Les dades no menteixen. Segons un recent estudi de la fundació Centro de Estudios Andaluces, la població d’aquesta comunitat autònoma té una forta identitat arrelada al seu territori. Una àmplia majoria dels andalusos es veuen vinculats amb diverses qüestions simbòliques: quatre de cada cinc s’identifiquen amb la bandera de la regió, el seu himne, i el seu accent. Fins i tot hi ha un 87% d’andalusos que es declara orgullós, o molt orgullós, de ser-ho, i el sentiment de pertinença a aquest territori se situa en una mitja de 8,71 punts. Amb tot, queda clar que la població d’Andalusia té una important consciència identitària.
Però també és cert que en aquesta comunitat autònoma hi manca, també, un moviment independentista significant. Tot i referir-se a si mateixa com una ‘nacionalitat històrica’ en el seu Estatut autonòmic des del 1981, a Andalusia no hi ha la voluntat de separar-se de l’Estat espanyol, a diferència d'altres territoris, com Catalunya, el País Basc o Galícia. I és que la mateixa enquesta que revela la identitat pròpia andalusa també constata que nou de cada deu ciutadans estan orgullosos, o molt orgullosos, de ser espanyols, i la mitjana del sentiment de pertinença al seu país és de 9,1 punts.
Blas Infante i el Partit Andalusista
L’origen de la forta identitat andalusa ve de lluny, però en la seva concepció moderna es pot seguir el fil fins a la figura de Blas Infante, que el Parlament regional reconeix com el ‘Pare de la Pàtria andalusa’. Durant la seva vida acadèmica, va ajudar a treballar el concepte de l’andalusisme i a convertir-lo en un moviment de lluita pròpia, primer amb un vessant regionalista i després des d’una perspectiva més sobiranista. “Blas Infante deia que Andalusia era una realitat nacional que havia d’aspirar a governar-se per si sola”, explica l’expert en Antropologia a la Universitat de Sevilla Isidoro Moreno a ElNacional.cat. “Defensava el dret a l’autodeterminació per a tots els pobles, no només les colònies”.
Infante va ser assassinat per les tropes franquistes poc després del cop d'estat, l’agost de 1936, i amb la dictadura el seu pensament va ser perseguit i amagat per oposar-se a la idea de l'Espanya una, grande y libre. Ara bé, amb la caiguda del règim i el retorn de la democràcia, es va començar a recuperar i prendre una direcció política gràcies al Partit Andalusista. “Ells van fer del nacionalisme andalús la seva bandera”, diu el professor en Ciència Política a la Universitat de Màlaga Francisco Collado en una conversa amb aquest diari. Aquesta formació integrava diverses postures que anaven des d’avançar un procés de federalització a tota Espanya fins a constituir Andalusia com un Estat amb plena sobirania, afirma.
I, durant un temps, va tenir un cert èxit. El 1990, va aconseguir la seva màxima representació al Parlament andalús, amb 300.000 vots i més d’un 10% dels suports. També va arribar a tenir cinc diputats al Congrés espanyol i l’alcaldia de ciutats com Sevilla i Jerez de la Frontera. I és impossible obviar que el Partit Andalusista va irrompre a la cambra catalana el 1980 amb un parell de diputats, beneficiant-se de la presència d'andalusos a Catalunya. Però aquesta opció política va debilitar-se amb el pas dels anys, fins a desaparèixer dels òrgans institucionals, i certificar definitivament la seva dissolució el 2015. “El problema va ser que, a nivell autonòmic, el Partit Andalusista servia ocasionalment com a força per investir els governs socialistes de la Junta, i això té un cost perquè la gent veia que es malgastava el seu vot”, revela Collado.
El buidatge de l’andalusisme
El moviment identitari d’aquesta comunitat autònoma també ha patit una altra amenaça, que és que totes les formacions polítiques han volgut aprofitar el sentiment electoralment. Primer va ser el PSOE, qui, durant gairebé quatre dècades al poder, va realitzar una “estratègia formidable” per a "patrimonialitzar" la figura de Blas Infante, segons Collado. Moreno afegeix que això ha permès “diluir” el missatge nacionalista de l’ideòleg andalús. “En aquestes eleccions, tots els partits, excepte Vox, es declaren andalusistes, fins i tot el Partit Popular”, diu el professor de la Universitat de Sevilla. “Això demostra que existeix un fort sentiment andalús, perquè si no, els partits no intentarien apropiar-se d’aquesta paraula”.
Ara bé, l’únic partit veritablement andalusista que es presenta aquest 19 de juny amb possibilitats d’entrar al Parlament andalús és el que lidera Teresa Rodríguez. Adelante Andalucía, ara alliberada del control centralista de Podemos, s’hi reivindica. “La resta de partits són estatals. Nosaltres som els únics que no tenim tutela de Madrid”, subratlla el coordinador de la campanya electoral del partit, Néstor Salvador. “També ens quedem sols en dir que som una nacionalitat històrica i diem que els únics que podem escriure el nostre futur som nosaltres mateixos”.
L’independentisme, de mínims
Malgrat tot, i en contra del que pot semblar, sí que existeix un petit grapat d’organitzacions i personalitats que es declaren taxativament independentistes i que reclamen un Estat propi per a Andalusia, separat de l’Estat espanyol. L’Asamblea Nacional Andaluza, liderada pel mediàtic Pedro Altamirano, n’és un. Però fins i tot ell, que el 4 de desembre 2017 va declarar, de forma simbòlica, la independència dels Països Andalusos unificant tot el territori meridional de la península Ibèrica des d’Algarve fins a Múrcia, ho veu complicat. “En aquests moments, el nacionalisme andalús està en parada cardíaca i no té pols”, lamenta a ElNacional.cat. Davant d’aquesta situació, ha deixat de confiar en la possibilitat d’assolir la independència en un futur pròxim. “Avui prefereixo lluitar per la recuperació de la cultura i la memòria d’Andalusia, per la nostra sobirania econòmica i per l’Estatut, i no pas per una independència política que, com a Catalunya, només ens portarà a un carreró sense sortida”.
Més optimista se sent Nación Andaluza, que sí que es presenta aquest diumenge amb un programa que recorda el de la CUP. A les darreres eleccions només va obtenir la insignificant xifra de 5.000 vots, però aquest cop ja ha iniciat una campanya propagandística a diversos municipis que busca impulsar-lo cap al Parlament regional. La seva candidata, Isi Barrera, es reivindica com “l’única força nacionalista andalusista que demana la independència”, tant d’Espanya com de la Unió Europea. “La demanem perquè Andalusia va ser conquerida, i som una colònia a nivell cultural, social i lingüístic, a més d’econòmic”, adverteix, demostrant fins a quin punt la situació andalusa s'assembla amb la catalana. De fet, ella mateixa presenta aquesta comparació: "Catalunya i Andalusia són dos pobles germans i, encara que intentin enfrontar-nos, ho seguirem sent".
La realitat als carrers explica una altra història
Però el cert és que una gran part de la població no comparteix aquests ideals. Això és especialment clar a les zones urbanes i també a l'est de la regió, ja que el nacionalisme andalús té el seu origen principalment a les lluites agrícoles i anarquistes de l'àmbit rural, per la qual cosa aquest moviment té arrels vinculades a la ideologia d'esquerres. Així, no sorprèn que a la ciutat d'El Ejido hi hagi poca consciència sobiranista, sobretot quan es considera que dos de cada tres ciutadans de la província d'Almeria creuen tenir una identitat diferent de l'andalusa, i que El Ejido és un feu de Vox. En una ràpida enquesta pels carrers d'aquest municipi, la Juani assegura que no hi ha una identitat pròpia. "La nació és general i és Espanya, Andalusia és una comunitat autònoma i sempre ho serà". Així ho veu també el Ramiro, qui assegura que a Almeria "tota la vida s'ha parlat de la nació espanyola".
Per contra, el relat canvia a Marinaleda, un petit poblet essencialment rural a la província de Sevilla, i governat per un alcalde comunista al poder des de les primeres eleccions municipals. Aquí, la gent sí que sent els colors verd-i-blancs, si bé amb el matís del sentiment espanyol. Així, el Rafa reconeix que els veïns se senten andalusos, mentre que el Raúl el matisa, afirmant que ell sent que són "part d'Andalusia i d'Espanya per igual". I, unes cases més enllà, la Ginerva també defensa, a la lleugera, el seu vincle amb Andalusia, sense sorprendre's que a Almeria la cosa funcioni diferent: "Ells voten molt el PP i van a la seva". A aquest ritme, per esperar la independència andalusa, millor agafar cadira.