Les jugadores del Barça també regnen a les portades (o gairebé)

Si algú hagués d’escriure un guió de pel·lícula o de conte de fades amb el millor final possible, hauria de mirar la final de la Champions d’aquest dissabte a San Mamés. Les noies del femení del Barça van ser les protagonistes d’una actuació memorable i històrica, perquè no sortien com a favorites contra el totpoderós Olympique de Lió, vuit vegades campió d’Europa (cinc de les quals de manera consecutiva), un equip al qual no havien guanyat mai, botxí de les blaugranes en dues finals (a Budapest i Torí), i que afrontava el gran duel amb una suficiència esbalaïdora. “Som el millor equip del món”, deia el dia anterior Sonia Bompastor, l’entrenadora de l’equip francès. Doncs, no, miri, senyora Bompastor, el millor equip del món és el Barça. I ho va deixar molt clar a Bilbao, davant 40.000 aficionats que les van portar enlaire, perquè aquest equip va revalidar el títol de campiones aconseguit l’any passat a Eindhoven, va sumar la tercera Champions en el seu palmarès (tres de quatre), va arrodonir una temporada de somni conquerint els quatre títols que ha disputat (Champions, Lliga F, Copa de la Reina i la Supercopa d’Espanya), va sotmetre amb autoritat el conjunt francès, que destaca per una combinació de talent i poder físic perfecte i, el que és tan important com guanyar el trofeu, ho va fer imposant el seu futbol i de la manera més emotiva possible: amb dos gols de les dues Pilotes d’Or, el de l’esperança d’Aitana i el de la tranquil·litat d’Alèxia, dues noies catalanes, de Sant Pere de Ribes i de Mollet del Vallès, que comparteixen la corona més preuada.

El Barça ha iniciat una nova dinastia a Europa i ja és considerat un equip de llegenda, no només pels seus èxits i mèrits esportius, sinó pel que ha aconseguit més enllà de l’esport, un canvi de paradigma en la societat, construint referents per a les nenes, convertint les futbolistes dones en un orgull per als seus pares, quan fa no tants anys sentien vergonya quan les seves filles els deien que volien jugar al futbol, com els nens. Però també per haver-se convertit en un model de conducta i uns valors que, en aquests moments de crisi existencial, econòmica i esportiva que viu el club blaugrana, és el que dona més sentit al “més que un club”. Per tot això, i molt més, el Barça femení mereixia ser la notícia més important de les portades d’aquest diumenge, però només ho ha estat en les capçaleres catalanes —com era d'esperar—, i també a El País. “Tricampiones d’Europa”, titula sobre la imatge gran de la portada La Vanguardia. “Llegendàries”, diu El Periódico, que sí que li dedica el titular principal de la seva portada. “Campiones!”, diu el diari Ara, i fins i tot el Punt Avui, que sempre es desmarca de la resta, ha dedicat pràcticament tota la seva pàgina noble a les “tricampiones eternes”, mentre que El País, l’únic diari espanyol que dona un protagonisme merescut a les blaugranes, els reserva la fotografia principal de la portada amb un titolet engatillat (petit, vaja): “El Barça conquereix la seva tercera Champions en quatre anys”.

A la resta de la premsa madrilenya, com també era de preveure, el triomf del Barça, i a sobre de l’equip femení, no mereix gaire atenció. El Mundo prefereix donar tot el protagonisme a la seva reina particular, Isabel Díaz Ayuso, a la qual torna a entrevistar per enèsima vegada. “El PP no pot ser la taula de salvació d'un govern trencat que s'ofega”, diu la presidenta de la Comunitat de Madrid. Donem per fet que si és el titular de la portada, serà el més interessant que diu en tota l’entrevista. A sota de la capçalera, petitet, Alèxia (no amb la copa, sinó sense samarreta) comparteix el mateix espai que Toni Kross, que ahir es va acomiadar del Bernabéu. La Razón també reserva un espai minúscul a les noies del Barça per dir: “El Barça guanya la seva tercera Champions femenina davant el Lió (2-0)”, el mateix espai que dedica a Taylor Swift, que dimecres aterra a Espanya, i a Eduardo Álvarez Aznar, “el número 1 en salt (de cavall) que s’imposa en el Gran Premi La Razón”. L’ABC, per la seva part, també com era de preveure, menysprea absolutament a les campiones d’Europa. Res de res.