No és poca la gent que fa temps que ha perdut el rastre de Marina Geli (Sant Gregori, 1958). Consellera de Salut durant dues legislatures amb el PSC, el seu nom fa prop d'una dècada que no sona regularment a la televisió. De fet, l'última notícia que molts tenen d'ella és la seva sortida del PSC el 2014. Membre de la família catalanista dels socialistes, el procés independentista va suposar per a ella, com per a tants altres, un punt d'inflexió que va obligar-la a abandonar un partit que no blindava el dret a l'autodeterminació. Però Geli no és òrfena: fa anys que milita a Junts des de la segona fila. Independentista convençuda, aposta per la unitat dels partits i les entitats com a requisit indispensable per avançar cap a una república que protegeixi els drets socials. Per això li sap greu el trencament de l'executiu fa ara unes setmanes. Durant l'entrevista amb ElNacional.cat, Geli no s'està de criticar l'actual situació política. Això sí, té clar que ella, a diferència de qui va ser durant molts anys company de viatge, Quim Nadal, no té gens d'interès a fer el salt per arreglar-la des de dins. Ara mateix només té al cap la seva feina professional, vinculada inevitablement al món de la salut: des del 2016 comanda la Facultat de Medicina de la UVic. "Escriu-ho bé això del compromís amb la universitat, que no m'interessa la política de Parlament o de Govern", reitera durant la conversa.

Què hi fa Marina Geli a Junts? S’hi sent còmoda venint del PSC?

Jo tinc clar que soc socialista i socialdemòcrata, i continuo sent-ho. Això no té res a veure amb el partit on ets. He fet un procés clar i inequívoc cap a la millor solució per Catalunya, que és la independència. Sempre havia donat suport a un federalisme asimètric dins d’Espanya, però, després de molts intents, hi ha un punt de regressió clara i abandono el PSC. Com una part important del país, pensem que els drets socials i nacionals van indestriables i avancem fermament i sense retorn perquè Catalunya voti i decideixi el seu futur. Soc clarament independentista, però també d’esquerres, i Junts no és un partit de dretes.

No és de dretes?

Aquesta història que Junts som la nova Convergència és totalment fals, tant pels votants com pels membres. Hi ha el corrent liberal, el més d’esquerres i el socialdemòcrata, de la qual jo en formo part. No crec que això sigui un inconvenient, i trobo simplista continuar associant Junts amb l’antiga Convergència perquè molts no en venim.

Trobo simplista associar Junts amb l'antiga Convergència perquè molts no en venim

El 2017, vostè va concórrer a les eleccions a la llista de JxCat.

Sí, hi vaig anar en una posició simbòlica. En sortir del PSC, uns quants vam crear el partit MES (Moviment d'Esquerres), que encara existeix, i vam ajudar molt a fer JxSí. Un repte tan difícil com era fer un referèndum necessitava unitat. Des de MES, vam lluitar moltíssim per fer JxSí, que és l’error més gran d'ERC.

A què es refereix?

Al fet de no mantenir viu JxSí. Potser no és tant un error de partit com de país, perquè cadascú fa les seves estratègies, però va marcar un punt d’inflexió que ha condicionat posteriorment moltes coses. També va ser un error no replicar JxSí a les eleccions del Congrés i el Senat, per tenir un nombre molt alt de diputats i senadors que fessin pressió en l’àmbit legislatiu i executiu per aconseguir la legitimitat del referèndum. JxCat i ERC em van oferir anar a les seves llistes pel Senat; l'única condició per la qual hi hagués anat és si es posaven d'acord per anar junts, perquè entenia que era una part de l’estratègia política més important. Estic convençuda que hauríem tret 25 diputats. I després del fracàs de JxSí també vaig ser a la Crida, del qual mai en parlem perquè va ser un altre fracàs de la unitat. Ara milito a Junts perquè, com a mínim, ha intentat ser una agrupació de gent diversa amb un objectiu comú, que és que Catalunya pugui ser un estat independent. L’independentisme és intergeneracional, interideològic, i per això em sento confortable a Junts, que és el que més s’assembla a aquella idea inicial de la transversalitat malgrat totes les dificultats internes i externes.

És una ferma defensora, doncs, de la unitat de l'independentisme. Com va viure el cinquè aniversari de l'1-O, amb les xiulades a Carme Forcadell?

Estic en contra de les xiulades que es van fer, però hi ha desànim i desconfiança en la política, en els partits polítics. S’han anat trencant coses, i no només entre els tres partits independentistes; també hi ha discrepància en l'estratègia entre l'ANC i Òmnium. Hi ha una manca claríssima no només d'unitat, sinó que també d’estratègia unitària. Hi ha una estratègia clarament diferenciada entre ERC i Junts i entre les entitats sobiranistes. I ERC té tota la legitimitat per canviar d’estratègia, però no representa la majoria social ni per l’amnistia ni per l’autodeterminació. De fet, per separat no la representa ningú perquè l’independentisme i el sobiranisme és molt plural. Si volem avançar, hem de trobar l’estratègia unitària.

El canvi d'estratègia d'ERC no representa la majoria social ni per l'amnistia ni per l'autodeterminació

La via d’ERC no funciona, doncs?

Jo soc bastant confiada, i vinc d’una cultura negociadora. Però amb aquells qui volen parlar s’ha de negociar de manera diferent a com s'està fent. Va ser un error no acceptar les persones que proposava Junts per a la taula de diàleg. Per què no hi portàvem part de l’exili, o gent que havia estat a la presó? Ara bé, vull creure en la política. Ha d’haver-hi una solució política, igual que amb el tema de la sedició.

Ara es parla de reformar-la, i no de derogar-la.

Si anéssim junts i tinguéssim clar que s’ha de derogar, potser no la derogaríem, però aconseguiríem que les penes fossin mínimes. No pots anar feble des de l'inici, és necessària una posició de força. Com més siguem en el diàleg, millor.

Vostè va defensar la continuïtat de Junts a l’executiu abans de la consulta. Continua pensant que va ser un error sortir del Govern?

Vaig fer campanya a favor de continuar. Pels partits que tenen vocació majoritària sempre és millor ser a les institucions que no ser-hi. Però també em vaig posicionar a favor d'exigir a ERC que es definís clarament en la qüestió nacional, i que es tornés a replantejar l'acord d'investidura. Ara bé, segurament em falta informació per saber com és que ERC no pensa que és molt millor anar amb Junts que no anar-hi. ERC ha d’acceptar que hi ha hagut un incompliment clar, i no he vist autocrítica per part seva.

Veu irresponsabilitat d'ERC en el trencament del Govern?

Clarament, l’acord d'investidura no s’ha complert. I això afebleix no ERC, sinó l’objectiu nacional i social. Diuen voler eixamplar la base, però l’estem empetitint. Estem desanimant aquella majoria clara de l’1-O i afeblint el 52%. Si pretens aplegar votants que no són independentistes, has d’explicar que has canviat d’estratègia. El conseller Quim Nadal és independentista? El conseller Carles Campuzano és independentista? La consellera Gemma Ubasart és independentista? Aragonès hauria d’anar al Parlament a fer-se votar perquè ha canviat d’estratègia.

ERC diu voler eixamplar la base, però estem desanimant aquella majoria clara de l'1-O i afeblint el 52%

Una qüestió de confiança.

Exacte. I, si aconsegueix una majoria parlamentària, és legítim. És legítim que ell i ERC vulguin canviar l’estratègia, però l’ha d’explicar al Parlament, que se sotmeti a una qüestió de confiança. I si el PSC li dona suport, no hi seré a favor, però tindrà la majoria per governar. Si un canvia de companys de viatge, ha d’explicar-ho a la ciutadania.

Ara s'obre la porta que entre els nous companys de viatge d'Aragonès hi hagi el PSC, malgrat que de moment el president doni llargues.

Aragonès ja pacta amb el PSOE a Madrid. Ara pactaran els pressupostos de l'Estat, no? Doncs quina diferència hi ha amb el PSC? La diferència que aquí es veu més? Per què allà s’atreveixen a votar pressupostos o negociar la sedició, i aquí no diu que per continuar governant necessita el suport del PSC i els comuns? Perquè aquí té un preu polític més alt.

Li fa mal veure en què s'ha convertit avui el PSC?

Amb el PSC van passar moltes coses perquè l'acabés abandonant. Jo ho situo el 2012, aquell famós dia que trenco la disciplina de vot perquè veig que el PSC trenca la idea troncal del catalanisme polític, que és el dret a l’autodeterminació, siguis o no independentista. Per mi no va haver-hi blancs o negres: la disciplina de vot la vaig trencar amb total convenciment i tristesa perquè era el PSC qui trencava amb la seva trajectòria del catalanisme polític. Això és el que em fa pensar que el PSC ja no és el PSC. És el PSOE a Catalunya. El PSOE mai va veure bé l'autodeterminació i va decantar el PSC cap a una majoria que trenca amb una tradició catalanista, malgrat que el PSC hi havia estat a favor fins al 2012. La història de Catalunya hauria canviat radicalment si el PSC s’hagués mantingut ferm a favor del referèndum: segurament s’hauria pogut fixar una data democràticament.

El PSC ja no és el PSC; és el PSOE a Catalunya

Per què creu que el PSC ha abandonat el camí catalanista?

Els líders actuals no se senten capaços. És una cosa que m’ha dolgut molt perquè jo vinc d’'un sol poble', i això trenca amb aquesta idea. Crec que darrere hi ha tot un tema sociològic i antropològic, però més enllà dels lideratges del PSOE i del PSC no ho sabria dir.

És una tendència reversible?

No ho sé, no ho veig en aquest moment. El PSC com jo l’havia entès no sé si existeix ja. 

El PSC s'ha esforçat per acaparar l'espai de Cs?

Totalment. Aquí hi ha un altre element que és que el creixement de Cs provocava en una part del PSC molt neguit i l'incomodava electoralment. A la història de Catalunya, el PSC ha fet que una part de la gent procedent de la resta d’Espanya, de llengua materna castellana, no fessin lerrouxisme, amb tota una pluralitat de procedències. Era el PSC de la Manuela de Madre i del Pasqual Maragall, en el qual em sentia còmoda. Ara el PSC està recuperant els vots de Cs.

Què pensa personalment de Quim Nadal?

És una persona a qui respecto molt. De fet, jo entro a la política parlamentària per Quim Nadal. El 1995 ell era un gran alcalde i jo era metgessa. A les eleccions d'aquell any [amb Nadal com a candidat socialista] vaig anar a la llista per donar-li suport i pensava que no sortiria, però vaig sortir escollida. Hem fet un camí llarg junts, tant al partit com al Parlament i al Govern. Però hi ha una diferència important: la meva ruptura amb el PSC és més clara que la seva. Després d'abandonar el PSC, es posiciona clarament pel dret a decidir, però no fa el pas a JxSí. Ara havia dit que no retornaria a la política, i ho ha fet. En els temes sectorials, el conseller Nadal té molta capacitat de treball i és una persona indiscutiblement solvent. Però en el tema nacional, quin és el posicionament del Govern en aquest moment?

És clar, Quim Nadal ja ha rebutjat catalogar-se com a independentista. Carles Campuzano i Gemma Ubasart s'han posicionat similarment.

És evident que es tracta d'un Govern que no és 100% independentista. Pere Aragonès ha fet una tria per un Govern en què no tots els consellers són independentistes. Però més enllà d’això, cal saber: pensen que és una prioritat l’amnistia i l’autodeterminació?

Pere Aragonès ha triat un Govern que no és 100% independentista

Entén aquesta decisió del president per reflectir el 80% de la societat catalana?

No, perquè estem generant abstencionistes entre el 52%. Només enfortint el 52% arribarem a créixer, no afeblint-lo. Això d'anar pel 80% descafeïnant el 52% no ho comparteixo. És impossible. No comparteixo la decisió d’Aragonès, i no té res a veure amb les persones. Però hem de ser exigents perquè s’ha passat de tenir un Govern amb el 100% dels seus consellers independentistes a un Govern que no ho és.

Vostè se sentiria còmoda a l’actual Govern d’Aragonès?

Jo no vull tornar a la política i no aniria a un Govern, ni independentista ni no independentista. Ara, suposant que volgués tornar a la política, que no és el cas, no aniria a un Govern com el que té ara Aragonès, tenint en compte que ha sortit d'unes urnes i d'un Parlament de majoria independentista. S'hauria d'haver constituït un Govern que representi el 52% dels votants. Tampoc no m'han demanat de ser-hi; ja saben la meva resposta, suposo. Ara mateix estic decantada a ajudar a refer la fortalesa extraordinària que vam viure tots l’1-O perquè continuo pensant que existeix una majoria social.

Diu que no tornarà a la primera línia de la política. Quim Nadal també va dir el mateix fa uns mesos.

Mai se sap, i els 'no' categòrics a la vida... Però ja fa vuit anys que soc fora de la política, i tinc el meu compromís amb la Universitat de Vic i la Facultat de Medicina. Continuo vinculada a la política com molta gent, i milito a Junts, i en diferents temes col·laboro amb el partit. També escric el que penso i amb llibertat. Només el compromís de cadascú de nosaltres permetrà tornar a una taula solvent que faci força per a la solució política del conflicte, l'amnistia i el retorn de l’exili. No podem deixar que el temps ho escampi tot.