Si una cosa té el procés és que, al seu pas, ha deixat rius de tinta. No només als mitjans de comunicació. Molts dels seus protagonistes directes s'han decidit a escriure la seva versió dels fets en múltiples llibres. Un dels que veurà la llum els propers dies serà el d'Enric Millo, que porta per títol 'El derecho a saber la verdad' (Ediciones Península). Qui fou delegat del Govern d'Espanya a Catalunya durant els mesos clau, entre novembre de 2016 i juny de 2018, repassa la tensió viscuda l'octubre del 17, amb afirmacions contundents com que Puigdemont "ansiava" les imatges de violència policial viscuda l'1-O. 

El llibre sortirà a la venda el proper 10 de març, però aquest diari ha tingut accés a un avançament editorial. Millo recupera la idea de la "trampa del Fairy", segons la qual -esperonats pel Govern de la Generalitat- els votants van actuar amb violència contra les forces policials espanyoles, provocant una reacció repressiva que era la imatge que volia l'executiu català per "cridar l'atenció de la comunitat internacional". La tesi de l'històric dirigent del PP català, actualment secretari general d'Acció Exterior a la Junta d'Andalusia, és que "per a l'independentisme el diàleg era un perill" i "significava un fracàs". 

Durant els mesos previs al referèndum, Millo va ser la mà dreta de l'Operació Diàleg de Soraya Sáenz de Santamaría. Ell mateix la defineix com "una doble estratègia envoltant" que d'una banda aspirava a parlar "sobre polítiques públiques concretes" i de l'altra "tractar de tu a tu amb totes les institucions catalanes", tant polítiques com socials i econòmiques. Explica com, en una reunió privada amb Junqueras li va plantejar si estarien disposats a acceptar un referèndum sobre la independència a tots els espanyols. L'aleshores vicepresident li va respondre que de cap manera.

L'escenari que dibuixa l'exdelegat del govern espanyol a Catalunya és d'un "desafiament total" de l'independentisme davant del qual Rajoy només tenia dues sortides: "cedir i acceptar la vulneració de la legalitat i dels drets dels ciutadans" o la "confrontació civil" a través de "l'ús de la força per part de l'Estat per poder restaurar l'ordre constitucional". Millo confessa que aquesta segona possibilitat li generava "molta preocupació", però acaba concloent que Puigdemont i Junqueras no van deixar cap altra sortida, perquè "havien perdut el seny". 

Els presos donen majoria i unitat a l'independentisme

Conscient de les crítiques que va rebre el govern que ell representava pel fet d'haver estat incapaços de localitzar les urnes, Millo hi treu ferro i assegura que això no va ser l'important, perquè segons ell l'independentisme hauria fet l'1-O encara que fos amb capses de cartró. "Ens enfrontàvem a un win-win segur per part de la Generalitat", afirma. Deixar celebrar el referèndum era una derrota, diu, però fer ús de la violència policial donava ales al relat "victimista" que deixava el govern espanyol com un "estat antidemocràtic". 

És en aquest punt que Millo acusa Puigdemont de fer servir "nens i persones grans per impedir l'actuació de la justícia", amb "muralles humanes". I aprofita per criticar que la jutgessa decidís, en contra del criteri de la Fiscalia, que l'ordre de precintar col·legis no fos des de divendres, sinó a partir del matí de diumenge. "Puigdemont necessitava, anhelava, les imatges per legitimar el referèndum", sentencia Millo, que assenyala com el llavors president "desitjava aquell escenari", el d'una "escalada de violència". 

A partir d'aquí narra "la pel·lícula" d'aquell dia. "Hostilitat" dels manifestants, la "tècnica del Fairy", "radicals". "No importaven les conseqüències", apunta Millo, "ell -Puigdemont- volia fotos, no democràcia, encara que hagués de fer servir nens i gent gran com a hostatges". Si bé reconeix que "visualment" van ser "imatges que no resulten agradables", celebra que "finalment va ser l'Estat qui va doblegar els líders que havien desafiat la democràcia" gràcies a l'aplicació del 155. 

Amb tot, qui va ser la tercera autoritat a Catalunya durant l'efervescència del procés reconeix al seu llibre que "mai" no s'ha "alegrat que hi hagi presos" perquè "no ha facilitat les coses". Des del seu punt de vista, "sense presos preventius abans del judici, ni l'independentisme tindria majoria absoluta ni es mostraria tan unit".