Lluís Llach (Girona, 1948) i l'Assemblea Nacional Catalana van aprovar a finals de gener el full de ruta de l'entitat pels pròxims dos anys, el primer des que el cantautor va prendre les regnes de l'entitat al juny després d'unes eleccions convulses amb una mala maror que encara no s'ha resolt. També és el primer full de ruta de l'organització independentista des que aquest moviment ha perdut la majoria al Parlament de Catalunya. En el document que ha de regir el funcionament de l'Assemblea aquest 2025 i el 2026 se centra en la defensa de la unilateralitat, tot i que el seu president reflexiona que no és possible declarar la independència del país davant la pèrdua del poder institucional; la recuperació de la mobilització als carrers, que també ha seguit una tendència a la baixa des del 2019 i les crítiques als partits independentistes per les seves renúncies des del referèndum de l'1 d'octubre. Llach analitza la situació de la seva entitat, del moviment que passa "pel seu pitjor moment", del país i del que descriu com la seva "desnacionalització"en aquesta entrevista a ElNacional.cat.
Heu presentat el full de ruta de l’Assemblea pels pròxims dos anys. Com explicaria quin és el camí que ha de seguir l’entitat?
La motivació darrere d’aquest full de ruta és que la situació política ha canviat molt, no des dels anys 2019 o 2020, sinó de fa sis mesos. I per tant necessitàvem un nou replantejament sobre com ha d’actuar l’ANC dins de la feina per arribar a la independència. Aleshores, el full de ruta és una especulació fonamentada de quin panorama polític tenim, d'on partim i a on volem arribar, que és a la independència. En això som molt tossuts. S’ha elaborat amb la participació de la gent i ara entenem que tenim una manera d'arribar a la independència possible. I per a nosaltres és molt important, perquè de cop i volta les accions, mobilitzacions, les lluites al carrer respondran a un criteri que té una direcció.
En el full de ruta dieu que l’Assemblea es troba sola en la defensa de fer efectiva la DUI. Creieu que és possible aixecar-la?
En aquest moment no. Per aixecar la DUI necessitem una institució que ho faci i evidentment estan en mans d’un espanyolisme sense complexes, que pretén l’afebliment de la nació entesa com ho fem nosaltres, que és una nació amb drets socials econòmics, lingüístics culturals i polítics també. I per tant, no és el moment. Nosaltres el que hem de procurar és mobilitzar i organitzar la societat independentista. La gent està desanimada però no ha deixat de ser-ho i estem intentant trobar la manera que sigui una societat que es confronti a tot allò que ens impedeixi el camí cap a la independència: l'Estat i en aquests moments el mateix Govern autonomista. Ens queixem molt de l'època passada amb els governs independentistes que anaven pel seu compte, doncs imagina't ara. Estem en un moment de picar pedra, de parlar amb la societat i de dir, "ostres necessitem tornar a plantar cara, tornar a trobar les motivacions". De motivacions n'hi ha moltes, hem de tornar a explicar el preu de la dependència de l'estat espanyol que paguem i conscienciar la gent que s'ha de fer protagonista de la lluita per la independència. I si la volem, necessitem una nació forta i és evident que la situació és d’afebliment nacional absolut. El que jo en dic els paràmetres nacionals de convivència, com ara la llengua, la medicina, la cultura, les escoles, les vies de tren també, les possibilitats econòmiques de desenvolupament... tot això està molt afeblit. Tenim molta feina a fer.
Catalunya està en una situació d’afebliment nacional absolut
“El discurs i les propostes del Full de ruta han de dirigir-se a tota la població, no només als ja convençuts”, dieu. Això vol dir que s’ha d’ampliar la base independentista?
Primer la base independentista l'hem de mobilitzar, perquè no hem de fer volar coloms i hem de dir que està bastant desanimada, indignada, emprenyada. El que hem de fer és reunir forces una altra vegada. Hem sigut dos milions i escaig en una votació molt accidentada, però maquíssima, doncs ens hem de retrobar organitzar i estructurar.
Abans d’ampliar la base s’ha d'enfortir l’actual?
Hem de tornar a fer que l'independentista agafi el protagonisme de la lluita per enfortir la nació i portar-la cap a la independència, perquè si no ho fem nosaltres, no ho farà ningú, ni el govern espanyol ni el de senyor Illa, ni ara mateix el Parlament. La primera feina que tenim a l'Assemblea és organitzar-nos i analitzar com tenim el territori i la capital de Catalunya, que és Barcelona. Estem en una situació d’espoli, els Països Catalans som les autonomies més espoliades per una metròpoli d’arrel castellana que no ha cedit ni un bri des de fa tres-cents anys. I a mi m’indigna que la desnacionalització de casa nostra passi quan encara tenim recursos democràtics per lluitar. Per això vinc a treballar tant com puc a l’Assemblea. Si algú que va defensar el catalanisme en temps del capità general Primo de Rivera s’aixequés i ens veies ara diria “ostres, com és que les nostres escoles eren exemplars a tota Europa?” o “com hem passat d’una medicina que durant la primera meitat del segle XX va ser absolutament puntera al món a tenir una sanitat destrossada com va dir aquell ministre?”.
[La immigració] A mi em preocupa com una situació puntual, perquè no tenim ni els mitjans ni les administracions han fet la feina que havien de fer per acollir aquesta gent en benestar
A Catalunya hi viu mig milió de persones més que el 2017, això fa més difícil aconseguir la independència?
Primer hauríem de contar qui té dret a votar i qui no. Però a mi em sembla que la primera cosa que hem de fer és integrar aquesta gent a la vida social, acollir-la. El que passa és que, com que ens espolien i perdem 22.000 milions, les escoles i els centres d'acollida no funcionen. A mi no em preocupa gens. I la persona que estimi i visqui en aquest país no té els condicionaments hispànics que molta gent de casa nostra té. Algú que ve, per exemple del Senegal amb la seva família i aprèn la llengua d'aquí i viu aquí, després d’uns anys el que li interessarà és que Catalunya sigui tan pròspera com sigui possible, que és el que vol l'independentisme. A mi em preocupa com una situació puntual d'ara, perquè no tenim ni els mitjans ni les administracions han fet la feina que havien de fer per acollir aquesta gent en benestar. I és una política que dura des de Calvo Sotelo, que va dir que se'ns havia d'enviar aquí la gent de parla hispana. La voluntat de l'Estat sempre és precisa i van “a matar”. Nosaltres hem d'intentar lluitar contra tot això amb els pocs mitjans que ens deixen. I aquesta gent no crec que sigui un atemptat contra la independència, en absolut. Però no se'ls hi donen recursos. Hi ha una llei d'estrangeria que és indignant i els obliga a estar anys sense papers, treballant explotats i sense drets socials... Ho hem de fer molt millor com a societat d’acollida que volem ser la majoria dels catalans.
El Govern de Salvador Illa parla d’una Catalunya “normalitzada”. Creieu que aquest discurs ha “calat” entre els no independentistes?
Primer, jo no em sento gens normal. Però diria que no, que la gent independentista sap que això no s'ha normalitzat. Hi ha milers i milers de persones que saben que això no és normal. Pel que fa a les llibertats col·lectives res del que està passant és normal des del 2017 fins ara. I, en canvi, tot és lògic. Després del flux amunt que vam tenir, la repressió, el desconcert dels partits, la impotència política de tots plegats ha fet que estiguem en un reflux. Però el procés no s'ha acabat, això forma part d'aquest. Aleshores hi ha un moment, que jo crec que és ara, que aquest reflux s'acaba i la societat s'adona que s’ha de tornar a emprendre.
Des de l’Assemblea miren cap al futur i fixen les pròximes eleccions al Parlament com a claus per fer la independència. Diuen que el màxim objectiu ha de ser recuperar la majoria independentista a la cambra. Ho veu factible ara per ara?
Avui no, d’aquí tres anys no ho sé. Però la política catalana canvia a una velocitat...Nosaltres partim de la base que la gent que es diu independentista d'alguna manera o altra pretén ajudar en el camí cap a la independència. No pensem en el que facin els partits, sinó en la societat. Si aconseguim mobilitzar la societat, en confrontació, en lluita per l'escola, per la llengua, pels nostres drets nacionals, la nostra conversa amb els partits serà molt senzilla. Perquè la conversa la tindrà la gent del carrer organitzat amb els partits que es diuen independentistes. Predir és difícil, és evident que avui tal com està la cosa no però qui sap si d'aquí mig any les coses han canviat d'una manera espectacular. Com que hi ha aquesta munió de gent que té ganes d'independència a pesar de tot, les coses poden canviar d'una manera molt radical. La classe política ja s’espavilarà, per sobreviure si més no. Nosaltres ens hem de dirigir a la gent de la societat i dir-los que el preu que paguem per ser dependents és tan immens que creiem que hi ha més motius que mai per ser independentista. És veritat que en el reflux de tot el que hem passat, estem en el pitjor moment, en el punt de més desànim des que el PSC ha arribat a la Generalitat perquè socialisme vol dir normalització espanyolista de Catalunya.
Avui no és factible recuperar la majoria independentista al Parlament, d’aquí tres anys no ho sé
No sé llavors si creuen que ha estat massa optimista aquest plantejament?
Potser sí, però entre no fer res i intentar-ho tot, jo prefereixo que ho intentem tot. La primera oportunitat que tenim és assolir un Parlament de majoria independentista que estigui disposat a fer una DUI. Això avui sona molt estrany, d'aquí a tres anys ja ho veurem.
Li preocupa que el creixement d’Aliança Catalana faci impossible recuperar la majoria independentista?
En aquests moments no està dins dels meus paràmetres de feina. Però tots els militants independentistes han de trobar la vehiculació dels seus sentiments. I jo no estic en contra de quartes llistes, que surtin gent, que hi hagi renovació de personalitat, reciclatge democràtic dels partits... El cas d'Aliança és un cas del coco. Jo com a president tinc la meva opinió, però que com a Assemblea entenc que la persona d'Aliança que vulgui militar com a independentista serà sempre benvingut mentre deixi el barret del seu partit, com exigim als altres.
Artur Mas va plantejar que s'ha de parlar amb Aliança Catalana. Hi està d’acord?
Parlar no ho trobo massa greu, però crec que darrere de la paraula hi ha una voluntat de començar a teixir ponts i això és un problema que han de resoldre els partits entre ells mateixos. Han de veure fins a quin punt pot ser amb la gent que admira la senyora Meloni, que presideix el primer govern feixista i és admiradora dels que bombardejaven Barcelona el 1939, o que es fan fotos amb els dirigents d’Alternativa per Alemanya. A mi em ve el record del nazisme i de la Legió Còndor. Jo vinc d'una cultura on el nacionalisme ha sigut sempre una raó de desenvolupament democràtic i social. No dic que sigui un nacionalisme d'esquerres, però on els drets humans i les llibertats fan una frontera que jo la tinc absolutament marcada.
Desitgem els trencaments de lligams amb tot allò que afavoreixi tant les estructures de l'Estat com el Govern del senyor Illa
Creu que els partits independentistes, als quals critiquen molt durament des de l’Assemblea per la seva gestió, tenen credibilitat per recuperar els milers de vots perduts en els últims anys?
Difícil, però és la seva feina, ja s’ho faran. Els partits han d’entendre que nosaltres, els independentistes, volem que l'estabilitat de l'estat espanyol sigui el més feble possible. Per tant, desitgem els trencaments de lligams amb tot allò que afavoreixi tant les estructures de l'Estat com el Govern del senyor Illa. La normalització vol dir que ells estan en la zona de confort i l'Assemblea el que ha de fer és trencar-la, tant a l'Estat com aquí. Condemnem que Esquerra Republicana hagi ajudat el senyor Illa a arribar al poder i que els partits que es diuen independentistes mantinguin el govern del senyor Sánchez o de qui hi hagi en situació de confort. Voldríem una lluita política molt més descarada, mostres que publicitessin mundialment que Catalunya vol la seva nació forta i independent. Per què els 14 no fan com Xirinacs, que protestava i no s'asseia? O per què no trenquen lligams amb el govern espanyol? Fins ara els resultats són molt pobres. L’economia singular que se’ns promet, m’agradaria més que fos plural que sembla que és una mica més de diners. I ja no parlem de l’amnistia, que van negociar mentre l’Estat perseguia la gent. Posen en joc moltes coses i de moment res.
Des de l'Assemblea creuen que hi ha alguna diferència entre un govern de Pedro Sánchez i un del PP amb Vox?
Espanya és Espanya, qui va fer més concessions va ser un senyor que es deia Aznar i hi va caure de quatre potes quan va tenir majoria absoluta. Espanya és Espanya, i la Llei Mordassa encara és aquí, l’exili també... A mi em sembla que aquest joc per la gent que és independentista ja no és creïble. En lloc de discutir si és millor el PP o el PSOE, penso que seria millor desestabilitzar més l’Estat. Es pot procurar que no hi hagi un govern efectiu durant anys, per exemple. En aquests moments, tal com estan les coses, semblaria que si l'independentisme no jugués al Congrés o jugués a la contra de l'estabilitat de l'Estat, no hi hauria govern possible. Caram!
No m’anima gens veure les mateixes cares, amb tots els respectes pel que han representat, pel que han lluitat, per les presons que han passat i pels exilis viscuts, però jo crec que haurien de començar a apartar-se de l'escenari polític.
“Recuperar la majoria independentista i rupturista implica la renovació de lideratges”, diuen. Això xoca frontalment amb el que s’ha vist en els últims dos mesos als dos principals partits independentistes. Com valora que Carles Puigdemont i Oriol Junqueras segueixin al capdavant de Junts i ERC?
Malament. Ara no entraré una crítica fatídica, però fins i tot quan hi ha involucrades personalitats institucionals en l'exili, com és el cas del senyor Puigdemont, crec que el retorn de les mateixes cares no anima. A Esquerra ja no en parlem. Jo crec que hi ha d’haver un reciclatge. Hi serà o s’ha de trobar. A mi no m’anima gens veure les mateixes cares, amb tots els respectes pel que han representat, pel que han lluitat, per les presons que han passat i pels exilis viscuts, però jo crec que haurien de començar a apartar-se de l'escenari polític. Ara, com que els partits es retroalimenten molt malament i la gent nova que està disciplinada de les joventuts i no fan res més que creure, i a més tenim una llei electoral que fa dels partits unes empreses de col·locació política que perverteixen la participació de la gent... Tant de bo m’equivoqui, però no veig líders ni substitucions possibles. Ara, s’han de prendre riscos. I quan hi ha algú que destaca com a recanvi, la primera preocupació dels partits és eliminar-lo.
Per qui ho diu?
No diré noms, però tothom els té al cap. Hi ha hagut alternatives de lideratges tant a Junts com a Esquerra Republicana, però els mateixos aparells s'han dedicat a destrossar-los un després de l’altre. Tot això no anima gens, entre altres coses perquè tenim una conformació dels partits molt pervertida. No hi ha democràcia participativa, els electors no sabem qui ens representen, no pots anar a demanar responsabilitats, no tenim un sistema anglès o suís... són cúpules tancades es retroalimenten i amb uns recanvis que venen ja d'unes joventuts que estan acostumades a l'obediència, perquè si no saben que no pujaran. El reciclatge hauria de ser no només de les persones sinó del sistema.
Junqueras i Puigdemont es van reunir el gener a Waterloo, però ja s’han evidenciat les diferències entre els partits. Des de la seva experiència creu que és possible que hi hagi coordinació entre ells?
No sé si algú va passar per Lourdes abans d'arribar a Bèlgica, però sincerament jo ho veig molt malament.
S'ha reunit amb ells des que han recuperat les presidències dels partits?
Nosaltres tenim una comissió d'incidència política, i ens hem reunit ja amb la CUP, la setmana que ve ens reunim amb Junts i quan s'acabi el congrés d'Esquerra ens hi reunirem per presentar-li el nostre full de ruta i que sàpiguen que com a entitat independentista nosaltres tenim aquest camí i que allà on ens puguem trobar, fantàstic.
Nosaltres no acompanyarem més els partits en el fracàs, que és el que vam fer el 2017, i jo estava al mig de la classe política i me'n sento responsable com el que més
Són molt crítics amb els partits pel paper que van tenir després de l’1-O, però quina autocrítica en feu del paper de l’Assemblea en els últims anys?
A mi m'agrada més l'autocrítica que criticar els altres perquè del 2017 fins al 2019 hi ha un gran aprenentatge que crec que l'Assemblea ho té present. El dia de la presentació del full de ruta jo vaig dir ben clar que els partits independentistes que vagin envers la independència sàpiguen que nosaltres, si és el cas, els ajudarem, si és el cas, els condicionarem, si és el cas, els desobeirem però mai més en serem la crossa. Un 3 d'octubre no obeirem quan ens diguin d'anar a casa. Un 10 d’octubre, tampoc. Al president que hi hagi li direm “ara toca fer la independència i és el teu compromís”. I en comptes d'anar a casa el que farem és estructurar-nos i organitzar-nos per tenir prou força i obligar-lo. I el 27 el mateix. Nosaltres no els acompanyarem més en el fracàs, que és el que vam fer en el 2017, i jo estava al mig de la classe política, o sigui que me'n sento tan responsable com el que més. Però l'aprenentatge és precisament aquest: hem de fer un camí diferent, hem de trobar formes de resistència i de lluita diferents i practicar-ho i organitzar-nos en el país, sabent que l’Estat vindrà fort, però que nosaltres també ho podem ser.
Com a president d’una de les principals entitats independentistes, com valora la situació que viu el Consell de la República?
Amb dolor. Hi ha un moment de declivi a l'organització, però amb tots els respectes per com ells decideixen funcionar, arreglar els seus problemes, i espero que després de les eleccions se'ns ofereixi també quin paper vol jugar dins de l'independentisme, i segons el que vulguin nosaltres estarem totalment col·laboradors.
Quina ha de ser la relació entre aquestes dues entitats?
Plena col·laboració entenent que som entitats diferents i amb estratègies diferents. Sempre poso l’exemple de l’AMI, una entitat independentista d'ajuntaments, alcaldes i regidors. L'Assemblea no juga aquest joc, però, en canvi, tenim l'últim objectiu al final és el mateix i serà importantíssim el dia que arribi la independència tenir aquest poder estructural d'estat que són els municipis.
📹 L'entrevista sencera, a continuació