La nit del diumenge 12 de maig no va ser bona per al conjunt de l’independentisme. Mentre la cara va ser la pujada de Junts+ Puigdemont per Catalunya —amb tres escons més, 104.000 vots més i 1,5 punts percentuals de creixement respecte al 2021—, la creu va ser el retrocés d’Esquerra Republicana (es va deixar 13 parlamentaris i 178.000 paperetes) i el de la CUP (cinc actes menys i 62.000 suports perduts). Tot i que altres forces independentistes com Aliança Catalana, Alhora, el FNC i Convergents (CNV) van sumar uns 130.000 vots, el bloc de les formacions partidàries d’una Catalunya amb estat propi va patir una davallada de 96.389 sufragis, caiguda que s’accentua si es compara amb les xifres del 2017: 716.876 vots menys. El descens independentista ha tingut repercussions, també, en la translació d’aquestes paperetes a la representació parlamentària: de la suma de 74 diputats del 2021 —superant per sis actes la majoria absoluta— a un bloc de Junts, ERC, la CUP i AC que és ara de 61 parlamentaris, a set de la majoria.
Al seu torn, l’ensorrament de l’independentisme contrasta amb la revifada del bloc unionista que, després de diverses dècades, suma més vots i escons que els del ‘sí’ a la independència. A la victòria folgada del PSC de Salvador Illa, amb 42 diputats i gairebé un 28% dels vots (aglutinant 218.193 més que el 2021), cal sumar-hi el creixement meteòric del Partit Popular —de 3 a 15 parlamentaris, guanyant 233.131 suports— i l’ascens (més tímid) de Vox que, tot i mantenir exactament el volum del grup parlamentari aconseguit el 2021, va aconseguir sumar 30.433 paperetes més que fa tres anys. L’única patacada que ha patit aquest bloc ha estat amb Ciutadans, que ha desaparegut del Parlament (hi tenia presència des del 2006) i va perdre 136.125 sufragis. D’aquesta manera, la suma dels vots d’aquestes quatre formacions supera l’independentisme: els seus 1.486.578 enfront dels 1.362.464 de Junts, Esquerra, la CUP, AC, Alhora, FNC i CNV. A més, només el PSC, PP i Vox ja sumen majoria absoluta: 68.
Què ha repercutit, doncs, en el daltabaix de l’independentisme? En les darreres convocatòries electorals a Espanya i Catalunya, l’abstenció ha penalitzat substancialment els partidaris d’un estat propi per la desmobilització del seu electorat. El mateix president a l’exili, Carles Puigdemont, ho assenyalava la nit del diumenge i emplaçava la resta d’actors de l’espai sobiranista a “una reflexió massa temps ajornada sobre els efectes de la desunió i de la manca d’estratègia compartida”. Paral·lelament, tot i que la participació respecte a l’any 2021 va créixer en 6,65 punts (57,94%), aquest increment de la mobilització és especialment notori i beneficiós per al PSC, que ha guanyat per primera ocasió en vots i butaques parlamentàries. Fonts del partit d’Illa apunten que, en els trackings interns que tenien, es notava l’activació d’un gruix del seu electorat que acostuma a participar només als comicis estatals i es desentén dels del Parlament, fenomen especialment clar durant l’etapa de Felipe González a la Moncloa. I quin va ser el revulsiu? Els cinc dies de reflexió de Pedro Sánchez, que van espanyolitzar i eclipsar per complet la primera setmana de campanya. A més, també es detecta un cert transvasament de vot d’ERC en favor dels socialistes, tot i que l’impacte és menys evident que els altres dos vectors. Posem fil a l’agulla, amb dades, de la dimensió i l’abast de l’abstenció i la mobilització de l’electorat del PSC en el resultat final de l’independentisme el 12-M:
L’orientació de la brúixola de l’abstenció canvia
Històricament, la participació en les eleccions espanyoles a Catalunya ha estat més alta que en els comicis al Parlament, donant lloc al que es coneixia com a abstenció diferencial i que va canviar en l'època de Pasqual Maragall. Ara bé, quan realment aquesta tendència es va revertir va ser en els anys àlgids del procés (2012-2017), fet que fonamentalment s’explica per un efecte polaritzador i plebiscitari que tenia ben musculats i activats electoralment el bloc independentista i l’unionista. A partir del 2019, la situació va tornar a ser la d’abans. La raó que explica aquest efecte és que hi ha un grapat de l’electorat que se sent espanyolista que no combrega ni sintonitza amb les convocatòries electorals catalanes: no se senten interpel·lats en aquests comicis. En canvi, l’elector que confiava en el PSC o fins i tot en el PP a les generals, però es decantava per les opcions nacionalistes al Parlament sempre s’ha sentit partícip d’ambdues conteses, i és el que ha estat mobilitzat pràcticament en totes elles.
De fet, en el cas de les estatals, només ha baixat el 65% de la participació en tres de les 16 eleccions: va ser en els anys 2000, 2016 i 2023. Paradoxalment, pel que fa a les del Parlament, tan sols es va superar el 65% de mobilització en tres dels 14 comicis fets fins ara: aquesta circumstància es va donar el 2012, 2015 i 2017, anys protagonitzats pel procés. De fet, rarament s’aconsegueix superar el 60%. Això no obstant, el fenomen en la darrera convocatòria electoral espanyola i la catalana s’ha invertit: si l’impacte de l’abstenció perjudicava principalment les formacions unionistes per tenir votants que no se sentien identificats amb aquesta crida al vot a Catalunya, ara el desencís i la desmobilització repercuteix en l’independentisme.
L’exemple, en el cas de les espanyoles, es veu clarament: la del juliol de 2023 va ser la contesa amb menys participació històrica a Catalunya (62,68%). El resultat va ser que l’independentisme va caure fins als 14 diputats dels 48 que tenen els catalans al Congrés, una representació del bloc nacionalista que no era tan baixa des del 1982. En canvi, tot i haver-hi menys mobilització, els grans beneficiats van ser els protagonistes de l’actual govern de coalició a la Moncloa, el PSC (més d’1,2 milions de vots) i Sumar (va ser segon amb gairebé mig milió de paperetes). Mentrestant, ERC, Junts i la CUP no arribaven al milió de sufragis. D’aquesta manera, l’electorat socialista i progressista no va fallar a les urnes estatals, mentre l’independentista es va quedar a casa.
I la situació no va canviar gaire el passat diumenge: la participació va ser del 57,94% i, malgrat augmentar més de 6,6 punts respecte al 2021, l’independentisme va retrocedir del 51,32% dels suports al 43,62%. En canvi, el bloc espanyolista es va veure reforçat, passant del 40,13 al 47,61% dels sufragis, per una mobilització més àmplia del PSC (+218.000) i recollida d’algun vot sobiranista i dels Comuns, a més dels creixements del PP (+233.000) i Vox (+30.000). Amb aquest resultat, els unionistes van rebre 345.632 vots més que el 2021. Per tant, l’espanyolització inicial de la campanya va donar els seus fruits, activant ciutadans que no acostumen a votar a les catalanes.
L’abstenció baixa menys als feus independentistes i la participació es dispara a les comarques amb victòria del PSC
Una lectura a primera vista de les dades podria convidar a pensar que, en realitat, no és l’abstenció el que castiga a l’independentisme si es fa la comparativa amb els resultats del 2021. En aquells comicis, amb menys del 52% de la participació, el bloc dels favorables a un país propi va fregar el 52% dels vots i es va quedar amb 74 diputats, lluny del 40% dels espanyolistes i les seves 53 actes. Això no obstant, cal anar més enllà, fer una anàlisi acurada de les singularitats del territori i tenir una cartografia més precisa de la incidència de l’abstenció de l’electorat independentista tres anys després. El 14 de febrer de 2021, de nou, s’hi van implicar els més nacionalistes, amb els menys espanyolistes complint la tradició de no participar en els comicis al Parlament.
Per què ara és diferent? D’entrada, tot i que Junts+ va guanyar a 726 municipis, el PSC ho va fer en 167, que representen més del 70% del cens total. Un altre element a considerar és que la participació es va disparar a les províncies de Barcelona (+7,10%) i Tarragona (+6,66%), sent especialment significatiu l’auge en les àrees metropolitanes d’aquestes. A les dues demarcacions es va imposar el PSC amb claredat. Ben al contrari, la pujada de la mobilització a Girona (+4,49%) i Lleida (+4,48%) va ser més discreta, sent ambdós els territoris on va guanyar la candidatura de Carles Puigdemont. Entre les quatre circumscripcions, la que menys abstenció va tenir va ser Barcelona (41,50%), que és la més poblada.
Així doncs, s’evidencia que l’electorat es va mobilitzar més on els socialistes van ser primera força, en tant que l’abstenció es va notar més en aquells territoris on l’independentisme és força tractora, pel simple fet que és on el creixement de la mobilització respecte al 14-F va ser menor. Aquesta evidència encara es palesa filant prim, anant a les comarques: en les tres on més va augmentar la participació es va imposar Illa, sent els casos del Baix Camp (+6,34%), el Baix Penedès (+6,25%) i el Baix Llobregat (+5,90%). De fet, a les altres 9 comarques on el PSC va ser el vencedor, la participació va créixer més d’un 4%, amb les excepcions de la Val d’Aran (+0,74%) i Alta Ribagorça (-0,65%). No és la mateixa situació que a les 31 comarques que van situar Junts en primer lloc: a quatre d’elles la mobilització va baixar —Pallars Sobirà (-3,23%), Priorat (-1,95%), Pallars Jussà (-0,64%) i Cerdanya (-0,44%)— i en unes altres 20 la participació va pujar per sota del 4%.
De les 36 comarques independentistes el 2021 a les 32 actuals
A l’abstenció independentista se li suma la reculada de diverses formacions: ERC (-178.446), CUP (-62.074), FNC (-4.739) o vots a formacions independentistes que no han concorregut enguany (-87.806). Aquesta tendència és diferent en el cas de Junts (+104.357) i les paperetes a nous partits, com Aliança Catalana (118.302), Alhora (13.759) o CNV (258). Comptat i debatut, són quasi 100.000 suports menys tot i pujar la participació. Aquest ‘càstig’ es manifesta en el percentatge de vot sobiranista a les comarques: l’any 2021, el bloc va sumar més del 50% dels vots a 36 de les 43 que hi ha a Catalunya. El diumenge, es va superar a només 32. Entre les 11 amb menys d’un 50% de suports a Junts, ERC o la CUP, hi ha les demarcacions amb més població: Barcelonès, Tarragonès, els dos Vallesos, el Baix Llobregat…
Per establir una comparativa que plasma aquest descens de l’independentisme, cal assenyalar que l’any 2021 hi havia 6 comarques on el suport a aquest bloc oscil·lava entre el 80 i 90% dels vots totals, en 12 d’elles estava entre el 70 i 80% i en 18 d’elles es movia entre el 50 i 70%. D’altra banda, només hi havia dues comarques on el suport era inferior al 40%, sent la Val d’Aran el lloc on era més baix el vot sobiranista (32,27%). 39 mesos després, només el Lluçanès supera el 80%, 11 d’elles estan entre el 70 i 80% i 20 d’elles, entre el 50 i 70%. A més, hi ha sis comarques on recullen un suport que va del 30 al 40%, i la Val d’Aran ha baixat del llindar del 30% (28,02%). Finalment, l’any 2017, en un context d’hipermobilització, l’independentisme passava del 50% a 33 comarques (encara no s’havia creat el Lluçanès).
Tot plegat ha comportat que, per primera vegada des del 1980, l’independentisme i nacionalisme català no tingui majoria al Parlament. Tampoc la té en vots. De fet, és la representació al Parlament més baixa des del 1999 (68). Com ha perdut el bloc independentista 13 actes respecte al 2021? El principal forat es concentra a la circumscripció de Barcelona, on passa de 40 a 33 diputats, i del 47,67% dels vots al 40,02%. També es nota a Tarragona, on cau de 10 a 8 escons, i del 53,9 al 45,38%. Finalment, a les dues demarcacions on el bloc acostuma a ser més fort, Girona i Lleida, també hi ha pèrdues i fugues: a la primera, es passa de 13 a 11 (i d’un 67,57 a un 61,35%); en tant que a la segona baixen d’11 a 9 —del 67,21 al 59,28%—. D’aquesta forma, abans del 10 de juny es constituirà la 15a legislatura al Parlament, la segona sense majoria independentista o nacionalista des de la recuperació de la Generalitat.