Amb l'Ada Colau em passa una cosa curiosa. Especialment quan es posa de perfil, el seu cap em fa pensar en el de Josep Pla, quan era gran i portava boina. Hi veig el mateix front hiperactiu, els mateixos ulls mefistofèlics, el mateix nas d'au de presa, la mateixa boca de jòquer i la mateixa vida interior hipersensible i tumultuosa. Hi veig el mateix vedetisme, i el mateix narcisisme monstruós i entendridor, disfressat de falsa modèstia. La mateixa personalitat presumida i magnètica, el mateix sentit felí de l'escenari.

Des del punt de vista polític, Colau és com la Forcadell dels pobres. Tot i que va una mica més mudada des que és alcaldessa, encarna aquesta dona del país que vesteix de pastoreta, i que ha trobat en la defensa dels febles i la denúncia de totes les injustícies del món una forma de princesisme alternativa. D'entre les dones que han desembarcat en primera línia de la política els últims anys, és de llarg la que té més dots de líder i la que més riscos personals ha pres per defensar les seves idees i ser reconeguda. Això li dóna un aire genuí que d'altres no tenen.

D'entre les dones que han desembarcat en primera línia de la política els últims anys, és de llarg la que té més dots de líder i la que més riscos personals ha pres per defensar les seves idees i ser reconeguda. Això li dóna un aire genuí que d'altres no tenen

El discurs de la Colau no s'esgota amb la unitat d'Espanya ni amb la independència de Catalunya, ni es pot satisfer amb una dedicació merament professional. Ni tan sols es pot satisfer en una vida, perquè la injustícia no s'acaba mai. Colau forma part d'aquest grup de líders nous una mica bruts i despentinats que han arribat a la política a través dels moviments antiglobalització. La base del seu èxit no és només l'adhesió a les grans paraules que aquests sectors maneguen –llibertat, pau, igualtat–. També és la connexió que la seva humanitat té amb el pòsit d'insatisfacció i de ràbia contra el món que la història de derrotes ha socialitzat en el país.

La manca de poder polític ha fet que empatitzar amb els marginats i defensar-los hagi estat una via habitual de reconeixement a Catalunya. Ara que Europa també va quedant desposseïda de poder, aquesta via dóna rendiments que eren impensables fa uns anys. La capacitat per connectar amb una indignació profunda, que va més enllà del moment conjuntural, l'ha ajudat a situar-se en el centre del vast imaginari progressista del país i actualitzar-lo. En el calaix de sastre de Colau hi cap tant el maragallisme, com els moviments antiglobalització, com aquell experiment fallit que es va dir Ciutadans pel Canvi, com el barri xinès dels anys trenta, amb tota la tropa d'escriptors que venien a inspirar-se en la misèria aliena.

Colau és filla única de pares divorciats de classe mitjana. El seu pare és un hippy autèntic que viu a Cabo de Gata i la seva mare té tres filles –una de les quals treballa en un fons d'inversió–, que l'admiren molt –segons es va poder veure al programa El Convidat de l'Albert Om–. Acostumada a viure en una família poc convencional des de l'adolescència, va estudiar en una escola concertada de Sant Gervasi, en la qual va organitzar la seva primera vaga. En aquesta escola hi va ser delegada de classe i hi va conèixer un professor francmasó, de família obrera, que la va introduir al seu primer grup polític: el Movimiento de Crítica Radical.

En el calaix de sastre de Colau hi cap tant el maragallisme, com els moviments antiglobalització, com aquell experiment fallit que es va dir Ciutadans pel Canvi, com el barri xinès dels anys trenta, amb tota la tropa d'escriptors que venien a inspirar-se en la miseria aliena

A la facultat de Filosofia es va implicar en la política universitària i també va ser delegada de curs. Tot i les sis matrícules i els 16 excel·lents que va treure, no va acabar de llicenciar-se. Durant un temps va provar de ser actriu i fins i tot va participar en una sèrie de televisió però, segons diu, va arribar a la conclusió que actuar no era el seu fort. Als 27 anys, quan ja havia renunciat a la fama artística, va aparèixer en una nota breu del The New York Times. Una manifestació a Barcelona contra el Banc Mundial havia deixat 39 ferits i 19 detinguts. Colau va declarar: "La policia ha provocat la baralla." Antonio Baños i David Fernàndez també van participar en la mobilització. Era el juny del 2001.

Fins a la quarentena, Colau va combinar l'activisme amb feines temporals. Va escriure guions, es va disfressar de Pare Noel, va fer de figurant animat al Museu de Cera de Barcelona. El 2006, va assistir a una conferència de Jordi Borja, un ex-Bandera Roja amb molta influència a l'ajuntament de Maragall, i en el torn de preguntes va llançar un virulent atac contra ell i tot el que respresentava. Borja va agafar aquella jove llenguallarga i no sols es va dedicar a polir-la, sinó que també li va donar feina estable. És així que el 2007 Colau aconsegueix el seu primer contracte fix, i entra a l'Observatori DESC, una ONG finançada per l'Ajuntament de Barcelona que va tenir Gerardo Pisarello de vicepresident durant molts anys.

A partir d'aquí la vida de la futura alcaldessa comença a agafar forma. Colau, que havia flirtejat amb el moviment okupa, concentra la seva vocació de crítica social en el camp de l'habitatge i es dedica a irrompre en els mítings d'Iniciativa disfressada de "Supervivenda". Quan torna a aparèixer al The New York Times, el 2010, ho fa denunciant que "a Espanya, et treuen la casa però et deixen el deute". Són els anys dels escraches, de la PAH i dels grans debats a Tele 5 que culminen amb l'aparició de Colau al Congrés de Diputats per denunciar la situació dels desnonats.

Als 27 anys, quan ja havia renunciat a la fama artística, va aparèixer en una nota breu del The New York Times. Una manifestació a Barcelona contra el Banc Mundial havia deixat 39 ferits i 19 detinguts. Colau va declarar: "La policia ha provocat la baralla"

La resta de la història és coneguda. Colau es va presentar a l'Ajuntament com el paradigma de la nova política amb una llista plena de vells coneguts i va guanyar les eleccions. Als debats electorals se la veia molt incòmoda amb la crítica o les opinions contràries a la seva, i li sortia la nena gelosa de les seves coses que no deixava que les seves germanastres li toquessin res de l'habitació. A la primera reunió del consistori, hi va enviar el marit, en representació seva, per negociar el sou dels regidors, cosa que va indignar la resta de partits. El marit, que treballava de tècnic financer a la Fundació Futbol Club Barcelona, subvencionada per Qatar, va deixar la feina per entrar a treballar amb ella a l'Ajuntament.

Colau encara ha de demostrar que la nova política sigui diferent a la vella, però el seu prestigi és immens. Segurament perquè ha trepitjat carrer i també perquè, una mica com Jordi Pujol en el seu temps, ha sabut amagar la seva ambició i la seva vanitat darrere d'una aventura col·lectiva. Si Pujol amagava la seva sofisticació rere una màscara de franciscanisme i vulgaritat, ella sempre diu que és una persona normal, plora amb facilitat i es posa vermella amb els elogis. Algú hauria de dir-li que deixi d'utilitzar sostenidors de roba, perquè a les rodes de premsa de vegades se li marca el mugró.