La moció de censura de Vox ha començat i ha acabat gairebé com s’esperava. Ha començat amb el dibuix d’una Espanya en blanc i negre cap on voldria avançar Santiago Abascal. I ha acabat també com estava previst: amb el naufragi de la iniciativa contra el govern espanyol. Enmig hi ha hagut algun cop d'efecte. El primer, de Pablo Casado. Després de molts dubtes, no hi ha donat suport i ha trencat amb Abascal. De fet, tots dos líders de la dreta han protagonitzat un contundent xoc de posicions. El segon ha anat a càrrec de Pedro Sánchez, clarament reforçat de la iniciativa, que ha tancat la jornada amb un anunci. Un ham per a Casado: la paralització de la reforma del CGPJ per intentar acostar-se.

Ha estat la cinquena moció de censura en els últims 40 anys, i ha estat la que menys vots ha rebut de totes. Només ha rebut 52 vots a favor, els dels diputats de Vox. I la resta, que sumen 298 diputats, hi han votat en contra. Ni tan sols la indisciplinada Cayetana Álvarez de Toledo ha trencat la disciplina de vot i ha acatat les ordres de Pablo Casado.

Aquest dimecres, Vox va tenir hores i hores de protagonisme mediàtic, que van aprofitar per desplegar tota la seva agenda política i el seu discurs ultra, en clau espanyola i també internacional. Des del "govern il·legítim del Front Popular" i els “diputats renegats” independentistes, que cal il·legalitzar, fins al “pitjor govern en 80 anys”, incloent la dictadura franquista. Però a l’estil del neofeixisme europeu, també va parlar d’una Unió Europea “soviètica”, del “virus comunista xinès” i va tenir temps per a invocar el filàntrop George Soros.

La posició del PP, principal blanc de la moció de censura, era complicadíssima. Després de molts dubtes, Pablo Casado ha fet un cop damunt la taula, amb un sonor “fins aquí hem arribat”. En el seu enèsim gir al centre, el cap de l’oposició s’ha reivindicat com a tal, i ha diferenciat el seu partit, “centrat”, del “populisme antiliberal” dels d’Abascal. “No som com vostès perquè no volem ser com vostès”, li ha etzibat Casado a Abascal, apartant-se de l’extrema dreta i carregant amb tot. El líder de Vox ha lamentat la posició del PP i li ha recordat que governa a Andalusia, Múrcia o la Comunitat de Madrid gràcies amb ell. De moment, la ruptura ha estat simplement retòrica.

Mentrestant, el govern espanyol s’ho ha mirat gairebé des de la barrera i en alguns moments amb crispetes. Pedro Sanchez va aprofitar la primera jornada per retratar Vox com un partit postfranquista i ridícul. La segona jornada, aquest dijous, l’ha dedicat a llançar un salvavides a Casado, veient que tracta d’allunyar-se dels postulats ultres dels seus companys de viatge. Li ha ofert la congelació de la reforma del CGPJ a canvi de tornar a la moderació i renovar els òrgans constitucionals amb mandat caducat.

El vicepresident Pablo Iglesias ha intervingut en resposta a Pablo Casado, possiblement menjant-se el discurs que tenia preparat. Si bé ha aplaudit la rectificació del PP, el líder de Podemos ha sentenciat el gir al centre de Casado i Arrimadas: "Ja és massa tard”. Tot plegat ha servit per a cohesionar la majoria de la investidura davant l’amenaça de l’extrema dreta.

Els independentistes també miren cap a Sánchez

Els tres partits independentistes catalans sempre han tingut clar el sentit del seu vot. No obstant això, tots tres han aprofitat el debat de la moció de censura per enviar advertències al govern de Sánchez i Iglesias, que es troba molt còmode en el cos a cos amb l'extrema dreta. El portaveu d'ERC, Gabriel Rufián, va alertar el president espanyol que "de les seves pors i complexos viu l’extrema dreta des de fa 40 anys" i que el PSOE no podia quedar-se en la inacció. Per part de JxCat, Laura Borràs va instar l'executiu de coalició a "donar menys lliçons i mirar-se més al mirall". El cupaire Albert Botran va enviar un avís a navegants: Vox és "símptoma de la crisi de l'Estat i del capitalisme".

Les victòries parcials de Vox

Numèricament no hi havia manera que Vox guanyés la moció. Però els ultres buscaven diverses victòries parcials amb aquesta maniobra. En primer lloc, fer mal a Pablo Casado materialitzant allò que ja era gairebé un fet: que Santiago Abascal li ha arrabassat les regnes de l’oposició. En segon lloc, que Vox tornés a situar a l’aparador públic i mediàtic els seus grans temes i la seva agenda ultraconservadora. De passada, la formació d’extrema dreta ha pogut situar i promocionar el seu candidat a les eleccions catalanes, Ignacio Garriga, que va ser l’encarregat de defensar la moció de censura davant del ple aquest dimecres. Els arguments són el de menys; simple farciment.