L’alcaldessa Colau saltava d’alegria i amb el puny alçat cridava un altre cop “sí se puede”, mentre els diputats i senadors del PDeCAT es feien una foto de família per recordar un dia històric del qual havien estat protagonistes principals. Feia temps que els seus vots no eren tan determinants. Fins i tot Quico Homs va aparèixer en plena celebració junt amb el grup de diputats que ell va encapçalar fins que el van inhabilitar per posar urnes el 9 de novembre. A l’hemicicle, Pedro Sánchez repartia petons i abraçades. Molt fortament es va abraçar amb Pablo Iglesias. Al pati alguns celebraven la victòria, mentre els diputats del PP no sortien de l’atac de perplexitat que els va agafar dijous i els de Ciutadans marxaven amb la cua entre cames. El relleu de Sánchez per Rajoy no és només el canvi d’un president per un altre. Ha canviat l’argument de l’obra, els personatges, l’escenari i els decorats. Res no serà igual.

Normalment la incertesa genera inquietud i fins i tot angoixa, sobretot en política, però avui al Congrés dels Diputats la meitat de les cares expressaven tot el contrari. Era l’alegria del caos. Els diputats de les esquerres i dels grups sobiranistes reien com els escolars que posen xinxetes a la cadira del mestre més antipàtic. Són conscients que han fet una maldat enorme, però els ha sortit bé i se'n senten orgullosos. No saben com se’n sortiran, assumeixen que res no serà fàcil, però ha passat quelcom que semblava impossible fa només una setmana. Han recuperat l’esperança.

A la porta de l’edifici de les Corts s’ha produït una aglomeració de gent diversa, alguns emocionats pel retorn de l’esquerra al poder que cridaven també “sí se puede” que no era la consigna del PSOE, sinó de Podemos. Uns altres indignats per la corrupció carregaven contra tothom que sortia de l'edifici: “¡Chorizos, ladrones!”, també hi havia hooligans del PP i de Ciutadans rabiosos que cridaven consignes espanyolistes, però entre ells hi havia un home amb una pancarta que deia: “Todo nacionalismo, a lo Franco, marca y mata, Caín, a su hermano; PNV, PDCat, PP y C’s”. I una mica més enllà un personatge bastant friki reivindicava la llengua valenciana enfront del català però ho feia en castellà. Megàfon en mà cridava: “El Reino de Valencia habla en valenciano y los condados catalanes hablan el dialecto catalán de la llengua provenzal”.

I ara què?

Per descomptat, tothom es preguntava i ara què, però també i ara qui, perquè Sánchez no tenia previst convertir-se en president tan sobtadament i haurà de decidir en un temps rècord almenys un centenar de càrrecs públics principals. I un comentari reiterat és que no té gaire equip, atès que l’establishment del partit el va descavalcar i va intentar substituir-lo per la líder andalusa Susana Díaz i li va muntar un cop d’estat al mateix grup parlamentari que ha de donar suport al govern. De fet, el que ha passat avui podia haver passat fa tres anys i la vella guàrdia socialista amb Felipe González i Alfredo Pérez Rubalcaba ho va impedir. Ara no han tingut més remei que empassar-s’ho però continuen a l’aguait.

Sobre Catalunya, l’efecte immediat i no intranscendent del canvi de govern a Espanya és el trencament del front del 155. Difícilment Miquel Iceta tornarà a fer-se la foto amb PP i Ciutadans, sobretot si el fan ministre o lampista major de la Moncloa. Al pati es feien bromes sobre el pacte de García Albiol amb el PSC per prendre l’alcaldia a Dolors Sabaté de Guanyem Badalona en Comú. No sembla que pugui prosperar a hores d’ara. En tot cas, dependrà del que decideixi també Dolors Montserrat, la ministra de Sanitat en funcions, que es perfila com la nova líder del PP català. L'eufòria d'Ada Colau es deu al fet que les eleccions municipals, que se li presentaven muntanya amunt, semblen ara molt més fàcils per a ella plantejades com un combat esquerra-dreta i sense que s'albiri una coalició unitària sobiranista. José Zaragoza assegura que el canvi polític contribuirà a asserenar els ànims a Catalunya “que és quelcom que ens interessa a tots”. El diputat lleidatà del PP, José Ignacio Llorens, no dissimulava el seu emprenyament. “Quin desastre! —deia— ja veuràs ara amb els CDR”.