Vladimir Putin va rebre Marine Le Pen al Kremlin el 24 de març del 2017. La reunió va tenir lloc a un parell de mesos de les eleccions presidencials, i pretenia exhibir la seva sintonia en temes com l’oposició a la UE i l’OTAN. La líder del llavors Front Nacional, que ha rebut finançament rus per almenys deu milions de dòlars, va aprofitar per a traslladar-li el suport a l’annexió de la península de Crimea i el rebuig a les sancions europees. Sense inconvenients, la trobada va quedar documentada en diverses fotografies. Fins i tot era un reclam electoral. Fins que va deixar de ser-ho amb una brutal invasió d’Ucraïna fa deu dies.
Aquesta setmana s’ha conegut que aquella fotografia del president de la Federació Russa i la presidenta del Reagrupament Nacional apareixia en un fulletó, de vuit pàgines, editat per a les eleccions presidencials franceses d’abril. I s’ha conegut que Le Pen ha ordenat destruir-lo immediatament, aturar-ne la difusió, argumentant un suposat error ortogràfic que ningú no ha estat capaç de trobar. Se n’havien imprès més d’un milió d’exemplars, que ja s’havien començat a distribuir per tot el país.
Un intent d’esborrar el rastre fotogràfic que han dut a terme altres dirigents de l’extrema dreta europea. És el cas també de l’exministre italià Matteo Salvini, líder de la Lliga i que també ha mantingut trobades i exhibit sintonia amb Vladimir Putin. Era un dels seus fanboys més fidels, i podria haver estat recompensat amb milions de petrolieres russes, segons una investigació de Buzfeed. Va arribar a fotografiar-se amb una samarreta amb el rostre del president rus en punts tan emblemàtics com la Plaça Roja de Moscou o al Parlament Europeu. La invasió d’Ucraïna també el va agafar en una posició molt incòmoda. Va començar rebutjant, en genèric, “qualsevol agressió militar”. Va acabar esborrant de les xarxes socials les polèmiques fotografies, que ell mateix havia difós orgullós en el seu moment. Però el 2022 és difícil fer desaparèixer aquesta mena de continguts.
Més enllà de les anècdotes, la relació entre Putin i les extremes dretes europees ha estat molt fluida. Ha estat com una mena de padrí. Hi ha bastant terreny compartit. Tots ells són ultranacionalistes, com Putin. Tots ells són ultraconservadors i defensors d’una Europa cristiana, com Putin. Tots ells menyspreen els drets humans i determinats col·lectius, com les dones o el moviment LGBTI. Fins i tot són compartits els objectius geopolítics malgrat que puguin partir de diagnòstics diferents: afeblir el projecte de la Unió Europea en favor d’una Europa més dividida, en petits Estats-nació sobirans. Al darrere hi ha Aleksandr Dugin, un dels principals assessors de Putin.
Un informe del Parlament Europeu, aprovat el passat febrer, ja alertava que les formacions d’extrema dreta estaven “al servei de la Rússia de Putin”. Posava com a exemples els acords de cooperació signats pel francès Reagrupament Nacional, la italiana Lliga o l’austríac FPÖ amb Rússia Unida, el partit de Vladimir Putin, però també els “contactes estrets” amb Alternativa per Alemanya, els hongaresos Fidesz i Jobbik o el britànic Partit del Brexit. El document, elaborat després de 18 mesos de treballs, advertia que Rússia “busca recolzar-se en agents dins les institucions de la Unió per a legitimar les posicions russes i els governs interposats i pressionar perquè s’atenuïn les sancions i es mitiguin les conseqüències de l’aïllament internacional”.
No només a Europa, també a la resta d'Occident. Diversos informes van documentar les ingerències russes en els Estats Units de Donald Trump. L'expresident i magnat nord-americà va començar la invasió russa d'Ucraïna elogiant la "intel·ligència" de Vladimir Putin pel reconeixement de la independència de les repúbliques autoproclamades de Donetsk i Lugansk, però també ha acabat reculant. Aquest dimecres definia la invasió com a "holocaust" i instava el president rus a "deixar de matar" els ucraïnesos.
És simptomàtic el que va passar en la cimera de l’extrema dreta europea que va tenir lloc a finals de gener a Madrid. Hi van participar, entre altres dirigents ultres, l’hongarès Viktor Orbán, la francesa Marine Le Pen i l'amfitrió, Santiago Abascal. No tenien previst abordar la qüestió russa durant el conclave, sobre la qual pretenien passar de puntetes. Van ser les pressions del primer ministre polonès, Mateusz Morawiecki (país fronterer amb Ucraïna i Bielorússia), les que van fer que en el comunicat final es fes una mínima menció i s’assenyalés el Kremlin per les seves accions militars, amb una incomoditat ben patent.
Si bé no ha tingut relacions tan publiques i notòries amb el Kremlin, l’extrema dreta espanyola també es troba en una posició incòmoda. Li ha costat prendre partit en l'actual conflicte, però ve de lluny. En un llibre-entrevista amb l’escriptor Fernando Sánchez Dragó publicat el 2019, Santiago Abascal deia que no s’havia reunit amb el president rus “per prudència”, però subratllava que “mai no s’havia ficat” amb ell. De fet, aquell mateix any, la Fundació per a la Defensa de la Nació Espanyola (DENAES), creada per Abascal el 2006, publicava un article on se’l qualificava de “líder patriota”, d’”estadista” i del “major geni geopolític”, com recollia Infolibre.
Santiago Abascal també ha intentat esborrar-ne qualsevol rastre, com una piulada que va fer el novembre del 2015, citant Vladimir Putin: “Us anirem a buscar al final del món i, allà, us matarem”. Enllaçava unes declaracions del president rus dirigint-se als responsables de l’explosió d’un avió de passatgers rus a Egipte. El líder de Vox hi afegia una frase en llatí: Si vis pacem, para bellum (Si vols la pau, prepara la guerra). El missatge a Twitter ja ha estat suprimit. El compte de Vox també va esborrar més de 200 piulades el 8 de febrer, en plena escalada de la tensió.
Certament Vox és un partit més jove institucionalment (no obté representació fins fa tres anys a Andalusia). I, encara que hi hagi diferents sensibilitats entre els qui venien del PP i els qui venien de la ultradreta marginal, té una vocació més atlantista. La va imposar Rafael Bajardí, ex de la FAES i el PP i ideòleg de Vox. Els vincles amb el Kremlin són més indirectes. Per exemple, a través d’HazteOír, lobby ultraconservador alineat amb Vox i que hauria estat finançat per l’oligarca rus Konstantin Malofeyev a través de CitizenGo. Però, així i tot, Abascal i els seus intenten esborrar qualsevol rastre de putinisme. Com la resta de l’extrema dreta europea. Ara no convé.