L’Ernesto, veí de Vallecas de tota la vida, s’ho mira una mica des de fora, com si fos un voyeur. Primer, observa com desfilen des del metro i desembarquen en el parc infantil. Hi arriben com si anessin de safari. Això sí, amb les seves camises perfectament planxades, els seus fachalecos i les seves polseres rojigualdas al canell. Però no se’n van a visitar animals en perill d’extinció; com a molt hi trobaran veïns del barri. S’han desplaçat per a assistir a un míting de Vox. L’extrema dreta ha decidit convocar un espectacle dels seus a la icònica plaça Roja de Vallecas —oficialment “de la Constitució"—, on són rebuts per col·lectius veïnals en aquest barri humil i de tradició obrerista. Un miler d’antifeixistes contra un centenar de seguidors del partit feixista. Munten el xou, la policia fa la feina bruta i tornen a agafar la línia blava del metro, que transporta fins a barris més opulents.
L’Ernesto admet, simplement, indiferència cap a la performance ultra. S’ho mira menjant unes pipes. Als seus 71 anys, ja no és que es declari “apolític”, sinó “antipolític”. Tampoc el convenç el seu antic veí Pablo Iglesias. Si acaba votant, diu, “ho faria pel partit dels cornudos cabreados, si existeix aquest partit”. Més aviat es mira la campanya amb molta desgana. Però té clar d’on ve: “No és que Vallecas sigui la gran amenaça comunista. És que aquí hi ha unes idees de tota la vida. Som gent treballadora, que va venir del camp perquè no hi havia per menjar. Vallecas és Vallecas gràcies a això”. I té la sensació que tots els han girat l’esquena, també el senyor aquest que trenca el cordó policial per encarar-se als veïns antifeixistes.
La Blanca, equatoriana que viu a Madrid des de fa vint anys, està esperant en un altre lloc, en una de les anomenades cues de la gana, molt comunes per Madrid, i especialment en els barris més vulnerables. Costa trobar qui vulgui donar la veu en aquestes cues, en part per vergonya, en part per desconfiança, també, cap als periodistes. La Blanca fa cua acompanyada de la seva filla. Hi ha una desena de persones per davant i això que acaba d'obrir la despensa. Han aguantat com han pogut, però ja és la segona vegada que han de recórrer a les donacions de menjar. “No tinc feina. Jo ja fa un any que estic sense feina”, relata. Treballava a Mercamadrid, concretament amb els espàrrecs, però la crisi del coronavirus la va deixar sense res. “He anat a tot arreu a buscar qualsevol feina, i res”, lamenta.
“Tant jo com els que estem aquí venim perquè ho necessitem, perquè ningú no ens ofereix res des de les adminitracions”, critica la Blanca, preguntada sobre la gestió que han fet les administracions. Està desencantada, però segueix la campanya electoral: “He escoltat una que diu que els immigrants som els culpables de la pandèmia i de tot. Ens diuen de tot… Ja prou tenim nosaltres intentant sobreviure”.
Els barris del sud de Madrid, els més humils i obrers, s’han convertit en un camp de batalla política i social. I més encara en plena campanya electoral. Han estat en l’ull de l’huracà per actes com el de l’extrema dreta de Vox a la plaça roja de Vallecas, però l’esquerra també s’hi ha desplegat amb totes les seves energies. De fet, en aquesta campanya, barris com Vallecas estan majoritàriament empaperats per partits progressistes, sindicats i, també, pels Bukaneros del Rayo Vallecano.
La bretxa entre el nord i el sud de Madrid arriba, en alguns casos, a ser abismal
Són un camp de batalla política, que rema contracorrent. Si tot el que queda dins l’M30 es va tenyir de blau i taronja —i verd en algun districte—, fora d’aquest mur invisible ho va fer de color vermell. En alguns districtes de Vallecas o Villaverde, només el PSOE va aconseguir percentatges de Vot del 45%. I amb Més Madrid i Unidas Podemos van superar llindars del 70%. Però hi ha altres factors que juguen en contra, com la desmobilització molt més alta d’aquests barris o que, simplement, molts dels seus veïns no tenen dret a vot perquè són immigrants sense la nacionalitat espanyola. Només tenen dret a fer-ho a les eleccions municipals.
I són un camp de batalla social. Com passa al planeta Terra, la bretxa entre el nord i el sud de Madrid arriba, en alguns casos, a ser abismal. Segons dades de l’Ajuntament de la capital espanyola, de mitjana, una llar del benestant barri de Valdemarín ingressa 112.321 euros anuals. En canvi a San Cristóbal, al districte de Villaverde, aquesta mitjana baixa més de 90.000 euros, fins als 19.587. El mateix passa amb l’esperança de vida, amb una forquilla de deu anys. La més baixa, a Amposta (districte de San Blas), amb 78,4 anys; la més alta, a El Goloso (Fuencarral-El Pardo), amb 88,7 anys. Segons un informe recent de Cáritas, a Madrid hi ha un milió de persones en risc d’exclusió social, una situació que s’ha vist agreujada per la pandèmia. És la tercera comunitat més desigual de tot l’Estat.
La Yolanda Juarros és mestra i membre de l’Associació de Veïns d’Aluche, un dels barris més humils de la capital espanyola. Durant la pandèmia, han hagut d’aturar-ho tot per a ajudar els seus veïns. Ara compten amb 150 voluntaris i reparteixen menjar a unes 600 famílies, però n’han atès moltes més. “És un abandonament polític i intencionat”, denuncia la veïna d’Aluche, que lamenta que aquesta tasca hauria de pertocar a les administracions, no a les associacions. “És que les donacions ja no ens donen per arribar a tot arreu”, avisa.
La vocal de l’AV Aluche assegura que l’abandonament institucional és estructural. Fa anys que demanen un hospital. El més proper és l’Hospital Clínic, a 15 quilòmetres. Cal agafar dos autobusos per arribar-hi. Però hi falta altra estructura bàsica, ni que sigui un centre de gent gran o un centre de joves. La pandèmia ho ha agreujat tot: la majoria de veïns tenen contractes molt precaris, si els tenen, perquè molts també treballen en negre. Per això no tots s’han pogut acollir a un ERTO. “Què demanem que sigui tan extrem?”, es pregunta Yolanda Juarros.
Les associacions veïnals denuncien "un abandonament polític i intencionat"
Aquests són els problemes, i no els menors migrants no acompanyats que ha tret Vox en la seva versió més racista. La immigració no és cap problema per aquests barris madrilenys, que han crescut en el mestissatge; més aviat el contrari. Sí que ho són, en canvi, les condicions del CIE que justament acull el barri d’Aluche. Yolanda Juarros, com a mestra, ara treballa en una comissió de serveis d’inserció laboral. Explica com ara treball amb tres mena, que són “meravellosos”. I rebat el discurs de l’odi de l’extrema dreta: “Sí, potser n’hi ha 10 que muntin sarau, però la gran majoria té unes ganes enormes d’aprendre. Conéixer-los és el més bonic que m’ha passat a la vida. Se’m trenca l’ànima escoltant les seves històries”.
El mateix passa l’associació Somos Tribu, nascuda a Vallecas, un dels barris més castigats per la crisi, justament per la pandèmia. Tenen fins a cinc magatzems per tot el districte, des d’on reparteixen menjar. A més a més, reparteixen porta a porta més de 500 paneres de menjar setmanals. Atenen més de 1.3000 famílies. L’any passat van rebre el Premi Ciutadà Europeu, que atorga d’Eurocambra. Aquest projecte s’ha convertit en un símbol de moltíssimes iniciatives nascudes de la solidaritat veïnal, però que també posa de reflex un greu problema: l’abandonament de les administracions.
L’Alejandra és una de les voluntàries de Somos Tribu, i aquest divendres està repartint menjar juntament amb les seves filles, també voluntàries. S’ha trobat amb tota mena de situacions, des de gent que ja ho necessitava, que ja eren vulnerables —no atesos pels serveis socials—, fins a persones que s’han trobat a l’atur i en una situació de pobresa sobrevinguda. “Aquesta feina no l’hauríem de fer nosaltres, és una mica vergonyós. Són els governs els qui ho haurien de fer, però tot això ho estem fent gràcies a donacions i voluntaris”, admet l’Alejandra.
El tracte diferencial entre els barris del nord i els del sud s’ha evidenciat especialment durant la pandèmia de coronavirus. Pràcticament la majoria de barris que Ayuso ha tancat perimetralment durant mesos han estat justament els més humils. En canvi, quan han estat barris més rics els qui han registrat incidències molt elevades, les restriccions han brillat per la seva absència. El mateix va passar amb la gestió del temporal Filomena, que va tapar Madrid amb grans capes de neu. El primer barri que va veure màquines llevaneus, el de Salamanca. A Vallecas o Usera, si no sortien els propis veïns amb pales, res de res.
Yolanda Juarros, de l’AV Aluche, llança una bateria de preguntes: “Què és ser comunista? Demanar un hospital? Demanar que no pugin els preus del lloguer? Demanar escola pública? Demanar l’ingrés mínim vital? Dir que això no és una democràcia perquè aquí es permeten les exaltacions feixistes? Demanar uns mínims?”. I insisteix en aquesta idea: “Què hem demanat que sigui tan extrem?”.
La Juana, veïna de 72 anys de Vallecas, també ha anat a la Plaça Roja. Però ho ha fet dues setmanes després, per a veure el míting de Pablo Iglesias. Sobre el míting de Vox? “Va ser ell el que va provocar, la gent estava molt tranquil·la fins que va saltar-se el cordó policial”. Què n’opina de la gestió d’Ayuso? “Sense comentaris, millor no dir-ne res”. El comunisme és realment una amenaça, com diu la candidata del PP? “Ella sí que és una amenaça!”. La Juana creu que totes les administacions han oblidat barris com el seu, però té clar que anirà a votar: “No ho tenia clar al principi, però després de veure la prepotència de la presidentíssima… Em va animar”.
La clau, la mobilització
Si vol un canvi en les hegemonies polítiques, l’esquerra haurà de fer el que no ha fet en 26 anys: mobilitzar els barris i municipis més humils i pobres. És la clau d’aquestes eleccions. Com demostren les dades, en un interessant reportatge d'eldiario.es ara fa unes, Ayuso en té prou amb el 30% més ric si el 70% restant es desmobilitza. Els barris rics tradicionalment han acudit sempre a la cita amb les urnes, a diferència dels barris pobres.
Javier Lorente, professor de Ciència Política a la Universitat Rey Juan Carlos, ho ha estudiat de ben a prop. Assenyala que la “bretxa” en la participació entre nord i sud és “estable i estructural i es repeteix elecció rere elecció”. Per exemple, a Fuenlabrada la participació es mou al voltant del del 65%; a Pozuelo, al voltant del 75%. A Vallecas és del 59-60% i a Salamanca del 75%. Ha passat almenys des de fa vint anys, “i probablement des d’abans”. Les raons? Per una banda, “té a veure amb els recursos i el nivell educatiu”. Però també, subratlla, hi ha el que s’anomena “eficàcia externa”. És a dir, “la sensació que els polítics no són receptius a les demandes dels ciutadans”. A l’esquerra li ha costat aplicar la seva agenda, i això es tradueix amb unes expectatives frustrades. Posa l’exemple de Manuela Carmena com a cas paradigmàtic.
I un altre interrogant plana sobre l’aire, el que obre el reportatge: realment l’extrema dreta penetra en aquests barris més treballadors o és una llegenda urbana? Javier Lorente apunta que és cert que hi ha investigacions a Europa que han associat certa substitució de “partits obrers per partits de dreta radical” i que ha passat en certes zones de França, on el Front Nacional “ha capturat votant obrer blanc industrial”. Ara bé, el politòleg considera que “s’ha tendit a exagerar”. En el cas de Madrid, “no hi ha cap evidència que hi hagi un vot obrer rellevant a Vox”. Es veu amb enquestes i amb resultats electorals. Al districte de Vallecas, va tenir el 5% de vots; al districte de Salamanca, un 12%.