La cobertura mediàtica de la confabulació del ministre de l'Interior amb el director de l'Oficina Antifrau de Catalunya és com si la dona que sorprèn el seu marit amb una altra al llit acceptés aquell "amor, no és el que penses" amb què ell es defensa.

Hores d'enregistraments mostren i demostren la conxorxa del ministre de l'Interior espanyol i el cap de l'Oficina Antifrau de Catalunya per trobar material amb què criminalitzar els dos partits independentistes catalans i al Govern de la Generalitat.

Hores d'enregistraments el contingut de les quals és inequívoc, els dos protagonistes de les quals les han confirmat i de l'escolta de les quals no hi ha dubte del que ambdós personatges es porten entre mans.

Hores d'enregistraments a l'abast de qualsevol gràcies a Público, el digital que dóna l'exclusiva.

Qualsevol pensaria que els mitjans espanyols s'estan fent un tiberi. (Hi ha un Watergate a la cantonada! En plena campanya electoral! Som-hi!)

Doncs no. Han optat per aquell "amor, no és el que penses" del ministre i el seu company, els que els hi posen les banyes, o per tancar els ulls, fingint que el marit i la seva amant no són allà i sortir de l'habitació sense dir res.

Cornuts i pagar el beure. El més sorprenent és que ha estat per decisió pròpia.

24 hores després de conèixer-se el cas, amb prou feines alguns reaccionen. Ho fan provant de tapar de la millor manera que es tracta d'una conspiració que poden provar senzillament, a través d'uns auriculars dolents d'un sol ús, com aquests que regala Renfe.

A les set de la tarda del 22 de juny de 2016 el panorama dels mitjans espanyols era aquest:

Els qui prenen la decisió d'ocultar, maquillar o dissimular aquesta informació... què pretenen? Perquè periodisme no és. Potser és una de les belles arts ignorada, per l'art amb què ho practiquen. Potser jutgen que el patriotisme com ells l'entenen passa per sobre de la veritat, no té cap relació amb ella o els autoritza a manipular-la. Potser tot alhora.

Finalment, potser aquests mitjans deuen favors al govern espanyol i per això callen o tapen, per pagar el seu deute.

Aquesta última hipòtesi no és desraonada. Per què publicarien "notícies" com aquestes que segueixen (són tot just dos exemples) que es van demostrar pures fabricacions de la policia o del ministeri de l'Interior?

És a dir, per què ho fan reiteradament? Un periodista normalet desconfia de qui el porta a l'hort un cop. Per què s'arriscaria a firmar una vegada i una altra material defectuós sense comprovar-lo amb més minuciositat?

Aquesta obstinació desafia tota lògica professional... tret que hi hagi un incentiu que motivi a aquests mitjans i a aquests professionals a atropellar el periodisme i la veritat publicant aquestes mistificacions inventades per la trama d'Interior. Quin és aquest incentiu, ja que exercir el periodisme no ho és? Pot ser diners, pot ser por, pot ser ganes de fama, ambició... Pot ser.

Durant el dia, alguns col·legues s'ho han passat malament i, per sort per a la professió, han protestat. Així: