El sector turístic pateix greument els efectes de la Covid-19. La capacitat aèria s’ha vist reduïda significativament, fins i tot després de l’aixecament de l’estat d’alarma. Les tendències semblen apuntar que el turista, a mig termini, tendirà a viatjar més a prop, a cercar destinacions menys massificades, a reservar amb menys antelació i a fer estades més curtes.

En aquest context, el passat mes d’agost, la Generalitat aprovava el Decret 75/2020 de Turisme de Catalunya, culminant un procés de cinc anys per simplificar, actualitzar i integrar en un sol cos normatiu les diferents lleis vigents en l'àmbit del turisme, la regulació de les empreses i les activitats turístiques i el model de governança d’aquesta activitat econòmica. A més, el Decret incorporava noves modalitats d'allotjament turístic com la llar compartida.

La llar compartida és una activitat turística no professional consistent en compartir el domicili habitual i permanent com a servei d’allotjament per a terceres persones, a canvi d’una contraprestació econòmica. La durada del servei no pot superar els 31 dies. Es distingeix dels habitatges d'ús turístic pel fet que l’immoble no té un ús comercial dedicat únicament al turisme, sinó que l’activitat turística complementa l’ús habitual de la residència.

La llar compartida aprofita la infraestructura de l’immoble i contribueix a un turisme més sostenible i inclusiu, amb un impacte positiu en la comunitat

La llar compartida no és pas un fenomen nou. El pacte d'hospitalitat entre particulars per a oferir allotjament es remunta a la tradició celtibera. Fou adoptat pels romans sota el nom d’hospitium. Ens trobem davant una activitat amb més de 2.000 anys d’història que la digitalització i plataformes com Airbnb posen ara a disposició d’un major nombre de ciutadans.

Per contextualitzar, el 70% dels anuncis a Airbnb es troben fora de les principals zones hoteleres de la ciutat. S'aprofita la infraestructura existent de l’immoble, contribuint a un model turístic més sostenible i inclusiu, amb un impacte positiu en la comunitat. La llar compartida no canvia la fisonomia del barri i evita la massificació turística: no es construeixen nous emplaçaments turístics, els espais ja existeixen i simplement s'aprofita un espai infrautilitzat del propi amfitrió. La llar compartida tampoc té un impacte negatiu en l’accessibilitat del lloguer residencial, ja que no suposa un canvi en l’ús de l’habitatge. L’immoble segueix essent la residència efectiva de l’amfitrió. L’activitat complementa i no desplaça l’oferta de lloguer residencial.

L’amfitrió rep, de mitjana, 97 cèntims de cada euro que fixa en el preu i conviu amb el viatger a casa. Això comporta un fort incentiu a tractar i triar bé els hostes, facilitant una convivència respectuosa amb la comunitat local. Segons dades d’Airbnb, els amfitrions catalans que empren la plataforma són residents al mateix barri fa uns 27 anys de mitjana. Els beneficis pels negocis de proximitat també són substancials: els clients destinen de mitjana gairebé el 40% de la despesa a comprar en el comerç local del barri on s'allotgen.

Que la llar compartida necessita un marc regulador propi i diferenciat del lloguer turístic és quelcom força consensuat. Un individu que comparteix casa seva per períodes de curta durada no pot estar subjecte a les mateixes regulacions que el mercat de lloguer de vacances tradicional. No és proporcional. En paraules de la pròpia tinent d’alcaldia d’Ecologia i Mobilitat de l’Ajuntament de Barcelona Janet Sanz, (novembre de 2011), “la llar compartida necessita un marc normatiu adequat a la realitat d’aquelles famílies que comparteixen l’habitatge habitual per complementar els ingressos”.

L’Ajuntament de Barcelona té una oportunitat única per definir una normativa que impulsi un turisme sostenible i una recuperació inclusiva

Tanmateix, la pròpia Janet Sanz anunciava el passat mes d’agost, en plena pandèmia, la suspensió per a un període d’un any de la concessió de llicències d’habitacions d’ús turístic en habitatges, a l’espera de desenvolupar una nova normativa municipal que regulés aquesta activitat a la ciutat en els propers mesos. En definitiva, cinc anys per redactar el Decret de Turisme i sis mesos més per redactar una ordenança reguladora de les llars compartides. Sens dubte una administració eficient i diligent amb els terminis, una administració al servei de l’administrat.

Una normativa restrictiva de les llars compartides, amb limitacions temporals, territorials i administratives, colpejarà especialment els perfils de renda que el mateix equip de govern diu defensar. Considerant l'impacte socioeconòmic de la crisi del coronavirus, imposar restriccions desproporcionades a aquesta activitat tampoc ajudaria a la recuperació de famílies que han vist minvar els recursos i que podrien optar pel lloguer d'habitacions com un complement als ingressos habituals. Recordem que 7 de cada 10 residents a Catalunya són propietaris d’un immoble.

Països com Dinamarca, Estònia, Portugal i Grècia, i fins i tot regions com Andalusia, ja compten amb un procés de registre online i gratuït que també ajuda les administracions en les tasques d'inspecció. Barcelona ha plantejat una regulació que no existeix en cap altra gran ciutat del món, on habitualment es limita l'activitat dels operadors professionalitzats però no la de la llar compartida.

Una bona regulació és aquella que aporta legitimació a l'activitat dels amfitrions, seguretat jurídica per a tots els participants i una bona relació amb les administracions públiques i la ciutadania. Ens cal una regulació equitativa i proporcional que fomenti la distribució dels beneficis del turisme entre tots els veïns de la ciutat. Després del reconeixement de les llars compartides en el decret de Turisme de Catalunya, l’Ajuntament de Barcelona té ara una oportunitat única per definir una normativa que impulsi un turisme sostenible i una recuperació inclusiva a la capital catalana. Ens hi posem?

Martí Jiménez Mausbach és el director de Recerca de l’Institut Ostrom.