Volien, volien, volien. No hi ha fets gaire clars. Hi ha, com a molt, presumptes “representacions”. O presumptes “voluntats”. Però n'hi ha prou perquè Pablo Llarena processi per un presumpte delicte de rebel·lió -a més dels de desobediència i malversació- el president Carles Puigdemont, el vicepresident Oriol Junqueras i 11 membres més del Govern, els Jordis i Marta Rovira, en la causa pel referèndum d’autodeterminaciò de l’1 d’octubre. La postveritat ha entrat amb força en la praxi judicial espanyola.

El magistrat de la sala segona del Tribunal Suprem sosté en la interlocutòria del processament que els líders independentistes no només van “utilitzar el poder de la massa” contra les forces policials que pretenien impedir el referèndum a fi d’assolir la independència. També s'en van servir perquè l’Estat es rendís “a la determinació violenta d’una part de la població que amenaçava amb expandir-se”. “D’aquesta manera, el delicte que s’analitza és plenament exigible als qui, coneixent l’ineludible esclat social que resultava ja inherent als fets, el van incorporar a la seva actuació criminal”, assenyala el jutge.  

Però, com hi arriba, a una conclusió tan gasosa? El delicte de rebel·lió, regulat per l'article 472 del Codi Penal i penat amb fins a 30 anys de presó, exigeix que es produeixi un alçament violent i públic. En la interlocutòria, Llarena es refereix a la protesta del 20 de setembre davant la seu d’Economia com a “violento levantamiento”. No gosa usar, però, el terme “alzamiento”, per les evidents connotacions militars, el tot absents. En general, del component violent, en parla de manera abstrusa i tautològica: “Actua violentament -la cursiva és seva- qui ho fa de manera violenta, la qual cosa no presenta un contingut típic plenament coincident amb actuar amb violència”.

Presa d'ostatges amb trets a l'aire

El jutge dubta, però, de seguida, enfila el camí de la conclusió clarament preestablerta. “En qualsevol cas”, assenyala, la protesta del 20 de setembre, mentre la Guàrdia Civil escorcollava la seu de la conselleria d’Economia “reflexa totes les exigències que s’han identificat per a un actuar violent i fins i tot per a la violència”. Llarena sosté que 60.000 manifestants, als quals es refereix com a “muchedumbre”, van actuar  com una “massa de força”. I no de manera només “intimidatòria” sinó restringint la capacitat d’actuació dels agents. Ho arriba a comparar amb una “presa d’ostatges mitjançant trets a l’aire”.

El que va succeir -o no- el 20 de setembre és la clau de volta del relat acusatori que construeix Llarena per justificar la “rebel·lió”. Fins i tot admetent que no és clar el que va passar. Així, Llarena assenyala que els fets del 20-S no els avalua “estrictament pel seu contingut sinó per la capacitat de reflectir que existia un risc que les mobilitzacions futures desemboquessin en una violència instrumentalitzada per assolir la independència”. Una mena d'assaig general, el qual “va permetre que tots els involucrats al procés es representessin el risc que futures mobilitzacions poguessin esclatar amb episodis de forta lesivitat i dany al grup social”.

Fanatisme violent

Segons Llarena, els principals líders independentistes “sempre van haver de representar-se que el procés acabaria amb el recurs a la utilització instrumental de la força”. Però “en tot cas”, “i encara que s’entengués que el recollit a la instrucció no aporta la fèrria justificació d’aquesta intencionalitat inicial (…) per descomptat que es van representar que el fanatisme violent de molts dels seus seguidors s’havia de desfermar”.

 

El primer nivell

A partir d’aquí, el magistrat estableix diversos nivells de presumptes responsabilitats. Al primer nivell, el president Puigdemont, el vicepresident Junqueras i el conseller d’Interior, Joaquim Forn, els quals, van preferir “continuar el procés” tot i que havien estat advertits pels Mossos  “d'un greu risc d’incidents violents procedents d’un sector de la població particularment mobilitzat”.

També situa al primer nivell els presidents de l’ANC i Òmnium, Jordi Sànchez i Jordi Cuixart, als quals acusa d’haver impulsat “una massa de força” contra la policia durant la votació de l’1-O després d'haver dirigit la protesta davant d'Economia el 20 de setembre.  Una "convocatòria incendiària" -afirma- en la qual Cuixart "va apel·lar a la determinació mostrada en la guerra civil (no passaran!)", en referència a les forces de seguretat espanyoles, els tristament famosos piolins.

El dia del referèndum, Llarena relata que un nombre important de ciutadans van fer front a la tasca dels policies, la qual cosa "a més de les lesions patides per diversos ciutadans fruit de l'ús de la força policial" -reconeix de passada- "es va materialitzar en nombrosos actes de violència que van lesionar diversos agents o van danyar el seu material". El jutge detalla de manera prolixa els llocs on es van produir les "agressions" als guàrdies civils i policies espanyols. 

El segon nivell

Llarena col·loca al segon nivell els encausats que, al seu parer, van contribuir a realitzar la votació. El primer nom que hi apareix és el de Marta Rovira -exiliada des d’aquest divendres-, qui va tenir “una participació essencial” al llarg de tot el procés i una “responsabilitat rectora” per aconseguir centres de votació.

També al segon nivell hi ha el conseller de Presidència, Jordi Turull, de nou empresonat, com a responsable de la inserció publicitària del referèndum, les infraestructures informàtiques i el reclutament de voluntaris. El tercer és Raül Romeva, conseller d’Afers Exteriors, a qui se situa com a responsable de l’arribada d’observadors internacionals al referèndum. Tasca en la qual hauria col·laborat també s’assenyala, la presidenta del Parlament, Carme Forcadell, la participació de la qual “en tot cas (…) ha anat de la mà amb la violència manifestada en les últimes fases del desenvolupament de l’acció”. “Hi va ser a la manifestació del 20 de setembre”, es remarca.

Els també consellers Toni Comín (Sanitat), Dolors Bassa (Treball i Afers Socials) i Clara Ponsatí (Ensenyament) són acusats com a responsables del control dels locals de votació dependents de les seves conselleries. Al conseller de Territori, Josep Rull, se l’acusa, finalment, d’haver impedit que un ferry que havia d’acollir una part important de les forces policials espanyoles destinades a impedir el referèndum atraqués al port de Palamós.

Atac a l'Estat encara en desenvolupament

Llarena veu també la "intencionalitat de les revoltes" en les "nombroses mobilitzacions que, amb posterioritat a l'1-O es van continuar impulsant per a l'exigència de reconeixement de la república catalana". Es tracta d'un "atac a l'Estat constitucional", afirma en una expressió que voreja la del "cop d'Estat" de què acusa el PP i els seus aliats unionistes a l'independentisme, d'una "gravetat i persistència inusitada i sense parangó en cap democràcia del nostre entorn". "Un atac que pot  estar en desenvolupament, per més que es trobi puntualment larvat i que pugui pretendre servir-se d'un relleu en els seus protagonistes". Fins i tot una vegada aplicat el 155, assegura. Tot un avís a navegants i la justificació de per què ha mantingut a la presó als Jordis, Junqueras i Forn i per què ha fet tornar a ella a cinc líders més del procés.