Le Monde, el vespertí de referència a França, tria com a informació principal d'aquest dijous el conflicte català, al qual dedica el titular de portada i les pàgines 2-3. Mentre el títol de portada és “Madrid i Barcelona, el diàleg impossible”, el fil de la crònica principal (títol: “Guerra de nervis”) és menys pessimista, però no s’està de dir que el dur discurs del Rei, “alineat amb el de Rajoy”, complica una eventual solució. Aquesta valoració està en sintonia amb la que fan els grans mèdia internacionals.

El diari, de centreesquerra, descriu l’estratègia del Govern com un ganivet de doble tall. Amb un busca “guanyar temps per calmar el carrer i exigir la mediació en el conflicte amb Madrid”, mentre amb l’altre “prepara la declaració d'independència”. Són plans “complementaris i contradictoris”, però que permeten a Puigdemont mantenir la iniciativa.

En el discurs de dimecres a la nit, de rèplica al Rei, Puigdemont va ser més moderat en la proposta que les entrevistes que dena a la premsa estrangera, explica la crònica. Mentre al discurs no va esmentar la DUI ni va dir la paraula “independència” i va apostar per la mediació, a les entrevistes apareix més combatiu, disposat a aplicar el resultat del referèndum immediatament i a anar a la presó si convé.

Estratègia del Govern

El Monde assenyala que Puigdemont “fa servir la premsa estrangera per enviar un missatge més radical als seus simpatitzants, sabent que serà àmpliament redifós pels mèdia catalans”.

La corresponsal a Madrid justifica el títol de portada en una altra peça. Allí escriu que “l’única certesa avui és que Madrid no negociarà amb Barcelona fins que (…) el Govern no abandoni els seus plans secessionistes”. Madrid mai acceptarà organitzar un referèndum d’autodeterminació perquè “provocaria el risc de balcanitzar Espanya”.

L’alternativa del govern de Rajoy —suspendre l’autonomia— és complicada, afegeix. Aplicar l’article 155 exigeix pactar quines mesures concretes es desenvoluparan —perquè l'article és molt difús i no les detalla— i el PP, en aquest punt, no ha aconseguit encara el consens d’altres partits.

Felip contra Juan Carlos

El diari és crític amb el paper del Rei. Per fer-ho curt: els analistes que cita no el deixen bé. Un és Fernando Vallespín, catedràtic de l’Autònoma de Madrid i habitual d’El País. “El discurs de Felip VI ha arribat al punt per al govern de Rajoy, que, després de gestionar malament la crisi catalana, s’amaga darrere la justícia i la policia, i ara del Rei”, diu. “És obvi que [el Rei] havia de defensar l'estat de dret, però li va mancar emoció, compassió —dir alguna cosa en català— i sobretot la defensa de l'acord, el diàleg, la concòrdia”.

Le Monde diu que Felip VI surt molt mal parat de la comparació amb la intervenció del seu pare quan el cop d’estat del 23 de febrer del 1981. “Juan Carlos es va guanyar el respecte de la gent i de l’exèrcit”.

L’altra cita és Iñaki Gabilondo, un dels estendards periodístics del Grupo Prisa. “No només les seves paraules no detindran la revolta sinó que potser fins i tot l’embolicaran encara més”, diu Gabilondo, per a qui Felip VI “va sacrificar la seva capacitat per presentar-se com a àrbitre”.

Els bancs

En una altra peça, el Monde analitza la situació dels bancs arran del conflicte. Pel diari francès és molt clar que cap dels grans bancs amb seu a Catalunya —i aquí apareixen citats Caixabank i Sabadell— es deixaran perdre la liquiditat del Banc Central europeu i, en cas d’inestabilitat i risc que Catalunya quedi inicialment fora de la UE, marxaran.

Això, expliquen els analistes consultats pel diari, posa el teixit econòmic català en un dilema: es complicaria el mercat del crèdit per a les pimes catalanes —però també el cobrament dels deutes dels bancs—.