Josep Rull i Andreu (Terrassa, 1968), conseller de Territori i Sostenibilitat al Govern destituït pel 155, pres polític pels fets de l'1-O, arran dels quals va ser condemnat pel Tribunal Suprem a 10 anys i mig de presó per sedició, publica els pròxims dies 1 d'octubre i 2 poemes. Quan l'esperança venç la por (Símbol Editors). Prologat per l'escriptor i periodista també egarenc Vicenç Villatoro, el llibre testimonia en primera persona el periple de Rull davant la justícia espanyola i la presó, on encara està reclòs -actualment, a Lledoners (Bages)-. ElNacional.cat publica íntegrament en exclusiva un dels capítols més colpidors, "El trasllat", en què l'autor relata amb una prosa precisa i directa la dura experiència del primer empresonament, a Madrid, el 2 de novembre del 2017. Un moment que el també advocat i polític de JxCat descriu com "un terreny absolutament desconegut, un autèntic forat negre". 

El trasllat

Estic convençut que el trasllat a la presó és la part més dura d’aquest periple vital que hem hagut d’afrontar.

Quan penses en la hipòtesi d’entrar a la presó ets incapaç d’imaginar-te com serà el parèntesi que hi ha entre la signatura de la interlocutòria d’empresonament i l’entrada al centre penitenciari. Ningú mai no ens l’havia explicat. És un terreny absolutament desconegut, un autèntic forat negre.

Tot comença amb el lliurament, per part de la secretària judicial, de la interlocutòria de Lamela. És llarga, un senyal inequívoc que tot ja estava decidit. De fet, el dia abans els mitjans de comunicació propers al Poder Judicial ja explicaven, fil per randa, com es desenvoluparia tot plegat, i donaven per segura la nostra presó preventiva. Hi havia, fins i tot, força detalls dels arguments que empraria la jutgessa instructora. «Mitjans de comunicació propers al Poder Judicial» és una expressió dramàticament precisa de l’anormalitat estructural d’aquest tan freqüent oxímoron que és la Justícia espanyola.

En signo la còpia i faig una abraçada de comiat a un Jaume Alonso-Cuevillas, abatut. Tot seguit travesso la segona porta, la interior de la sala. A l’altra banda m’esperen dos policies nacionals.

—Ponga las manos atrás, le vamos a engrilletar. —Aquest és el verb. Els grilletes són les manilles. Mai no s’utilitza el concepte esposas.

Francament, no m’ho esperava. Però de seguida vaig recordar les recomanacions de Pepe Beunza, el primer objector de consciència empresonat a Espanya, que Raül Romeva havia compartit amb nosaltres a la Vall del Tenes: «Demaneu que us emmanillin per davant».

—¿No puede ser por delante?

—No. —Taxatiu.— Es el protocolo.

Baixo les escales escortat pels dos policies, que em sostenen pels braços, fins als calabossos. Són les mateixes escales que baixarem els cinquanta-dos dies del judici i que acabaran esdevenint un espai sorprenentment familiar per a nosaltres.

Les manilles només han tingut un objectiu intimidatori: ha de quedar clar que, des d’aleshores, som reus de l’Estat espanyol

El trajecte no dura més d’un minut fins que arribem a la destinació. Les manilles només han tingut un objectiu intimidatori: ha de quedar clar que, des d’aleshores, som reus de l’Estat espanyol. Al passadís on hi ha deu calabossos —crec que no m’erro— l’activitat d’escorcoll és frenètica. Hi veig alguns dels meus companys de cara a la paret i amb els braços i les cames oberts. Recordo especialment Meritxell Borràs, molt demacrada, i Raül Romeva, que demanava explicacions sobre aquella rutina. Els altres són només ombres. A mi em situen davant del calabós número 8.

—Deposite todos los objetos en esta bolsa.

És una bossa blanca amb el logotip del Cos Nacional de Policia. M’hi fan posar el cinturó, l’anell de casat —no me n’havia desprès mai des del 30 de juny del 2000—, la insígnia de conseller de la Generalitat, una creu, els medicaments que portava a la butxaca... Però per a mi el més dur és que em prenguin les ulleres. Soc força miop. Sense ulleres ho veig tot borrós, la qual cosa intensifica la meva sensació de desemparament.

—Y ahora de cara a la pared con los brazos y las piernas abiertos.

El policia que em té a càrrec és un home jove. Està ben ensinistrat per no expressar cap mena d’empatia. La relació és freda però correcta. Professional.

L’escorcoll el supervisen altres agents, probablement oficials —grau de comandament similar a un caporal dels Mossos. És exhaustiu, minuciós. Cap racó de la roba en queda exempt. Fins i tot es fixen en les vores de l’americana o dels pantalons.

—Ahora entre aquí. —És el calabós.— Si necesita algo, grite. —Poc sofisticat.

El calabós és un espai petit, quatre metres per dos. Només hi ha un vàter, una pica i un banc de formigó, que fa de jaç amb una manta —l’ensumo i és neta. Les parets són grises, s’hi veu alguna inscripció feta amb excrements. L’indret és d’una sordidesa indescriptible. Tanmateix, em crida l’atenció que la temperatura sigui tan agradable.

Després d’hores viscudes de manera trepidant, amb la incertesa de l’ingrés o no a presó, és el primer cop que em retrobo amb mi mateix. El cap em bull. Penso en la meva família. En la Meritxell, en els nens, en la mare, en els meus germans. Què els hauran dit? Com els ho hauran dit? Deuen estar patint molt. M’agradaria poder-los explicar que jo estic bé, que em sento fort —molt fort— i que ens en sortirem.

«M’han tancat per haver estat lleial al mandat democràtic de la ciutadania. Soc membre del Govern legítim de Catalunya.» Aquest pensament m’interpel·la a mantenir-me ferm, a actuar amb dignitat, per allò que soc i, sobretot, per allò que represento. Un altre cop em venen al cap els consells de Pepe Beunza. «Soc un pres polític.»

«M’han tancat per haver estat lleial al mandat democràtic de la ciutadania. Soc membre del Govern legítim de Catalunya»

Després de fer desenes de voltes en aquell espai minúscul, m’estiro.

—¡Abre la cuatro! ¡Abre la dos! —De fons, se senten les ordres d’un dels oficials.

Immediatament després, escolto la fressa de la porta corredissa d’altres calabossos i hi distingeixo la veu d’algun dels meus companys, però no soc capaç de discernir què diuen. Se’ls emporten, però al cap de pocs minuts els retornen. Desconec amb quin propòsit.

Sense rellotge m’és impossible saber quanta estona fa que estic tancat. Estic ben desorientat. Només sé que se m’està fent llarg i feixuc.

Passa molt més temps i em toca el torn.

—¡Abre la ocho! —És la mateixa veu d’abans.

I apareix el mateix agent que m’ha escorcollat i que em porta cap a la zona d’oficines. Em fan entrar en un despatx petit amb una taula, dues cadires i una prestatgeria metàl·lica. M’hi esperen dues policies. Em conviden a seure. La tensió es pot tallar amb un xerrac. No hi ha marge per a cap conversa. «Ensinistrats per no expressar cap mena d’empatia...» Recuperen la bossa blanca i aboquen totes les pertinences sobre la taula. En fan una llista. És com una mena de lletania. Mentre una parla, l’altra apunta. Tornen a emplenar la bossa, la segellen i signo una mena de rebut. Acabada l’operació em retornen al calabós.

Passa molt més temps. Una hora? Potser més. Torno a fer quilòmetres pel calabós i intento endreçar les idees. Miro d’imaginar-me quin serà el següent pas. Només crec que tinc dues coses clares: que ens portaran a la presó de Soto del Real, on hi ha els Jordis, i que ens hi portaran a tots junts, encara que allí ens separin per mòduls.

Sento com es van obrint la resta de calabossos. Un per un. Lentament. Molt pausadament. Cada sortida se’m fa una petita eternitat. Els seus inquilins en surten i ja no hi tornen. Si no m’he descomptat, em fa l’efecte que només quedo jo. Ja han cridat tothom.

L’encerto.

—¡Abre la ocho!

En aquest cas, són dos funcionaris diferents, que em condueixen, altra vegada, a la zona d’oficines. M’hi esperen dos guàrdies civils, un de jove, més aviat baix, i una altre de mitjana edat, rabassut, amb una barba sorprenentment generosa. El Cos Nacional de Policia em «lliura» formalment a la Guàrdia Civil. Emplenen davant meu els papers, els signen i el guàrdia civil jove m’emmanilla, ara per davant. Em sorprèn el canvi. Els dos cossos deuen tenir un protocol diferent. Millor. Em condueixen, policies i guàrdies civils junts, a una rampa on hi ha diverses furgonetes de l’Institut Armat. Abans m’han donat la bossa blanca amb les meves pertinences. Portar la bossa amb les mans emmanillades em recorda imatges televisives d’altres èpoques. Tinc una forta sensació de vulnerabilitat.

Pujo a la furgoneta. Hi estic tot sol. Em penso que tots els altres també van sols, un per vehicle. L’habitacle és una mena de gàbia amb dos bancs metàl·lics (...)

Pujo a la furgoneta. Hi estic tot sol. Em penso que tots els altres també van sols, un per vehicle. L’habitacle és una mena de gàbia amb dos bancs metàl·lics, l’un davant de l’altre, perpendiculars a la línia de seients del conductor i l’acompanyant. No hi ha cinturó de seguretat ni res que s’hi assembli. Tinc la immensa fortuna que la porta que em separa dels guàrdies civils és d’aquelles amb desenes de petits forats —després esbrinaré que això és molt poc habitual, que quasi totes són completament opaques. Podré veure l’exterior, tenir un punt de referència. Per als que ens maregem és mitja vida.

És el mateix model de furgoneta que va transportar els Jordis a Soto. Una altra imatge televisiva que em va quedar fixada mentalment del dia que els van tancar. Aleshores, no podia ser ni remotament conscient del patiment que es vivia en el seu interior.

Arrenquem. A la sortida de l’Audiència hi ha un grup indeterminat de persones que ens insulten. Els crits se senten perfectament.

—¡Golpistas! ¡Hijos de puta!

Ja és fosc. Anem a molta velocitat. El soroll de la sirena és estrident. Sento la cadència que emet la de la meva furgoneta que topa amb la de les altres —que configuren un comboi, no sé de quants vehicles exactament—, de manera que confegeix una mena d’asintonia desagradable. No ens aturem en cap semàfor. Com que no hi ha cinturó i vaig emmanillat, no sé on subjectar-me. Caic a terra un parell de cops, però no em faig mal. Per fi trobo la salvació en el banc de davant, que té un petita barana lateral que em força a seure en una posició estèticament rara i incòmoda.

Lentament, van desapareixent les altres sirenes. També perdo el contacte visual amb les dues furgonetes que fins que havíem sortit de l’Audiència teníem al davant. Desconec quantes en poden quedar darrere nostre. Em penso que els hem perdut perquè no hem estat capaços de seguir el seu ritme.

Els dos guàrdies civils que em condueixen parlen molt poc. Escolten la ràdio, una emissora musical de pop i rock espanyol que no puc identificar.

Hem abandonat la trama urbana de Madrid. Tinc poc sentit de l’orientació i tampoc no aconsegueixo llegir els cartells de l’autovia que agafem. Pels senyals horaris de la ràdio fa quasi una hora que circulem. «Si que és lluny això de Soto...»

 

¿Eres cristiano?

Finalment arribem a lloc. Una presó enmig del no-res. L’operació d’accés és exasperantment lenta. Hem de superar diversos controls. A cada punt es produeix una conversa animada entre els guàrdies civils i els funcionaris de la presó. No sento que facin cap referència a nosaltres.

I, per fi, ens aturem. Obren la porta corredissa lateral de la furgoneta i la petita porta de la gàbia. De nit i sense ulleres ho veig tot borrós, però m’adono que aquella presó és vella i molt rònega, amb aires de presó Model de Barcelona. En baixo, encara emmanillat.

M’esperen tres funcionaris. El més veterà, calb, em dona la benvinguda, vermell i molt excitat.

—¡Se os ha acabado la tontería catalanes!

—¡No se nos acabará ni ahora ni nunca! —li responc amb una rapidesa i amb una contundència que em sorprèn a mi mateix. L’adrenalina em regalima per tots els porus. «Soc membre del Govern legítim de Catalunya.»

—¡Pues os vais a pudrir aquí en la cárcel!

«Entrada gloriosa, Mare de Déu Senyor.»

—¡Se os ha acabado la tontería catalanes!

—¡No se nos acabará ni ahora ni nunca! —li responc 

Em condueixen envoltat per una atmosfera d’esverament i tumult cap a l’interior del recinte. Fa tota la sensació que ens estaven esperant ansiosos. La imatge de dins encara és més tètrica que la de l’exterior.

El guàrdia civil jove em treu les manilles.

—Tranquil, tot anirà bé —xiuxiueja. I ho fa en català! Un autèntic alçament de llum en la tenebra.

S’acomiada i se’n va. Tinc la sensació de quedar-me immensament sol, dret en un passadís, recolzat a la paret, davant d’una «cabina» envidrada i protegida amb barres de ferro i la típica finestra de funcionari del «vuelva usted mañana». A l’interior hi ha una bandera espanyola de dimensions considerables enganxada a la paret en un punt que es veu clarament que no és el seu espai habitual. Entenc que des d’allí faran tots els tràmits per registrar-me com a nou intern del centre penitenciari.

Al meu costat, a banda i banda, m’escorten dos funcionaris relativament joves. A la finestreta hi apareix el veterà d’abans. La Guàrdia Civil li ha lliurat la bossa de plàstic blanca amb les meves pertinences. L’obre disposat a tornar-me-les, una per una, en un ritual que em costa d’entendre.

La primera cosa que em lliura és la interlocutòria de la jutgessa Lamela.

—¡Te vas a pasar tantos años encerrado aquí por traidor que este auto te lo vas a aprender de memoria!

M’hi atanso i l’agafo. I aconsegueixo callar, després d’haver respirat fondo i haver comptat fins a deu.

Segon objecte: la creu.

El funcionari jove que tinc al costat em pregunta sorprès:

—¿Eres cristiano?

—Sí —responc amb convicció.

—Pues ahora no entiendo nada. Cuando has entrado —aquesta segona persona del singular has m’inquieta—, estábamos pletóricos porque los traidores tenéis que estar en la cárcel. Pero ahora que sé que eres cristiano... Mira, España se ha construido a partir de la cruz. Cataluña está llena de moros. Y aunque nos odiéis, vuestros hermanos españoles iremos a Cataluña a libraros de ellos.

(...) Mira, España se ha construido a partir de la cruz. Cataluña está llena de moros. Y aunque nos odiéis, vuestros hermanos españoles iremos a Cataluña a libraros de ellos

Em cauen els pebrots a terra. Literalment.

Més objectes en un ordre sense gaire sentit fins que, de sobte, el calb —que interpreto que deu ser el cap— surt de la cabina amb una càmera a la mà i em diu que m’han de fer la foto per al carnet d’intern. Em torno a posar contra la paret. És la típica fotografia de pres. La introdueix a l’ordinador i torna a l’atac.

—¡Menudo careto haces! La vamos a pasar al Telediario para que todos los españoles sepan la cara que hacéis los traidores.

Definitivament la subtilesa no és el seu fort.

Recupera la bossa i per fi em torna les ulleres. L’hi agraeixo. Se’m fa la llum, o no. Em fixo en els detalls i tot plegat agafa un caire més inquietant. I, per fi, faig la pregunta del milió.

—¿Estoy en Soto del Real? ¿Dónde están mis compañeros?

—Estás en Madrid IV, Navalcarnero. —L’amo del tros respon amb satisfacció.— Y estás... solo. —Un somriure ample li envaeix tot el rostre.

És un cop duríssim que em costa de digerir. Però el doll d’adrenalina roman. Encara em sento fort.

De sobte, apareix un home amb americana, és educat i molt afable. Se’m presenta com a subdirector de la presó. Hi puc parlar de manera civilitzada. M’explica que, efectivament, allò és la presó de Navalcarnero, que no és una presó gaire nova —eufemisme compassiu— i que ja tinc assignat un mòdul tranquil on estaré bé. Em pregunta si fins ara m’han tractat correctament i decideixo mentir- li. Encaixem i se’n va.

Tornem a l’avern. En aquesta lògica de fases atzaroses, s’atura novament el procés de devolució de les meves pertinences. Aquell que hem quedat que era el cap em dona el carnet de pres acabat de fer, el NIS. Acredito que la foto és realment espantosa. I veig per primera vegada el número de pres, que acabaré memoritzant —el 2017014559— i que m’acompanya fins ara. Tot seguit m’explica que tinc dret a una trucada.

—¿A quién quieres llamar?

—A mi mujer.

Li’n dono el número.

—¿Cómo se llama?

«Cagada.»

—Meritxell. ¿Quiere que se lo deletree? —Intento ser amable.

—¿Qué te has creído? ¿Qué somos imbéciles y no sabemos escribir?

No cal que doni detalls de com va escriure el nom de la Meritxell. Allò que hom es pugui imaginar, és.

Les topades i vexacions continuen fins que s’esdevé un nou alçament de llum —gloriós— en una tenebra que ha desbordat amb escreix tota la seva dimensió metafòrica. Irromp, novament, el subdirector.

—¡Te vas! ¡Os llevan a todos a Estremera!

—¿Estremera? —No sé què és. Jo de Madrid només en conec les presons de Soto del Real i d’Alcalá Meco i ara, brutalment, la de Navalcarnero.

—Es la cárcel más moderna de Madrid. Está en el sur de la Comunidad, cerca de la provincia de Cuenca. El Ministerio ha decidido poneros a todos juntos para facilitar las cosas a los letrados.

Si la felicitat es pot fer tangible, crec que aquell instant la puc tocar, físicament, amb delit.

S’atura tota l’operació d’ingrés. No els lliuro els objectes que m’han retornat. Les ulleres ja no me les deixaré tornar a prendre.

Mentre esperem que torni a arribar la furgoneta de la Guàrdia Civil, em tanquen en una cel·la de transició, una mena de sala d’espera, que en l’argot carcerari es diu perrera. La porta és amb forrellat antic i els barrots són verticals —dels de tota la vida. Vaig al lavabo, que és un forat amb la forma dels peus impresa a terra, a banda i banda. Quan érem petits, en dèiem comuna. Allò és l’inframon. M’hi estic una bona estona. Em donen sopar, uns entrepans. Per a mi, des de la visita del subdirector, tot és excel·lent.

Per fi arriba la furgoneta de la Guàrdia Civil. És la mateixa parella d’abans. El jove, novament en català, em diu que allò que m’ha passat no és gens habitual. Jo en dono testimoni: tret d’aquell dia a Navalcarnero, el tracte que rebré dels funcionaris de presons a Estremera, Soto del Real, Valdemoro i Zuera —amb excepcions molts puntuals— serà correcte i professional.

Li pregunto com és que parla en català amb tanta fluïdesa. M’explica que va estar destinat a Catalunya més de quinze anys, a la demarcació de Girona.

Sortim a l’exterior. El calb rabiüt es queda a dins, i m’acompanya el funcionari jove, el de la creu, ara amb una actitud més tranquil·la. Ens acomiadem. El guàrdia civil em torna a posar les manilles i em descriu l’itinerari que farem.

—Hem de passar per Valdemoro i Aranjuez i recollir quatre dels seus companys, per anar, en comboi, fins a Estremera. El trajecte serà molt llarg, més de dues hores, si té algun problema piqui la porta i avisi’ns.

Ens posem en marxa. Estic molt cansat. Però no puc dormir, pels nervis i la tensió acumulada.

Al llarg del trajecte em ve a la memòria un fragment d’aquell poema de William Ernest Henley, «Invictus». Vaig llegir que Mandela el recitava com un «mantra» per mantenir-se dempeus en els moments més durs de la seva captivitat: «Soc l’amo del meu destí: soc el capità de la meva ànima». Hi penso i me’l repeteixo constantment, tot i saber que la nostra situació és a anys llum de la seva.

Imatge: Josep Rull -a l'esquerra-, sortint de la presó madrilenya d'Estremera el 4 de desembre del 2017