La pandèmia de la Covid ha estat un precedent en l'àmbit internacional, ja que, per primera vegada, un fenomen s'ha expandit a la velocitat de la llum arreu del món per repercutir a tots els ciutadans. En només dos mesos, el 40% de la població mundial estava tancada a casa seva per frenar la propagació del coronavirus. Tot va començar el 31 de desembre del 2019, quan la Xina va alertar a l'Organització Mundial de la Salut (OMS) sobre una estranya malaltia que estava afectant la seva població. El 23 de gener del 2020, Pequín va decidir confinar la ciutat de Wuhan, l'epicentre de la malaltia. Dos mesos més tard, el 28 de març, uns 3.000 milions de persones, dels 7.700 de la població mundial, estava reclusa al seu domicili. Una situació que ha tingut repercussions socials, econòmiques i polítiques tant en l'àmbit local com internacional.
En aquest context, quin és el món i les relacions internacionals que ens quedaran després de la pandèmia? Això, precisament, és el que intenta respondre el documental Bouncing back. World politics after the pandemic (Ressorgir. Les relacions internacionals després de la pandèmia) del CIDOB (Barcelona Centre for International Affairs). El director del documental i també del CIDOB, Pol Morillas, relata que aquesta situació ha posat de manifest que el sistema internacional no funciona en un món on cada cop els reptes són més globals i es requereix una major cooperació no només entre els Estats, sinó també de nous actors que reclamen el seu paper dins de les relacions internacionals com les empreses, les ciutats o la població.
Per què vau escollir aquest nom per al documental?
La tendència natural que hi ha després de qualsevol crisi, emergència o element disruptiu, és que es genera un moviment de ressorgiment i bouncing back vol dir això, ressorgir. Ara la qüestió és: aquest ressorgir quina forma pren? Si restaures el món una mica tal com era abans o ressorgeixes transformant. Si ho fas transformant més que un bouncing back és un bouncing foward perquè vas cap endavant, ja que construeixes una cosa nova. En el cas que milloris alguna cosa, seria la visió de la crisi com a oportunitat de repensar algunes de les dinàmiques presents en el món. En aquest sentit, la pandèmia ens ha posat de manifest que cal actuar contra les desigualtats, el canvi climàtic o la cooperació internacional.
En el documental, es mostra que en el 2017 el Bill Gates ja alertava que havíem d’estar preparats per a una possible pandèmia, com ho podia saber?
Existeixen anàlisis de riscs i d'alerta que mostren, des de l’evidència científica, que a major a nivell de desgel de la capa àrtica més possibilitats tens que bacteris i virus que estaven congelats surtin cap a l’atmosfera, cosa que produeix que tinguin més contactes amb humans i, per tant, causin més pandèmies. Una altra realitat és la interacció descontrolada entre animals i humans com ha passat amb el coronavirus, el que provoca majors translacions del virus des d'agents del medi natural, a l’animal fins a l’humà. Des de fa anys, la ciència alerta d’aquestes qüestions.
Llavors, per què cap país estava preparat per una possible pandèmia?
La qüestió és, sí un cop tens aquestes alertes, com la del Bill Gates, prens les precaucions per tenir la maquinària a punt per enfrontar la pandèmia. En això, els països asiàtics tenien experiències com el SARS o altres epidèmies que havien tingut anteriorment i, per tant, van tenir una capacitat de control tant de l'afectació com de l’expansió del virus molt major. Més enllà de l'alerta primerenca, el que no tenim, i seguim sense tenir-ho, és l’acció primerenca per si això emergeix fer-hi front. Per què? Doncs perquè sempre és més fàcil fer front sobre les catàstrofes, en aquest cas la pandèmia, quan s’han materialitzat, que no pas destinar recursos abans que succeeixin. Llavors, per molt que Bill Gates ho digues, no hi havia els mecanismes que et porten a l’acció. Això és el que hem après, que no només necessites l’evidència científica, sinó també l’acció política per fer front a les pandèmies i la capacitat d'anticipar-te a les tragèdies.
Així doncs, hem d'estar a punt per futures crisi sanitàries?
El canvi climàtic ens diu això, que hem d’estar preparats per aquests tipus de riscos, com el de la Covid, tornaran tard o d’hora. Aquests són els deures que tenim com a comunitat global: entendre la magnitud del fenomen, conèixer les seves amenaces, així com poder donar-hi una resposta política.
Pol Morillas director del CIDOB / cedida CIDOB
I ara mateix, estem preparats per això?
Encara tenim molta feina a fer amb les institucions internacionals com el reforç, per exemple, l’Organització Mundial de la Salut (OMS). En canvi, fins ara, en lloc d'això, com a comunitat internacional hem tendit a treure-li importància i recursos. A més, aquestes organitzacions internacionals, com l’OMS, han estat en mans dels interessos dels Estats i no dels globals. Per tant, si volem estar millor preparats per la propera crisi, caldrà destinar molts més recursos dels que s'han invertit fins ara en aquestes institucions que tenen com a objectiu abordar qüestions de salut global, no des de l'àmbit local o nacional. Evidentment, s'han fet avenços en matèria de la vacuna, el tractament de les dades o en el coneixement de la pandèmia, però ningú ens diu que la propera pandèmia pugui ser diferent i que, per tant, no sapiguem quin serà el remei en aquell moment. Per això, es necessiten institucions robustes que siguin capaces d’anticipar-se els fets abans que succeeixin. Això és costós i políticament complex, però necessari.
Quins són els efectes a curt i llarg termini de la pandèmia?
El debat és sempre si amb la vacuna tornarem a una situació amb el mode de vida, treball i relacions com el d’abans, amb unes lògiques de mobilitat internacional i d’estructures socials com les anteriors. En certa manera, crec que hi haurà una tendència de recuperar el que s’ha perdut en els últims temps. Això ho veurem amb les fires o esdeveniments internacionals: hi haurà un boom de voler restablir aquestes dinàmiques de mobilitat i contacte. Ara bé, el que haurà canviat és la nostra interacció amb les eines digitals, que serà més habitual en aquelles professions que s’ho poden permetre. Així doncs, hi haurà grups de població amb certes professions laborals, que es podran adaptar a aquest canvi, mentre que d’altres professions o modes de vida, no.
Quines repercussions pot comportar això?
El perill és que, com passa en la major part de les crisis, és que majors segments de la població es quedi enrere. Aquí ve la recuperació en K, que vol dir que hi ha sectors, empreses o actors privilegiats que aprofiten aquests canvis per transformar-se i, inclús, millorar, tenir més rendiment i ser més eficients; per contra, una altra part de la població, que és la part descendent de la K, la seva capacitat de recuperació és més limitada i, més, si el món i les maneres de treballar canvien. Per exemple, els fons de reconversió de la UE aposten per la transformació digital i verda. Això està bé, però ha d’anar acompanyat de la formació i capacitació dels que, en principi, no tenen la possibilitat d’enganxar-se a aquesta transformació.
Això comporta un increment de les desigualtats?
Abans havíem tingut molts fenòmens globals, però amb la pandèmia de Covid és la primera vegada que tenim una afectació global a gairebé a tots els racons del món, a tota mena de societats i condicions socials, que demostra la gran interdependència i interconnexió entre les societats i les economies mundials. Això és la primera vegada que passa amb aquesta magnitud. El que no ha estat igual són els seus efectes, que han estat més forts alguns tipus de població que en d'altres. Ho estem veient ara amb la vacuna i la seva capacitat de ser distribuïda que és desigual en tot el món. L’impacte de la pandèmia reforça les desigualtats i bretxes entre estrats socioeconòmics.
L’increment d’aquestes desigualtats i les diferències socials o econòmiques ens pot portar cap a un món més insegur?
Quan hi ha elements materials de desigualtat com, per exemple, arran de la crisi social i econòmica del 2008, hi ha un malestar amb raons de fons molt evidents. Això comporta el creixement dels populismes, el descrèdit de les institucions, discursos antielits o desafecció de la governança. Tot això és causat per uns factors reals i existents. El Fons Monetari Internacional (FMI) va dir recentment que, després de la pandèmia, és quan les conseqüències socials i polítiques seran més evidents en clau de desafecció, inestabilitat i inseguretat. Si no s’actua, hi haurà una major inseguretat política, inestabilitat i tot el que es deriva.
Estats Units, la UE o Israel està recaptant, recaptant i recaptant per abastir-se de més dosis de vacunes de les que requereix la seva població
Com es pot frenar?
Amb el New Deal americà es va actuar per frenar les conseqüències socioeconòmiques mitjançant una intervenció pública, que va consistir en enfortir les inversions de l’Estat en els plans de recuperació. Així doncs, quan hi ha catàstrofes, per evitar l'increment de les desigualtats, es requereix d'una intervenció decidida. El naixement de l’estat del benestar o el New Deal és això i, evidentment, és un tipus de mesura que s’ha de donar en aquest cas. No podem oblidar la batalla en el camp de les idees, però tampoc en els àmbits camps socioeconòmics que, sovint, són l’origen i la transformació política.
En el documental es fa una metàfora que amb la pandèmia, els 193 països anaven en un mateix vaixell, però cada un en la seva cabina sense comunicar-se amb els altres. Ha faltat cooperació internacional?
Sí, però, sobretot, han faltat organitzacions internacionals que els països volguessin empoderar. No podem imaginar la lògica d’un govern global, però el que sí que estem buscant és major cooperació internacional per donar resposta als problemes globals. La foto no és un únic govern per a tots i un sol capità de la humanitat, però sí que requereixes elements de cooperació que siguin efectius i forts, ja que aquestes cabines els hi afecten qüestions que estan fora d'elles i són comunes a totes.
Durant la pandèmia hi ha hagut més competició que cooperació com, per exemple, a l'hora d'adquirir productes sanitaris?
Hi ha un element de base i és que els Estats que tenen competències en matèria de sanitat o de salut pública, evidentment, la seva prioritat és la seva pròpia població, que és d'on emana la seva sobirania. Ara, la qüestió és: és el tancament o el replegament nacional la millor resposta? Aquí és quan ens vam adonar que necessitàvem la producció de mascaretes a diferents llocs i, per tant, la lliure circulació d’aquests béns perquè no els països no els tenien assegurat a escala nacional. Això està passant ara amb la vacuna. Els Estats Units, la UE o Israel estan recaptant més dosis de les que requereix la seva població. Després, t’adones que si no ets capaç d’avançar amb la vacunació a altres llocs del món, res et diu que en aquells indrets on no ha arribat el tractament, no sorgirà una altra variant per la qual la teva vacuna no és efectiva. Així doncs, tot i que al principi s'aposti per al replegament, la lògica ens porta cap a la transversalitat i globalitat.
Estem obligats a entendre’ns entre tots?
Sí, perquè el fenomen és transnacional, és global. L’altra opció és que cada un es tanqués a casa seva i que els estats es proveïssin per ells mateixos, però això és irreal en el món on vivim.
Aquesta lògica de replegament és la de Donald Trump, Jair Bolsonaro o aquí Vox?
Aquesta és la recepta que estava abans de la pandèmia: meu país primer. Ara bé, també hem vist que això no és possible. En el cas del Brèxit, per exemple, el que no ha aconseguit canviar és la geografia del Regne Unit, que continua tenint com a mercat principal la UE. Per tant, s’havia d’arribar a un acord comercial, que repliqui les condicions que hi havia anteriorment, però sense l’accés al mercat únic. Llavors, aquí és on està la fal·làcia d’aquest tipus de discursos, tu pots voler el teu país primer, però no pots canviar les dinàmiques amb les quals el teu país es mou i si el teu país es mou en dinàmiques globals, el meu país primer s’acaba convertint en una frase buida.
L'expresident dels Estats Units, Donald Trump, el dia que abandona la Casa Blanca / EFE
Això és el que ha passat amb Biden i Trump?
Biden guanya perquè Trump fa una gestió pèssima de la pandèmia. Primer la nega, com si no existís. Veu els casos, les infeccions i les morts pujar i segueix negant la pandèmia. Això, no només té una afectació sanitària, sinó també socioeconòmica. Abans de la pandèmia, Trump podia vendre que a nivell econòmic Estats Units vivia una bona situació, però això li falla amb l'aparició de la Covid. Tots aquells líders que negaven la pandèmia i que deien que s’havia de mantenir les economies obertes, han acabat fent passos enrere i han acabat posant mesures restrictives. Han acabat veient que la pandèmia existeix i té els seus efectes.
En el documental es posa l’accent que tant governi Biden com Trump seguirà la disputa amb la Xina, per què?
La segona potència mundial, la Xina, competeix amb la primera, els Estats Units. Així doncs, trobem el ressorgiment d’una potència que rivalitza en primer pla econòmic, polític, de defensa i seguretat, en tots els àmbits, a Washington. Per això, els Estats Units vira la seva preocupació principal cap al renaixement de la Xina el seu paper en l’escena internacional, així com la seva influència en les institucions internacionals. La qüestió és com abordes això? La nova presidència de Biden no té unes lògiques basades en la rivalitat constant amb Pequín, como si tenia la de Trump que l'acusava de ser el causant de la pandèmia, però sí que entén que és el seu competidor. També t'hi pots apropar amb la lògica de la cooperació en les coses que es poden col·laborar com el canvi climàtic. Aquí és on hi ha un canvi entre Biden i Trump.
Hi ha una geopolítica de la vacuna, que no és només una eina per la salut, sinó també d’influència política
Quin paper ha jugat Xina dins de la pandèmia?
Primer va jugar el seu rol de país autoritari perquè va reprimir les veus que parlaven de la importància de la pandèmia. Per això, va impedir la llibertat d’expressió relativa a tot el que succeïa i, com a país autoritari, també va posar en risc la resposta primera de la pandèmia. Un cop la Covid va començar a afectar de manera general a Xina i expandir-se sí que molt ràpida la seva política de contenció, d’expansió i de control perquè ja tenien experiències prèvies, així com una capacitat de control digital molt major. La seva gènesi autoritària també va fer que l’OMS no tingués accés al país per investigar els orígens i la propagació. Això respon la voluntat de la Xina de ser una potència mundial i, per tant, en la seva voluntat d’incidir en l’àmbit internacional és cada cop major. Ara bé, la seva finalitat és defensar dels seus propis interessos en lloc dels globals.
¿Quina influència té la Xina al món?
Tot això, ens porta cap a la configuració d’un ordre mundial més multipolar amb un creixement de la Xina. Això també ho notem amb la geopolítica de la vacuna, que també ho fa Rússia, que no és només una eina per la salut, sinó també d’influència política.
Entenc que en els països on ells proveeixen les vacunes?
Aquí hi ha una presència que se’n deriva de l’enfortiment de les relacions diplomàtiques, comercials amb aquells països que són els receptors. Hi ha una diplomàcia de la vacuna que es desplega amb la seva distribució, però això no és nou i la Xina ho fa des d'abans en l'àmbit de les inversions com, per exemple, a Àfrica hi ha una lògica d’increment de les inversions, compra de port o d’infraestructures. Això es basa en tenir una major presència econòmica i incidència política.
Com la pandèmia ha afectat les relacions internacionals?
El món que teníem configurat abans de la pandèmia és multipolar, és a dir, amb diferents països que volen incidir d'acord amb els seus interessos nacionals en els afers globals, però caps d’ells té capacitat d’incidir per sobre dels altres, que seria un món unipolar. Hi ha diverses potències amb capacitat d’influir en l’àmbit internacional i, això, ho veiem amb la vacuna a Europa, els Estats Units, la Xina o Rússia. La qüestió és: si les relacions internacionals responen només en aquesta lògica d’influència d’aquestes grans potències. Si alguna cosa ha quedat clara és que aquestes potències per si soles no tenen capacitat de donar resposta a totes les qüestions internacionals com l’estat de les tecnologies, l’intercanvi d’informació, els fluxos comercials. Ni el major Estat té la capacitat de controlar el que fan les empreses internacionals, les organitzacions de la societat civil, les ONG, les regions, les ciutats, la ciència o les farmacèutiques, entre altres. Tot això, són elements de poder amb capacitat de decidir, però que ens ho estem perdent en un món que les organitzacions internacionals es configuren entorn dels Estats.
Una sanitària xina manipula les vacunes Sinovac elaborades en aquest país / EFE
Han aparegut nous actors internacionals?
Sí i ja fa temps que reclamen el seu lloc. El que passa és que les estructures de les institucions o les relacions internacionals encara estan molt fonamentades en una lògica entre els Estats.
Com han de ser les relacions internacionals postpandèmia en aquest món global?
Si el món s’ha transformat tant en aquestes lògiques internacionals i d’interdependència, no podem seguir amb la mateixa estructura d’organitzacions internacionals i multilaterals que es van crear fa 75 anys, quan en el món era un altre. És necessària una reforma a àmbit global i que faci que aquestes institucions no perdin rellevància, vigència i eficàcia. Això també passa en l'àmbit europeu. En algun moment hi ha d’haver un canvi en la presa de decisions, ja que quan va néixer la UE eren sis estats i ara en som 27. Hi ha d’haver un canvi de les estructures. Per exemple, en el Consell de Seguretat de l’ONU és molt difícil el seu canvi perquè els Estats que tenen dret a veto són molt reticents a perdre aquest benefici i deixar que altres el tinguin.
Com es pot fer això?
Hi ha moltes maneres que no siguin de renúncia d'aquest dret com el veto rotatori o ampliar el nombre d’Estats amb veto. Hi ha molts mecanismes per trobar sortida en aquest bloqueig. El que està clar és que en el fons de la qüestió és que si vols que el Consell Seguretat sigui el reflex del món actual, ja no és només que uns Estats deixin de tenir el dret a veto, sinó que ha d'incloure els nous actors internacionals com les empreses o ciutats. En definitiva, ara, les relacions internacionals són més plurals que fa dècades i, per tant, les estructures de poder han de ser més plurals i inclusives.
La ciutadania té més consciència que l’agenda internacional cada cop està més lligada a la domèstica
Quin paper ha de jugar l’EU?
Si Europa vol ser líder i aprendre a parlar el llenguatge del poder o ser un actor geopolític, s’ha de dotar de les capacitats i mecanismes per ser-ho. Per això, els estats membres han d’entendre que la seva posició en el món vindrà determinada per la seva fortalesa com UE, no en l’àmbit nacional. Davant tenen potències com la Xina, l’Índia, Rússia o els Estats Units, a les quals, qualsevol país europeu, inclús els que tenen més poders com Alemanya o França, tenen una capacitat relativa de fer-los front. Així que el primer esforç està a casa. El problema és que la UE està molt fragmentada entre els Estats membre i en els diferents àmbits de poder.
Actualment, s'estan donant manifestacions a diferents punts del món, especialment, de joves que reclamen tenir la seva veu en l’escena política. Són també uns nous actors?
En general, la ciutadania té més consciència que l’agenda internacional cada cop està més lligada a la domèstica. Ja no es percep els fenòmens internacionals com una cosa estranya i llunyana, sinó que tenen repercussió en els fenòmens locals. S’han incrementat els vincles entre els fenòmens locals i internacionals. La pandèmia és una evidència de tot això. Per això, hi ha una major voluntat de la ciutadania de participar en aquest àmbit internacional.
Cartell del documental Bouncing back. World politics after the pandemic del CIDOB / imatge cedida pel CIDOB
Una de les conclusions del documental és que s’ha de construir un món amb uns nous fonaments que es basin en una major cooperació entre els actors. Com ha de ser aquest món i cooperació?
Doncs és la gran pregunta, com ho portem a terme. La pregunta és que el com serà el món postpandèmia: si passarà per una transformació tan radical que no se semblarà a l’anterior o serà gradual. Jo crec que serà més aviat com una evolució, que no pas una revolució. Un bon lloc per on començar és el reforç de la cooperació internacional en aquells àmbits que s’han vist més tocats per la pandèmia com és la salut global. No podem esperar un canvi de la nit al dia de com seran les relacions internacionals, per la qual cosa tornarem a moltes de les qüestions que teníem abans i els problemes d’abans continuaran existint. Ara si dins d’aquests canvis, hi ha evolucions que reforcen la cooperació en àmbits temàtics concrets i fan avançar l’agenda global.
Imatge principal: El director del CIDOB, Pol Morillas / cedida pell CIDOB