La del 2024 es planteja com una Diada estranya. Per primer cop en molts anys, aquest 11 de setembre, no hi haurà un president independentista a la Generalitat, i en les eleccions al Parlament de Catalunya celebrades el 12-M, el moviment va perdre la majoria parlamentària que havia tingut en els últims temps, amb retrets continus entre uns partits que es replantejaran aquesta tardor. Tot plegat, només un mes després que Salvador Illa assumís la presidència del Govern i del retorn fugaç del president Carles Puigdemont. Aquesta també serà una Diada diferent per Lluís Llach. En els últims anys ha participat de la manifestació de l'11-S com un independentista "més" i enguany ho farà presidit l'entitat que l'organitza, l'Assemblea Nacional Catalana. Per ell, totes les adversitats haurien de ser una motivació més perquè els independentistes omplin els carrers del centre de Barcelona i d'arreu del país en aquesta Diada descentralitzada a Tortosa, Tarragona, Lleida i Girona, tal com explica en aquesta entrevista amb ElNacional.cat.
Estem a les portes de la Diada. Com definiria l’11-S d’enguany?
Com sempre és una Diada de reivindicació i de festa, perquè els catalans som tan estranys que celebrem una desfeta. Però això ja està bé, perquè el mateix dia de la derrota va començar la resistència. I és una Diada important perquè respecte de l’any han passat han canviat moltes coses, les circumstàncies són molt diferents.
Amb un Govern no independentista, com canvia el paper de l’Assemblea?
El nostre paper encara es referma més. El moviment independentista obeeix a raons objectives. Hem passat de tenir una majoria parlamentària a un president declaradament espanyolista i amb una tendència dretana i difícil d’entendre, a qui recordo en manifestacions inadmissibles de fa anys. Aquest Govern és un motiu per dir-li a la gent que ha de sortir al carrer. No hi ha ningú que hagi deixat de ser independentista i cada any hi ha qui vol comptar-nos segons els assistents a la manifestació. Però estem més que comptats. Som, com a mínim, dos milions. Sense la correspondència parlamentària, l’independentisme social i de carrer s’ha de mostrar més fort que mai Hem de dir als partits: “Escolti’ns, no ens sentim ben representats i no lluiten per la independència”. Retreure’ls la desunió, les baralles entre partits, les guerres, les renúncies i els fets inexplicables que han portat a la presidència del senyor llla. Però des del carrer això ha de ser una motivació. Almenys jo, que soc un optimista de mena, penso que aquest any hi ha més motius que mai per sortir al carrer. Per l’alliberament nacional, la descolonització i pels problemes socials, siguin els trens o el robatori fiscal que patim.
Hem d’animar a tothom a venir a la manifestació per preguntar-li a la classe política: “No us fa vergonya?"
Entenc que vostè no comparteix el diagnòstic que l’independentisme està desunit.
Gens. Fixi’s que mentre l'independentisme institucional està a matar, les entitats independentistes, que som molts i molts més que tots els militants dels partits junts, anem units. Enguany l’ANC està al capdavant de l’organització de la manifestació com sempre, però tenim una col·laboració absoluta amb totes les entitats. Es podria dir que fem l’11-S junts per primera vegada i crec que és una imatge molt forta. Hem d’animar a tothom a venir a la manifestació per dir-li a la classe política: “No us fa vergonya que en un moment en què les entitats socials independentistes demostren una força inèdita d'unió, vosaltres estigueu com esteu?” Jo crec que això és una imatge fort i clara. L’independentisme social està més unit que mai: emprenyat, decebut, indignat… tot el que vulguis. I alguns es volen quedar a casa, i jo els dic, per favor, no us quedeu a casa, perquè així com està el país, si no sortiu, no hi arribarem a temps.
Ha dit que cap independentista ho ha deixat de ser. Com explica la davallada de vots en les eleccions?
Per l'exhibició de mediocritat de tots els partits barallant-se entre ells. És espectacular. Ens trobem en un moment que quasi tots els partits estan esperant a la tardor per ressituar-se, però ves que no tinguin una sorpresa i ja s'hagi ressituat alguna força que es foti pel mig. Perdó pel llenguatge, però l’independentisme institucional s'ha de ressituar, o s'ha de renovar o s'ha de reciclar o s'ha de canviar tot sencer perquè el social hi és indemne.
He vist que va a Londres a celebrar la Diada. Segueix cridant l’atenció l’independentisme català a fora?
El periodisme necessita notícies fresques i interessants o aterridores. La vinguda del president a l'exili ens ha posat una altra vegada totes les cancelleries. I nosaltres, les entitats, hem d'intentar ajudar a fer aquesta feina de projecció exterior d'un problema que també és europeu i internacional.
Esquerra ha anunciat que participarà en tots els actes de la Diada, també en la manifestació. Vostè ha estat molt crític amb aquest partit.
Esquerra està ple d'independentistes. Nosaltres no convidem els partits, tothom sap que hi ha una manifestació que reclama la independència d'una manera forta i contundent, i si la gent d'Esquerra vol venir, benvinguts seran igual que Junts o la CUP. No sabia si vindrien oficialment, però que militants vindrien no en tenia cap dubte, perquè dins el partit hi ha un percentatge altíssim de persones que volen la independència. I em sembla que els mateixos militants han d'entendre que les crítiques que s'han fet a ERC estan fonamentades. Després de quatre desastres electorals s'han de replantejar tàctiques, estratègies, i potser la militància hauria de pensar que caldria renovar aquella gent que els ha portat fins aquí.
Quan dibuixes en el mapa espanyol les comunitats més espoliades són els Països Catalans. Mai se'ns ha definit tan bé: som la colònia necessària.
Creu que seran ben rebuts a la manifestació els líders d’ERC que vinguin?
Per experiència, una mentalitat molt maca de l'ANC que s'ha mantingut durant anys és que nosaltres no demanem mai carnets. No em pregunto que pensa ni que vota qui tinc el costat. Mai, mai, mai. Som els independentistes que més enllà d'organitzacions ens trobem allà. Si només vinguessin els independentistes amb carnet no hauríem reunit mai la gent que hem arribat a reunir. Hem estat tants perquè convidem els independentistes, pensin el que pensi, a venir. Al mateix temps, l'ANC és un col·lectiu que té com a únic objectiu la independència i estem obligats a donar l'opinió davant de la situació política que hi ha. El president Illa ens agrada? No. Ens hauria agradat, tot i la mala imatge, anar una segona votació i tornar a presentar l'independentisme a veure si es recuperava? Sí. Ara, per nosaltres, l'objectiu és que la gent que vindrà a la Diada, pensi que pensi, cregui que la independència és més necessària que mai. S'ha demostrat que el preu de ser dependents és inassumible col·lectivament. El preu que cada català, pensi que pensi, vingui d'on vingui, paga pel fet de ser espanyol no és acceptable. Tot això és d’una evidència bestial que fa impressió. Quan dibuixes en el mapa espanyol les comunitats més espoliades són els Països Catalans. Mai se'ns ha definit tan bé: som la colònia necessària.
Deia que tots els independentistes són benvinguts. Aquesta setmana la CUP va demanar que l’independentisme antifeixista evités que l’extrema dreta catalana es manifestés l’11-S. Com ho veu?
No ho podem prohibir això. Ni podem ni volem. La gent d'aquest partit que vulgui venir com a independentista serà benvingut. Si hem de parlar de qüestions ideològiques, en parlem. Però si parles de l'11 de setembre, tothom que sigui independentista era benvingut. Punt.
Aquesta setmana, Marta Rovira ha assegurat que llença la tovallola per refer ponts entre independentistes. Ha parlat amb ella des que va tornar de l’exili?
Fins i tot amb l'ANC, va dir. Jo soc un vell amb aficions de Celestina i ja porto cinc o sis anys intentant-ho i no ho he aconseguit mai. Ara, parlar dels ponts que s’han derruït després d’un acte tan contundent com el que acaba de passar en aquest país és estrany. Jo no l’entenc a la senyora Rovira, a qui aprecio humanament, tampoc els seus motius polítics: per col·locar encara que siguin 400 persones a canvi de la ruïna del futur? També es diu que hi ha motius ocults que no vull saber, perquè segurament m’avergonyiré. Els ponts hi seran sempre quan la lògica i la coherència amb l'independentisme permetin construir uns mínims pilars. Quan s'acaba de fer tabula rassa com ara, quan s'arrasa amb els pilars d’entesa entre l'independentisme institucional i el social, a mi que no em vinguin amb ponts. Que s'esperin alguns mesos per dissimular.
Quins impediments s’ha trobat en la seva tasca de Celestina?
L'obsessió de l'estratègia hegemonista ha destrossat molts comportaments i no només a Esquerra, perquè això és una malaltia dels partits que ja va implícita en la seva pròpia existència i més amb una llei electoral com la que tenim. L'estratègia de l'hegemonisme i l'egocentrisme d'alguns dirigents ha fet que tot això se n’hagi anat en orris. A mi se'm va explicitar l'any 2019. Estem pagant conseqüències d'estratègies elaborades no sé si abans del 2017, durant la presó de Lledoners o durant la negociació dels indults. Ara ja tant me fa. Però està claríssim que tot això ve de lluny.
Fa dos mesos es va produir una reunió a Waterloo de tots els partits i entitats independentistes. El que es va parlar en aquella reunió ha quedat en paper mullat?
No és que estigui mullat, és que s’han llençat galledes d'aigua sobre el paper. La primera és el cop d'estat judicial: no sabíem fins a quin punt el Tribunal Suprem o les audiències nacionals pervertirien la llei d'amnistia. I en aquells moments, Esquerra deia que estaria amb el president. És veritat que a alguns d'ells jo personalment els vaig veure a l'acte de benvinguda, però si després passa tot el que passa al Parlament, no és que estigui mullat el paper, és que s’ha trencat. L'esperança de molts independentistes era que anéssim a segones eleccions i que poguéssim refer la unitat institucional. No s'ha fet i ara hem de partir d'unes altres bases. Tenim la Generalitat més espanyolista en dècades i totes les motivacions són més clares que mai, però les relacions entre l’independentisme social i les institucions són les pitjors que es podien imaginar.
Creu que ara seria possible una altra reunió com la que es va donar fa un parell de mesos?
Nosaltres sempre que ens demanin una reunió, si no se'ns demana que mentim o que renunciem als principis, sempre hi anirem. No renunciem a parlar i a restablir els ponts, però sempre que sigui sobre bases de sinceritat i de no dir-se mentides i enganyar-se, perquè així no anem enlloc.
Creu que es va enganyar en aquella reunió?
No, no, no. El que passa és que cap de les condicions que hi ha avui s'estaven donant en aquell moment. O sigui, el que hem d'entendre tots, jo el primer i l'ANC també, és que la política és extraordinàriament voluble. I si en algun lloc això ha quedat en evidència és a Catalunya. En menys d'un any i mig o dos han passat tots els disbarats que podien passar. Per tant, no podem racionalitzar, aquesta és una de les dificultats que tenim tant les entitats, com segurament deuen tenir els partits. Tot i que moltes de les causes d'aquesta fragilitat ve del comportament dels partits.
Comentava el retorn del president Puigdemont. Creu que el fet de no deixar-se detenir aquell dia va ser la decisió més encertada?
Jo crec que sí. Trobo que un president de la Generalitat ha de defensar la institucionalitat del que representa i, per això, per tants catalans, fins i tot per jo que no voto mai a Junts, el president és molt important perquè ens refà la història d'aquest país. Jo no era partidari que es deixés detenir, però ell defensava la institucionalitat d'un president en exili venint com a diputat electe a presentar-se al president del Parlament i dir-li aquí ve la meva acta i a partir d'aquí participar en el debat d'investidura. Pel que jo sé, la tornada va ser l’opció per la qual ningú no estava massa preparat. Sort que el senyor Sallent… Millor deixem-ho córrer. Entenc que ell vingués i que volgués acabar la seva vida institucional d'una manera digna i després o retirar-se o fer política. Però al mateix temps, i li vaig poder dir personalment, penso que la seva feina a l'exterior era molt important perquè l’experiència de la gent a la presó s'ha demostrat que no és gens positiva i que d'alguna manera és un xantatge, no només sobre la persona sinó també sobre els mateixos partits.
Si sabia que Puigdemont havia arribat dos dies abans a Barcelona? No ho sé, no me'n recordo. A la meva edat la memòria és una cosa que...
Vostè sabia que havia arribat dos dies abans a Barcelona?
No ho sé, no me'n recordo. A la meva edat la memòria és una cosa que...
Va ser la primera persona que va enviar un missatge en el seu nom. Com se’l va trobar quan va poder parlar amb ell?
Va ser una gran sorpresa. Fins bastant tard ningú sabia on era. La seva voluntat era arribar al Parlament i aleshores es va formar una gran confusió i ningú no sabia on era, tot i que amb tanta gent no veure’l era normal. Fins a les vuit de la tarda la situació va ser una mica fotuda pels que havíem convocat a la gent, que no sabíem res i no podies mobilitzar ningú.
Vostè tampoc sabia on era?
En absolut. Quan vaig arribar a Parlavà vaig rebre una telefonada. Em va demanar que, amb la voluntat que l'acte no fos interpretat com un acte de partit sinó de país, ho transmetés. A mi em va honorar com a president de l’ANC.
Diria que va complir el seu objectiu de protegir Puigdemont en el seu retorn?
Sí. Des del principi ho vàrem dir molt clarament que la nostra feina era permetre fer la seva voluntat de presentar-se al Parlament. Al Parlament no hi va arribar però almenys a fora si hi va poder parlar. Ara, mentre estigui fora, el president ha de ser una mena de far o un parallamps, depèn del dia.
Els tres partits independentistes s’estan recol·locant i tenen assemblees i congressos a la tardor. Com n’haurien de sortir?
Especular sobre no ho puc fer. Segurament no estic preparat. El que m'agradaria és que en sortissin un centredreta independentista i un centreesquerra independentista reforçat. Sense un o l'altre no farem la independència des d'un punt de vista institucional. I també una agrupació magnífica com és la CUP, que està plantejant noves estratègies que porti noves idees per fer el camí i conjuminar la resistència nacional amb la força social. Jo ho veig així i m'agradaria que fos això. Ara bé, què passarà? Això ja no ho sé.
La solució de la llengua no serà una conselleria sinó que ha de ser una qüestió de tot el Govern, i amb el Bajo Llobregat o Lérida...
Ha estat molt crític amb el nou Govern de la Generalitat. Aquest ha creat una conselleria de Política Lingüística per intentar revertir la situació de la llengua. Hi té confiança?
Primer, vull desitjar-li tota la sort al nou conseller. He de dir, amb prudència, i és la meva obligació com a president de l'ANC, que la solució de la llengua no ve d'una secretaria general o una conselleria, sinó que ha de ser una qüestió de tot el Govern. I, amb el Bajo Llobregat i Lérida, com t'ho diria… Estic segur que el conseller farà tot el possible perquè si no, no entendria que ni ell ni Esquerra hagi acceptat el pacte, però no tinc pràcticament gens de confiança en què això sigui efectiu perquè necessita la voluntat interrelacionada de totes les conselleries. Per tant, jo espero que faci tot el que pugui però el temporal que té al davant i les onades li van en contra absolutament.
Què li demanaria com a prioritat a aquest conseller?
Podria començar a mirar una altra vegada les retolacions dels comerços, o amb què t’atenguin en català quan entres en una botiga; que quan facis una denúncia (i nosaltres com a ANC hi participarem) tinguin recorregut o puguin superar el primer escalafó de l'administració… Una cosa és que el senyor Illa faci veure que vol fer realitat els seus suposats compromisos, que no sé si n'ha complert mai cap, i l'altre és que l'engranatge del Govern, on hi ha el millor i el pitjor de l’espanyolisme, estigui disposat a participar en el compliment d'alguns compromisos, no?
Una altra part important dels acords d’investidura va ser el finançament. Tampoc és optimista?
Ja han començat les rebaixes i el que tornaran a fer és un cafè per tothom i en aquest cafè per tothom tornarem a perdre. Jo no n'hi tinc cap confiança. Canviaran les formulacions? Sí. Canviaran els fons? No. Així com nosaltres mentre siguem espanyols no podrem sobreviure, l’Estat sense el nostre espoli tampoc pot sobreviure tal com és ara.
Davant d'aquest escenari, i amb una presidència del PSC a Catalunya, creu que els partits independentistes haurien de deixar de donar suport al govern de Pedro Sánchez i forçar eleccions a Madrid?
No em veig capaç d'aconsellar això. El que sí que crec és que d'alguna manera s'ha de fer una reflexió estratègica perquè si volen jugar a Madrid, allà sàpiguen que van ser seriosament. Jo hauria volgut que en algun moment anterior d'aquesta legislatura passada, demostrar-los que si no complien, marxàvem. I en comptes de donar l'oportunitat al gran triler Sánchez de fer la maniobra d'anar a eleccions quan ningú s'ho pensava i sorprendre'ns i dir “oh, aquest tio…”, érem nosaltres que ens havíem d'avançar i dir-li al senyor Sánchez : “Ara quan vagis a eleccions, sàpigues que si quan tornem, nosaltres som imprescindibles quan diem no, és no i quan diem sí és sí. Això no s’ha fet i la presa de pèl sembla que continua.
És massa tard per revertir-ho?
Crec que la presa de pèl ha sigut tan bèstia que jo no sé quina credibilitat podem tenir quan vas a Madrid a amenaçar. “Exigim” és el verb més utilitzat últimament pels poders catalans. Exigim què? Si ja has renunciat a tot. Mentre no hi hagi un cop de força i el legislatiu espanyol no ens prengui seriosament, el judicial tampoc ho farà. Mentre els partits independentistes no donin un cop de puny sobre la taula a Madrid, no se’ls tindrà en compte mai i això s’havia de fer abans. Ara tenen una altra oportunitat amb els pressupostos
L'entrevista sencera, a continuació: