La lluita contra l'amnistia que reclamen els partits independentistes per a la investidura del líder del PSOE, Pedro Sánchez, ha aconseguit reconciliar dos 'vells amics' de la política espanyola. L'expresident del govern espanyol, Felipe González, i la seva exmà dreta, Alfonso Guerra, han tornat a parlar-se després de 30 anys sense fer-ho. I és que els dos exdirigents polítics van ser els que van refundar i catapultar el PSOE, aconseguint la majoria absoluta del 1982. I és que abans de la presentació del llibre d'Alfonso Guerra el passat dimecres a l'Ateneu de Madrid, on Felipe González va titllar els catalans de "minoria en extinció", hi va haver una operació per reconciliar els dos exdirigents socialistes.
Un expresident d'Extremadura, clau
La idea va venir de l'expresident d'Extremadura Juan Carlos Rodríguez el 2019, segons explica El Mundo. Malgrat haver-hi altres mediadors, amb la pandèmia, la idea es va posposar fins al gener del 2021. L'objectiu era que els 'refundadors' del PSOE es tornessin a parlar davant dels posicionaments del president del govern espanyol, Pedro Sánchez. "Pensen el mateix i es respecten. Per què no pot tornar a ser com abans?", es preguntava Rodríguez. Tot i això, qui va jugar un paper clau va ser la dona de l'expresident extremeny, qui va convidar als dos exdirigents a l'aniversari del seu marit. Va ser una trobada en la qual es van abraçar, somriure a la càmera, sense retrets i amb poc contingut polític.
Ja més tard, es van convidar a les seves cases. En l'extremenya, Felipe, i en la de Conil, Guerra, que a finals d'agost li va preguntar a l'expresident si volia presentar el llibre aquest dimecres. Precisament va ser l'acte on els dos dirigents van carregar contra les polítiques de Pedro Sánchez de destensionar Catalunya. Els dos dirigents tenen una visió gairebé calcada del problema català. Mentre Guerra titllava "d'humiliació deliberada a la generació de la Transició" les negociacions per l'amnistia, González defensava l'aplicació de l'article del 155. “Stalin també autodeterminava tothom”, assenyalava amb to bromista. De fet, fins i tot van demanar a Sánchez que deixés governar a Feijóo en solitari.
Una mala relació que venia de lluny
La mala relació entre els dos dirigents socialistes ve de lluny. Abans que el conflicte entre Catalunya i l'Estat els hagi reconciliat, González i Guerra feia 30 anys que no es dirigien la paraula, més enllà de coincidir en actes puntuals, com per exemple la campanya electoral del 2011 en favor d'Alfredo Pérez Rubalcaba. La relació entre aquests dos dirigents ja era complexa abans de trencar-se completament. Gonzçalez era el pensador i Guerra l'executor. "Guerra contemplava el món en termes d'amics i enemics", explica l'exsubdirector de gabinet de Presidència entre 1982 i 1993. En canvi, "González sempre ha tingut una concepció "més accidental, més instrumental de les persones".
En aquest context, l'espurna final del conflicte entre ells dos ve quan el PSOE (159) guanya les eleccions l'any 1993 de forma molt ajustada per davant d'un PP (141) d'Aznar a l'alça. L'elecció del portaveu parlamentari havia de ser clau i és que González va proposar a l'executiva socialista el nomenament de Carlos Solchaga, qui era l'enemic número u de Guerra. "Per sobre del meu cadàver", va dir l'aleshores vicepresident en funcions. Per això, González va proposar una votació amenaçant que si no tirava endavant l'executiva socialista s'hauria de buscar un altre candidat. González va guanyar per un vot, gràcies al guerrista Ludolfo Paramio i Solchaga va ser portaveu parlamentari.
La fi del marxisme al PSOE o el referèndum de l'OTAN
Tot i això, aquest és un exemple de les moltes discrepàncies que van tenir els dos dirigents. Un altre exemple és quan el 1979 González va anunciar que deixaria el marxisme, fet que no va agradar a Guerra. Un fet similar va succeir amb la convocatòria del referèndum de l'OTAN. Els enfrontaments van anar creixent ja en la primera legislatura quan Felipe González, que estava sempre més receptiu a ampliar el seu entorn, va decidir nomenar com a ministres a Solchaga, a Miguel Boyer, a José María Maravall, a Narcís Serra, a Joaquín Almunia, als qui Guerra cridava despectivament "els amics de Felipe".
Precisament, González i Guerra també van tenir un xoc dins de l'executiva a causa dels equilibris de poder. L'aleshores ministre d'Economia Miguel Boyer, pròxim a González, va dimitir del seu càrrec el 1985 després que se li negués una vicepresidència per tenir el mateix poder que Guerra.
Amb tot, també va ser clau en la caiguda de Guerra el cas del seu germà de presumpte tràfic d'influències des d'un despatx oficial de Sevilla. Alhora, els escàndols del finançament del partit o el ressorgiment dels GAL van fer que Guerra plegués del seu càrrec com a vicepresident del govern espanyol.