La mateixa pena demanen per a Mireia Boya, de la CUP.

L’escrit d’acusació és provisional. Les acusacions definitives es fan durant el judici. En primer lloc tan bon punt comença i, en darrera instància, abans de fer les conclusions finals de la vista oral, cosa que obre la porta a una rebaixa de les penes que s’han demanat inicialment avui.

Els arguments dels quatre fiscals

Els fiscals Javier Zaragoza, Consuelo Madrigal, Jaime Moreno i Fidel Cadena argumenten que els acusats van fer "una acció combinada i sincronitzada de tres pilars bàsics: el parlamentari, l'executiu i el social".

"Els acusats pretenien vorejar l'aplicació de la legalitat constitucional i estatutària i impedir el compliment de les resolucions administratives i judicials dictades a l'empara d'aquesta per aconseguir com a objectiu últim —amb les seves pròpies lleis i les seves pròpies estructures d'estat— declarar la independència d'aquesta part del territori", diu el text de l'escrit de conclusions, que també admet que finalment no es va fer efectiva ni la independència ni la república, una "finalitat que van estar a punt d'aconseguir amb actes delictius que van executar posant així en greu perill l'ordre constitucional.

Rebel·lió i no violència

"Preveien l'ús de tots els mitjans que fossin necessaris per aconseguir el seu objectiu, incloent-hi —davant la certesa que l'Estat no acceptaria aquesta situació— la violència necessària per assegurar el resultat criminal pretès, valent-se per a això de la força intimidatòria que representaven, per una part, l'actuació tumultuària desplegada amb les grans mobilitzacions ciutadanes instigades i promogudes per ells mateixos i, per una altra part, l'ús dels Mossos d'Esquadra com un cos policial armat i integrat per 17.000 efectius aproximadament, que acatarien exclusivament les seves instruccions —tal com va passar— i que, si arribés el cas, podria protegir coactivament els seus objectius criminals, sostraient-se així del compliment de la seva genuïna funció de guardar i preservar l'ordre constitucional".

Així justifiquen els fiscals la violència necessària per avalar el delicte de rebel·lió, exposant que tenien la intenció de fer servir tota la força per intimidar l'Estat, tot i que no hi ha actes de violència provats.

Per primera vegada es parla dels Mossos d'Esquadra com un cos a reacció per aconseguir la independència i avalar així la violència necessària per acusar d'un delicte de rebel·lió.

En cap moment de l'escrit d'acusació no s'acredita l'alçament ni la violència armada. Tots els exemples relatius a la violència fan referència a les concentracions que hi va haver i a la resistència pacífica de l'1 d'octubre. De fet, la fiscalia presenta com a proves de violència els informes de la policia espanyola amb els agents ferits.

Tot i que la causa contra el major dels Mossos d'Esquadra és a l'Audiència Nacional, la Fiscalia General de l'Estat barreja constantment els dos processos per acreditar la suposada violència i l'ús del Govern de la força de la policia catalana. En aquest sentit, i tot i que en les declaracions tant Joaquim Forn com els testimonis van negar que els dirigents polítics donessin ordres directes als Mossos, els quatre fiscals continuen mantenint que els "comandaments dels Mossos d'Esquadra van anteposar les directrius polítiques rebudes del Govern de la Generalitat al compliment de la llei i del mandat judicial que en prohibia la realització".

2012, l'origen

Per argumentar les diferents acusacions i donar entitat de líders a Junqueras, Forcadell i els Jordis, la fiscalia crea els tres eixos en els quals es basa per fer les acusacions: l'Executiu, el Parlament i les entitats socials.

Situa l'origen en el 2012, quan Artur Mas i Oriol Junqueras signen l'acord per a la Transició Nacional, fent de Junqueras ideòleg en funcions i amb representació en el Govern un cop plega Mas. 

Per al ministeri públic hi ha un factor clau: la mobilització. I s'agafa a una cita del Llibre Blanc on diu que "el suport de la societat civil mobilitzada podria constituir igualment un factor decisiu per aquest objectiu [forçar la negociació amb l'Estat]".

La fiscalia comença el seu escrit amb tot el relat dels fets. Els mateixos que consten a la querella i els mateixos que va fer servir Pablo Llarena per a fer l'escrit de processament. Però el relat dels fets només demostren un presumpte delicte de desobediència. No hi ha cap indici ni prova de violència que és el que preveu el codi penal per imputar un delicte de rebel·lió.

"En definitiva ―diu la fiscalia― el pla independentista contemplava nítidament l'alternativa de la via unilateral i la crida a la ciutadania per oposar-se a la resposta de l'Estat, de manera que ni les normes jurídiques vigents ni les resolucions judicials poguessin ser complertes i/o executades davant l'oposició multitudinària desplegada".