Montserrat Raga va entrar a la carrera judicial l’any 2005 i actualment és magistrada del jutjat contenciós administratiu 5 de Barcelona i delegada del deganat en els disset jutjats del contenciós, que atenen plets contra les administracions a la demarcació. En aquesta entrevista, Raga, que també es membre de l’associació Àgora Judicial, explica que treballar en català als jutjats encara és una feina de “voluntariat” dels jutges i demana a la Generalitat més eines i empenta per defensar la llengua pròpia. Va començar exercir en un jutjat mixt i de violència de gènere de Rubí, després a Vilafranca del Penedès, i a Granollers, a la jurisdicció Social. A més, Raga és pionera, juntament amb la lletrada de l’Administració de Justícia, Ascensió Capel, d’aplicar la mediació en aquesta jurisdicció. Estalviar temps i la satisfacció de les part és la clau de la mediació, i n’ha proposat a conflictes sorprenents. La seva visió de la justícia és moderna i de servei al ciutadà, que certa vella escola encara oblida.
Foto: La magistrada Montserrat Raga, en un moment de l'entrevista / Sergi Alcàzar
És de les poques magistrades que escriu les resolucions en català. Què s’ha de fer perquè augmenti l’actual 7% de sentències redactades en llengua pròpia?
Sí, jo ha faig tot en català. Però el primer inconvenient que tinc es trobar les lleis actualitzades en català. No n’hi ha. A més, el BOE va decidir fa una setmana que no faria més edicions en català. I si vas a consultar en el Portal Jurídic de la Generalitat, en el nostre ordinador sempre està col·lapsat. I ara trobar una llei en català actualitzada és gairebé impossible. Fins el punt, que jo redacto les sentències en català i quan faig referència a una llei la poso en castellà. I estic parlant de lleis aprovades pel Parlament de Catalunya! He arribat a aquest absurd.
Déu n’hi do
Sí. Els llibrets del Parlament no estan actualitzats ni es poden copiar. El primer handicap que tenim és poder accedir a lleis catalanes actualitzades i redactades en català. Ens han de posar instruments per poder fer les sentències en català. I quan pots entrar al portal jurídic de la Generalitat trobar la normativa no és gens àgil. Ens falten eines.
Què més?
Falta que les universitats tinguin els manuals en català. Si els universitaris no s’empapen les lleis en català no aprenen els conceptes jurídics en català i llavors és més difícil que després l’utilitzin.
En quin idioma va estudiar?
Els manuals eren tots en castellà i els exàmens els feia en català, i de professors n’hi havia uns que parlaven en català i d’altres en castellà. L’oposició a la carrera judicial es fa en castellà i tens interioritzat tots els conceptes jurídics en castellà. Per això, al principi has de fer un esforç per pensar en català jurídic. I quan arribava a un jutjat, li passava tots els models al normalitzador lingüístic. És una feina teva, de voluntariat. És un plus que tenim els que volen redactar en català. Sí que és veritat que hi ha el servei de traducció, on pots enviar-ho tot, però el que vull és escriure jo les resolucions. A l’escola judicial, vaig demanar presentar algunes resolucions en català i em van dir que sí però que també les presentés en castellà. Vaig començar a fer la feina a l’escola judicial. A preparar, els models.
Quin any era?
El 2005. L’Escola Judicial potser ja t’hauria de preparar i donar eines, si el català i el castellà són dos idiomes oficials. Allà t’haurien de preguntar en quin idioma vol exercir i donar-te les eines. Tot són un sèrie d’obstacles... I quan una part et demana que sigui en castellà ho portés a traduir. En aquest sentit no hi ha problema. Però per exemple, buscar doctrina i opinions d’un tema, tot està en castellà. I quan ho busques ja ho fas en castellà a Internet. És cert, que cada cop hi ha més manuals en català. L’altra dia vaig anar a una presentació d’un manual de Juli Ponce, de dret administratiu en català i vaig pensar: Molt bé, un senyor manual! Cal que els universitaris puguin estudiar els termes jurídics en català sinó és molt difícil que canviïn l’idioma. En els judicis ho veus, hi ha advocats que són catalans i quan fan l’exposició et diuen que canvien al castellà.
Què s’ha de fer, doncs? S’han d’exigir quotes de català als jutjats com el TSJC imposa a les escoles amb el castellà?
Fa anys es van fer els plans pilots dels jutjats que volien treballar en català i se’ls pagava un plus, i amb aquesta mesura es va arribar a tenir un 20% de les sentències en català. I si cal anar per aquí, doncs que es faci. Quan vaig anar al jutjat de Mollet vaig demanar fer-ho tot en català i ja estaven preparats, però, després aquests diners es van destinar a fer cursos a funcionaris i jutges. Sí que hi ha mesures que estan bé com que donen punts pel curs si es practica el català en el jutjat. El curs està bé, però, cal més. Hi ha funcionaris que tenen el nivell C de català i no l’utilitzen perquè no n’estan acostumats.
Quan hi ha una causa en què intervé la Generalitat, aquesta presenta al jutjat l'acord de govern que indica que s'ha de tramitar en català, però no fa el seguiment. I no protesta si al final es fa en castellà. Ho hauria de fer. Ara, la sala de govern del TSJC ha indicat que és el magistrat qui ha de garnatir l'opció lingüística. Ha costat, però.
Montserrat Raga al seu despatx de la ciutat de la Justícia / Foto: Sergi Alcàzar
I els jutges?
Ja sabem que és difícil que el coneixement del català sigui un requisit per exercir a Catalunya. Crec, que no s’aconseguirà mai. És consciència de cada persona. Si jo anés al País Basc, sé que l’eusquera és molt difícil però l’intentaria aprendre’l, com el gallec. És per respecte al lloc on exerceixes i a les persones que viuen allà. I també cal dir que la Generalitat ha de defensar i fer seguiment que les seves causes es tramitin en català, com fixa l’acord de govern de la Generalitat de Catalunya. Normalment, ho demana però si després la tramitació és en castellà no es queixa. No fa res. I cal exigir-ho. És cert, que tenim recents acords de la sala de govern del TSJC que obliga a respectar-ho i que indica que són els magistrats a qui correspon garantir l’opció lingüística. En molts jutjats va costar, la veritat. El criteri que ara domina és que si la demanda es presenta en català s’ha de fer en aquesta llengua. Ha costat.
Àgora Judicial, com totes les associacions judicials, aquest cop sí que ha donat suport a la petició de la sala de govern del TSJC i del CGPJ perquè el Ministeri de Justícia aprovi que es doni un complement específic perquè els jutges no marxin de Catalunya.
Sí. Vam aprovar el complement que demana la sala de govern del TSJC i el CGPJ. La marxa de jutges de Catalunya és un problema estructural que tenim de fa anys. Aquí no hi ha tradició d’opositar, el cost de la vida és més alt a Catalunya i el que volem és una planta judicial que funcioni i si s’ha d’anar per aquí, doncs que es faci. És un problema que hem tingut sempre. Es donen beques per preparar les oposicions en el Centre d’Estudis Jurídics, però a Catalunya no hi ha tradició d’opositar. A més, és molt dur. Aquí som més comerciants. Quan tenen un destí hi ha d’estar-hi dos anys i la seva marxa crea inestabilitat als jutjats. Un jutjat el pitjor que li pot passar és que entrin molts jutges i són jutjats que es col·lapsen. Si saps que només hi vas per un any, no t’hi poses. I si estàs per temps fas neteja i mantens bé el teu jutjat. El complement econòmic és una mesura que ha de repercutir en el ciutadà, en donar-li millor servei, i per això li vam donar suport. Passa també amb els funcionaris i amb els lletrats de l’Administració de Justícia.
L’idioma és un dels motius perquè els jutges marxin de Catalunya?
Sí. Els jutges quan arriben a petits jutjats per exemple reben els atestats de Mossos en català. Una bona mesura és que l’Escola Judicial estigui a Barcelona, ajuda i molt perquè ens coneguin realment i la nostra cultura. Hi ha qui fa el curs de català a l’Escola Judicial perquè dona punts per quedar-se aquí. I certament, en un any que estàs a l’Escola Judicial acabes entenen el català. A l’Escola Judicial, tenia una companya, Amaya Olivas, que et demanava que li parlessis en català a la setmana de ser-hi. I altres eren reticents. L’Amaya era excepcional!
Els jutges catalans se senten exclosos, després del procés fallit d’independència de Catalunya?
No. En la jurisdicció contenciosa, tots els companys són molt respectuosos.
I el 2017?
En el punt àlgid sí que hi havia certa tensió. En alguns casos sí que va haver un ambient enrarit. Hi havia més tensió. Ara estem tranquils. I el que intentes sempre és que a nivell professional no t’afecti fer bé la teva feina. Tu pots tenir la teva ideologia i les teves idees polítiques, però que en cap moment interfereixen en la teva feina.
La societat catalana que és partidària del procés independentista ha identificat la justícia com de l'altra banda. I és erroni. Sobretot dels jutges que venim cada dia a treballar als jutjats unipersonals. La carrera judicial té un sentir majoritari conservador, però, hi ha jutges que defensen drets i la seva vulneració en tots els àmbits
El conflicte polític Catalunya-Espanya ha malmès la imatge dels jutges?
L’ha malmès en el sentit que la societat catalana que és partidària del procés independentista ha identificat la justícia com de l’altra banda. I és erroni. Sobretot dels jutges que venim cada dia a treballar, en els jutjats unipersonals. Hi haurà excepcions. Hi ha molta diversitat. I sí que és veritat que el sentir majoritari de la carrera judicial és conservador, tema que va lligat al sistema d’accés a la carrera judicial. I si no canviem aquest sistema, és difícil. Hi ha molt poca gent que després de fer la carrera pugi estar quatre o cinc anys estudiant unes oposicions. Jo ho vaig preguntar a casa, i el meu pare que és advocat em va dir: D’acord, però vens al despatx a fer de secretaria. Són molts diners, tot i que gastem ben poc els opositors. I malgrat aquest sentit majoritari, hi ha magistrats arreu que defensen drets o la seva vulneració i que són ben crítics en tots els àmbits.
I el Consell General del Poder Judicial?
Tots els jutges estem dient que es renovi ja el Consell. És una imatge de mercadeig que ens perjudica a tots. Caldria designar a qui toqués per mèrits, i no per un intercanvi de cromos. O com ara al Tribunal Constitucional.
La carrera judicial s’ha feminitzat. Les dones representen un 55% de total de 5.320 jutges i magistrats en exercici, segons el CGPJ. Només són majoria els homes en la franja de més de 61 anys. Falten més dones en els alts càrrecs de la judicatura?
Sí, som majoria. Quan vaig aprovar l’oposició ja érem força. I sí falta que arribin més a dalt, tot no que no soc partidària de quotes. Tot i que sí s’hauria de tenir en compte. Quan vaig tenir les meves filles va haver uns anys que no feia cursos de formació, i els homes no els deixen de fer. No vol dir que pensés que el meu marit no pogués cuidar-les, sinó jo com a mare volia estar amb elles. Encara hi ha gent que té perjudicis vers les dones. Però, a nivell d’oposició es demostra que aproven més les dones perquè són més constant. A més, és un tipus de carrera on la maternitat no és un obstacle. No és com en els grans despatxos d’advocats o quan ets autònoma que són mares i a les setmanes s’han d’incorporar a la feina. Les jutgesses tenim la sort que tenim la baixa, les excedències, que haurien de tenir totes les dones. Això no ho tens en compte quan estàs estudiant l’oposició, però quan hi ets, ho valores. I és una feina on et pots organitzar tu mateixa, tot i que tens control del servei d’inspecció del Consell. Has de ser una persona responsable.
Foto: La magistrada, en les instal·lacions judicials/ Sergi Alcàzar
En aquests setze anys exercint, ha canviat la seva opinió de perquè volia ser jutgessa?
Primer ho vaig escollir perquè pensava que el jutge era qui decideix al final. Tot i que crec que gràcies a la feina que fan els advocats canvien moltes coses. És una gran feina. L’advocat té la difícil feina que el ciutadà li ve amb un fet i ell l’ha de situar o encaixar en una norma o una llei. L’advocat et situa en el paràmetre jurídic. Després he vist que a través de la justícia pots canviar i pots ajudar a molta gent. Primer no t’ho planteges quan estàs estudiant, almenys jo no. Primer vaig escollir la carrera perquè m’agrada molt el dret i perquè era qui decidia, i ara sobretot és de fer justícia, no tant la formal sinó també la material.
Vostè i la lletrada de l’Administració de Justícia del jutjat contenciós administratiu 17 de Barcelona, Ascensió Capel, van ser pioneres en proposar la mediació en els litigis de la seva jurisdicció, el 2017. I són autores d’una guia, aprovada pel CGPJ el 2020. Funciona la mediació en aquesta jurisdicció, on el ciutadà s’enfronta a l’administració?
Sí està funcionant. S’arriben a acords. De les mediacions que comencen, les possibilitats d’acord arriben a un 40%, que està molt bé. El hàndicap que ens estem trobant ara és en el fiançament dels mediadors. Inicialment, en el pla pilot la mediació era gratuïta, els pagava el Departament de Justícia. Primer era gratuït, després el Departament de Justícia va designar una partida, uns 40 euros per sessió i s’ha incrementat, però segueix sent una aportació molt simbòlica. Hi ha casos d’Urbanisme complexos i que a més es mouen quantitats ingents de diners, i el mediador té un gran feina. Una opció seria que el mediador presentés un pressupost en la sessió informativa. Però com la mediació és amb l’administració, aquesta no ho pot admetre així, s’hauria de fer una licitació, és un procediment administratiu. És complicat. Per això, des d’un principi vam acudir al Centre de Mediació de Catalunya perquè havia de ser una mediació pública perquè l’administració no hagués de pagar res perquè no hi ha un procediment reglat. Els mediadors han de cobrar com toca. I ara hem de trobar la possibilitat, a nivell de reforma legislativa, de salvar aquest escull, que és complicat.
La Generalitat és de les administracions que menys entra a fer mediació, tot i que el Departament de Justícia la promou. Cal informar-ne als Serveis Jurídics de la Generalitat. I cal felicitar a l'Ajuntament de Barcelona perquè accepta fer mediacions
En quins àmbits funciona més la mediació?
Les matèries són molt diverses. Tenim acords en l’àmbit urbanístic, de sorolls, amb procediments sancionadors, també d’execució de sentències. A parts dels acords de mediació, una vegada els hi dius la possibilitat d’anar a mediació, les parts arriben a un acord. És igual que sigui un acord entre elles soles, o amb un mediador. També hi ha temes molt tècnics, de discussió molt tècnica, com ara la neteja d’uns terrenys on hi ha residus i com s’ha de netejar i qui ho ha de fer. Els tècnics de cada part parlants s’entenen més i poden arribar a un acord.
I on no funciona?
Doncs, en el tema de les responsabilitats patrimonials perquè les companyies asseguradores no volen la mediació, suposo que és perquè es mouen per motius econòmics i tenen les seves taules fetes. És un altre handicap. Hem vist que les lleis de responsabilitat patrimonial preveuen acords, però, hi ha companyies que no els volen. I ja no hi derivo casos. Potser també caldria una reforma legislativa o una clàusula en els contractes que si l’administració admet anar a mediació, doncs, la companyia ho hauria d’acceptar.
I pel que fa a les administracions, totes accepten la mediació per resoldre plets?
Doncs, la Generalitat costa que entri a la mediació. Per una banda, el Departament de Justícia la promou, amb el pla pilot i la guia, i per l’altra banda no la volen.
Perquè?
Potser falta coneixement o informació per part dels Serveis Jurídics de la Generalitat. La Generalitat de Catalunya es tanca molt a la mediació, mentre l’Ajuntament de Barcelona és de les administracions més obertes a la mediació, i en aquest sentit cal felicitar-lo. I també hi ha ajuntaments que entren a la mediació, i especialment ajuntaments petits perquè la majoria són conflictes entre veïns i es coneixen.
I en l’àmbit d’Estrangeria ha proposat alguna mediació?
No. A Estrangeria no hem fet cap mediació perquè Estrangeria és difícil que encaixi la figura de la mediació. És veritat que vam proposar la mediació per a Estrangeria i ens vam reunir amb l’Advocacia de l’Estat i ells van estar oberts, no s’hi van negar, però l’hem descartada. El mediador s’encarrega de fer mediació i no és el problema d’Estrangeria, on el que cal és que s’actualitzin determinades actuacions. És a dir, la Subdelegació del govern espanyol a Catalunya ho hauria de revisar, com en el cas de les circumstàncies sobrevingudes: que siguin pares d’un progenitor que té la nacionalitat, o que la persona ara estigui treballant. Cal més la revisió de les situacions noves que d’una mediació, i que podrien donar solucions diferents. I també a la inversa, situacions de la persona estrangera que s’encaparra amb una autorització i cal explicar-li que cal que la deixi perquè té els requisits d’una altra. Potser és falta d’informació entre les dues parts i es discuteixen. En el jutjat decidim les resolucions administratives dos anys més tard, i en aquest temps han pogut passar moltes coses. La persona es pot haver casat amb una persona espanyola, pot tenir feina...Hi ha una jurisprudència que entén que s’ha de resoldre en el moment de l’expedient, però també una altra que diu que cal valorar les circumstàncies sobrevingudes, que són les més recents i actuals a la situació de la persona. Has de decidir sobre una realitat existent. També quan en l’expedient consta que tenia antecedents penals, però quan revisem el cas ja els ha complert i estan cancel·lats. Cal solucionar-ho. Hem de ser més pràctics i evitar burocràcia.
Expliqui’m un cas de mediació?
Hi ha un cas d’una senyora que li van posar una multa de 30.000 euros perquè tenia molts gats a casa seva, i tenia el síndrome de l’arca de Noé. Era una senyora gran. El que no té sentit és imposar-li una multa, el que cal es fer-li entendre que no pot tenir tants animals a casa seva per qüestions de salut. I es va arribar a un acord amb l’Ajuntament de Barcelona i amb la intervenció de Serveis Socials. Els advocats de les dues parts van entendre que calia la mediació, que la solució no era sancionar aquesta persona, que segurament l’Ajuntament ni podria cobrar la multa. Era una mesura cautelar i al final ho vam resoldre a través de la mediació amb Serveis Socials ja que vam veure que aquesta persona tenia una patologia, i que calia tractar-la i no sancionar-la.
Hem derivat a mediació casos de bullying en escoles públiques que no haurien d'arribar als jutjats. Els pares denuncien l'expulsió perquè segueix un protocol de la Generalitat. Volen que fem un judici i citem tota una classe? S'ha de resoldre d'una altra forma
Foto: La magistrada Raga, davant de l'edifici judicial, a Barcelona /Sergi Alcàzar
Un altre cas?
També estem derivant a mediació, que ja no haurien d’arribar al jutjat, els temes de bullying a les escoles públiques. Davant d’un cas de bullying hi ha un protocol de la Generalitat que fixa que si s’evidencia que un alumne té aquesta conducta se l’expulsa o se’l canvia de centre. I la solució no és aquesta perquè els pares venen i recorren la decisió del centre en el sentit que no era veritat la conducta...I això ho derivem a mediació. L’altra dia vam fer una reunió en l’àmbit d’Educació per resoldre-ho. Perquè què pretenen que fem un judici i citem els alumnes d’una classe? S’ha de fer una feina entre el presumpte assetjador i el que s’ha vist afectat i una feina d’integració. L’expulsió no soluciona el problema i es pot derivar a un altre centre. L’assetjador ha d’entendre que no ho pot fer, i la víctima recuperar la seva autoestima. Els psicòlegs han de decidir com fer-ho, i si primer de tot cal separar-los. Però, en aquests casos, també ens trobem que a la Generalitat li costa, i molt, entrar a fer una mediació.
S’indica que la jurisdicció contenciosa administrativa és la més col·lapsada. És així?
Sí, tot i que hem millorat. L’any 2020 portem un col·lapse als jutjats, que ve produït per la pandèmia de la Covid-19. Molts procediments es van suspendre i, a més, en la nostra jurisdicció per evitar les vistes orals ara ha passat a ser un tràmit per escrit, que no controles i és molta més feina per l’oficina perquè has de donar trasllat a les parts perquè contestin. És molta més feina. Els disset jutjats del contenciós de Barcelona vam demanar una mesura d’autoreforç que se’ns va denegar per part del Consell General del Poder Judicial, mentre a altres jurisdiccions, com Mercantil i Social, s’han aprovat.
Perquè se’ls ha denegat el reforç?
Ens vam adonar que si fèiem una mitjana de trenta sentències al mes havíem passat a dictar-ne quasi a 60. El CGPJ es fixa en els mòdul d’entrada de demandes, que ara ja els passem, però quan vam demanar la mesura no. El problema no és l’entrada de casos sinó que tenim un tap de demandes. Potser, és la mateixa administració que no vol que funcionem bé...I ara aquest any ja superem les entrades. El mòdul d’entrada està en unes 540 demandes, però un jutjat contenciós que tingui a l’any 600 demandes és un jutjat col·lapsat. I ens hem quedat sense sales de vistes, i les hem d’anar a fer a Civil. Amb la pandèmia, l’oralitat se’ns en va i l’escrit carrega el jutjat i fa que vagi més lent, malgrat que tot estigui en format telemàtic.
Foto principal: La magistrada Montserrat Raga, davant l'edifici de la Ciutat de la Justícia de Barcelona / Sergi Alcàzar