Montse Soler Prat (Olost, 1966) ha estat la tercera persona més votada en les eleccions del secretariat de l'Assemblea Nacional Catalana i s'ha postulat com l'alternativa a l'actual presidenta, Elisenda Paluzie, per liderar l'entitat. Soler, a més, és la impulsora de la campanya Eines de País, que va portar l'independentisme a assumir per primer cop a la història el poder de la Cambra de Comerç de Barcelona, de la qual ara n'és membre al consell executiu. En aquesta entrevista a ElNacional.cat , Soler explica quins són els motius que l'han portat a voler dirigir l'ANC i quin creu que hauria de ser el paper de l'organització amb els partits independentistes.

Es postularà per presidir l'Assemblea aquest dissabte?

Sí, em postularé. I la raó per la qual ho faré és perquè estem en uns temps i en uns moments molt difícils i hem de respondre amb accions excepcionals o fora dels protocols normals. Encara estem en un moment d'alerta sanitària, però també estem en un moment de pànic en matèria de drets i llibertats perquè ens han prohibit el dret a l'autodeterminació, tenim els presos polítics, els exiliats, els represaliats. Sembla que això ja no hi és, però encara hi és.

A més, estem en un moment de pànic en l'àmbit sanitari, econòmic, polític, social... I això vol dir que totes i tots hem de fer accions excepcionals i hem d'estar disposats a aguantar les crítiques que això suposi. I és per això que jo em postularé dissabte, perquè davant d'un present com el que tenim no podem fer les coses com si estiguéssim en un país normal. Crec que represento els socis, les sòcies i els secretaris nacionals que creuen que l'ANC pot fer més. Des de l'ANC hem de ser més combatius, contundents i decisius i jo defensaré aquesta opció.

Què ha trobat a faltar durant la presidència d'Elisenda Paluzie si creu que ha de presentar la seva candidatura?

Jo a l’Elisenda la respecto moltíssim i li agraeixo la seva feina a la presidència de l’ANC perquè és una feina molt dura. Però penso que en aquests dos anys, que han estat de dol, l’ANC ha sigut massa tova i hauríem d’haver fet una pressió molt més forta als partits polítics. Perquè des de l’ANC ja hem fet moure's i posicionar-se als partits. Ara sembla que els partits i els polítics estan desorientats. I des de l’ANC hem de ser els guies que els retornin al camí que han perdut. Tenim la capacitat de fer-ho i ens ho hem de creure. Jo mateixa vaig formar part de l'èxit de la campanya d’Eines de País, o sigui que ja hem fet coses com a ANC, però estem en un moment que toca fer més. Hem de fer servir la capacitat que tenim d'organitzar la ciutadania. L’1-O la ciutadania ja va donar un mandat i ara sembla que els partits i els polítics se n'han oblidat. Doncs els ho hem de recordar cada hora i cada minut.

L’ANC ha sigut massa tova, hauríem d’haver fet una pressió molt més forta als partits polítics

Com es concreta aquesta pressió als partits?

Precisament aquesta és una de les coses que vull proposar dissabte. Si sumem tot el talent que tenim i que formem l’ANC, podem trobar una fórmula de pressionar els partits, i pressionar-los a tots tres. Una fórmula seria pressionar persona a persona, però primer hem d'estar disposats a fer aquesta pressió. Des de la societat civil s’ha d'empènyer els polítics i des de l’ANC hem d'organitzar aquesta fórmula. Però això ja ho farem i ja ho concretarem. Hi ha idees. Una altra cosa que hem de fer és organitzar la ciutadania perquè quan els polítics estiguin a punt nosaltres també hi estiguem, però això és més fàcil perquè la ciutadania ja la tenim.

Una d’aquestes idees és no demanar el vot per aquells partits que no apostin per la unilateralitat?

Això el nostre full de ruta ho diu clarament i no donarem suport a qui no aposti per la unilateralitat. A part d’aquesta fórmula, jo crec que n’hi ha més. Perquè si els polítics se n'han oblidat del mandat que el poble va fer l’1-O, els ho hem de recordar, i si no ho volen fer, han de fer un pas al costat.

Tanmateix, ERC ja s’ha presentat a unes eleccions a favor del diàleg i JxCat, tot i que amb matisos, tampoc ha apostat per un projecte unilateral com el que defensa l’ANC. I totes dues formacions han obtingut el suport dels votants.

Per això penso que hem de trobar noves fórmules i vies perquè els polítics facin allò pel qual els hem votat. A més, han de tenir clar que si ells no ho tiren endavant, hi ha altra gent que hi està disposada, fins i tot dins mateix dels partits. Nosaltres necessitem la gent del Govern i del Parlament, i això, per tant, implica els partits. Per això els hem de pressionar. Com? Ja trobarem la forma. Ja ho vam fer quan els vam pressionar perquè es posicionessin sobre la independència.

En un escenari en què els partits apostin clarament pel diàleg i l’ANC es quedi sola amb la unilateralitat, creu que l’entitat s’hauria de replantejar aquesta via?

Nosaltres no deixarem mai d’apostar per la unilateralitat. Aquest futur tan negre que planteges és una mica el que ens passa a tots els independentistes i és que ens va arribant aquesta idea que la gent i els partits apostaran per una taula de diàleg que és impossible que ens dugui enlloc. Aquesta situació tan derrotista no ha de formar part d’aquest futur immediat. Crec que en tot l’independentisme som suficients per no permetre això. Els votants farem servir el nostre dret a valorar els polítics i per això hem d’evitar aquesta opció de futur. Des de l’ANC hem de fer veure als partits que aquest diàleg no es produirà mai i que encara que es produeixi no ens portarà enlloc. Ja fa tres anys que donem oportunitats a Espanya per al diàleg, però no l’acceptarà mai, i això no serveix de res. Des de l’Assemblea hem de fer veure als polítics que la gent no els votarà si no fan el que van prometre.

En un hipotètic escenari en què els partits apostessin per la unilateralitat, com es concretaria aquest projecte unilateralista?

El 2017 vam obtenir una victòria immensa. Feia 300 anys que no teníem una victòria com aquella. L’1-O va ser el començament d’una cosa que ja no té marxa enrere. Hem de mirar l’1-O des d’aquest punt de vista, vam fer una cosa immensa per Catalunya. Vam trencar les pàgines de la història prevista i en vam escriure unes de noves. Veurem quan acaba tot aquest procés, i des de l’ANC hem de fer que acabi al més aviat possible. L’1-O és una cosa que tindrem per sempre i no l’hem de menystenir.

Però després va arribar la declaració del 27-O i aquell cap de setmana tan estrany en què vam veure que alguns membres del Govern estaven a Brussel·les i altres van anar a Madrid. Què és el que s’hauria de fer diferent ara?

En aquell moment, els polítics no se'n van sortir, però també van aprendre molt i crec que ara tenen clar (o almenys tots els altres ho tenim claríssim) que per tornar-ho a fer i tornar-ho a fer bé ho hem de fer entre tots. I a l’ANC tenim aquest paper: el de fer-los entendre que ho han de fer junts, o donar suport a aquelles persones que ho entenguin. I aquests polítics són dins dels partits, hem de fer que ho facin ells i els altres facin un pas al costat.

Més enllà de la unitat, sembla que també va faltar projecte, estructures d’Estat... Inclús s’ha arribat a dir que s’anava de farol.

És veritat que com més estructures d’Estat tinguem, millor, però si no les tenim a punt també les podem crear. I no hem d’esperar a arribar a aquest moment en què ho tinguem tot preparat, escrit i provat per engegar la declaració d’independència. Ho hem de fer quan els polítics estiguin preparats i la nostra feina és que estiguin preparats com més aviat millor. Crec que som prou espavilats per preparar la resta. De fet, el 78, quan es van crear les autonomies, els bascos van dir que estaven preparats per controlar Hisenda i nosaltres vam dir que no. I mira com ens ha anat, amb el neguit aquest de tenir-ho tot sempre preparat. Hem demostrat que podem organitzar les coses més complexes, i les estructures que no estiguin preparades ja es faran. No hem d’esperar a això. De fet, ja en tenim moltes, d’eines de país, com l’ANC o el Consell per la República. No crec que ens haguem d’autoflagel·lar.

La independència ens l’hem de guanyar nosaltres, no esperar que ningú ens la regali

És impossible obtenir el suport de la UE per a la independència?

Catalunya serà un país de la Unió Europea. Quan la UE vegi que nosaltres anem de debò, ja actuarà. Esperar que la UE actuï abans ha estat l’error. La independència ens l’hem de guanyar nosaltres, no esperar que ningú ens la regali. Quan anem de debò, la UE s’haurà de posicionar, i aquí ens juga a favor la nostra economia, que és el que li importa a la UE. De fet, l’economia d’Espanya també ens juga a favor.

Abans ha mencionat el Consell per la República i ha dit que és una eina de país.

El Consell per la República és una altra de les eines amb majúscules que tenim per arribar a la independència, ja que és el nostre Govern a l’exili i és imprescindible, pel que representa i pel que farà.

No hi ha partidisme al Consell per la República?

Les guerres entre els partits és un tema que jo i la gran majoria d’independentistes no volem, i com s’ha vist en totes les manifestacions sempre s’ha demanat la unitat. És inconcebible que no entenguin que aquestes batalles que estan fent contínuament és més productiu deixar-les per quan haguem fet la feina que ara toca fer. El que demanem des de l’ANC és que siguin intel·ligents i deixin de banda aquestes lluites fins que tinguem la independència. Hem de fer que ara actuïn intel·ligentment. No vull posar més llenya al foc dient si una cosa o l'altra és partidista. Hi ha gent als tres partits amb ganes de fer el que toca i de córrer els riscos que suposa tirar endavant la declaració d’independència, igual que van fer els seus companys que són a la presó i a l’exili. Aquestes batalles entre partits que desgasten tant s’han d’aturar.

Hi ha gent als tres partits amb ganes de fer el que toca i de córrer els riscos que suposa tirar endavant la declaració d’independència

Ha sortit en alguns mitjans que vostè és l’intent de Puigdemont per fer-se amb el lideratge de l’ANC coincidint també amb les crítiques de Paluzie als partits

Jo també soc molt crítica amb les batalles entre els partits. Soc absolutament crítica. Però per altra banda estic convençuda que els partits no funcionen com una sola persona i que hi ha gent que pot fer la feina que s’ha de fer. Respecte a aquestes informacions, ho desmenteixo absolutament. No sé d’on ha sortit ni com s’ha arribat a aquesta conclusió final. No soc la tapada de ningú. Soc una activista que fa molt temps que treballo per l’ANC i he fet la campanya d’Eines de País, que és el que m’ha portat a ser membre del comitè executiu de la Cambra de Barcelona.

El president Puigdemont, doncs, és un polític més al qual l’ANC pressionaria igual sota el seu lideratge si calgués.

El president Puigdemont és un altre dels polítics, en aquest cas un dels més rellevants, que hem de pressionar des de l’ANC. Com deia, ja hi ha polítics que estan disposats a fer el que s’ha de fer. El president Puigdemont, com a exiliat, està absolutament disposat a fer el que toca perquè és que si no, no tornarà a Catalunya, a casa seva. Aquest anhel que tenim tots per la independència, ell l’eleva al quadrat o al cub perquè té moltes més raons perquè això passi. Et dic el mateix pels presos polítics. Han d’entendre que l'única manera de ser lliures és esperar anys i arribar als tribunals europeus o aconseguir la independència.

Com a impulsora de la campanya Eines de País creu que l’ANC ha de seguir assumint el poder en diferents entitats civils i socials?

Sí. De fet, des de l’Assemblea ja portem diferents línies d’Eines de País com el tema del sindicat o la patronal Anem x Feina. Hem d’engegar més línies i tot el secretariat ho té molt clar. Però els eixos principals de l’ANC són la incidència política, on hi entra la pressió als partits, i la mobilització popular. Després, en paral·lel, hi ha eixos com Eines de País o la feina que es fa a nivell internacional. El que hem vist és que Eines de País ha tingut molt èxit i és important per a l’entitat, però també comporta molta feina.