15 d'agost. Una data que aquí, a Catalunya, té un significat anecdòtic, més enllà de ser un dia festiu que regala 24 hores més de platja per als amants de l'estiu. A l'Afganistan, però, l'equador del vuitè mes de l'any està marcat en un vermell que recorda l'horror i la infàmia d'aquella jornada des que l'any passat va confirmar-se el pitjor dels presagis: Kabul, capital i principal ciutat amb quatre milions d'habitants, queia a les mans dels talibans. Uns fets que, en el seu moment, van acaparar totes les portades. Aviat, però, l'Afganistan va desaparèixer del marc mental de la societat, sumint-se en una amnèsia pràcticament total i només interrompuda ara pel solemne homenatge a aquella efemèride un any després.
La Nadia Ghulam és una de les poques catalanes que no ha deixat de pensar ni un moment en l'Afganistan. De fet, aquest darrer any és probablement el període que més temps l'ha tingut present. Nascuda a Kabul ara fa 37 anys, la seva vida, com la de tots els afganesos, ha estat marcada pel conflicte bèl·lic des de l'inici. Amb només vuit anys, i en plena guerra civil, una bomba queia a casa seva i li explotava al damunt. Es despertaria del coma sis mesos després per descobrir les ferides que ara li cobrien el cos, i amb les quals ha hagut d'aprendre a conviure tota la seva vida. La història no s'acabaria aquí, i com tants altres afganesos es veuria obligada a passar un grapat de mesos al camp de refugiats de Jalalabad en la seva fugida de la misèria. I en el capítol més impactant de la seva vida, va optar per fer-se passar per un noi, en Zelmai (el mateix nom que havia tingut el seu germà, mort anys abans), i així gaudir dels drets que eren negats per a les dones. Sota aquesta identitat va amagar-se durant deu anys, veient amb els ulls del Zelmai els primers anys de règim talibà i també els primers d'ocupació estatunidenca. El 2006 aconseguia un bitllet de sortida de l'Afganistan, amb destinació Barcelona, encara vestida d'home. L'experiència l'animaria a escriure El secret del meu turbant (Columna), obra premiada i traduïda a més d'una desena de llengües.
Un cop a Catalunya, la Nadia ha mantingut l'Afganistan a l'epicentre de les seves accions. Després de superar tots els obstacles a què s'encara obligatòriament una persona que no coneix ni la llengua ni els costums, ha aconseguit formar-se professionalment per ajudar la població del seu país, centrant-se especialment en les noies i dones afganeses. A través de la seva associació Ponts per la Pau, actua sobre el terreny tot i trobar-se a gairebé 6.000 quilòmetres de distància. A més, aprofita qualsevol oportunitat per denunciar la situació al seu país amb xerrades, conferències i cursos que ofereix a petits i grans. A tots ells els comparteix un sol missatge, que és el seu principal objectiu: la pau. Malauradament, aquesta predicació s'ha vist estroncada pel retorn dels talibans al poder. Un fenomen fora del seu control, però que l'ha colpejat amb tota la duresa. En resposta, la Nadia ha evidenciat el dolor, però també la seva esperança, en un nou llibre, Somiant la pau (Rosa dels Vents), que, com indica el subtítol, pretén ser una mirada femenina al nou Afganistan dels talibans.
Al llarg del seu escrit, la Nadia repassa els fets de l'agost de 2021 i el que ha significat per al país el retorn dels extremistes al poder. Però el llibre va molt més enllà, i també descriu escenes i pensaments molt personals. Relata, per exemple, l'experiència de la Maboba, una cosina seva que intenta trobar refugi a l'Iran, i de les seves germanes, que la Nadia intenta desesperadament portar a Europa en un dels avions que abandonaven el país amb refugiats ara fa un any. Els problemes per aconseguir-ho evidencia el caràcter inhumà i burocràtic del sistema, que ella mateixa denúncia davant la dificultat que experimenta per trobar-se amb ells fins i tot un cop han arribat a l'Estat, a Salamanca. "Els governs no ho posen gens fàcil, demanen requisits impossibles d'obtenir", lamenta al llibre. Hi ha, també, anècdotes de la seva infància, en què explica que hi havia jornades en què només menjava un cop, i de vegades es veia obligada a alimentar-se de fang. Amb 16 anys era encara analfabeta, i el seu somni era aprendre a llegir i escriure, quelcom que nosaltres donem per fet. Això mostra la disparitat entre la seva experiència i el món occidental, una altra de les temàtiques del llibre. I hi ha, evidentment, aportacions feministes, com ara la qüestió del burca, amb la qual la Nadia vol posar el focus sobre la violència que hi ha al darrere i no tan sols la peça de roba en si, i també el valor d'aquelles dones que es manifesten contra el règim ("Una protesta amb una trentena de dones a Kabul és com una de 100.000 a Barcelona"). Però la idea més present en tot moment és, com no pot ser d'una altra manera, construir una societat pacífica a l'Afganistan i a la resta del món. "Per arribar a la pau, no hi pot haver guerra".
Parlem amb la Nadia Ghulam sobre la seva vida i la situació a l'Afganistan, un any després del retorn dels talibans.
Com acaba la història de la cosina Maboba i la de les teves germanes?
Maboba ha arribat a l’Iran, hi està de forma clandestina perquè no ha estat registrada com a refugiada. No té ni permís per poder anar al metge ni les seves filles podran estudiar mai. És tot clandestinitat com els milions d'afganesos que viuen a l’Iran. Pel que fa a la meva família a Salamanca, he aconseguit portar-la a Catalunya amb la condició que renunciïn a l'ajuda de l'Estat. Això significa que quan arribin a Catalunya he de mantenir-los jo o buscar algun tipus de feina per a ells. I això és complicat per a aquelles persones que acaben d’arribar amb els milers de traumes que tenen, amb el dolor que tenen, que de cop i volta algú els accepti i els doni feina. Jo, amb tot l’esforç del món, demano ajuda a les persones que conec, i tinc la sort de conèixer moltes persones a Catalunya que em volen i m'estan donant un cop de mà, però costa molt. Estic 24 hores treballant per mantenir les famílies, comprar menjar per les meves germanes, la meva cosina, enviant diners a la part de la família que s’ha quedat a l'Afganistan, i tot amb un sou de 1.200 euros.
Això és una mostra de la burocràcia del sistema de refugiats, com per exemple el fet que et demanin certificat de naixement quan no el tens?
Jo ja he explicat que no tinc possibilitat d’aconseguir el document que em demanen, però fa dos anys que espero aquesta solució que no arriba mai. En general, tot el sistema administratiu cada vegada està més fallit que mai. Enlloc d’actualitzar-se, estan anant enrere. I si a mi ja em costa, com s'ho faran persones com la meva germana o la meva cosina que acaben d’arribar i no dominen la llengua?
Són aquestes dificultats una mostra de racisme institucional?
Quan parles amb individus, ningú és racista, però quan arribes a aquestes qüestions veus que la reacció és sempre la mateixa. Avui estava amb uns nens fent un taller i em deien que la culpa de tot és del Putin i que tots els altres som víctimes. Jo els dic que no, que tots sumem, que una persona sola no pot fer tot el que està fent, hi ha moltes persones apuntades darrere seu. Si mirem les discriminacions i el racisme, veiem que tots hi estem inclosos perquè la societat reacciona diferent. L'estiu passat, moltes persones em trucaven i em preguntaven 'Nadia, com podem ajudar?', però ara sembla que a l’Afganistan no passi res. Ara ningú li fa cas. Truco i dic que tinc amb mi una dona refugiada que busca casa i em diuen 'No, ho ho sento molt, hem acollit una família d’Ucraïna i no podem fer res'. Quan surten les coses als mitjans, la gent empatitza. Fins a quin punt hem d’arribar a mostrar ferits i morts perquè la gent empatitzi? És el més greu de tot el que ens està passant.
Des de l'agost passat se n'ha parlat poc de l'Afganistan, a la premsa.
Ara en sortirà alguna cosa perquè just fa un any de tot això, però ja està. Hi ha molts articles que són per encàrrec, i no interessa el tema. La societat en general cada vegada està més manipulada. Estem en la generació de zàping i només importen els clics. És molt trist.
La guerra a Ucraïna ha mostrat a Occident què vol dir viure en guerra?
La guerra a Ucraïna us hi ha apropat perquè els mitjans n'han parlat, i perquè Ucraïna té molta similitud en el color de pell. Però, malgrat això, molta gent no està conscient que és una guerra que ens fa mal a tots nosaltres. Els ucraïnesos tenen por per la seva vida i els governs han respost manipulant, dient que hem d'armar els ucraïnesos perquè es defensin contra els russos. Al meu país, ja es va fer el mateix error, quan Europa i els Estats Units van donar armes als que es defensaven dels soviètics. Això és el que ha provocat 50 anys de guerra. I ara estan fent el mateix. A l'escola, abans els infants i joves em deien que tenia raó, que hem de treballar per la pau. Ara em diuen que no, que hem de tenir moltes armes per defensar-nos. Fixa't com en uns mesos tothom està a favor de la guerra.
En només mig any, la guerra a Ucraïna t'ha espatllat tota la feina feta a favor de la pau.
És molt trist perquè desfan la meva feina de formigueta. Fa molts anys que treballo cada dia, repetint la meva història tot i el mal i el dolor em provoca, perquè la gent sigui conscient i les futures generacions no col·laborin amb les empreses d’armes i no tenir persones a favor de la guerra. I de cop i volta, en dos mesos ja me'ls han canviat. Un dia anava conduint a la feina, i a la ràdio parlaven de la cimera de l'OTAN de Madrid i com volien més fronteres i més armament, i em vaig posar a plorar. Vaig recordar el meu recorregut escola per escola, biblioteca per biblioteca, malgrat el mal que em provoca. I per uns moments va ser tan dur que vaig plorar molt. Quan vaig arribar a la feina, els meus companys de la feina em van ajudar i motivar, i vaig recordar que no faig grans coses com fan els poders, però que amb els petits gestos guanyo moltes persones a favor de la pau.
Malgrat totes les experiències que has viscut, et consideres una privilegiada?
Oh, i tant. Per una raó: almenys, comparat amb la resta de la meva família, he pogut respirar la pau, cosa que la gent del meu país no ha pogut fer. Durant uns anys de la meva vida he vist la pau i he vist com és la pau. Per mi és un privilegi, és com si m’hagués omplert d’oxigen de la pau. Tant de bo la gent del meu país respiri per fi la pau, perquè des que naixem fins que morim no sabem què és la pau.
En el teu llibre dius que la visita que van fer els talibans a Oslo els seria positiva. Creus que va ser així?
Tot el que és sortir de la teva zona de confort significa aprenentatge. Si no hagués vingut a Catalunya no hauria vist totes les coses que he pogut fer a la vida. És important que els éssers humans puguin obrir els ulls. Per mi els talibans són éssers humans com nosaltres, el problema és que mai han tingut un bolígraf a la mà des de petits, sinó que han tingut una arma a la mà. Els han ensenyat a matar i que la dona no val res. Per mi és educatiu que a Oslo una dona se segués a una taula amb ells.
Des d'Occident molts cops es té la idea que, si en països com l'Afganistan les dones no tenen drets, és perquè no els reclamen.
Vist de fora sembla així, però no veieu que si aquests països encara funcionen és gràcies a les dones. Malgrat totes les limitacions que tenim, no callem. Si una persona d’aquí treballa vuit hores al dia, jo he de fer-ne setze per transmetre les històries de les dones del meu país. I ho faig perquè és necessari que algú parli de nosaltres. Les persones molts cops no volen fer-ho perquè els fa mal, però hem de parlar igualment.