De totes les coses que han passat en els dies posteriors al 21-D , hi ha una que m’ha cridat poderosament l’atenció, i és el nomenament de Jorge Moragas, fins ara cap de gabinet del president del govern espanyol, Mariano Rajoy, com a representant permanent d’Espanya davant les Nacions Unides. No es pot dir, certament, que no se n’hagi parlat als mitjans, que s’han esplaiat parlant de la fantàstica residència on viurà Moragas amb la seva família a la Big Apple, l’augment de sou que li suposarà respecte del que ja cobrava a la Moncloa i la il·lusió que li fa aquest nou càrrec, que, segons diuen, cobejava des de feia molt de temps. Tot plegat, amb la idea de donar a entendre que aquest canvi ha estat una recompensa de Rajoy a Moragas pels serveis prestats, i no una represàlia pel galdós paper del PP a les eleccions catalanes, tal com algun esperit malpensat havia arribat a especular, tenint en compte que l’anunci del cessament/nomenament tingué lloc immediatament després que es fessin públics els resultats dels comicis.

Aquesta mena d’explicacions amaguen, al meu entendre, les autèntiques raons que han portat Moragas a la seu de l’ONU. La veritat és que en aquests moments, i malgrat formar part del Consell de Drets Humans, la “Marca España” no cotitza gaire a les Nacions Unides. Podem recordar, per exemple, que des de l’any 2009, la Comissió de Drets Humans i altres organismes vinculats a l’ONU insisteixen en la necessitat que Espanya derogui la Llei d’Amnistia de 1977 i així es puguin depurar les responsabilitats derivades dels crims comesos durant la Guerra Civil i el franquisme, així com reparar el dany causat a les víctimes i els seus familiars. En aquest sentit, han estat constants les denúncies dels representants de les Nacions Unides per la insuficiència dels mitjans posats per les autoritats espanyoles amb aquest objectiu. No és, però, aquest l’únic tema conflictiu amb Espanya: també les actuacions amb els immigrants subsaharians a la frontera de Ceuta han aixecat en més d’una ocasió les protestes dels organismes de Nacions Unides encarregats de vetllar pels drets humans.

Moragas no ha “deixat” la qüestió catalana; ben al contrari, hi continua en un escenari internacional. És la internacionalització del procés des del vessant espanyol

No cal dir que en aquest desacord entre les Nacions Unides i el govern espanyol, Catalunya hi té reservat un paper estel·lar, arran sobretot del referèndum de l’1 d’octubre. Ja abans d’aquella data, el relator especial de l’ONU per a la llibertat d’expressió havia reclamat a les autoritats espanyoles que les mesures que adoptessin en relació al referèndum no interferissin en els drets fonamentals de reunió, expressió i associació, i de participació pública. Naturalment, els fets esdevinguts, i de tots prou coneguts, en aquella jornada no ha fet més que augmentar la preocupació de les Nacions Unides, fins al punt que s’ ha nomenat una relatora especial, que ha d’informar sobre les possibles violacions de drets humans comeses en la data del referèndum, i que ja s’ha entrevistat amb les autoritats espanyoles. Un altre relator de Nacions Unides, Alfred de Zayas, que segueix el compliment de les resolucions de l’assemblea general de l’ONU per a un ordre internacional democràtic i equitatiu, ha defensat en nombroses ocasions el dret d’autodeterminació de Catalunya i l’obligació de les autoritats espanyoles de respectar-lo.

Vist aquest panorama, sembla clar quin és el servicio a España que Rajoy vol que Moragas li presti a Nova York: donar a conèixer i justificar el punt de vista del Govern espanyol sobre el tema català i aturar o suavitzar les propostes o iniciatives que perjudiquin els seus interessos. Una mica el que s’ha fet amb la Unió Europea. Cal tenir en compte, a més, que les Nacions Unides, a banda del pes de l’organització per si mateixa, són també un immens aparador davant de tot el món, des d’on es pot influir sobre governs i líders polítics. Ras i curt: Moragas no ha “deixat” la qüestió catalana, ben al contrari, hi continua en una nova etapa, aquest cop en un escenari internacional. En certa manera, seria la continuació de la internacionalització del procés, aquest cop des del vessant espanyol: si Puigdemont està a Brussel·les, Moragas estarà a Nova York. Segur que no tardarem a comprovar-ne els efectes.

Ferran Armengol és Professor Associat de Dret Internacional Públic a la Universitat de Barcelona.