Amb l’arribada del mes de setembre, es reactiva el calendari judicial. Encara amb l’aplicació plena i efectiva de la llei d’amnistia en l’aire. Un dels moviments que s’ha de produir en els pròxims dies és la resolució, per part de Pablo Llarena, del recurs de reforma que va presentar Carles Puigdemont contra la no-aplicació de l’amnistia i el manteniment de la seva ordre de detenció. Un cop el magistrat hi tanqui la porta, Gonzalo Boye haurà de recórrer en apel·lació a la Sala Segona del Suprem abans d’elevar la qüestió al Tribunal Constitucional a través d’un recurs d’empara, que és la via que podria fer servir el president a l’exili per aconseguir ser amnistiat. Mentre els moviments es vagin succeint als tribunals, amb líders independentistes encara pendents que els jutges obeeixin la literalitat de la norma de l’oblit penal, hi ha altres magistrats que han consumat la seva ofensiva i han posat en dubte la llei d’amnistia a través de dos camins per intentar deixar-la en paper mullat: presentar una qüestió d’inconstitucionalitat al Tribunal Constitucional o una qüestió prejudicial del Tribunal de Justícia de la Unió Europea. I diferents causes judicials han quedat a mercè del que decideixin el TC i el TJUE i del temps que triguin a respondre les preguntes plantejades pels jutges espanyols. Quins casos han quedat en l’aire? Quins tribunals han decidit paralitzar l’aplicació de l’amnistia? Quins s’ho estan plantejant?
❓ El qui és qui de l’amnistia al Tribunal Suprem i a l’Audiència Nacional
🔎 Puigdemont infligeix a Llarena una derrota a ‘casa’ enmig del camí cap a la plena amnistia
El Tribunal Suprem porta al TC el “tractament clarament discriminatori” de l’amnistia
De cara al Tribunal Constitucional, el primer a fer el pas va ser el Tribunal Suprem. A mitjan juliol, la Sala Penal, presidida per Manuel Marchena, va decidir recórrer al Tribunal de Garanties l’article 1 de la llei d’amnistia al·legant que la norma vulnera el dret a la igualtat davant la llei i els principis de seguretat jurídica i prohibició de l’arbitrarietat, així com el principi d’exclusivitat jurisdiccional. L’Alt Tribunal va fer aquest moviment mentre examinava un cas poc mediàtic: el recurs d’un condemnat per un delicte de desordres públics agreujats en una protesta contra la sentència del judici del procés a Girona.
“Resulten completament arbitràries les raons que s’addueixen per justificar el tractament clarament discriminatori que la norma imposa”, justificaven els cinc magistrats del Suprem. El seu argument primordial era que per tal que estigués “justificat” en termes constitucionals el “diferent tractament” que fa l’amnistia entre “els que van delinquir amb el propòsit d’afavorir el procés secessionista enfront dels qui van cometre aquests mateixos delictes animats per qualsevol altra finalitat”, caldria que no tingués el seu “exclusiu fonament en l’opinió o en la ideologia política”. Com a exemples, apuntava que no podien tenir un tracte diferent els independentistes respecte als mateixos delictes comesos “en favor de la lliure determinació de la República sahrauí, contra els desnonaments o a favor o en contra de la immigració il·legal”. “És només la seva opinió (política) la que els fa creditors de l’amnistia”, concloïen.
En la resolució, els cinc jutges qualificaven el referèndum de l’1-O de “cop d’estat secessionista” i anaven un pas més enllà: “Declarada constitucional la llei d’amnistia, les conductes que avui es descriuen com a delicte només donaran lloc en el futur amb probabilitat certa al compliment de les sancions legalment previstes en el cas que els seus autors no disposin a favor seu de la força política necessària per contribuir amb altres a la futura aprovació d’una llei de amnistia”. “Aleshores, l’aplicació de la llei penal només serà segura per als «tontos» i per als pobres”, reblaven.
Per cert, el Suprem també deixava entreveure la possibilitat de consultar aquesta qüestió al Tribunal de Justícia de la UE: “Ens mou la convicció que les exigències derivades del dret fonamental a la igualtat davant la llei no poden ser al nostre país més laxes que les exigibles en el marc del dret europeu. La Constitució Espanyola protegeix els ciutadans en igual mesura que puguin fer-ho els vigents a la Unió Europea”.
El TSJC va al TC per les causes de Josep Maria Jové, Lluís Salvadó i Natàlia Garriga, de Quim Torra, de Pau Juvillà i de Bernat Solé
Qui també ha decidit acudir al Tribunal Constitucional és el Tribunal Superior de Justícia de Catalunya en quatre processos judicials. Per una banda, el TSJC hi recorre el cas per malversació de Josep María Jové (exsecretari general de la Vicepresidència i d’Economia i Hisenda) i Lluís Salvadó (exsecretari d’Hisenda) i per desobediència de Natàlia Garriga (exdirectora de serveis de la Secretaria General de Vicepresidència). D’altra banda, també du al TC les causes de Quim Torra (expresident de la Generalitat), Pau Juvillà (exdiputat de la CUP) i Bernat Solé (exalcalde d’Agramunt i exconseller d’Acció Exterior, Relacions Institucionals i Transparència). En tots els casos, els arguments són els mateixos.
“Malgrat l’esforç dialèctic argumentatiu, no es pot admetre justificació possible per a una norma que col·lisiona amb els pilars estructurals de l’ordenament constitucional”, esgrimeixen els magistrats, que subratllen que els objectius que persegueix la norma “mai podran mutar en constitucional una amnistia que violenta principis programàtics de l’ordre constitucional”. Afegeixen que la norma constitueix un “paradigma d’acte legislatiu arbitrari, promogut pels mateixos amnistiats com a condició imposada a canvi d’atorgar majories parlamentàries de govern, sense previsió constitucional habilitant i sense arguments raonables que la justifiquin”. La seva conclusió és clara: la llei d’amnistia “no és raonable ni es pot explicar si no és en termes de mera aritmètica parlamentària”, “no és proporcional, ja que l’estatut processal que mereixen alguns líders polítics podria veure’s temperat amb l’aplicació de la mesura constitucional d’indult” i “no resulta adequada a les finalitats que afirma perseguir, com s’evidencia des de la persistència per part dels mateixos actors polítics en les accions encaminades a la segregació unilateral”.
Pablo Llarena i Manuel Marchena es pregunten per la desobediència
Un dels moviments que encara estan en l’aire és si el Tribunal Suprem preguntarà al TC sobre l’amnistia al delicte de desobediència. A principis de juliol, Pablo Llarena i la Sala Segona (presidida per Manuel Marchena) es limitaven a donar deu dies a les parts perquè poguessin “aportar les seves consideracions sobre la pertinència de plantejar una qüestió d’inconstitucionalitat” respecte a la previsió de la llei d’amnistiar la “responsabilitat derivada del delicte de desobediència”.
De moment, encara està pendent que Llarena i la Sala Segona prenguin una decisió. De moment, el que sí que sabem són els arguments de la defensa de Carles Puigdemont per oposar-s’hi. El seu advocat, Gonzalo Boye, considera que consultar al TC és una “innecessària pèrdua de temps” i podria interpretar-se com un “intent de dilatar el procés judicial de manera indeguda”. En el seu recurs, retreia a Llarena que no hagués explicat els dubtes que tenia sobre la llei i lamentava que la seva resolució no tenia cap “concreció que permeti entreveure quina seria la tatxa d’inconstitucionalitat”. “Se’ns està demanant que indaguem en la ment del magistrat? Implícitament, sí”, concloïa Boye.
El Tribunal de Comptes va a Europa per les despeses de l’1-O
Mirant a Luxemburg, el primer a anar al Tribunal de Justícia de la Unió Europea va ser el Tribunal Comptes. En la seva providència, la consellera Elena Hernáez defensava que certes normes comunitàries “no són compatibles amb l’extinció de responsabilitat comptable” que preveu la llei d’amnistia i apuntava que les “presumptes responsabilitats comptables” que estava investigant impliquen una “afectació als interessos financers de la UE”.
Elena Hernáez posava en dubte “l’amplitud i imprecisió” i la “manca de claredat i precisió” la definició de l’àmbit d’aplicació de la norma. I advertia que això podria comportar que “es declarés l’extinció de responsabilitats comptables en atenció a finalitats que no són realment les previstes” i podria implicar una “indeguda extinció de responsabilitats comptables”. A més, generaria “situacions discriminatòries o de desigualtat” respecte a persones condemnades com a responsables comptables en altres procediments que haguessin tingut lloc a Catalunya i durant el mateix període.
El TSJC pregunta a Europa sobre la malversació atribuïda a Josep Maria Jové i Lluís Salvadó
El segon tribunal a acudir al TJUE va ser el Tribunal Superior de Justícia de Catalunya en el cas de la malversació de l’1-O de Josep Maria Jové i Lluís Salvadó. D’entrada, el TSJC sostenia que totes les conductes i delictes atribuïts a tots dos estan plenament integrats al perímetre de l’amnistia donada la “impossibilitat d’assignar a qualsevol d’ells, a la llum dels escrits d’acusació, la cerca d’un benefici personal de caràcter patrimonial o afectació per als interessos financers de la Unió Europea”, que són les dues excepcions incloses en el redactat de la norma.
Malgrat això, el tribunal defensava que calia consultar al TJUE perquè sospitava que la llei d’amnistia podria vulnerar la directiva europea de 2017 sobre la lluita contra el frau, que obliga els estats a “combatre el frau i tota activitat il·legal”. Segons el tribunal, la norma de l’oblit penal podria incomplir el mandat d’adoptar “les «mesures necessàries» per garantir que no quedi impune cap malversació intencionada de fons públics”. Ara bé, un matís: la jutgessa que va amnistiar Francesc Homs va manifestar que aquesta directiva no havia estat transposada pel govern espanyol fins al 2019 i que, per tant, no es podia aplicar de manera retroactiva als encausats de l’1-O del 2017.
El TSJC també assenyalava, en la línia dels arguments dels fiscals díscols del Tribunal Suprem, que haver culminat la independència hauria implicat “necessàriament la modificació de la configuració territorial de la Unió Europea i, en lògica coherència, la reducció de les contribucions del regne d’Espanya al pressupost de la Unió”. El tribunal considerava que amnistiar la malversació situaria la legislació penal espanyola en “posició de clar «risc sistèmic d’impunitat»” i deixaria “la realització futura del Dret penal sotmesa als dictats de partits polítics a l’horitzó dels quals es troba la secessió i independència”.
Esperant la decisió de l’Audiència Nacional sobre la causa per terrorisme dels CDR
I a principis de juliol, l’Audiència Nacional va posar sobre la taula la possibilitat de preguntar a Europa sobre l’excepció del delicte de terrorisme. El tribunal que està investigant els CDR de l’operació Judes considera que “limitar l’exclusió de l’amnistia a les violacions més greus de drets humans”, com estableix la llei d’amnistia, és “contrari al que un estat de dret ha de perseguir sempre i en tot moment”. Concretament, la norma de l’oblit penal només deixa fora del seu perímetre el terrorisme que hagi causat “violacions greus de drets humans” de manera “manifesta” i amb “intenció directa” i al·ludeix als articles 2 i 3 del Conveni Europeu per la Protecció dels Drets Humans i les Llibertats Fonamental (referents al dret a la vida i a les tortures).
En canvi, els magistrats esgrimeixen que “la lògica que dimana de les normes europees imposa que tota forma de terrorisme és de gravetat extrema i, en conseqüència, no hauria de ser objecte d’amnistia ni de perdó”. Per aquest motiu, es plantegen “seriosos dubtes” si el redactat de l’amnistia “suposa una derogació tàcita d’una part essencial” de la Directiva comunitària contra el terrorisme, que vol “abastar totes les conductes possibles, sense que hi hagi cap escletxa o excepció” i “afirma que tots els actes de terrorisme són de gravetat extrema”.
Pablo Llarena i Manuel Marchena descarten preguntar al TC o al TJUE sobre la malversació
Finalment, avui en dia, Pablo Llarena i Manuel Marchena tanquen la porta a preguntar al TC o al TJUE per la malversació. El raonament és que “no hi ha cap necessitat d’avaluar la constitucionalitat de la llei d’amnistia o la seva concordança amb el dret de la Unió, en els supòsits en els quals la llei imposa no ser aplicada”.
Pel que fa al TC, el Suprem recorda que el plantejament d’una qüestió d’inconstitucionalitat requereix, entre altres exigències, que la norma “sigui aplicable al cas” i assenyala, contravenint la voluntat de legislador i el que preveu la llei d’amnistia, que si la norma estableix que “l’extinció de la responsabilitat penal no és aplicable” als fets que investiga, serà “irrellevant que pugui eventualment desbordar les limitacions constitucionals”. L’argument es recargola més: “El compliment estricte del que la llei d’amnistia ordena conduirà a la mateixa decisió judicial que s’hauria d’emetre si la norma no existís o si fos anul·lada per inconstitucional”. En relació amb el TJUE, sosté que “no és procedent” plantejar cap qüestió prejudicial sobre la causa d’exclusió de l’amnistia relativa als interessos financers de la UE perquè el Dret de la Unió “no planteja cap objecció a allò que ordena el precepte, és a dir, que es depuri la responsabilitat criminal”.