Parar el procés sobiranista català. Aquest és l’objectiu del govern espanyol des de fa temps, però ara ha quedat manifestament provat després de les últimes declaracions de l’exministre d’Afers Exteriors, José Manuel García-Margallo. El govern popular no només ha provat de parar el creixement de l’independentisme amb la ja coneguda Operació Catalunya, sinó que també ha provat de tallar les ales als actors internacionals que li han fet costat.
Així mateix ho va confessar el mateix Margallo aquest dimarts, quan va assegurar que des del govern espanyol s’havia negociat secretament amb diversos governs d’arreu del món per evitar que es posicionessin a favor de la independència de Catalunya. “Ningú sap quants favors devem a una quantitat de gent per haver aconseguit que fessin les declaracions que van fer”, admetia l’exministre.
From the minute 10
Fins a quatre vegades va viatjar l’exministre als països bàltics i no pas per “interessos econòmics”, segons va explicar el mateix Margallo. Aquests països s’havien mostrat favorables a un nou Estat català i això no va agradar al govern de Madrid, que va decidir posar-hi remei a través d’“instruccions molt concretes a ambaixadors i cònsols, perquè responguessin a qualsevol ofensiva”. Primer va ser als països bàltics, però després també al Canadà i al Vaticà, va dir el ministre. Una pràctica basada en "suborns", tal com s'hi va referir el vicepresident Oriol Junqueras, que es va estendre a molts altres països. Des d'Andorra a Brussel·les, passant per Holanda, Estats Units, Dinamarca i Israel.
Posar fi a la Via Bàltica
Els fets es remunten a l’any 2013, quan l’Assemblea Nacional Catalana (ANC) va organitzar la Via Catalana, una manifestació per la diada de l’11 de setembre, que estava inspirada en la Via Bàltica de 1989, quan Estònia, Letònia i Lituània es van mobilitzar per exigir la desocupació de l'URSS al seu territori. En el marc d’aquest esdeveniment, els primers ministres de Letònia i de Lituània van ser entrevistats per l’ACN i es van mostrar favorables al procés. Les declaracions van provocar una forta crisi diplomàtica amb Espanya i l'aleshores ministre Margallo va cridar a consultes els ambaixadors d’aquests països per demanar explicacions pels seus suports. Poc després, les seves paraules van canviar.
En el cas de Lituània, el primer ministre, Algirdas Butkevicius, va defensar el dret de cada país a “trobar el seu camí” i va assegurar que tots els estats tenen el seu “dret a l’autodeterminació”. A més, es va mostrar molt content que l’exemple de la Via Bàltica inspirés els catalans. Dos dies més tard, i després d’una forta polèmica, el govern lituà va sortir al pas i va assegurar que hi havia hagut un mal entès. En un comunicat, va assegurar que s’havia fet una interpretació “tendenciosa i errònia” de les seves paraules. El text es va emetre just després d’una reunió del ministre Margallo i l’ambaixador.
El mateix va passar amb Letònia. L’aleshores primer ministre letó, Valdis Dombrovskis, va respondre “per què no?” a reconèixer la independència de Catalunya si s’assolia per un “procés legítim”. Després de la reunió amb Margallo, el govern letó també va canviar de discurs. "Es tracta de qüestions de política interna d'Espanya que es tractaran de conformitat amb la legislació espanyola i la Constitució", deia el comunicat letó, una frase gairebé calcada al comunicat que havia fet Lituània poc abans. A més, també parlava d'interpretació "tendenciosa" de les paraules de Dombrovskis, i assegurava que "aprecia les bones relacions i la cooperació amb el Regne d'Espanya".
Fins a quatre viatges als països bàltics
La crisi diplomàtica, però, no va quedar aquí. A finals d'octubre d'aquell mateix any, Margallo emprenia una gira per Polònia i els països bàltics. El primer de quatre viatges que va fer Margallo per aquesta zona, segons va explicar ell mateix a l'entrevista esmentada. Casualment, per aquelles dates es va filtrar que Espanya estava investigant si s’havien comprat els suports a un Estat català. Un suposat informe elaborat per la unitat d’intel·ligència de la policia, datat el 2014, assegurava que les declaracions del líder letó van ser pactades i compensades econòmicament, segons va publicar la revista Interviú. Mai se'n va saber res més després de la publicació, però la veritat és que el suport del líder letó pel cas català va decaure en públic.
Tant, que l'1 de novembre de 2014, Dombrovskis va ser nomenat vicepresident de la Comissió Europea. El PP espanyol, que comparteix grup parlamentari amb Dombrovskis, va votar a favor de la proposta de l'executiu de Jean-Claude Juncker, on hi havia l'ex-primer ministre letó. Poc després, Dombrovskis canviava el discurs. El mes de setembre de 2015, l'aleshores ja vicepresident de la Comissió Europea assegurava que la independència de Catalunya suposaria quedar fora de la Unió Europea (UE).
Coincidència o no, a finals de l'any passat arribava un premi per al bàltic. A l'octubre, Espanya entrava a formar part de la Policia Aèria del Bàltic, l'operació de l'OTAN que s'encarrega de la defensa amb avions de combat a Estònia, Letònia i Lituània davant de les provocacions de Rússia. Ho feia amb el compromís d'enviar avions de combat espanyols, caces F-18, durant el 2017 i el 2018. A més, el mes de febrer d'aquest any, Espanya es comprometia amb la OTAN a enviar 300 militars a Letònia.
Vigilància de l'ambaixada a Israel
Poc després de la primera topada amb els països bàltics, el novembre de 2013, l'aleshores president Artur Mas iniciava un viatge a Israel per posar en marxa un programa de col·laboració científica entre tots dos països. L'acompanyaven una trentena d'empreses tecnològiques catalanes i els directors dels principals centres d'investigació, a més de l'ambaixador espanyol a Israel, que no es va voler separar del president.
L'ambaixador Fernando Cardera va estar present en totes les reunions de qualsevol nivell entre els representats catalans i els seus homòlegs israelians, va prendre notes de tot i, a més, va imposar la bandera espanyola en la corona floral que el president va dipositar al Museu de l'Holocaust.
Prohibició als Països Baixos
Als Països Baixos també van arribar les pressions de l'ambaixada espanyola. Va ser el mes de setembre de 2014, quan l'Institut Cervantes d'Utrecht va cancel·lar la presentació del llibre Victus, d'Albert Sánchez Piñol, que tracta sobre la Guerra de Successió de 1714. Ho va fer després de les pressions rebudes per part de l'ambaixada, segons va assegurar l'editorial neerlandesa que havia publicat el llibre de Piñol, perquè creien que era una conferència "sensible" tenint en compte la situació política a Catalunya. Faltaven només dos mesos per la consulta del 9 de novembre.
La prohibició va causar una forta polèmica i es va acusar el ministeri de Margallo d'haver "censurat" el debat. Fins i tot l'aleshores president de la Generalitat, Artur Mas, va prendre partit en la polèmica i va assegurar que el veto anava "en la línia de boicot internacional" que el govern espanyol fa a Catalunya. El ministre va negar que hi hagués hagut veto polític al llibre, assegurant que no hi havia tingut res a veure, tot i que, en un debat al Congrés, va assegurar que el llibre era una "interpretació de caire nacionalista" del 1714 i que hi havia moltes interpretacions sobre aquests fets.
Crisi amb Dinamarca
Al maig de 2015, les alarmes del Ministeri d'Exteriors espanyol van tornar a saltar, aquesta vegada per Dinamarca. El parlament danès va aprovar el 19 de maig d'aquell any una moció a favor del "diàleg democràtic i pacífic entre Catalunya i Espanya per resoldre la qüestió de la independència de Catalunya". Va ser aprovada per 64 vots a favor, cap vot en contra i 41 abstencions.
Només cinc dies després, el ministre danès d'Afers Estrangers, Martin Lidegaard, va fer unes declaracions al costat del seu homòleg espanyol en què assegurava que hi havia hagut un "malentès" amb la moció aprovada al seu parlament i que Dinamarca "no vol interferir de cap manera" en la qüestió. A més, va afegir que ho havien de "resoldre els espanyols i, evidentment, no cal dir-ho, d'acord amb la Constitució espanyola". Tot seguit, Margallo li donava les gràcies per les seves paraules, en una entrevista molt possiblement pactada, com es veu al vídeo, i només per a Televisió Espanyola i l'agència pública espanyola, EFE.
Cap als Estats Units
Pocs dies abans del 27-S, dia en què es van celebrar les eleccions al Parlament de Catalunya que els partits sobiranistes van considerar plebiscitàries, el rei Felip VI i el ministre Margallo es van desplaçar als Estats Units. El Rei va reunir-se amb el president dels EUA, Barack Obama, i va aconseguir arrencar-li una declaració a favor de la unitat d'Espanya. "Volem una Espanya forta i unida", va defensar Obama. Un error de traducció, però, va fer trontollar per uns moments l'estratègia espanyola.
La traductora de la trobada entre els dos líders va traduir malament la declaració d'Obama i en lloc de dir que el president nord-americà volia una "Espanya forta i unida", va dir que volia "una relació amb Espanya forta i unida". La cara de sorpresa del Rei quan va sentir la traducció mostrava la preocupació del monarca pel malentès. Just després, mirava la premsa per assegurar-se que havien vist l'error i havien recollit la declaració correcta.
Paral·lelament, Margallo, que seguia la trobada amb el secretari d'Estat dels EUA, John Kerry, també va ser conscient de l'error i després es va assegurar que els periodistes presents al despatx oval havien pres la declaració correcta.
Dos mesos abans d'aquests fets, al juliol del 2015, el Congrés dels Diputats havia aprovat que la base militar de Móron de la Frontera, a Andalusia, passés de temporal a permanent i es convertís en el centre d'operacions del Pentàgon per tot Àfrica. Fruit d'aquest acord, també es va ampliar la xifra màxima d'efectius nord-americans a Espanya, passant de 850 a gairebé 3.000 (dels quals el 80% són militars i la resta civils). Un acord, que va suposar que la presència militar dels EUA a Espanya es quadrupliqués en només vuit anys.
Al Vaticà, 20 vegades
Un altre dels llocs on Margallo confessava haver viatjat per aturar el procés català és el Vaticà. A la Santa Seu hi podria haver viatjat fins a 20 vegades, segons va explicar Margallo en una entrevista a El Español l'any 2015. L'última el mes de setembre de 2016, poc abans de ser rellevat del seu càrrec amb el canvi de govern de Rajoy després de l'última investidura.
Margallo es va reunir en aquella ocasió amb el secretari del Vaticà per les Relacions amb els Estats, Paul Richard Gallagher, i li va entregar una carta en què exposava les raons de la negativa espanyola a acceptar el debat independentista català. En la reunió també van abordar els efectes d'un referèndum unilateral d'independència i Margallo li va exposar les crítiques a les gestions catalanes al món per defensar el procés.
La visita del titular d'Exteriors al Vaticà, i el fet que entregués una carta contra el procés, van irritar el Govern català. El conseller d’Exteriors, Raül Romeva, va retreure a Margallo que no actuava com a ministre de tots quan carregava al món contra el procés català.
Andorra, també
Just després d'aquesta reunió amb Margallo, l’arquebisbe Gallagher va viatjar a Andorra, cosa que es va interpretar com un estrany triangle entre Madrid, el Vaticà i el país pirinenc. És aquí on l'operació exterior torna a connectar amb l'Operació Catalunya.
La visita es va produir just quan la justícia andorrana investigava si hi havia hagut amenaces contra els accionistes majoritaris de la Banca Privada d’Andorra dins de l’anomenada Operació Catalunya. Poc abans, Mariano Rajoy havia enviat el seu cap de Gabinet, Jorge Moragas, i el secretari d’Estat de Comerç, Jaime García Legaz, a Andorra per reclamar als propietaris del Banc les dades dels comptes de l’expresident Pujol. El mateix Rajoy havia visitat aquest país el gener d'aquell any 2016.
El "sense comentaris" de la UE
A més, ningú no dubta que les petjades de Margallo i de la diplomàcia espanyola han tingut molt pes a les institucions europees. L'any 2012, l'aleshores president de la Comissió Europea, José Manuel Durão Barroso, i el seu portaveu van parlar obertament de la possibilitat d'una Catalunya independent i de com hauria de fer-ho per integrar-se a la Unió Europea.
Aquestes declaracions no van agradar gens a Madrid, que va pressionar l'executiu comunitari per no continuar en aquell camí. Just després, hi va haver la primera manifestació massiva a Barcelona demanant un Estat propi. A la Diada d'aquell any, tot i que un milió i mig d'europeus van sortir al carrer, la Comissió es va limitar a un "no comment" (sense comentaris).
Dos mesos després, però, el vicepresident de la Comissió, Joaquín Almunia, hi tornava. Almunia assegurava que "no era honest" dir "taxativament" que Catalunya quedaria fora de la Unió Europea. Pocs dies després tornava a canviar el discurs i assegurava que "si una part del territori d'un estat membre se separés, aquesta part en quedaria fora i hauria de tornar a començar" el procés d'admissió.
Actualment, és difícil arrencar de les institucions europees un comentari a favor de la situació a Catalunya, fins i tot amb l'actual procés judicial contra els líders polítics independentistes. El "sense comentaris" s'ha instal·lat a la sala de premsa de Brussel·les i, tant comissaris com portaveus, es limiten a dir que és "una qüestió interna d'Espanya" quan els periodistes pregunten sobre el tema. Això sí, diversos eurodiputats han mostrat a títol personal suport al procés.