"Mos morim!". Aquesta va ser la contundent expressió que va utilitzar el dimecres al Parlament la síndica d'Aran, Maria Vergés i Pérez (1978), en el marc de la seva intervenció a l'hemicicle per abordar l'estat de l'autogovern del territori aranès. Vergés encapçala el Conselh Generau d'Aran des de l'octubre de 2020, quan va substituir l'històric Francés Boya, que va renunciar perquè fou nomenat secretari general per al Repte Demogràfic del govern espanyol. El 28 de maig de 2023, la seva formació, Unitat d'Aran —de la qual n'és secretària general i es presenten aliats amb el PSC als comicis—, va revalidar la majoria absoluta. Aquest resultat li va permetre revalidar el càrrec de síndica d'Aran. Dels tres anys que suma al capdavant del govern aranès, Vergés destaca el fet d'haver pogut desenvolupar l'atenció domiciliària i treballar per al fet que l'hospital del territori sigui "transfronterer".
L'enginyera tècnica forestal de professió s'ha convertit aquesta setmana en la primera síndica aranesa que ha intervingut des del ple del Parlament per radiografiar la situació de l'Aran. La llei concreta que la màxima autoritat del territori ha de comparèixer anualment a la cambra, però les intervencions i el debat amb els grups parlamentaris s'havien fet sempre —fins al moment— en el marc de la Comissió d'Afers Institucionals. En el debat d'enguany, Maria Vergés va exposar la necessitat de comptar amb un model de finançament singular que "eviti dependre d'acords puntuals", va reclamar més protecció per a l'aranès i va plantejar l'elecció directa d'un diputat d'Aran per al Parlament de Catalunya. ElNacional.cat conversa amb la síndica, entrevista on aborda els reptes dels aranesos, el model de desenvolupament en ple canvi climàtic o la relació entre Catalunya i l'Estat. Vergés és clara en els deures que posa a la Generalitat: "Complir els compromisos". També amb l'Estat: "Que reconeguin la nostra singularitat".
En quin punt es troba l'autogovern d'Aran?
Estem en un punt d'inflexió. Queda molt per fer encara. La llei de règim especial d'Aran es va aprovar el 1990 i l'any 2015 hi va haver una modificació. Del que s'ha desenvolupat de la llei estem entre el 30 i el 40%, com a molt. És cert, també, que aquí l'Aran potser no ha tingut un paper prou combatiu. Cal avançar en aquest desplegament. Per això, aquesta compareixença al Parlament i aquesta dinàmica pedagògica de fer-nos entendre és important.
I les relacions entre el Govern de la Generalitat i el Conselh Generau?
Estem en un moment de correcció i de respecte institucional. Estem contents. Evidentment, tenim pressa, però crec que s'ha avançat en aquest reconeixement institucional. S'ha fet un primer pas: el fet que s'hagi activat la ponència mixta de traspassos és bo. El repte és, sobretot, trobar els mecanismes que garanteixin el compliment dels compromisos. I això és molt important, perquè sinó entrem en una dinàmica exasperant pel que fa al desenvolupament del nostre autogovern. La nostra és una administració tractada com a local, tot i que la llei ens reconeix una singularitat diferenciada. Aquest reconeixement institucional en l'àmbit de desenvolupament administratiu i competencial no es veu plasmat.
És la primera vegada que el debat sobre l'estat de l'autogovern d'Aran es produeix en el marc del ple del Parlament, i no a la Comissió d'Afers Institucionals. Què suposa això?
Suposa començar a consolidar aquest reconeixement institucional. Ho he agraït a la presidenta Anna Erra, a la Mesa i als grups que ens han ajudat a aprovar aquesta demanda. L'objectiu final és que el ple del Parlament, els diputats i diputades, els grups polítics, participin d'aquest debat. Volem que els grups s'impliquin, presentin propostes de resolució i iniciatives que ajudin a una empatia bidireccional amb qüestions i fets concrets que millorin la vida de la gent d'Aran.
Un dels aspectes que va tractar durant la seva intervenció és la petició per a l'elecció directa d'un diputat d'Aran per al Parlament. Per quin motiu?
Bé, aquest plantejament ja es va posar al damunt de la taula l'any 1980 per part del Conselh Generau Provisional, per a les primeres eleccions al Parlament. Crec que hi ha dues raons de pes: una és que té tot el sentit que un territori singular de Catalunya amb institucions, cultura i llengua pròpies estigui representat de manera directa a la cambra. La segona, que és la garantia que al Parlament, la cambra de tots els aranesos i araneses, s'hi parli aranès —que també és llengua oficial de Catalunya—. Sabem, però, que això té un llarg recorregut perquè implica que Catalunya impulsi una llei electoral pròpia. És l'única comunitat autònoma que no la té. Potser l'Aran pot ser un revulsiu perquè a Catalunya es plantegi ja una qüestió que és d'interès per a tothom.
Potser l'Aran, amb la petició d'elecció directa d'un diputat, pot ser un revulsiu perquè Catalunya es plantegi ja una llei electoral pròpia
Per què l'aranès es troba en risc d'extinció? Com es pot revertir?
La Unesco diu que una llengua està en risc d'extinció quan l'ús social és inferior al 30%. Nosaltres estem al 20%. Necessitem els recursos per plantejar iniciatives, projectes, campanyes, materials audiovisuals, etcètera. Necessitem, en definitiva, el que té el català. També som conscients que hi ha una part social de recuperar la consciència sobre el valor de la llengua. Durant molts anys, hem donat per fet que tot estava guanyat, i no ha estat així. Les dades ho certifiquen, i amb el català passa exactament el mateix. Per tant, sense els recursos i sense les complicitats, tota la resta és impossible que arribi.
Ha faltat empatia o més acció per part del Govern respecte a l'aranès?
Al llarg d'aquests 30 anys, sí; però també del propi Conselh Generau d'Aran. Cal creure's que la llengua és el pal de paller de la institució i l'autogovern. Si alguna cosa legitima que hi hagi autonomia, és que tenim una singularitat diferenciada, que té una base molt important en la llengua. Sense llengua i cultura, no hi ha gestió ni capacitat de decisió. Penso que estem redreçant la situació, però el temps ens va a la contra. Per això som tan insistents a l'hora de reclamar els recursos i això no és només responsabilitat d'aquest Govern, sinó dels que l'han precedit. Després cal trobar entre tots les accions que ens ajudin a sortir del forat. Si l'aranès no se'n surt, el català hi va al darrere. En això hem de poder treballar conjuntament. Està molt bé que s'estudiï aranès a Madrid i que els diputats del Parlament el parlin, però si l'aranès al territori d'on és propi no es parla, estem morts.
Un dels diputats del PSC, Amador Marquès, va reivindicar la possibilitat de parlar l'aranès al Congrés ara que ja es poden parlar les llengües cooficials. Què implica que l'aranès es pugui parlar a la cambra baixa espanyola?
Jo mateixa li vaig enviar una carta a la presidenta del Congrés, Francina Armengol, en el moment en què es va fer públic l'acord, donat que l'aranès és llengua cooficial. En aquesta legislatura hi ha la coincidència que un dels diputats és aranès i que en algun moment que pugui intervenir el podrà fer servir. És un primer pas en el reconeixement per part de l'Estat de la nostra singularitat. Necessitem més complicitats de totes les administracions.
Pel que fa al finançament, l'actual acord amb la Generalitat venç a finals d'aquest any. Com van les negociacions i què demanen?
El Conselh Generau d'Aran, des del 2000, s'ha anat finançant a través d'acords de finançament amb la Generalitat —normalment, cada quatre anys—. Però no és la millor fórmula per donar una estabilitat a un govern. El que hem acordat amb la Generalitat és prorrogar l'actual acord un any més i, mentrestant, estem treballant en un model de finançament d'Aran que doni estabilitat i la capacitat no només de gestionar les competències i el dia a dia, sinó d'aquesta autonomia i les polítiques pròpies perquè l'Aran pugui decidir on invertir els recursos en funció d'allò que vol per al territori.
Cal treballar en un model de finançament d'Aran que doni estabilitat. Si només rebem finançament per desenvolupar les competències traspassades, estem fent de gestors de la Generalitat i no de govern
L'Aran pateix una situació d'infrafinançament?
Sí, les dades ho diuen. L'últim estudi de la Cambra de Comerç de Lleida ho evidencia. Pel que fa a inversions, totalment. Pel que fa al finançament, l'any 2011 l'Aran va patir una retallada brutal de la qual encara no ens hem acabat de recuperar en àrees com la salut. Que la salut és deficitària per a tothom ho sabem: ho tenim reconegut pel mateix Departament de Salut (durant l'època del conseller Argimon), que des del 2011 arrosseguem un dèficit d'un milió i mig d'euros per any. Per això pensem que és indispensable el model de finançament: regula quina és la participació de la Generalitat en la inversió a l'Aran, més enllà del fet que l'Aran tingui unes competències finançades. Si només rebem finançament per desenvolupar les competències traspassades, el que estem fent és de gestors de la Generalitat i no de govern. Cal tenir les regles del joc clares per a tothom.
Just abans de la seva compareixença al Parlament hi va haver una interpel·lació sobre la greu situació de sequera que pateix Catalunya. Si bé la situació a l'Aran no és comparable a la dels territoris que depenen de les conques internes, com es preparen vostès en aquest context?
A la Val d'Aran, en aquests moments, no hi ha símptomes de sequera. És veritat que arrosseguem dos estius complicats, viscuts amb preocupació, sobretot pels incendis de sisena generació. D'aquí que estiguem apostant per la gestió forestal. Aquí hi ha d'haver un debat que té a veure amb el model de desenvolupament territorial. L'Aran, com la resta del Pirineu, aporta una sèrie de recursos a la resta del territori que després no reverteixen. Hi ha tota la discussió sobre els pagaments per servei ambiental, i d'això n'hem de parlar. El Pirineu aporta oxigen, aigua, llum, i això d'alguna manera ha de poder revertir en el territori. Després hi ha les polítiques territorials i de desenvolupament que s'han de dur a terme: l'Aran també haurà de fer feina en aquest sentit i els ajuntaments també s'hi hauran de posar. Ara perquè tenim el problema evident al damunt de la taula, però és un debat molt més profund. La nova llei de muntanya, per exemple, ho hauria de poder contemplar.
Hi ha qui creu que la imatge de fabricar neu artificial en un moment de sequera no és bona, especialment en els punts afectats per les conques internes. Encara que no tingui a veure amb l'Aran, vostè entén aquest debat?
El puc entendre, però està basat en una visió urbanocèntrica. Al nostre territori tenim una estació que és privada —Baqueira Beret—, que té un impacte directe en la socioeconomia del país. Durant molts anys ha fet una inversió molt potent en aquesta tecnologia. Tenen dues basses d'aigua, fan la neu artificial sense components químics, i després torna a revertir en el cicle de l'aigua. Aquí hi ha un debat una mica enverinat. Són problemàtiques que tenen el seu origen temps enrere i que no han volgut abordar. Estem davant d'un canvi de paradigma molt gran pel qual potser encara no estem preparats, però també hi ha una certa tendència a demonitzar un model socioeconòmic que, per als territoris que el tenim, han suposat la diferència entre morir de fam o sobreviure. Jo els demano que vagin als nostres territoris i demanin a la gent si volen abandonar aquest model. Això, val a dir, no és incompatible amb trobar les fórmules perquè aquest model sigui sostenible. Hem de seguir apostant per l'agroalimentació, per la ramaderia, per la innovació; però sense renegar d'allò que, avui dia, ens permet mantenir una determinada qualitat de vida al territori.
Hi ha una certa tendència a demonitzar un model socioeconòmic com el nostre, que ha suposat la diferència entre morir de fam o sobreviure
En la línia d'aquesta qüestió, és evident que tot plegat té a veure amb el canvi climàtic. A l'estiu hi ha més incendis. A l'hivern tendirem a tenir menys fred i precipitacions. Com es pot enfocar des de l'Aran, atès que el turisme de neu és un gruix important del PIB del territori?
Nosaltres hi hem començat a treballar amb diferents acords amb el govern de l'Estat per a l'impuls de la innovació territorial, tot el que té a veure amb la transició energètica i la gestió dels boscos. Al final, es tracta de recuperar allò que ja feien els nostres avis amb els instruments del segle XXI: recuperar la gestió forestal, perquè després serveix per transitar cap a energies més netes. La innovació té un potencial molt important perquè també és una eina per retenir el talent jove. El fet que cada vegada hi hagi més possibilitats de teletreballar, d'emprendre en àmbits econòmics que abans eren impensables, és també un dels reptes que hem volgut entomar perquè sabem que el nostre model socioeconòmic actual té uns riscos. Però els haurem d'abordar entre tots perquè tindrà danys col·laterals. No sabem totes les conseqüències que acabarà tenint el canvi climàtic, però ens hem de preparar i ser cada cop més resilients.
En termes de repte demogràfic, a Catalunya un 20% dels municipis està en risc de despoblament. En el cas de l'Aran, què s'hi està fent?
No passa tant en els pobles del fons de la Val, però després n'hi ha d'altres que sí que estan en crisi de despoblament. Les receptes són que la gent pugui tenir un model i un projecte de vida al territori. Receptes màgiques no n'hi ha cap, però una d'elles és possiblement recuperar un diàleg entre les zones urbanes i rurals. Sobretot per evitar coses com les que hem escoltat al Parlament, que és la imatge d'un territori molt maco on passen els caps de setmana, però on cal recordar que també s'hi ha de viure. Hem de poder desenvolupar la nostra vida amb uns serveis bàsics a prop i amb les comunicacions terrestres i digitals que pugui tenir Barcelona.
En una compareixença recent al Parlament, la consellera de la Presidència, Laura Vilagrà, tancava la porta definitivament al projecte dels Jocs Olímpics d'Hivern. La candidatura de 2030 ja va caure, però no s'havia descartat del tot la possibilitat d'intentar-ho per al 2034 —fins ara—. Quina lectura en fa?
No és una lectura bona. És la pèrdua d'una bona oportunitat. Ara ja és una pantalla passada, però aquell debat ens havia de permetre entomar quin model de territori volem i havia de servir per accelerar inversions en aquest sentit. També va demostrar que hi ha una visió molt paternalista del Pirineu. A vegades se'ns tracta com a criatures petites que no tenim capacitat per pensar ni decidir.
La renúncia al projecte dels Jocs Olímpics d'Hivern és la pèrdua d'una bona oportunitat. També ha demostrat que hi ha una visió molt paternalista del Pirineu
A l'Aran, el percentatge de vot independentista és dels més baixos d'arreu de Catalunya. Des de la seva perspectiva, quina hauria de ser la solució al conflicte polític entre Catalunya i l'Estat?
Política. Crec que en els darrers temps s'ha aconseguit ressituar el debat. S'ha demostrat que els extrems no funcionen ni serveixen. S'han comès errors a totes bandes, i en aquests moments considero que la porta és la del diàleg i la del fet que tothom faci concessions. Segurament el que ens ha conduït fins aquí han estat posicionaments molt extrems. Els resultats d'Aran demostren una cosa que no és la que s'interpreta normalment, que és que al nostre territori tothom és de dretes. Això té a veure amb aquesta manca de sensibilitat percebuda a l'Aran durant molts anys respecte a Catalunya. L'Aran sempre ha estat un territori de pacte molt preuat pels francesos, aragonesos i catalans. Hem tingut aquesta posició que ens permet relacionar-nos i treballar amb tothom des de la defensa de la nostra identitat i autogovern.
Creu que l'amnistia és una bona sortida?
No ho sé. És una proposta i, al final, el que necessitem és molta serenor per afrontar els debats i deixar de banda el fet de fer-los des del fetge. Convé fer-los des de la responsabilitat.