Que la nit electoral del 14 de febrer abocaria la política catalana a un ball de pactes era més que una predicció demoscòpica, semblava gairebé una profecia, fins al punt que la política d'aliances es va convertir de nou en un dels leitmotiv de la cursa al Parlament. Amb aquest escenari de fons i en plena campanya electoral, el catedràtic de Ciència Política de la UB Jordi Matas Dalmases va publicar una Guia per formar un govern de coalició. Es tracta d'un manual d'instruccions per bregar amb les converses, que els negociadors haurien de convertir en lectura de capçalera aquestes setmanes, i que permet al comú dels votants identificar els estudiats moviment que es dibuixen aquest dies al taulell català.
D'entrada un missatge per aquells que contemplen les negociacions per a la constitució del nou Govern com una mena de via crucis. El professor Matas subratlla que els governs de coalició són els que permeten "aflorar l'essència més genuïna de la democràcia". Potencien la cultural del diàleg, la tolerància, la confiança i el pacte, a més d'apostar pel pluralisme i generar major interès social per la política.
La Guia per formar un govern de coalició és una obra breu, de 75 pàgines, editada per la Universitat de Barcelona, que desplega un procés de negociació en tres fases.
1a fase: condicionants i negociadors
La primera és una fase de plantejament en què qualsevol negociació es veu condicionada per factors que van des del marc jurídic en que s'emmarca o les experiències històriques de coalicions anteriors; passant, evidentment, pel programa electoral i la ideologia de cada formació; fins arribar al que es descriu com a factors externs -entre els quals els mitjans de comunicació i els grups de pressió econòmics- o senzillament els factors personals.
"Una mala elecció dels negociadors dificulta o espatlla la negociació, mentre que una bona selecció la facilita i agilitza", adverteix Matas que analitza també fins a quin punt marca el funcionament d'un govern la decisió sobre les persones que en formaran part, la cual cosa es pot convertir en un dels elements que condiciona el grau de tensió entre els partits de la coalició.
Aquest primer còctel de condicionants seria el que s'ha pogut observar a la política catalana des de la nit del 14 de febrer fins a submergir-se en aquesta segona setmana postcomicis en què s'hauria entrat ja en una negociació formal. En aquest escenari, ERC apareix com la força que porta la batuta per pactar un nou Govern i ha establert converses amb JxCat i la CUP, tot i que ha seguit insistint en l'aposta per incorporar-hi també els comuns.
2a fase: objectius i fórmules
La segona fase de les negociacions que descriu la Guia té com a propòsit fixar els objectius i les millors fórmules per assolir-los. En aquest punt el text destaca quatre grans motivacions que estimulen els partits a acordar una coalició, que són, a curt termini, l'impuls de determinades polítiques, i la consecució de "tantes parcel·les de poder com sigui possible" per tenir l'oportunitat d'influir en aquestes polítiques; i a llarg termini, l'estabilitat governamental i l'acceptació social que ha d'afavorir també l'èxit en futures eleccions.
Els candidats d'ERC i Junts Pere Aragones i Laura Borràs / ACN
Matas adverteix que com més partits hi ha en una coalició més dificultats hi ha per arribar a acords, mantenir la cohesió i aconseguir els objectius proposats. "Per maximitzar aquesta objectius cal minimitzar el nombre de formacions polítiques coalitzades", apunta. Adverteix que els governs amb més de dos partits acostumen a ser més heterogenis i provoquen més dificultats a l'hora de definir l'acció de govern i distribuir poder; a més de tendir a generar un "creixement artificial del nombre de departaments i de càrrecs de confiança política".
Pel que fa a la relació entre els partits, afegeix que els governs que tenen una formació que exerceix el paper de "partit predominant" acostumen a ser més estables, mentre que els "governs de coalició equilibrats", en què la diferència entre el nombres de diputats dels principals partits és petita generen més inestabilitat. Així mateix, també la ideologia de les formacions polítiques es converteix en un dels principals elements aglutinadors i determina el grau de confiança i estabilitat futura.
3a fase: Distribuir el poder
Un cop superat aquesta procés de definició de l'acord s'entra en la tercera fase, de "distribució de poder i pautes de funcionament". La distribució de les parcel·les poder, que en el cas de Catalunya quedaria visualitzat a través del repartiment de conselleries, no es determina només per la quantitat de departament que dirigirà cada soci de la coalició sinó per quins seran.
Pel que fa la quantitat, la Guia aposta per una distribució proporcional al nombre d'escons. Pel que els criteris qualitatius queden definits per la transcendència política i la repercussió social dels departaments, el pressupost, el nombre de càrrecs de confiança o de funcionaris, i elements més subjectius com la ideologia, l'agenda política, o els candidats per encapçalar el departament que té cada partit.
Funcionament intern
Finalment, és necessari blindar la cohesió interna del govern i preveure els possibles conflictes, per la qual cosa els partits han de pactar unes pautes de funcionament intern amb la redacció d'un programa i amb la creació d'"òrgans col·legiats estratègics" per garantir el bon funcionament de la coalició i gestionar les crisis.
Matas proposa que el document programàtic ha d'explicar les principals accions que preveu el govern durant la legislatura, sense necessitat d'entrar a concretar en excés, especialment si es tracta de temàtiques conflictives, i acompanyar-ho d'un calendari d'execució, tampoc excessivament detallat sinó de "planificació temporal àmplia".
El sottogoverno
Així mateix es refereix a la creació d'un sottogoverno amb "òrgans transversals i plurals" que garanteixin que els socis es mantenen informats de l'activitat del conjunt del govern; i adverteix sobre la necessitat d'articular un "procediment extraordinari" per abordar qüestions més conflictives i evitar crisis internes.
Per millorar el funcionament de la coalició i evitar crisis aconsella abordar amb especial atenció els que descriu com a òrgans estratègics: un gabinet de comunicació, amb característiques específiques; òrgans de coordinació entre departaments; i un òrgan de seguiment i avaluació de la coalició.
Aquest darrer resulta "vital", segons Matas, per a la resolució dels conflictes interns i ha de ser plural, paritari, reduït -amb dos o tres representants de cada partit com a màxim-, políticament molt influent, periòdic, àgil, executiu i públic. "Saber detectar, esmorteir, gestionar o resoldre grans crisis de govern i tenir òrgans que permetin tractar-les amb eficàcia és fonamental per garantir l'estabilitat dels governs de coalició", adverteix.
En definitiva una pila de consells que poden resultar essencials per als negociadors, als quals els convindria una lectura aprofundida i col·lectiva d'aquest manual per abordar amb èxit el repte que tenen al davant, però sobretot per evitar repetir errors recurrents -i aprofitar els èxits- de les múltiples i variades experiències que acumula ja el Govern de Catalunya sobre gabinets de coalició.