És una de les sorpreses de les llistes d'Esquerra Republicana per a les eleccions espanyoles del 28 d'abril. Després d'abandonar Catalunya en Comú i fundar el partit Sobiranistes, Joan Josep Nuet (Reus, 1964) explica en una entrevista a El Nacional què l'ha portat a ser el número quatre dels republicans al Congrés dels Diputats. Molt crític amb la direcció dels comuns, a qui acusa d'haver perdut els valors fundacionals del partit i d'haver deixat de ser un aliat del procés, Nuet defensa que no és independentista però que l'Espanya borbònica no ha permès altra sortida que construir la república catalana.

Va dir que abandonava Catalunya en Comú per poder defensar "les idees constituents dels comuns: república catalana, procés constituent i ruptura amb el règim del 78". És que els Comuns ja no les defensen? Ja no són el canvi que proclamaven el 2015?
La idea política fundacional dels comuns s’ha anat diluint. Vam sortir per menjar-nos el món, per ser primera força política i representar el 80% de la societat catalana que vol decidir el seu futur. Part d’aquestes idees, però, s’han anat perdent pel camí. Avui en dia la centralitat dels comuns l’ocupa gent que desconfia profundament del procés i de l’1-O, quan això no havia de ser així.

Com s'ha arribat en aquest punt? Només han passat quatre anys...
En els darrers deu mesos s’ha accelerat. Quan s’aparta de la direcció i es veta un seguit de persones. No vull dir que no n'hi hagi qui encara les defensin, però no ocupen la centralitat del projecte. Jo estava compromès amb aquestes idees quan es va crear Catalunya en Comú i ara estic profundament decebut amb aquest canvi. En aquests moments, en un consell nacional del partit, si ets dirigent dels comuns, no pots parlar de República catalana. No dic que estigui prohibit, però no ho sentiràs en boca de ningú. El projecte ha anat mutant i de veure el procés com una oportunitat, se l'ha vist com un problema.

Als comuns hi ha qui creu que el procés és un problema i que s'ha d'acabar amb ell

Els fa por el procés?
Sí, no s’acaba d’entendre què és. No hi ha una anàlisi històric correcte de què ha passat en els darrers anys i, per tant, se'n desconfia. Fins i tot hi ha actituds molt importants dins la direcció antiprocés o antiindependentistes. Quan va néixer Catalunya en comú era una aliada del procés i ara és tot el contrari. És molt crítica amb el procés, no amb els errors del procés, amb el qual també sóc crític jo, sinó amb el concepte global. Alguns creuen que el procés és un problema i que s'ha d'acabar amb ell. Jo això no ho comparteixo i per això estava molt incòmode.

Considera que se'l va censurar?
No hi ha una norma escrita, però pràcticament està prohibit parlar de República Catalana. Dins Catalunya en Comú és un concepte que ha estat esborrat, ratllat, censurat del discurs oficial. Quan aquesta idea és eliminada vol dir que la centralitat del projecte la tenen persones que aquesta idea mai la van fer seva. Es va aprovar i era una idea de tots, però no es va desenvolupar ni es creia en ella. Per mi és incompatible formar part d’aquest espai i tenir aquesta censura a sobre.

Hi ha qui culpa d'aquest canvi al poder d'Iniciativa dins la direcció. Ho comparteix?
Jo no acuso sigles polítiques. Ho trobo inadequat i injust. La idea de l’antiprocés ha anat fent forat, afecta partits i afecta persones. Fins i tot afecta gent que quan això va començar eren molt més proprocés que jo.

Podríem dir que ara els comuns són antiprocés?
Hi ha una part dels comuns que són antiprocés i antiindependentistes. Però l’espai dels comuns, que va molt més enllà del partit Catalunya en Comú, no és anitprocés. Hi ha centenars de milers de vots que alguna vegada han votat als comuns i són perfectament compatibles amb les idees del procés, vist com una oportunitat de canvi al nostre país. Aquesta gent han anat abandonant Catalunya en Comú i se senten orfes. Ara han de trobar referents comuns que sí que connecten amb el que Catalunya en Comú era en els seus orígens.

Els comuns s’han de preguntar per què tanta gent ha dimitit, ha marxat, se l'ha apartat o se l’ha cessat. El problema no està en aquests, sinó en l’espai originari 

L’acusen de transfuguisme i de seguir pràctiques de la vella política. Què els contesta?
Jo no m’he mogut dels principis fundacionals de Catalunya en Comú, en tot cas el que s’ha mogut és el partit polític, que en aquests moments no defensa els valors fundacionals. Els comuns s’han de preguntar per què tanta gent ha dimitit, ha marxat, se l’ha apartat o se l’ha cessat. Quan aquestes paraules s’acumulen el problema no està amb els dimitits, cessats o fugits, el problema és amb l’espai originari, que cada vegada s’assembla menys a l’original.

Però entén que estiguin enfadats amb el fet que hagin fitxat per un altre partit?
El que hem fet nosaltres és un acord de coalició amb ERC. Jo no m’he fet d’esquerra Republicana. Hem muntat un partit, que es diu Sobiranistes, que està dins l’espai dels comuns, i que ha fet una coalició amb Esquerra Republicana. Jo el dia que vaig dir que estava disposat a anar a la llista electoral vaig deixar el meu escó i Elisenda Alamany també l'ha deixat. En aquests moments el grup d’En Comú Podem té els vuit diputats que tenia. Jo no m’he mogut d’on estava, segueixo sent fidel a les idees que van motivar el naixement de Catalunya en Comú. Per què Xavier Domènech, Elisenda Alamany i Joan Josep Nuet ja no hi són, ni tampoc milers de noms anònims? El partit hauria de reflexionar sobre què ha passat. Això no és una conxorxa de gent dolenta.

L'acusen de transfuguisme en públic, però, què li han dit en privat?
Les converses en privat no les puc revelar. Però la sensació que això ja no és el que era és generalitzada. Tothom sap que quan acabin les eleccions municipals, l'espai dels comuns va cap a una crisi profunda, en la qual ja està immers, i ha de ser repensat de dalt a baix. Jo i l'Elisenda hem estat dels primers a dir que 'el rei va nu' i ja se sap, com en el conte, el primer que crida no aixeca massa adhesions, però és igual. Aviat la constatació serà objectiva, perquè el rei va nu. Seguir tapant la veritat i posant la pols sota l’estora, només allarga l’agonia i és un error. Si avui Catalunya en Comú no sap representar l’ideal de canvi que en el seu moment va encetar, el millor és reconèixer-ho. Els resultats electorals també posaran les coses al seu lloc.

L’Espanya borbònica no ens ha deixat altra sortida que constituir-nos en una república catalana

Sempre ha dit que no és independentista, però ara va a les llistes d’un partit independentista. Com s’entén això?
ERC i persones de la meva cultura política hem trobat en la idea de República catalana un punt de trobada que ens dona un marge de treball conjunt enorme. Avui ja és una realitat que l’Espanya borbònica no ens ha deixat altra sortida que constituir-nos en una república catalana. Aquesta república l’hem d’omplir de categories, per nosaltres, per exemple, de categories socials, que li donen sentit per molta gent que viu en barris populars i que ha vist el procés de reüll. El camí a llaurar junts és molt gran i molt llarg. Aquest acord (ERC+Sobiranistes) és molt representatiu del 80% de la societat catalana, molt plural i variat. És un 80% que és guanyador.

Ha canviat ERC o ha canviat vostè?
No, jo crec que ERC i Sobiranistes es mouen al bon ritme de la societat catalana.

Només fa un any i mig que ERC va participar en una DUI...
Sí, però la història de Catalunya és llarga ni complexa. ERC té 80 anys d’història i ha tingut molts moments històrics. La meva trajectòria política, que és la del PSUC, també ha tingut molts moments històrics. El qie és important és que ara copsem de forma adequada el potencial d’aquest 80%. El dret a decidir i l'autodeterminació és central, la democràcia és central. Tots dos posem aquestes idees al mig, independentment d’on venim, independentment de la nostra història, que és llarga i complexa i pot estar plena d'errors.

Sí, però que els ha portat ara a confluir?
En aquest moment la societat catalana s’ha d’empoderar al voltant d’una sèrie d’idees que són transversals, que representen el 80%, i que són el millor antídot de la ultradreta i de l'autoritarisme. Si aquestes idees les fem grans i fortes seran idees guanyadores. Amb ERC ens hem trobat en les idees de república catalana, procés constituent i ruptura amb el règim constitucional del 78, amb aquest cadenat que ens ofega. Haver fet això és un pas molt important que marcarà la política catalana dels propers anys. Qui això ho copsi jugarà un paper central i qui ho rebutgi jugarà un paper més secundari.

Amb ERC ens hem trobat en les idees de república catalana, procés constituent i ruptura amb el règim constitucional del 78

Per deixar-ho clar, no s’ha tornat independentista, no?
Jo estic al mateix lloc que estava des de fa molts anys.

Aleshores, és ERC que ha vingut al seu terreny?
No, no. Jo sóc republicà i sóc autodeterminista. Ho era fa molts anys  i ho segueixo essent, i ERC és republicana i autodeterminista. En aquest camp és en el que juguem. És el camp de la victòria, és el camp del 80%. Hem de convèncer a la societat catalana, visqui a Bellvitge o visqui a la plaça de l’ajuntament de Vic, que aquestes idees són guanyadores. Això és el que ens farà grans i ens farà guanyar. Amb aquest projecte que encetem i que pot convertir-se en central podem aconseguir dues coses: ser majoria a Catalunya i ser tan forts per fer una negociació exitosa amb l’Estat. 

Hi ha una altra candidatura, el Front Republicà, que es presenta a les eleccions perquè diu que ni ERC ni JxCat representen el mandat de l’1-O. Quin és aquest mandat per vostè?
L’1 d’octubre és una jornada històrica de la qual tots estem encara aprenent i en la qual molts en referenciem. Els que vam anar a votar i també la comprensió dels que no hi van anar. Aquests també són catalans que hem de representar i els hem d’incloure. D’aquest 80% que parlàvem no tothom va anar a votar. L’1-O va ser una realitat politicosocial de què volem sobiranament decidir. L’1-O va ser un desafiament, però ens calen assolir noves fites politicosocials per poder decidir de forma definitiva.

Ens cal un referèndum d’autodeterminació reconegut per la comunitat internacional

Com ha de seguir, per vostè, aquest procés?
Necessitem un referèndum efectiu i vinculant. En algunes ocasions hem tingut debat sobre si el referèndum definitiu l’hem fet o no l’hem fet...

...vostè creu que no s’ha fet?
No li posem aigua al vi. L’1 d’octubre és històric i una fita, però no en tenim prou. Igual que quan fem un referèndum d’autodeterminació no s’acabarà la història de Catalunya. Hi ha gent que es pensa que l’autodeterminació és un fet d’un dia. No, l’autodeterminació és un procés de poder i de sobirania, que no l’esgotes amb un fet. Es pot fer un referèndum i al cap d’uns anys se’n pot fer un altre. La sobirania no és una fotografia estàtica. Ens cal un referèndum d’autodeterminació reconegut per la comunitat internacional.

I això com s’aconsegueix?
L’haurem de dialogar i l’haurem de fer. El millor model és l’escocès. En l’agenda d’aquesta candidatura i d’aquesta coalició continua havent-hi un referèndum d’autodeterminació que sigui efectiu i que tingui reconeixement internacional. Això s’ha de fer amb estratègies de tota mena: internacionals, en el conjunt de l’estat espanyol i amb majories a Catalunya que defensin aquest concepte.

Quin ha estat el problema fins ara? Que no hi havia una majoria suficient? El “tenim pressa”?
Els escocesos van esperar moltes desenes d'anys. Això no vol dir que a Catalunya passi el mateix. Escòcia és Escòcia i Catalunya és Catalunya, però els temps no són curts. Un dels problemes que vam tenir és que els temps es van accelerar i es va creure que amb pocs mesos aconseguiríem la victòria. Ens hem adonat que no estem parlant de mesos, sinó d’anys. S’ha de perseverar i s’ha de mantenir una gran majoria a Catalunya. Necessitem una majoria del 70 o 80%, perquè aquesta majoria convencerà a persones com Miquel Iceta.

Necessitem una majoria del 70 o 80%, perquè aquesta majoria convencerà persones com Miquel Iceta

Iceta ja s’ha autoesmenat…
Sí, però el va trair el subconscient. Al final, si hi ha una majoria molt àmplia, s’acaba imposant. Els contraris al procés han jugat volent empetitir-lo, dient que el procés no tenia legitimitat perquè només representava el 47% dels catalans. Necessitem un procés del 70 o 80%, perquè aquest procés trencarà per si sol una part de les barreres. Les catalanes, clarament. Un dels objectius polítics és fer gran el procés democràtic català: que representi el 70 o el 80% de la societat catalana amb tots els seus accents, que són molts.

Com afectarà una sentència condemnatòria a tot això?
La sentència és una arma de doble fil. Per un cantó té un impacte negatiu. És la cara dura de la repressió, de la presó, de les conseqüències personals que realment tenen un impacte molt important i que atemoreixen. Quan vas al Suprem i t’asseuen a la cadira, et puc assegurar que les sensacions que tens són de què el poder de l’Estat t'està oprimint, i això és físic. És una opressió gairebé física, sents pressió al pit quan estàs allà. Això és dur, però al mateix temps demostra les fissures de l’Estat democràtic. L’Estat espanyol té enormes fissures democràtiques que venen acumulades per un procés històric, de com s’ha construït al llarg de la història i aquestes fissures en aquest moment les hem de mostrar primer a la societat espanyola i catalana, i després a la internacional.

I de quina manera es fa això?
Necessitem aliats al conjunt de l’estat, demòcrates espanyols, que s’adonin que això també afecta les seves llibertats. Es jutja molt més que a uns líders sobiranistes catalans. La democràcia espanyola està essent auditada a través d’aquest judici i d’aquesta sentència. La condemna política a unes idees obre la porta a la condemna a unes altres idees el dia de demà. Aquesta sentència té un impacte que ha de tenir respostes polítiques.

La sentència serà una bomba nuclear políticament parlant. La resposta a aquesta ha de ser coordinada

Quina ha de ser?
El que ha de ser és coordinades entre gent que té diverses visions del procés, però que pot tenir de la democràcia un anàlisi semblant. Aquesta coalició (d'ERC i Sobiranistes) és la llavor, o una de les llavors que intenta llegir ja la sentència. La sentència serà una bomba nuclear políticament parlant. El Suprem crea jurisprudència i, per tant, serà la vara de mesurar a partir d’ara futures protestes que atemptin contra l’ordre constitucional i pretenguin modificar la Constitució. Des del punt de vista de la mesura democràtica té molta importància. És un impacte molt important i que durarà anys. La sentència de l’Estatut ha durat del 2010 al 2019, gairebé 10 anys, aquesta durarà 10 anys més. Els propers 10 anys una part important de la política catalana es mourà al voltant de les conseqüències d’aquesta sentència. 

Vostè també serà jutjat per l’1-O, en el seu cas al TSJC, per permetre un debat. Com ho afronta?
Ple de conviccions. En el meu cas i en el de la Mesa es focalitzen els mecanismes parlamentaris, i aquests són també mesures de la democràcia. Crec que els debats que hi ha en una societat i que són majoritaris, han d’estar presents als parlaments. Intentar vetar això per vies administratives i judicials és un greu error polític. Si ho permetrem, passarem a jugar a la segona lliga, a la segona divisió dels parlaments democràtics europeus. Això el Parlament de Catalunya no s’ho pot permetre perquè, a més, és un dels primers parlaments a Europa. És un retrocés històric, duríssim i que afectaria el conjunt de la democràcia espanyola. Iniciaria un període de censura d’idees i de conceptes polítics.

En el meu procés judicial, hi ha part dels comuns que m'ha acompanyat amb la seva indiferència

Es va sentir acompanyat pels comuns durant el procés judicial?
Els comuns em van acompanyar, però és cert que una part d’ells no hi van posar eufòria en aquest acompanyament perquè el procés i  l’1 d’octubre el veuen aliè.

Aliè? Es jutjava a algú del seu grup parlamentari.
Hi ha gent dels comuns que em va acompanyar i que m’acompanya a saco, i altres que m’han acompanyat amb la seva indiferència.

Elisenda Alamany va dir els comuns que no havien estat a l’altura del moment amb el judici, amb el 'pressing' que van fer pels pressupostos. Ho comparteix?
Hem de fer una anàlisi correcte del que va passar amb els pressupostos. La negociació la trenca el PSOE perquè els barons socialistes es revelen un cap de setmana, després que divendres es filtra que hi ha un relator que d’alguna forma ajudarà al diàleg polític. Aquest punt inicia una veritable revolta al partit, només semblant al cop d’estat de Ferraz, i trenquen les negociacions. Aquesta és la causa de què no hi hagi pressupostos i que la legislatura s’esgoti. No és en absolut l’independentisme el responsable.

Així doncs, la culpa és del PSOE?
El responsable és la incapacitat d’una part del PSOE d’acceptar que el debat polític sobre el procés català juga un paper polític important. Una part d'aquess barons desitja pactar amb Ciutadans als seus territoris. PP, Cs i Vox han fet tota la campanya dient que Sánchez era president del govern per culpa dels independentistes. A Zapatero també el van acusar de ser el president que va lliurar l’Estatut als catalans.

És l'estratègia clàssica de la dreta espanyola...
Sí, aquesta és la política de la dreta espanyola centralista. Als catalans només ens han deixat un camí, que és constituir la república catalana com a sortida política al fracàs de l’Estat de les autonomies. En el debat dels pressupostos, és important que constatem que l’independentisme es va comportar molt responsablement exigint agenda política, no demanava un acord. Estàvem parlant sobre l’agenda, sobre què es podia parlar. Hi havia un punt, que durant hores va estar viu, que era 'parlarem del dret a l'autodeterminació de Catalunya'.

Però no van acceptar-lo...
...però sí que van acceptar el relator, i només pel relator a Sánchez se li va muntar una revolta interna. El PSOE ha de saber mesurar això, perquè evidentment del dret a l’autodeterminació se'n parlarà. És qüestió de temps que el PSOE accepti que d'aquest tema se’n parli. L’acord és més difícil, perquè voldria dir posar una data a aquest referèndum i acceptar les condicions, però que està a l’agenda política és una realitat. El PSOE ens decep molt quan li costa tant acceptar la realitat democràtica. 

Sánchez va estar durant hores discutint una agenda on hi havia el dret a l'autodeterminació de Catalunya. Amb aquest Sánchez es pot parlar

Vostè és partidari d'investir Perdro Sánchez?
Depèn. Depèn de quin Pedro Sánchez ens trobem, en coneixem diversos. En coneixem un que parla de la plurinacionalitat, un altre que durant hores ha estat discutint una agenda on hi havia el dret d’autodeterminació de Catalunya, en coneixem un que accepta la figura d’un relator... Amb aquest Pedro Sánchez es pot parlar millor que amb el que es nega a parlar de la corrupció del PP a les comissions parlamentàries, o el que es doblega davant els capitans socialistes que podrien ser intercanviats per líders de Ciutadans en els seus territoris, com és el cas d'Aragó, Andalusia o Castella la Manxa. Amb aquest PSOE no en volem ni parlar. Si Sànchez vol diàleg, en parlarem.

Diàleg sobre autodeterminació i presos?
Evidentment. La repressió és un tema del qual hem de dialogar de forma clara. Hem de parlar de repressió, de l’avenç de l’extrema dreta i del dret a decidir de Catalunya. És una obvietat que la majoria de la societat catalana vol decidir i no es pot fer callar el 80% dels catalans i catalanes. Després, però, també hi ha un mentrestant. Mentre es produeix aquest diàleg, hi ha una vida quotidiana difícil per molts sectors de la societat que encara viuen sota l’impacte de la crisi. Per tant, hem de parlar de moltes lleis socials, del dret a l’habitatge, al treball i a altres drets socials amb els quals estem compromesos. En el dia a dia s’han de buscar solucions. Una cosa no treu l’altra.

Això vol dir que no es pot bloquejar el Congrés?
Nosaltres anem al congrés a proposar solucions, diàleg, sortides… Per tant, a fer propostes.  Ara, què anem a bloquejar? Doncs que es pugui fer un altre 155, la corrupció, l’extrema dreta i tot el que siguin nous atacs als catalans i catalanes pel fet de ser-ho o pel fet de voler decidir el nostre futur. Tot això ho anem a bloquejar. No signarem cap xec en blanc a ningú, en absolut, però hem d'anar a fer valdre la nostra força. Els interessos dels catalans s’han de defensar a Brussel·les, a Madrid i a Nova York. No hi ha àmbit on els interessos dels catalans no calgui defensar-los. Els hem de defensar a tot arreu. 

Però l’autodeterminació és una línia vermella?
Posar en el diàleg aquest tema és clau. No dic res més que recuperar el que ja existia. Ara ja no parlem de ciència-ficció. Hi ha hagut un diàleg, en aquella reunió a Pedralbes, on la figura del relator i el dret d’introduir a l’agenda el dret a l’autodeterminació es van estar discutint amb el govern socialista. Potser ara ho reprendrem amb més calma, amb una legislatura que potser serà una mica més llarga.

Això vol dir que no és una condició pel dia 1 de la legislatura?
Seria molt difícil dir si el dia 1 ho tindrem tot lligat o si serà el dia 3. En parlarem sense saber quin dia tancarem els acords. Ara hi ha molta feina feta. Hem de tornar a la mateixa taula i amb els mateixos temes a l’agenda. Hem de tornar al mateix lloc.

Acusar els independentistes de ser els causants de què no hi hagués pressupostos (a l'Estat) és mentir

Permeti'm una última pregunta. Si hagués sigut diputat en la legislatura anterior, hauria votat a favor dels pressupostos de Sánchez?
El que mai hagués fet és acusar els independentistes de ser els causants de què no hi hagi pressupostos. Això és mentir. Els causants són una part del PSOE molt i molt dretana, molt propers a Ciutadans. De cap manera hauria permès amb el meu vot i amb la meva opinió equivocar-me d’adversari i acusar els aliats de què Mariano Rajoy sortís de la Moncloa de ser els responsables del fracàs dels pressupostos. De cap de les maneres.