Carles Puigdemont ha tornat a copar totes les mirades. A Barcelona i a Madrid. El seu fugaç retorn i la seva inesperada posterior desaparició, al costat de la investidura de Salvador Illa, han marcat els últims dies de la política catalana i espanyola. A Madrid, les conseqüències s’estan encara calibrant, però el govern espanyol intenta perimetrar-les per minimitzar l’impacte que poden tenir en l’estabilitat de Pedro Sánchez. El que és innegable és que el fet que Puigdemont continuï en llibertat dona oxigen al govern espanyol, que s’hauria trobat entre l’espasa i la paret en cas que el president a l’exili hagués entrat a la presó: tenir empresonat el líder d’un dels socis imprescindibles al Congrés dels Diputats feia inviable articular qualsevol majoria lògica.
Per tant, encara que sembli contradictori, el fet que Puigdemont aconseguís burlar la seguretat i escapolir-se de l’ordre de detenció de Pablo Llarena deixa les coses tal com estaven abans del dijous: Sánchez depèn aritmèticament de Junts, que intentarà aprofitar qualsevol votació per negociar i obtenir rèdits a canvi. Com diuen els juntaires, “peça a peça”. És inqüestionable que si el president a l’exili hagués acabat a la presó, el govern espanyol hauria passat a tenir respiració assistida. I és que així ho havien anticipat des de les files de Junts els darrers dies. El mateix Puigdemont havia advertit que la seva entrada a presó hauria “tingut conseqüències”, mentre que Jordi Turull també havia insistit que, si el president a l’exili acabava detingut, l’acord entre el PSOE i Junts s’hauria de “replantejar” i caldria “estudiar tots els escenaris”.
No és un context fàcil. Perquè Junts també necessita que a la Moncloa hi hagi un executiu favorable a l’amnistia per tal que pugui remar a favor de la seva íntegra aplicació. Avui en dia, els juntaires exigeixen a Sánchez i als seus ministres que no es facin els ornis davant les estrambòtiques argumentacions del Suprem i veient les maniobres dels jutges per intentar deixar la llei de l’oblit penal en paper mullat. Però això seria impensable amb un govern espanyol presidit per Alberto Núñez Feijóo. Per tant, sembla que Junts no té cap nou argument substancial per trencar l’aliança amb el PSOE i haurà de mantenir-se dins de la fràgil majoria aritmètica del govern espanyol per culminar tots els seus objectius.
Tanmateix, hi ha una altra derivada. Veure Puigdemont a Barcelona en llibertat i comprovar que va ser capaç de tornar a marxar ha fet mal a la dreta política, judicial i mediàtica, que se sent ferida. I, és clar, responsabilitza íntegrament Pedro Sánchez. Sense anar més lluny, la querella d’Hazte Oír, el sindicat ultra que fa temps que ha engegat una cacera contra el president espanyol i l’independentisme, denuncia que el govern espanyol tenia un “clar i evident interès polític” que Puigdemont no fos detingut i lamenta que la no-detenció de Puigdemont comporta “avivar el dubte de la independència judicial, posant de nou el focus en la Judicatura”. Les crítiques no es queden curtes. Però tot això també forma part del combat que ha emprès el president espanyol contra part dels aparells de l’Estat, més després de l’ofensiva judicial contra la seva dona, Begoña Gómez. Per tant, no és un focus de preocupació pel líder del PSOE.
Félix Bolaños: “Espanya és un estat de dret on es compleix la llei”
Els últims dies, el govern espanyol s’ha mantingut distant respecte a Catalunya. El dijous la Moncloa va mantenir un silenci sepulcral durant tot el dia per evitar pronunciar-se sobre el retorn de Puigdemont. Sánchez i els ministres només van obrir la boca (en aquest cas, Twitter) per felicitar Salvador Illa després d’haver estat investit. L’única veu del govern espanyol que s’ha pogut escoltar recentment ha sigut la de Félix Bolaños. En una breu atenció als mitjans des de París, que va durar menys de deu minuts i va tenir quatre torns de preguntes dels periodistes, es va limitar a espolsar-se les responsabilitats cap a l’operatiu policial dels Mossos. El ministre de la Presidència, Justícia i Relacions amb les Corts va afirmar que Espanya és un “estat de dret on es compleix la llei” i en el qual “s’han de complir els mandats judicials” i va evitar respondre en ser preguntat explícitament per les “repercussions futures” que podria tenir per a l’executiu espanyol tot el que va passar el dijous. A més, Bolaños va considerar que el retorn de Puigdemont “no va aportar res a la societat catalana”.
Junts avisa: “Si el govern espanyol mira cap a una altra banda, això no té cap recorregut”
Ara bé, Junts alerta. I posa pressió al PSOE i al govern espanyol. No és cap novetat perquè la formació juntaire s’havia expressat en aquesta direcció els darrers dies, però el divendres Jordi Turull ho va tornar a deixar clar. Si el govern espanyol “mira cap a una altra banda” i “el discurs és el del senyor Bolaños, dient que la justícia actua perfectament i que s’aplica la llei”, això “no té cap recorregut”, va advertir en una entrevista a El Món a RAC1. El secretari general del partit va anticipar que la reacció de la Moncloa davant l’actuació dels jutges del Tribunal Suprem “estarà sobre la taula en la pròxima reunió amb el PSOE amb la mediació internacional” i va avançar que, a partir d’aquí, “s’hauran de prendre decisions”. Turull no delimita l’abast de les futures decisions, però subratlla que “no es pot descartar res” i posa en relleu que, a més, l’acord entre el PSC i ERC “ha canviat molt el relat del marc mental, les condicions i les bases” de l’Acord de Brussel·les, l’aliança entre Junts i el PSOE per a la investidura de Pedro Sánchez.
Aquest pronunciament de Turull no arriba de nou per al govern espanyol. El dissabte, quan Puigdemont va refermar la seva voluntat de tornar a Catalunya, l’executiva de Junts per Catalunya va emetre un comunicat en el qual subratllava que els juntaires són la “força decisiva de l’independentisme al Parlament i al Congrés” i avisava que la formació capitanejada a Madrid per Míriam Nogueras faria “valdre” els seus vots per “continuar avançant cap a la independència i millorar les condicions de vida dels catalans”. També esgrimia que Junts és l’únic partit amb les “mans lliures amb capacitat de condicionar decisions al Congrés”. Convé no oblidar que en el darrer ple del mes de juliol, Junts va donar dues estocades a Sánchez tombant la senda de dèficit i la llei d’estrangeria.
🔎 El nou avís de Junts a Sánchez albira una legislatura espanyola més asfixiant si ERC investeix Illa
El PP dispara contra la Moncloa per una “humiliació” i un “ridícul internacional” i acusa Sánchez de “còmplice”
Mentrestant, el PP treu foc pels queixals. A Gènova estan indignats i frustrats després d’haver vist com Puigdemont era capaç de tornar a Barcelona sense ser detingut, feia un discurs davant de milers de persones i desenes de mitjans de comunicació i podia tornar-se a escapolir de la vigilància dels Mossos d’Esquadra. Això sí, els populars, que van titllar el retorn de Puigdemont de “ridícul”, “circ” i “esperpent”, dirigeixen els dards cap al govern espanyol i cap a Pedro Sánchez, a qui responsabilitzen de les escenes que es van viure a Barcelona el dijous. A més, el PP demana el cap dels ministres de l’Interior i de Defensa, Fernando Grande-Marlaska i Margarita Robles, per les que consideren que són “negligències” en l’operatiu policial i en el paper del Centre Nacional d’Intel·ligència. De fet, Cuca Gamarra, la secretària general del PP, sosté que el CNI “no controla ni vigila Puigdemont perquè Sánchez així ho ha volgut”.
“És una humiliació insuportable més, és dolorós assistir en directe a aquest deliri del qual Pedro Sánchez és el màxim responsable”, escrivia Feijóo a Twitter el dijous al matí. “És còmplice d’aquesta vulneració de la nostra democràcia i del grapeig del nostre estat de dret”, denunciava Alícia García, portaveu al Senat. I Cuca Gamarra posava el dit a la nafra: “La catifa vermella en la qual hem vist Puigdemont porta les sigles del PSOE”. L’endemà, des de davant de la façana del Parlament, l’eurodiputada Dolors Montserrat catalogava els fets viscuts a Barcelona de “doble humiliació”, “ridícul internacional” i “desprestigi” i assegurava que era “culpa” del president espanyol.
Cinc pronòstics frustrats del PP augurant que el PSC investiria Puigdemont
Les crítiques del PP cap a la no-detenció de Puigdemont se sumen a un seguit de vaticinis fets des del carrer Gènova des d’abans de les eleccions del 12-M que no s’han acabat complint. La presumpta bola de vidre de Gènova s’ha trencat. Una de les principals tesis dels populars les setmanes prèvies als comicis i, sobretot, havent vist els resultats de les urnes era que Pedro Sánchez imposaria que el PSC permetés la investidura de Puigdemont, tal com el president a l’exili va reclamar, per tal de garantir l’estabilitat del govern espanyol al Congrés. És una idea que el PP va repetir successivament i que va utilitzar insistentment com a ariet per atacar el president espanyol.
“Sánchez va negar, per descomptat, que vagi a investir Puigdemont, com abans va negar que anés a pactar amb Bildu i com va negar l’amnistia, però podem ser a les portes d’un nou gran engany de Sánchez que podem preveure com executarà”. Era la lectura que feia Alberto Núñez Feijóo dos dies després del 12-F, donant gairebé per feta una aliança entre el PSC i Junts al Parlament. De fet, és una tesi que Feijóo havia abonat durant la campanya electoral, esgrimint que el futur Govern de la Generalitat es decidiria “als voltants del Congrés dels Diputats i de la Moncloa”, donat que Puigdemont i Sánchez “es necessiten”. Va argüir que, com que un volia tornar a ser president de la Generalitat i l’altre vol mantenir-se a la Moncloa, “l’un sense l’altre no és possible”.
Just el dia abans, el portaveu del PP s’havia expressat en uns termes molt similars. “Algú coneixent Pedro Sánchez està en condicions d’afirmar que no pot fer president Puigdemont? Tot el que Puigdemont li ha demanat li ho ha concedit, per què en aquesta ocasió seria diferent?”, es va preguntar Borja Sémper. El dirigent popular va expressar els “dubtes més que raonables” coneixent els “antecedents” de Sánchez. Aquell mateix matí, el líder del PP català, Alejandro Fernández, va preveure que Sánchez “sacrificaria” Illa per pactar amb Puigdemont, cosa que, a parer seu, seria “una traïció al veredicte de les urnes”.
I una setmana més tard, l’eurodiputada Dolors Montserrat es va sumar a les mateixes prediccions: “Illa és una marioneta de Sánchez, haurà d’entregar la Generalitat a Puigdemont perquè Sánchez es pugui mantenir agonitzant a la Moncloa”. Tanmateix, les paraules de Montserrat arribaven dotze hores després que Feijóo hagués fet un cop de volant i hagués vaticinat que el PSC faria descansar la governabilitat en ERC. En plena campanya de les eleccions europees, Cuca Gamarra va tornar a la tesi inicial: va sostenir que Sánchez estava ocupat només en veure “com arribar a un acord amb Puigdemont” després que “Puigdemont li hagi dit «Jo Catalunya i tu la Moncloa»” i va argumentar que “quan Puigdemont parla, Sánchez obeeix”. Al final, com ha quedat clar, res de tot això s’ha complert: Salvador Illa va ser investit amb els vots d’ERC i dels Comuns mentre Carles Puigdemont va reaparèixer a Catalunya, no va accedir al Parlament i va acabar esquivant un desplegament policial inèdit.