La consellera Meritxell Borràs (Barcelona, 1964) confessa que no s’hauria pensat mai que aniria a la presó, però el 2 de novembre de l’any passat la jutge Carmen Lamela va decretar el seu empresonament junt amb la resta de membres del Govern que van comparèixer a l'Audiència Nacional. El dia abans era a Brussel·les, junt amb el president Carles Puigdemont i altres companys de l’executiu, però finalment i després de molts dubtes, com explica al llibre 34 dies de tardor i 1 de primavera. Diari de presó, va decidir tornar. “Entrar a la presó no és una d’aquelles coses que pensava que em passarien a la vida i, en canvi, m’ha acabat passant”, explica.

Veient com anava avançant la pressió judicial, no havien valorat en cap moment que els podien empresonar?
Des d’un punt de vista legal, és cert que vam dur a terme un referèndum, però això no està penalitzat. A molt estirar, vam fer una desobediència. Però, quan vaig rebre la querella pel tema de les urnes, que no hi havia malversació, perquè no hi havia despesa pública, ni compromís del pressupost, i no només el fiscal m’acusa sinó que el jutge accepta la causa, això va fer saltar les alarmes.

Què és el primer que li va passar pel cap quan li comuniquen que ha d’anar a la presó?
Com serà? Qui hi trobaré a la presó? Com ho viurà la meva família...?

Tenia por?
Sí. La presó fa por només de pensar-hi. És una cosa desconeguda en la qual no hi esperes trobar grans coses positives. Per tant, hi ha una por d’anar a la presó. I no només per com la viuràs tu, sinó com la viuran els teus,... i por a un oblit: que el fet d’estar allunyada de tothom, porti a un cert oblit.

Quan hi entra, què és el que més li sorprèn?
Hi ha diverses coses. El primer moment, quan estàvem a la infermeria, que ens van haver de fer una revisió mèdica suposo que reglamentària, hi va haver com una desfilada de preses que hi anaven a sol·licitar coses o perquè es trobaven malament. Allà te n’adones, per primera vegada, de les persones que seran les teves companyes. Algunes estaven en un estat que penses:... ostres, doncs, tot això formarà part d’aquesta presó.

Al llibre explica que va passar gana i fred...
Gana en passo. Sí. No perquè se’ns donés poc menjar sinó perquè hi ha coses que no les menjaves prou de gust. Jo no em considero primmirada. Però hi ha coses que t’estàs de menjar-t’ho. A més, m’havia autoimposat no comprar a la botiga de la presó i em trobo que hi ha dies que em llevo amb molta gana i cert defalliment. Com que m’enduc fruita i iogurts, doncs, m’ajuda. Però, sí, vaig tenir en alguns moments aquesta sensació de gana.

I fred...
Fred en feia. Quan vam arribar no estava la calefacció engegada. Al cap d’un parell de dies ens van posar calefacció al migdia i al vespre. Entràvem a la cel·la després de dinar y la calefacció estava bé, correcta. Al vespre, també. Però quan et llevaves al matí feia un fred que pelava. Això es va solucionar -crec que gràcies a la visita del doctor Jaume Pedrós-. I les preses, i aquest sí era un tema sorprenent, ens donaven les gràcies, i en fèiem broma inclús.

Elles pensaven que vostès eren preses diferents?
Sí. Havíem sortit per la tele. Hi havia molt rebombori respecte el nostre empresonament. Per dir-ho d’alguna manera: érem unes preses mediàtiques. No entràvem des de l’anonimat. Tothom sabia que entràvem allà i totes les preses estaven pendents de nosaltres. Ens deien que havien millorat les condicions des que nosaltres hi érem. Jo no sé si és així o no, però, si és així, sorprèn i et dol, vol dir que potser les condicions no eren les més adequades.

Tothom sabia que entràvem allà i totes les preses estaven pendents de nosaltres

Entenien que vostès estiguessin allà per defensar unes propostes polítiques?
Majoritàriament, no. Les estrangeres sobre tot no entenien res. Ens deien: expliqueu-nos-ho. Per què? Les de l’Estat eren més prudents, segurament tenien la seva opinió, i poques es manifestaven. Alguna potser podia mostrar comprensió, altres un cert distanciament. I també hi havia interès per part dels treballadors públics en saber d’entrada per què us sentiu només catalanes?. Hi havia sorpresa per una banda, i per una altra, també, voler saber com havien anat les coses. Alguns treballadors públics ens van retreure que amb el nostre cas s’havia tapat tota la corrupció del PP. Però sí, hi havia converses interessants.

En el llibre no parla de cap problema especial amb altres internes, com sí se n’ha parlat a Soto del Real...
No. Bé una vegada una presa espanyola va fer un comentari pejoratiu respecte a nosaltres i una altra presa espanyola la va tallar. Aquest és l’únic comentari en aquest sentit.

Una de les qüestions que insisteix repetidament és la complicació per administrar les cinc trucades setmanals que tenien...
Sí perquè són poques, de poc temps i les has d’utilitzar adequadament. Has de donar missatges concrets que necessites. Un cop has resolt totes les coses pràctiques, toca parlar: què feu, com esteu, com estic... I en un no res, se’t talla la conversa i s’ha acabat.

Cinc minuts i es talla?
Fa un xiulet. I es talla.

Vaig tenir molta sort de poder compartir aquells dies amb la Dolors

Una cosa positiva que assegura que ha sortit d'aquesta situació tan complicada és l’amistat amb la consellera Dolors Bassa. 
Vaig tenir molta sort de poder compartir aquells dies amb la Dolors. Poder-nos conèixer de veritat i poder mútuament ajudar-nos a passar-ho millor del que hagués estat si haguéssim estat soles.

L’ha anat a veure?
Sí dos cops a Madrid, a Alcalá Meco, i dues vegades a Puig de les Basses.

Les visites pels presos són una porta, una obertura a l'exterior, com una connexió amb el món real

Deu ser complicat, havent estat a la presó...
Per tothom anar a veure un pres és difícil perquè tu te’n vas i ella es queda. I el temps és curt, el vidre és antipàtic... Però esclar, si has estat a la presó, saps perfectament el que allò representa. És una porta, una obertura a l’exterior. Cada vegada que et ve algú a veure és com una connexió amb el món real. Per tant, i més enllà de les cartes, que també són molt importants, jo les visites a la presó, si puc, les faré.

Al llibre retreu que tal i com ha anat tot plegat, a les preses no se'ls ha fet el mateix cas que als homes...
Sí. Aquesta és una realitat. Als mitjans de comunicació hi havia moltes vegades que el nostre nom no apareixia, no apareixia el nom de la nostra presó. I no era que se’ns volgués marginar, sinó que ho tenim tan interioritzat que no s’hi pensava. Quedes una mica en l’oblit.

El nostre nom no apareixia, no apareixia el nom de la nostra presó

També va haver-hi a la presó persones que les van ajudar? 
Evidentment. Hi trobem persones que no han tingut oportunitats de tirar per un camí endreçat o correcte la seva vida, i han acabat a la presó. Persones de fora de l’Estat espanyol que han fet de mula perquè tenen una situació terrible als seus països. Trobes persones molt humils, amb molt poca formació, però molt sensibles i amb moltes capacitats, que caldria veure com es poden inserir a la societat per tenir una vida millor.

Per tant també hi ha coses positives...
El rebre moltes cartes, saber que la gent et feia costat, el no esteu soles, que hi era. I les visites dels que estimes.

Un d'aquests moments és la proposta de matrimoni del seu company...
Jo ho sabia que m’estimava, que el nostre projecte era acabar-nos casant. Però, en una circumstància així, que fruit del que ens tocava viure digués, casem-nos, ho vaig trobar molt generós, per part seva. Em volia fer sentir més que mai que m’estimava i estava amb mi pel que fes falta i en aquest sentit, va ser un moment molt positiu.

Aquell vidre imposa molta distància. El fet de no poder-te abraçar, fer un petó, posa molta distància

Ell no podia entrar a la presó al vis a vis, sense vidre.
No. Som parella, però no hi havia cap paper que digués que ho érem i les presons en això continuen funcionant molt a l’antiga, si no hi ha el paper conforme està casat amb tu o és la teva parella de fet, és un amic que et ve a veure, i queda darrera un vidre. Aquell vidre imposa molta distància. El fet de no poder-te abraçar, fer un petó, posa molta distància. Recordo la primera visita, el vis a vis que vaig poder tenir amb els meus fills i les meves germanes. Amb el meu fill petit segurament vam parlar molt poc, però en canvi se’m va asseure al costat i el vaig tenir abraçat les dues hores que dura el vis a vis. Perquè necessitava el contacte amb mi i a mi em va estar perfecte.

Com ho han encaixat els seus dos fills?
Se’ls ha posat a prova en una situació molt dura. De sobte que et diguin que la mare és a la presó, és molt fort. Venir-me a visitar a la presó, no saber quant de temps s’hi estaria, si serà per uns dies o per un temps llarg... Per més que n’haguéssim pogut parlar, aquest és un tema molt dur. Però em van demostrar que eren més madurs del que potser a vegades les mares fem als propis fills i ho van portar molt bé. Vaig tenir la sort, que la Dolors i jo érem unes privilegiades.

Sí?
No perquè la presó ens donés cap privilegi, sinó perquè tenim unes famílies sòlides. Si els meus fills tenien un problema, la meva mare o la parella o les germanes se n’ocupaven. Si hi havia qualsevol cosa, sabia que hi havia qui hi fes front. Jo m’imagino, en una presó sense una família que et recolzi, sense uns mínims econòmics per poder-te pagar un advocat o sense poder comprar ni uns tovallons, perquè la presó no te’n subministra. És molt més dur encarar-te a això.

Els presos de Lledoners i la presidenta Carme Forcadell també els ha anat a veure?
La Carme Forcadell, encara no. Ho tinc pendent. A Lledoners, sí.

Com els veu?
Els veig bé, però, esclar, la presó és terrible. No veuen els fills, estan aïllats com jo estava, et creixen els problemes, perquè no pots resoldre res... Ara, dit això, són gent sòlida, també amb els suports familiars i personals. Però porten molts mesos a la presó. No sabem quan serà el judici, si s’hi hauran d’estar fins al judici...

Amb el president Puigdemont, hi parla?
No. No hi he parlat ara. Vaig parlar quan vaig sortir de la presó. Em va trucar, cosa que li vaig agrair. I ja està.

Com els ha afectat el fet que estigui el president i membres del Govern a l’exili?
És difícil de dir de quina forma ha afectat. El que és evident és que s’ha passat per la justícia alemanya i la belga i han deixat una estela de quin tracte han rebut. Això, allà està...

Ha fet visible una situació injusta?
Ha fet que hi hagi uns posicionaments fora de l’Estat espanyol que et permet comprovar altres formes de veure les coses i això és interessant.

Confia tenir un judici just?
Vull creure que sí. Tenim prou elements per poder explicar que no hi ha res que ens hagi de portar a la presó.

Quan veu els missatges dels xats dels jutges que s'han filtrat, li preocupa llegir els prejudicis que demostren i la cruesa amb que els exposen?
És fort llegir aquests mails. És fort...

Que Torra no acceptarà una condemna és una traducció política i no s'hi ha de donar altres lectures

Diu el president, Quim Torra, que no acceptarà una condemna dels presos...
Entenc què és el que vol dir, que no acceptarà, que no veurà amb bons ulls. Això té una traducció política, altres lectures crec que no se li han de donar.

Jo tenia una excedència laboral de laboratoris Almirall però per incorporar-m'hi hauria calgut voluntat per les dues parts

A què es dedica ara?
Jo tenia una excedència laboral de laboratoris Almirall, finalment vam arribar a un acord i no em vaig acabar incorporant a l’empresa. Com que tenia el casament, vaig decidir donar-me unes vacances. I després m’he posat a buscar feina intensament. Tinc un parell o tres d’opcions sòlides i ara em tocarà escollir.

No es volia reincorporar a Almirall? Va ser decisió seva?
A mi m'hagués pogut interessar incorporar-m'hi, però per això cal que hi hagi aquesta voluntat per les dues parts. Finalment va haver-hi acord perquè no es produís la incorporació.

La seva situació legal li està dificultant trobar feina?
És probable. Si, és clar.

Quan va pel carrer la gent la reconeix?
Sí, força.

Què li diuen?
Molt majoritàriament coses agradables, gent que s’emociona, t’abraça, et dona les gràcies, aquesta és la resposta majoritària quan la gent et reconeix. Hi ha com una estima, una necessitat d’ajudar o fer-te sentir que pateixen amb tu.

Una vegada a un bus, un senyor es va posar a cridar-me com un boig: ¡A la cárcel!

No tots han estat així?
Al principi de tot vaig tenir dos comentaris desagradables. Una vegada a un bus, en baixar, un senyor es va posar a cridar com un boig: ¡A la cárcel!. I un altre cop també vaig rebre un comentari desagradable. I ja està.

Té por de tornar a la presó?
És una possibilitat. És clar. Perquè se m’acusa de malversació i la malversació implica presó. Jo crec que podrem demostrar clarament que no hi ha hagut aquest malversació i per tant no correspon, però seran els jutges que determinaran el que...