El 2011, quan a Catalunya CiU guanyava les eleccions al Congrés, el PSC s’enfonsava en l’avançament electoral de José Luis Rodríguez Zapatero i ERC només tenia tres diputats a la Cambra Baixa, la possibilitat que la CUP es presentés a unes eleccions generals semblava molt llunyana, per no dir impossible. A principis de la dècada del 2010 i en els primers compassos del procés independentista, els anticapitalistes consolidaven el seu poder local en unes eleccions municipals en què van multiplicar per cinc el resultat del 2007, amb un centenar de regidors arreu del país. Llavors, encara no havien presentat mai una candidatura al Parlament de Catalunya. No va ser fins un any més tard, en les eleccions del 2012 que Artur Mas va avançar, que els cupaires van irrompre a l’hemicicle amb 3 diputats i David Fernández al capdavant. 

Durant els anys posteriors, van anar prenent força al Parlament, però el Congrés era, encara, un altre món: no es van presentar ni el 2015, amb la irrupció de Podemos i els comuns i la seva victòria electoral a Catalunya, ni en la repetició electoral del juny del 2016. En aquells dos comicis, la CUP va fer una crida a l’abstenció, de la mateixa manera que ara ho fa una part de l’independentisme que demana no votar als partits que es presenten a les generals per demostrar el seu enuig pel fet de no haver aconseguit la independència. Llavors, els anticapitalistes justificaven que els catalans no havien d’anar a votar a les eleccions al Congrés perquè això suposava “participar d’un marc polític que nega els drets dels Països Catalans”. En aquelles eleccions, David Fernández va assegurar que votaria ERC, i més concretament Joan Tardà, que ja anava com a número 2 de la llista, per darrere de Gabriel Rufián. 

Candidatura enmig de la tempesta de la sentència als presos polítics 

El 2019 a l’Estat es van celebrar dues eleccions generals. Des de les darreres, el juny de 2016, s’havien viscut esdeveniments clau a Catalunya: el referèndum de l’1 d’octubre, l'empresonament de part dels líders polítics de l’independentisme i l'exili d'uns altres, entre els quals Anna Gabriel. La situació era, per tot plegat, diferent. Però la CUP, a les primeres, celebrades el 28 d’abril i convocades per Pedro Sánchez després de no haver aconseguit aprovar els pressupostos, va optar per no concórrer-hi i el seu espai el va ocupar el Front Republicà liderat per Albano Dante Fachín, que no va aconseguir representació. Mesos més tard, i davant la impossibilitat d’arribar a acords amb altres partits, es van repetir les eleccions, però llavors, la CUP va canviar d’opinió. En aquells set mesos entre generals i generals, s’havia acabat el judici del procés i a mitjan octubre, un mes abans de la celebració de les eleccions, es va publicar la sentència dels presos polítics. 

L’encarregada de sortir a explicar la insòlita decisió de la CUP, mig any després de rebutjar-ho a l’abril, va ser Mireia Vehí, membre del secretariat nacional i líder de la candidatura a Barcelona. Qui en els últims tres anys i mig ha estat diputada al Congrés justificava llavors que els anticapitalistes havien decidit concórrer a unes espanyoles pel “moment d’excepcionalitat” que es vivia a Catalunya i donar resposta així a un “context de repressió i de criminalització de l’independentisme”. Encara faltaven dues setmanes perquè el Tribunal Suprem condemnés als presos i esclatessin les protestes. El seu lema, “Ingovernables” era clar i contundent, avançant el que seria la seva actitud durant tota la legislatura, començant, per exemple, per votar “no” a la investidura de Pedro Sánchez el gener del 2020. 

A 2.000 vots d'un tercer diputat 

L’objectiu del partit era, segons van anar repetint en campanya, irrompre al Congrés. I ho van aconseguir amb dos diputats, Mireia Vehí i Albert Botran, tots dos per la demarcació de Barcelona, que van prendre a ERC i En Comú Podem respecte a l'elecció del 29 d’abril d’aquell mateix any. Sisena força a Catalunya, amb 246.971 vots, un 6,42% del total al país, els anticapitalistes van superar en paperetes a la ultradreta, tot i que van aconseguir els mateixos diputats a la cambra baixa que PP, Ciutadans i Vox per Catalunya. 

A la demarcació de Girona, on només es reparteixen 6 diputats, la CUP, amb pràcticament un 9% dels vots, es va quedar a tan sols 2.000 paperetes d’arrabassar-li un escó a En Comú Podem. Enguany, la cap de llista del partit per Girona és la portaveu del partit a Madrid, Mireia Vehí, i el partit ha sortit reforçat d’aquestes darreres eleccions municipals, amb Lluc Salellas, candidat de Guanyem, com a nou alcalde de Girona després d’arribar a un pacte amb la resta de formacions independentistes. A Tarragona i Lleida, els resultats del partit van ser més modestos. A Tarragona és on van aconseguir els pitjors resultats, amb un 5,96% dels vots i sent superats tant per PP com per Vox i Ciutadans, tot i que aquests dos partits tampoc no van aconseguir representació al Congrés. A Lleida van aconseguir un 6,85% dels vots, però també es van quedar molt lluny de fer-se amb un dels sis diputats que es reparteixen en aquesta circumscripció. 

L'objectiu, un tercer diputat anticapitalista 

Fa quatre anys, sota el lema d’”ingovernables” la CUP exigia que “de cap manera” ni Junts per Catalunya ni ERC donessin suport a la investidura de Pedro Sánchez, tot i que finalment els republicans es van abstenir, facilitant-ho. Ho deia Mireia Vehí la nit electoral, després d’irrompre al Congrés. Llavors assegurava que el seu viatge a Madrid era per fer una “esmena al règim i a estendre la rebel·lia”. Ara, després d’una legislatura on l’independentisme ha passat a un segon pla a la cambra baixa, en gran part per l’esclat de la pandèmia i l’aturada de les grans mobilitzacions que això va provocar, els cupaires ja han fixat un preu, gairebé impossible, per investir a Sánchez: data i pregunta d’un nou referèndum. El seu objectiu és pressionar-lo amb un nou diputat per Catalunya, a Girona, i arribar fins als tres representants en una cambra que fa quatre anys els era desconeguda.