L'elaboració del sistema electoral espanyol va nodrir-se d'una premissa maquiavèl·lica. Que guanyés Adolfo Suárez sense complicacions va ser la idea que va inspirar la seva creació per part d'unes elits que volien assegurar-se el control del mapa electoral. Així es va fer un autèntic exercici d'enginyeria –en benefici de la Unió de Centre Democràtic (UCD)–, tal com explica en les seves memòries un dels pares del sistema, Óscar Alzaga.
Canvi de taulell
El fet s'anomena herestètica. És a dir, la manipulació directa de l'estructura política –les regles del joc– en favor d'un partit. La configuració que es va fer aleshores anava encaminada a afavorir el bipartidisme, i la victòria del partit conservador del moment –la UCD. La tendència es va mantenir durant anys, quan el Partit Popular (PP) li va prendre el relleu i va esdevenir la força hegemònica amb el Partit Socialista (PSOE).
Semblava que la situació no hagués de canviar mai. L'exemple era Izquierda Unida, que no acabava de desbancar els dos grans i quedava relegada al tercer lloc. Tanmateix, la forta emergència de dues noves forces polítiques ha permès un escenari sense precedents: el mateix sistema electoral, amb els seus habituals defectes i manipulacions, serà el que permeti l'entrada de dos nous partits: Ciutadans i Podem.
El 'biaix conservador'
Els acadèmics anomenen "biaix conservador" al conjunt d'efectes buscats en el sistema electoral per beneficiar la UCD o un partit d'ideologia similar, com li va passar al PP més tard. Aquesta mateixa distorsió podria estar beneficiant C's.
El biaix conservador s'articula a partir de l'anomenat prorrateig dels escons. És a dir, la forma com es distribueixen. A l'Estat Espanyol la LOREG –llei electoral– atribueix a cada província un mínim inicial de dos diputats (Ceuta i Melilla només un cadascuna), i la resta (248 diputats) es reparteixen segons la població. És a dir, un total de 350 seients. Se sap que les zones poc poblades –com el món rural– estan sobrerepresentades en relació amb les urbanes –amb més habitants– ja que les primeres reben proporcionalment més diputats.
Beneficiar les zones rurals, a priori, no amaga benefici a cap formació en concret. L'avantatge s'assoleix quan casualment en aquestes zones hi ha un partit amb certs trets que li generen més propensió a guanyar. Així s'esdevé l'efecte variança. Els pares del sistema electoral sabien que a les zones rurals les formacions "conservadores", com la de Suárez, eren afavorides i, per tant, amb menys vots podrien arribar a obtenir més escons.
L'exemple per antonomàsia és Sòria, on un vot "val" més que a altres regions –l'escó és "més barat". Va passar a les eleccions de 2004: un diputat a la província castellana costava 20.000 vots, mentre que un a Madrid cinc vegades més: 100.000. La Constitució permetria ampliar el Congrés fins a 400 diputats –actualment són 350– fet que faria incrementar la igualtat política "d'un home, un vot", que és la premissa bàsica de qualsevol democràcia.
Ciutadans s'obre pas
Com li va passar al PP aleshores, en prendre el relleu d'UCD, la formació d'Albert Rivera podria nodrir-se del biaix conservador. Es coneix que C's rep un transvasament d'electors per part del PP en major mesura. En conseqüència, amb la davallada de vot del PP (d'un 44% al 28%), podria explicar-se perquè hi ha províncies rurals com Àvila o Sòria, on el PP i C's conviurien.
El fet no és fàcilment assolible en aquelles circumscripcions petites, per sota els deu escons. Però C's ha aconseguit penetrar en províncies de fins i tot cinc o menys diputats: Burgos, Castelló, Albacete, Segòvia, Salamanca, entre d'altres. La hipòtesi subjacent podria ser el relleu generacional: els joves liberals i conservadors votaran C's, en comptes de PP. Sense obviar el factor quantitatiu (nombre de vots): on C's s'apropa al PSOE, li treu escons, substituint-lo com a segona força en algunes províncies.
Alhora, aquesta circumstància també es fonamentaria en l'efecte del bipartidisme.
"L'efecte majoritari"
La irrupció de Ciutadans i Podemos, s'ha nodrit d'una altra lògica del sistema electoral de la transició. Tradicionalment el biaix majoritari ha beneficiat els dos grans partits, a causa de la interrelació entre la magnitud de la circumscripció –nombre d'escons assignats per província– i la fórmula electoral emprada. Aquest és el sistema d'Hondt. Ara bé, en sí mateixa, no és aquesta llei que produeix la desproporció.
La desproporcionalitat esdevé més acusada quan les províncies tenen menys de 8-9 escons, és a dir, el 60% dels casos a Espanya. Són circumscripcions majorment agràries. En aquest sentit, es considera que un sistema electoral és proporcional quan el percentatge de sufragis que obté un partit polític és similar al percentatge d'escons en què s'han traduït els vots. Com més semblança, més proporcionalitat en el repartiment, com passa en àrees urbanes.
Entre les causes profundes per les quals es va promoure l'efecte majoritari hi ha el record de la ingovernabilitat de la Segona República a causa del seu multipartidisme. Els legisladors van assegurar-se que assentarien dues forces sòlides per no desestabilitzar la democràcia. Així, molts vots per a partits petits no es traduirien en representació. L'efecte majoritari comportava també, doncs, dificultats per consolidar una tercera força.
Podemos, urbà
Segons el CIS, els escons de Podemos serien eminentment urbans o d'aquelles circumscripcions d'almenys 7-8 escons –amb excepcions, com Àlaba o Còrdova.
L'entrada del partit com a quarta força dins un escenari bipartidista s'explica per la major proporcionalitat de les províncies on aconsegueix la seva representació. Per exemple, Barcelona (31 escons) o Màlaga (11), que són més proporcionals que Càceres o Salamanca –amb quatre escons, respectivament. Aquest efecte també beneficiaria C's.
La nova política també és capaç de desafiar el vell sistema electoral de la transició.