Neus Moran: "L'Estat construeix el seu patrimoni amb les requises del franquisme"

La historiadora Neus Moran Gimeno (València, 1979) s’ha capbussat durant anys en arxius del Ministeri de Treball, del d’Economia i Hisenda, del Banc d’Espanya, del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya, de l’Arxiu Nacional de Catalunya i de tants d’altres per a demostrar una ferida encara no resolta després de mig segle de la mort del dictador Francisco Franco:  el no-retorn dels béns requisats als vençuts pel bàndol sollevat el 1936. L’Espoli General. La requisa franquista del patrimoni del moviment associatiu i obrer dels territoris de parla catalana (1939-1978) (L’Avenç) és el nou llibre, on Moran detalla el metòdic sistema de confiscacions del Movimiento engegat per castigar i “esbardellar” la riquesa del teixit associatiu dels Països Catalans.

A més,  per per primera vegada, la investigadora, de la Càtedra Josep Termes de la Universitat de Barcelona, quantifica els diners comissats dels comptes bancaris dels desafectes al règim, fins i tot de la Generalitat republicana, que cap Govern ha exigit el seu retorn, en democràcia. Neus Moran també destapa el vergonyant repartiment del patrimoni apropiat en democràcia, i on recorda que l’Estat espanyol n’és el màxim beneficiari, però també Ajuntaments com el de Barcelona en quedar-se edificis requisats. La recerca de Moran és perquè no oblidem i perquè se segueixi reclamant una reparació pendent.

La Federació d’Ateneus de Catalunya (amb 200 entitats federades) i el Centre Autonomista de Dependents del Comerç i de la Indústria (CADCI) són una exemple d’aquesta lluita tenaç per recuperar les seves propietats, que la nova llei espanyola de Memòria Democràtica, no acaba de resoldre. Menys el que està fora de l’Estat espanyol, com recentment s’ha sabut del retorn de la seu del PNB a l’exili, a París, tot i que no la podrà ocupar fins el 2030. En aquesta entrevista, Moran ens revela dades noves i un sistema cruel de castigar al dissident.

L’Espoli General és el seu segon llibre sobre la requisa del dictador Franco als vençuts. Quina n’és la novetat?
Aprofundir com s’articula i se sistematitza la requisa, quin és el marc legal que s’utilitza, i sobretot abastar un àmbit molt més gran que és Països Catalans per veure també com havia estat la repressió franquista des de la confiscació patrimonial en un àmbit territorial on hi ha connexions per la llengua i entre associacions també. Països Catalans se caracteritza per tenir una major densitat associativa, i calia vore si la requisa era més intensa, com ja veia en el primer llibre, o hi havia alguna altra qüestió més. I també aborda aspectes de la confiscació que en l’altra llibre no estava estudiat.

Com quins?
Com per exemple els comptes corrents bancaris, els anomenats improtegibles,  i la confiscació a les cooperatives.

Ens diu que els Països Catalans és més castigat que el territori de l’Estat espanyol? 
Sí, va ser més intensa la requisa.

En el llibre surten moltes xifres.
Sempre són xifres que ens acoten un mínim, al màxim no hi podem arribar perquè estudies a partir de la documentació que s’ha conservat, que està condicionada als procediments i protocols de l’aparell de requisa que la Junta Tècnica de l’Estat començà a dissenyar el setembre del 36. Per exemple, ens manquen documents sobre la requisa als territoris que estigueren ocupats durant més temps pels militars. De l’anàlisi de la documentació es desprèn que no comunicaren tot el que havien confiscat als organismes del govern franquista. A banda, hem de pensar que hi havien també moltes associacions republicanes que no constaven als registres de les quals és difícil resseguir el rastre documental, i altres que no havien inscrit total o parcialment les propietats. A més l’Estat franquista invalidà els contractes realitzats durant la Guerra Civil i es centrà en les propietats que havien estat inscrites. Per això, parlem de mínims però les dimensions de la requisa patrimonial podrien ser majors. La confiscació fou sistemàtica, planificada i general.

Quin era l’objectiu de la requisa franquista?
Neix com un mecanisme repressiu de primer ordre en què convergeixen dues lògiques: la repressiva, el càstig als enemics, als desafectes, i l’econòmica. Troben que la requisa és una font de finançament extraordinària i superràpida. En principi la destinen al sosteniment de l’esforç bèl·lic i quan acaba la guerra, a l’anomenada reconstrucció i  a proveir-se de fons, a construir el patrimoni nacional amb tot el que van confiscant. Una part d’allò que confisquen fou derivada a benefici dels afins al Movimiento Nacional, a aquells que havien donat suport al cop d’estat del bàndol del 18 de juliol 1936.

En l’àmbit dels Països Catalans he trobat confiscats 741 immobles. I, fins ara hem localitzat 96 milions de pessetes republicanes en comptes improtegibles, uns 1.336 milions d’euros actuals

Digui’ns algunes xifres
En l’àmbit dels Països Catalans he trobat confiscats 741 immobles, més de 160 tones de documentació. I, fins ara hem localitzat 96 milions de pessetes republicanes en comptes improtegibles que serien 1.336 milions d’euros actuals, si seguim l’equivalència d’una pesseta republicana igual a 13,91 euros, que proposava Lluís Planes, que és professor d'Economia de la Universitat de Girona, i feu l'estudi econòmic per a la demanda  del cas de les famílies amb paper moneda.

Són xifres noves de diners confiscats?
Sí. En els estudis històrics i econòmics el que se cita és la xifra que donà Larraz, el ministre d’Economia al resum provisional del 1940, en què donava una xifra estimativa perquè no havien finalitzat els treballs de transferència, però ningú s’havia dedicat a buidar tota la documentació. Primer vaig haver de buscar-la. Així, els 96 milions de pessetes republicanes a les entitats representarien un 70% del total confiscat als Països Catalans. Aquest percentatge variarà, no és definitiu. Però per primer cop, tenim la xifra dels comptes improtegibles a tot l’Estat que són 3.638 milions de pessetes republicanes, és a dir uns 50.604 milions d’euros, seguint l’equivalència monetària del professor Planes. A les sucursals domiciliades a Països Catalans hi havia 1.672 milions d’euros, que seria el 46% del total transferit al compte especial d’improtegibles. I d’estos hi ha un total en saldos molt bèstia que és el de la Generalitat republicana. Fins ara, tinc localitzats 487,5 milions, que serien uns 6.786 milions d’euros actuals seguint la mateixa equivalència.

Deu n’hi do!
Sí. Ningú ha considerat que la Generalitat també fou una víctima. Ara estic treballant en el patrimoni confiscat a la Generalitat republicana.

I cap Govern de la Generalitat ha reclamat aquests diners?
No.

He localitzat comptes de la Generalitat republicana, amb uns 487,5 milions, no tornats. Ningú ha considerat que la Generalitat fou una víctima

 

En el llibre detalla el sistema d’aquesta requisa d’immobles i sorprèn que no és gens improvisada, al contrari, intervenen diversos organismes i es crea una legislació, amb la llei de Responsabilitats Polítiques de 1939.
Sí. Fins que no vaig posar-me a investigar a fons no vaig entendre la magnitud, no t’imagines que pogueren construir un sistema tan ben perfilat, amb una la maquinària que funcionà durant dècades i que assegurà la perdurabilitat de la requisa. L’operatiu comença el setembre del 1936, és molt aviat. En quasi tota l’estructura de responsabilitats polítiques i d’improtegibles, la comissió que després creen per auditar els béns que es transferixen a la Delegación Nacional del Sindicato (DNS), la comissions calificadora de bienes sindicales marxistes, tot depèn de Secretaria de Presidència, de la que se’n feu càrrec Carrero Blanco. No és ideat per ell. En l’equip funciona molta gent, no és cosa d’un. Ni és qüestió dels militars.

Hi ha empreses o particulars que es beneficiessin d’aquesta requisa franquista, com a l’Alemanya nazi? 
Sí.

I hi ha noms?
En els comptes improtegibles, per exemple, tot i que s’excusa en la llei que es dicta, els encarregats de marcar qui són els titulars  dels comptes que es cataloga de desafectes, i per tant se’ls confisca els diners, són les pròpies entitats bancàries. És feina de les sucursals: identificar als titulars i devaluar els saldos dels seus comptes segons l’escala que estableix la llei de desbloqueig de desembre del 1939. Aquest operatiu es remunta a la tardor del 36, coincideix amb els inicis dels treballs per elaborar el marc legal i l’aparell de responsabilitats polítiques que culminà amb la llei de Responsabilitats Polítiques del 9 de gener de 1939, norma que es retroactiva per a l’enjudiciament, es remet a l’octubre del 34.

Cal destacar el decret 118 del setembre de 1936 amb què s’inaugura aquest ús sistemàtic de la pràctica requisitòria i de l’aplicació de sancions econòmiques amb finalitats purament repressives. Al decret ja es qualifica als desafectes, són: los autores materiales o por inducción de los daños sufridos por el Estado con motivo de la absurda resistència sostenida contra el movimento nacional, que apareix en minúscula. I situen les entitats com el germen del antipatriotismo que enveneraron al pueblo con el ofrecimiento de supuestas reivindicacions sociales.

Els ateneus eren una estructura de país construïda per la societat civil, especialment per les classes populars, oberta i integradora, amb ideals transformadors d’immensa potència

És a dir, el franquisme persegueix a les entitats de la classe treballadora i  els ateneus catalans?
Sí perquè eren una estructura de país construïda per la societat civil especialment per les classes populars, oberta i integradora, amb ideals transformadors d’immensa potència. Buscaven garantir la cultura, l’educació, la salut, el treball, l’alimentació, el lleure, l’esport,  l’habitatge... I ho feien al marge de l’església i de l’Estat que òbviament no cobria aquestes necessitats bàsiques. Es caracteritzaven per ser mutables, per ser polivalents. És a dir, s’adaptaven a les necessitats de les persones que les havien format, de manera que anaren impulsant cooperatives de consum i treball, escoles, biblioteques, cinemes, sales de ball, dispensaris... Els seus estatges reflectien tot això, eren percebuts com la casa pròpia, el lloc de trobada i interacció col·lectiva on es teixien les xarxes de solidaritat popular que foren tan importants durant la guerra.

Per al franquisme era fonamental destruir aquest entramat per implantar el model social, moral, cultural i econòmic acord amb la seva ideologia feixista. Cal dir que a les col·lectivitzacions i les cooperatives obreres se les perseguí amb una normativa ad hoc.

En el llibre, expressa la seva preocupació de no haver trobat totes les víctimes de la requisa franquista.

Sí. Hi ha molts més immobles dels trobats. Una prova són els informes que fa el Servei d’Incautacions de la Falange entre 1940 i 1943, sobre els immobles que tenen confiscats i ocupats a tot l’Estat: 2.558. Segurament hi havien altres que els havien requisat al marge de la legalitat vigent. Del total, hi ha 1.992, el 47%, ubicats als Països Catalans; dels quals 890 al Principat, el 35%. I destaca sobretot la demarcació de  Barcelona, que en són 650. Al País Valencià en tenien 292 ocupats, i  a les Illes Balears només 10, però clar les Illes és ocupada aviat, només triomfar el cop, i els immobles quedaren en mans de les comissions militars que no blanquegen ni la meitat del que havien decomissat. L’exèrcit havia creat comissions pròpies a Sevilla, Aragó i Balears, que estigueren actives fins el 38, emparant-se en el mateix Decret 118 que comentava abans.

És curiós el fet que s’obrí una pugna entre aquestes comissions i les que creà la Junta Tècnica de l’Estat, el govern de Burgos, perquè les de l’exèrcit no els facilitaven els expedients i inventaris els béns confiscats. Segons la normativa, tot el que se requisava era declarat immediatament patrimoni de l’Estat, però l’exercit no ho blanquejava, al final informà d’una mínima part del que li quedava a l’Estat, ho distribuí abans.

Per a que la repressió funcione ha de ser indiscriminada. Dóna igual la situació de les víctimes, si estan vius, morts o exiliats; se’ls confisca el patrimoni igualment perquè se les consideren culpable de la guerra.

La llei  permet confiscar a tots els desafectes del règim?
Sí. Per a que la repressió funcione ha de ser indiscriminada. Un parell de característiques d’aquesta llei és que: una, es retroactiva, comença en el 1934 per a enganxar als protagonistes de revolució d’octubre; i l’altra és que dóna igual la situació de les víctimes, si estan vius, morts o exiliats, se’ls confisca el patrimoni igualment, perquè se les consideren culpable de la guerra. Capgiren l’argument: els desafectes són els responsables de l’aixecament militar, per tant, se’ls ha d’imposar una sanció econòmica per pagar les destrosses derivades de la guerra. Sanció que repercuteix sobre tots els seus béns i com és tan indiscriminada acaba afectant a totes les famílies, al patrimoni familiar.

A l’aparell que s’activa per encarregar-se de l’execució i administració de la requisa interactuen organismes civils i militars. A partir de la reforma del 1942, queda en mans dels ministeris. Hi ha una distribució de funcions i un fluxe constant d’informació entre el  Ministeri de Justícia, el d’Economia i l’Exèrcit. Fins la reforma, els militars s’encarreguen de la instrucció de les causes, això facilità, per exemple, que derivaren ràpidament els expedients dels sumaríssims a responsabilitats polítiques per a la incoació de les causes, la qual cosa incrementà moltíssim el nombre d’encausats per aquesta jurisdicció especial.

Quin és l’objectiu?
El que busca és empobrir una part de la població que es considerava hostil i això acaba afectant a les classes treballadores, que són les que havien impulsat el moviment associatiu i obrer republicà. Per a què? Per a controlar tot el teixit de sociabilitat i desarticular qualsevol dissidència futura. La requisa fou un mecanisme de control molt efectiu.

Ho van aconseguir?
Sí.

Es busca empobrir una part de la població, que es considera hostil, i això acaba afectant a les classes treballadores que són les que han impulsat el moviment associatiu, obrer i republicà

 

I perquè reformen la llei de Responsabilitats Polítiques el 1942?
Per treure-hi els militars. És una llei pensada per a què l’apropiació dels béns siga perpètua. A partir de la reforma, Hisenda creà un organisme propi per administrar els béns confiscats, la Sección de Incautaciones, dintre de la Direcció General de Propietats, que actualment és Patrimoni. Estigué activa fins el 1978. El que acabà gestionant eren els béns mobles i immobles que no van ser transferits el setembre de 1939 ni a la Delegación de Sindicatos, ni al Instituto Nacional de la Vivienda, ni a Colonización.

Des del 1936 fins al 1966 va haver-hi un ball de propietats espectacular. La premissa era treure rendiment  de qualsevol bé confiscat

Abans de la democràcia, hi ha alguna reclamació perquè se’ls tornés la propietat confiscada?
Hi ha alguna reclamació a partir de 1966 quan es declara un indult general de les penes per responsabilitats polítiques, però fou un indult que no implicava un retorn del que havien confiscat i menys per via administrativa. En part s’indultà perquè tres dècades després, el propi aparell encara no havia pogut resoldre l’allau d’expedients, sobretot els que arrossegava des del primer període, tampoc havien funcionat la reforma de les condicions de les sancions. L'interès polític per mantenir aquella jurisdicció també havia canviat. Arrel de l’indult, s’acceleraren les vendes i subhastes del patrimoni confiscat. Des del 1936 fins al 1966 va haver-hi un ball de propietats espectacular. La premissa era treure rendiment  de qualsevol bé confiscat, siga moble o immoble i estiga en l’estat de conservació que siga, i prioritzen l’alienació ràpida dels immobles que no ocupen i consideren inútils, de poc valor. Això serví i serveix d’argument davant les reclamacions, no retornen les propietats perquè no en són propietaris.

Sorpren que facin unes taxacions a la baixa per vendre els immobles confiscats .
Perquè no els importa, i com no fan cap manteniment dels edificis arriba un moment que estan molt malmesos i els venen. És la voracitat mercantil, necessiten diners i saben que potser en algun moment algú reclamarà allò, doncs ho venen. Dels edificis importants, com el del CADCI , no se’n desprenen mai.

Quan arriba el 78 és constitueix un organisme interministerial que fa una auditoria de tots els béns que queden. Cap de les lleis contemplà una restitució o compensació a particulars.

En democràcia, l’Estat espanyol no retorna tot el confiscat pel franquisme.
Hi ha moltes entitats que no sobrevisqueren la dictadura. I moltes famílies que no s’assabentaren dels procediments llarguíssims que havien afectat als seus familiars. Potser fou per la vergonya o per la por no ho contaren. Els confiscaven béns personals, com ara roba, unes estovalles o les joguines. Quan arribà el 78, després de liquidat el Movimiento, és constitueix un organisme interministerial, l’AISS, que fa una auditoria de tots els béns de l’extint Sindicat Vertical per fer el repartiment als ministeris. També reberen demandes d’alguns ministeris i consistoris. Un gruix important d’aquests béns passà al Ministeri de Treball,  com l’edifici del CADCI, però hi ha altres, que van a Educació, a Cultura. A banda, el juny del 1977 creen les Cambres Agràries que hereten les propietats de les Hermadades Sindicales de Labradores y Ganadores  que depenien del Sindicat Vertical i les poden inscriure com a pròpies.

A partir del 1993 la Generalitat de Catalunya i la Generalitat valenciana emeten decrets en què extingeixen les Cambres i assumeixen el seu patrimoni que passa a dependre dels consistoris. La Generalitat valenciana continua dictant ordres fins el 2012, en què atribueix el patrimoni als ajuntaments però desvincula l’adjudicació de «l’interès general agrari», de manera que els  ajuntaments poden fer el que vulguin amb aquest patrimoni, fer pisos, biblioteques, un pàrquing...

L’Estat dictà dos lleis restitutives: la llei del 1986, ordena la cessió del patrimoni sindical acumulat i el 1998, la restitució o compensació als partits. Coincidint amb l’emissió de la primera s’ordena la inscripció d’ofici al Patrimoni Nacional dels immobles confiscats que havien passat al Ministeri de Treball. Cap de les lleis contemplà una restitució o compensació a particulars.

Un cas emblemàtic de no-retorn és el cas de la seu del Centre Autonomista de Dependents del Comerç i de la Indústria (CADCI), a la rambla de Santa Mònica de Barcelona. Com és que la UGT accepta ocupar un edifici que té els seus titular ben clars?
Sí el CADCI és emblemàtic del no-retorn, però no és l´únic. Per exemple, està el cas de Polinyà. El Suprem va retornar el casino a la Societat Obrera de Polinyà, però la CNT va pledejar per aconseguir-lo perquè la Societat havia acordat l’adherir-se durant la guerra. Els títols d’una llei sempre diu molt i la paraula que no se posa és la clau.

Quina és?
En la llei de 1986 la bàsica és cessió. Una cessió no implicar tornar la titularitat. El Ministeri continua retenint la titularitat dels immobles confiscats i el que acorda és una cessió, que es renova periòdicament i té unes condicions per l’ús.

Per tant ...
L’Estat en retè la titularitat. El patrimoni de l’Estat se construeix amb el franquisme.

I la llei de 1998?
En aquest cas la llei diu “restitució” i “compensació” i els partits polítics van recuperar el patrimoni i van poder demanar una compensació pels comptes improtegibles bloquejats. Són els únics que l’han rebut per aquest motiu.

Com valora la nova llei  espanyola de Memòria  Democràtica de 2022?
La nova llei reconeix a les entitats com a víctimes, fins ara n’estaven excloses. Però aclarix que el reconeixement de víctimes no implica que cap de les seves reclamacions repercuteixi sobre el patrimoni de l’Estat en territori nacional. Et donen un diploma, però no et compensen ni retornen res.

Amb la nova llei de Memòria, et donen un diploma, pero no compensen ni tornen res a les víctimes

Els ateneus catalans no podran recuperar les seves propietats?
Les lleis les fan els polítics i les poden canviar. La llei insta que es creïn unes comissions, que estan inactives, ni s’han format i la llei és del 2022. Però tanca molt a qualsevol restitució. I ningú tampoc ha reclamat el retorn dels comptes improtegibles, s’ho va quedar tot el Banc d’Espanya!

Els Ajuntaments, com el de Barcelona, van tenir una gran participació en les delacions, amb la identificació de locals

En el llibre parla també de delacions. Qui va identificar béns dels vençuts?
Els Ajuntaments van tenir una gran participació en la identificació de locals, precintar-los, i van crear comissions pròpies. També hi hagueren ciutadans que hi col·laboraren. A vegades, es diu el franquisme arribà, però necessità de l’ajut de gent local. El cas de l’Ajuntament de Barcelona és paradigmàtic i bestial: el mateix 27 de gener, dia en què es constitueix, creà una ponència  de reconstrucció que estigué activa fins a finals del 60. Al capdavant hi havia un regidor de la Lliga. Des de la ponència s’organitza una primera Comissió de Recuperación. Al poc temps, els Serveis d’Ocupació, l’exèrcit, crea la Comisión Revisión de immuebles abandonados en la que participen els membres de la ponència de l’Ajuntament i la Diputació de Barcelona. Es fan llistes i és molt colpidor perquè en alguns dels domicilis posen exiliado o no se encuentra. I l’Ajuntament es dedica a controlar els magatzem on es guarden els mobles requisats i on van els afectos a les subhastes. Fins i tot, cobra les taxes per accedir a les subhastes i del desplaçament dels mobles requisats.

I després de mig segle de la mort del dictador sense  que s’hagi complert el retorn de les requises, què hauria de fer l’Estat espanyol?  
L’Estat ha de reconèixer aquest delicte i qui el va perpetrar. Està considerat de lesa humanitat, per tant és imprescriptible. L’Estat n’és el responsable últim.