Mayo, Tahrir (foto), Tiananmen, Times, Terazije, Maidan... Les imatges de multituds manifestant-se un dia i un altre en llocs emblemàtics són molt poderoses. Són una espina clavada en el règim, una manifestació d’un fervent desig de canvi de la societat civil. Demostren que el moviment no-violent és nombrós, perseverant i consolidat, i creen un reclam per aquells ciutadans que encara no s’han mobilitzat. Tot i que aquestes accions han atorgat als moviments de resistència civil tota una sèrie d’avantatges, també han demostrat ser una opció arriscada, fins i tot han estat contraproduents en certes circumstàncies.
Les places ofereixen un escenari d’on es projecta un esdevenidor potent i il·lusionant, pel qual es lluita, reforçant el relat del moviment. Representen un micro-cosmos del somni a aconseguir, en què regna un clima d’optimisme i companyonia. S’hi organitzen debats sobre els objectius a aconseguir, i els intèrprets més carismàtics entonen les lloances del somni perseguit. A nivell mediàtic, ofereixen plataformes d’on projectar missatges contundents que fàcilment arriben a una audiència global.
L’ocupació de places també és una acció d’alt risc. És fàcil que els moviments no-violents no calculin bé els perills que implica
De primer moment, semblen una iniciativa guanyadora dintre de tota estratègia de no-violència. Però l’ocupació de les places també és una acció d’alt risc. Enlluernats pels seus potencials guanys estratègics, és fàcil que els moviments no violents no calculin bé els perills que l'ocupació implica.
Per exemple, l’estat xinès va saber aprofitar les divisions entre els líders estudiantils, activistes veterans i altres membres de la societat civil que lideraven el moviment "dels paraigües" de Hong Kong el 2017. En un cas extrem, 80 dones van ser violades durant les celebracions a la plaça Tahrir d'El Caire, la nit que Mohamed Morsi va deixar el poder a Egipte. Són, per tant, i mai millor dit, un arma no-violenta de doble tall.
Les places són un reclam per a la intervenció de les forces antiavalots, que s’hi senten atretes com les abelles a la mel. Els antiavalots juguen a casa, doncs han passat la vida entrenant-se per a desallotjar-les: la seva arquitectura urbana afavoreix les càrregues, en coneixen les entrades i sortides, poden fer servir elements infiltrats per a precipitar reaccions que els afavoreixin, i tenen, per tant, la capacitat de dur la iniciativa.
Plaça de Maidan, desembre del 2013 (Mstyslav Chernov / Unframe)
Però també existeixen nombrosos exemples històrics en què els moviments no-violents han sabut fer-se forts. Els casos històrics assenyalen que, generalment, els moviments que més han estudiat i preparat les ocupacions són els que en treuen més rèdit, tal com es fa en l’àmbit militar.
Sempre ha estat una opció planificar accions que redueixin la probabilitat de carregues policials. Com més gent hi ha hagut, més difícil ha estat per a les forces de seguretat controlar-les. Si els moviments no tenien prèviament assegurat un fort quòrum, feien el possible per a fer créixer el nombre d’ocupants ràpidament, mitjançant campanyes de premsa agressives (convidant corresponsals internacionals, si és possible), organitzant concerts, dibuixant “graffitis”, atraient l’atenció de celebritats, etc. També s’hi asseguraven la logística i el benestar dels presents (menjar, higiene, etc.) per tal de reduir potencials baixes.
Aquest fou el cas a Ucraïna durant l’ocupació de la plaça Maidan al 2014 durant el moviment que va desbancar Viktor Yanukovich de la presidència en 88 dies. Advocats ucraïnesos van oferir ajuda legal als activistes detinguts amb la iniciativa "Euromaidan SOS". La població va donar als ocupants diners, menjar, roba, flassades i tendes, mentre que el mateix moviment va organitzar centres mèdics de qualitat, i cuines amb centenars de voluntaris.
A Ucraïna, antics policies antiavalots van formar els joves en les tàctiques policials, explicant com muntar barricades o protegir-se millor dels cops
En certs casos, els manifestants havien estudiat les tàctiques de les forces de l’ordre. A Ucraïna, antics agents antiavalots van formar els joves en les tàctiques policials, explicant com muntar barricades o protegir-se millor dels cops de la policia. A més a més, centenars de voluntaris en cadires de rodes van sortir al carrer amb pancartes que deien “a mi també em disparareu”? Es tractava, en definitiva, de dissenyar accions que donessin al moviment una imatge de fortalesa organitzativa, impactant d’aquesta manera en els càlculs de risc de les forces policials.
Així mateix, els ocupants de Maidan van mantenir atrafegades les forces policials dissenyant accions complementàries, van blocar trens plens de policia que anaven cap a Kiev i van ocupar edificis emblemàtics, obrint nous fronts. Una alternativa complementària va ser la de dissenyar accions deslligades de l’ocupació, com boicots comercials a empreses relacionades amb l’adversari.
L’estratègia, però, no sempre ha passat per la defensa a ultrança de la plaça, fins al desallotjament del seu l’últim manifestant. Per exemple, els opositors al règim serbi de Slobodan Milosevic van ocupar la plaça de Terazije el 10 de març del 1991, però la van desallotjar a canvi que les forces armades abandonessin Belgrad. Aquesta victòria parcial va enfortir el moviment, trencant el mite que l’adversari era totpoderós. En lloc d’enrocar-se fent una demanda total que el règim no hauria acceptat mai, i que a més hauria portat al desallotjament en un moment en què el moviment encara estava agafant embranzida, van actuar estratègicament. L’objectiu final no era la plaça, sinó l’enderrocament de Milosevic.
Mares de la plaza de Mayo, octubre del 2016 (Pepe Robles)
Semblantment, la reacció violenta de la policia mentre tracta de desallotjar la plaça pot ser també l’objectiu, perquè motiva la creació d'un corrent de simpatia envers el moviment, i d’aversió cap a l’adversari. Aquesta és una de les tàctiques més conegudes de la no-violència, és el que Gene Sharp va definir com jiu-jitsu polític: fer servir la mateixa força de l’adversari al teu favor.
Finalment, si les forces de l’ordre no permeten l’ocupació de la plaça en primera instància, es pot recórrer a l'argúcia. Es el cas de les mares dels desapareguts argentins, que es van manifestar contra la junta militar que va governar Argentina amb mà de ferro del 1976 al 1983. El règim no va saber identificar el rol de les manifestants, anomenant-les “les boges”, i com explica Marie Principe en el monogràfic Women in Nonviolent moviments, els militars van concloure que les dones no representaven cap risc. Només podien “ser mares” que es “movien en l’àmbit domèstic”. Quan van adonar-se de llur importància, ja havien consolidat la seva posició. Van passar de fer vetlla pels fills a convertir-se en la imatge simbòlica del moviment, contribuint a provocar les eleccions que van acabar amb el règim. La seva força va restar poèticament consagrada en la cançó de Luis Alberto Spinetta:
Les orenetes de la Plaça de Maig
a l’hivern se’n van, tornen a l'estiu
i si les observes, comprendràs
que només volen en llibertat.
Per a concloure, l’ocupació de les places pot comportar importants avantatges estratègics pels moviments no-violents, però també riscs considerables. Les experiències passades demostren que els manifestants tenen la capacitat de reduir-ne el risc sempre que planifiquin bé les accions, i sobre tot mantinguin els seus motivats.
Eduard Peris Deprez és especialista en estudis de la guerra i doctorand del King’s College (Londres) @misterperis.