L’Oficina Antifrau (OAC) és filla de la crisi del 3% del 2005 i ha mort esclafada pel pes del 9-N del 2014.

La crisi del 3% sorgeix a conseqüència de l'esfondrament causat per les obres de la línia 5 del metro en el barri del Carmel de Barcelona. En el ple del Parlament sobre aquests fets, el 24 de febrer del 2005, el president Pasqual Maragall es va defensar de les acusacions del cap de l’oposició, Artur Mas, dient que CiU tenia "un problema anomenat 3%". Maragall al·ludia al rumor escampat en un editorial de El Periódico d’aquella setmana, on s’insinuava que els governs de CiU cobraven comissions d’aquest valor per l'adjudicació d'obres.

Oasi mort

Maragall va retirar la frase menys de dos minuts desprès de dir-la, amenaçat per Mas “d’engegar a fer punyetes tota la legislatura”, és a dir, de bloquejar el nou Estatut, projecte estrella del primer tripartit.

L’expressió, però, s’ha quedat enganxada a la política catalana com una taca de petroli en una camisa blanca. Va ferir de mort l’anomenat “oasi català”, que ja venia tremolant de febre.

Les personalitats no ajudaven. La tensió entre Maragall i Mas era molt alta des dels seus temps a l’Ajuntament de Barcelona, on el convergent aconseguia sovint fer perdre l’oremus a l’alcalde. Ara s’havia agreujat pel sentiment de Mas que el tripartit era un govern de perdedors en contra seva, el guanyador de les eleccions, a qui el PSC ni havia donat opció d’oferir-los un pacte.

Un embaràs molt llarg

El part de l’OAC va haver de superar nombrosos entrebancs. L’oficina era la nineta dels ulls d’Esquerra Republicana, l’encarnació del “mans netes” amb que el líder, Josep Lluís Carod Rovira, va fer la campanya que va ressituar el seu partit com a força major a les eleccions del 2003.

L’empenta de Carod va topar amb la poca complicitat del PSC. Els socialistes van congelar el projecte mentre entretenien als seus socis amb arguments com que reforçant la Sindicatura de Comptes n’hi havia prou, que no calia crear més organismes fiscalitzadors, cosa que compartien PP i CiU. L’estira i arronsa per l’OAC entre ERC i PSC era subterrani però intens.

Fins que va arribar la crisi del 3%.

L’OAC va donar sortida a l’embolic. Es crearia, però sense grans recursos (mancança que ha estat una queixa permanent dels seus dos directors) i amb un mandat molt obert i poc concret, malgrat la grandiloqüència de la llei.

ERC tenia el trofeu que volia i podia justificar-se davant els seus electors. La nova institució naixia, però, sense dents per mossegar: només podia fer recomanacions al Govern. El teló de fons de tot plegat era que no es tornés a repetir una crisi com la del 3% que engegués el gran què d’aquella legislatura tripartida, el nou Estatut, que necessitaria sí o sí, els vots de CiU per a anar endavant.

Nom abans que oficina

Un mes i quatre dies desprès del “ple del 3%”, el president de la Generalitat, Pasqual Maragall, va descobrir en una entrevista a la Cadena SER qui seria el primer director de l’OAC.

El president no va donar el nom directament però va admetre que "s'han donat algunes descripcions d'aquesta persona que ho fan inconfusible". Les seves, per exemple, en aquella mateixa entrevista: "un fiscal de carrera, persona de molt prestigi en la professió i totalment independent"; un fiscal "poc conegut" que "mai ha buscat la publicitat"; "el fiscal que a nivell d'Europa va portar el tema del frau del lli".

Aquesta persona era David Martínez Madero.

Vint-i-vuit sessions desprès, el 24 de maig d’aquell any, la comissió del Carmel es va tancar amb molt d’amor i aquesta conclusió: “no s’ha pogut acreditar el presumpte cobrament de comissions a canvi d’adjudicacions d’obres públiques”.

En un paràgraf perdut entre les recomanacions de la comissió (que la Sindicatura de Comptes fixi un pla comptable als partits, limitar les despeses electorals, etc.) apareix la perla: “que l’oficina antifrau funcioni amb rigor”. L’oficina antifrau només era un nom i ara ja tenia una mena de mandat.

Tensió ERC-PSC

Tres anys desprès, el tripartit encara no s'havia posat d'acord sobre el projecte de llei de creació de l'Oficina. L'avantprojecte va arribar al Parlament al desembre del 2007. Feia més de dos anys que se sabia qui dirigiria l’oficina però no hi havia oficina.

Al març del 2008 encara estava en el tràmit de ponència. No era una velocitat pròpia d’un projecte emblemàtic, com es repetia un dia sí i un altre també. El portaveu d'ICV, Joan Boada, excusava el retard dient: "volem el màxim suport, fins i tot de l'oposició". Però a l’altre extrem, el portaveu del PP, llavors el jove tigre Daniel Sirera, es queixava: "el projecte s'està dilatant, però no és pas perquè nosaltres posem pals a les rodes". El món a l’inrevés.

Sirera, però, no ho deia tot. El PP havia portat el projecte de llei al Consell Consultiu ja el 2004. Ho va fer amb CiU, que tampoc no s’estaven quiets. Després d'un dictamen del juliol del 2006 en què es recollien algunes recomanacions, el projecte va ser modificat, però els partits de l'oposició van tornar a portar-lo al Consultiu.

El segon dictamen va arribar el 5 d'agost del 2008. El Consultiu va esmerçar gairebé dos anys en revisar les modificacions introduïdes en una llei de quatre folis que ja havia vist abans. Sorprenent.

76 esmenes

El 22 d’octubre del 2008, el ple del Parlament va aprovar la llei de l'Oficina Antifrau de Catalunya. Un embaràs de quatre anys que va venir amb cesària, perquè abans de les votacions finals encara es van presentar i debatre 76 esmenes: 44 de CiU, set dels partits del Govern (ERC, PSC, ICV), 20 del PP i cinc de C's.

El nomenament de Martínez Madero afegiria encara set mesos més de retard. CiU i el PP bloquejaven al candidat del tripartit, grup que no podia arribar sol (ni amb C’s) als 3/5 de la cambra (90 diputats) que exigia la llei per nomenar al director de l’OAC. En canvi sí tenien majoria per a modificar la llei. És el que van fer: es podria nomenar al director en segona votació i majoria absoluta, tot inutilitzant la majoria reforçada, un dels mecanismes que havien de garantir la neutralitat de l’OAC.

Mort a l'aeroport

El 21 de gener de 2011, un infart va matar Martínez Madero a la sala d’espera de Malpensa, l’aeroport de Milà, mentre canviava de vol. Tornava d’un viatge a Singapur. Tenia 47 anys i n’hi quedaven encara set com a director d'Antifrau. En any i mig al capdavant va dirigir la intervenció de l'empresa Gramepark, ordenada per Baltasar Garzón en l'operació Pretòria, o l'anàlisi de la comissió parlamentària sobre el Palau de la Música, que el va enfrontar... amb la Sindicatura de Comptes.

El context era molt diferent. Ara era CiU qui governava. Unió, molt colpejada per diverses investigacions judicials, maniobrava pel relleu del director traspassat. El juny del 2011, l’exdiputat d’Unió Manuel Silva, home del nucli dur de Josep Antoni Duran, va proposar Daniel De Alfonso al president Artur Mas. De Alfonso era magistrat de la secció 7ª (penal) de l’Audiència Provincial de Barcelona. La proposta va resoldre un embolic que ja feia cinc mesos que durava.

A De Alfonso el van votar CiU, PSC i PP (108 vots), es van abstenir ERC, ICV i C’s. Només els quatre diputats de Solidaritat Independentista ho van fer en contra. Alfons López-Tena, cap d’aquest grup va justificar així el sentit del seu vot:

La vida del segon director de l’OAC ha estat un pèl accidentada. El cas que el va fer famós és la recomanació d’anul·lar l’adjudicació d’Aigües Ter Llobregat (ATLL) feta per la Generalitat a Acciona per uns 800 milions d'euros, la privatització més gran feta a Catalunya. L'OAC va constatar "múltiples irregularitats": preus inflats i cobraments de contractes encara no autoritzats.

La fiscalia va obrir diligències arran de l’informe remès per l'OAC i ara la Generalitat s’arrisca a haver de pagar més de mil milions d'euros si el Tribunal Suprem confirma l'anul·lació del concurs d'adjudicació d'ATLL, segons va explicar el mateix De Alfonso al Parlament el passat 25 de maig.

Relliscades

També recentment, De Alfonso ha qüestionat el sistema de contractació pública de la Generalitat que el llavors president Mas va defensar al Parlament com a "impecable". Per De Alfonso, "hi ha escletxes que qualsevol que conegui una mica la legislació descobriria", va dir a Catalunya Ràdio.

A l’abril del 2015, a la facultat de Dret de Columbia, a Nova York, va fer una sessió basada en un cas que OAC havia investigat sobre un operació de blanqueig de capitals russos a la Marina del Port Vell de Barcelona. No va donar noms ni dades, però insinuava que un dels regidors de CiU havia cobrat comissions.

De Alfonso va tornar a la polèmica el passat 12 de maig, quan va dir que als nous partits com Podem i Ciutadans també "hi ha casos de corrupció, casos que no són precisament exemplificants, i casos de falta absoluta de transparència, perquè no publiquen els seus comptes ni els seus ingressos".

El passat maig, va tornar a comparèixer al Parlament per a explicar el nomenament de Maite Masià com a directora adjunta de l’Oficina. Masià és una advocada ampostina que ha ocupat càrrecs a l’administració catalana des dels anys 90 per designació de CiU, sobretot en l’àrea d’energia.

Tots els grups, fora de CiU i PSC, en un penúltima i episòdica mostra de sociovergència, van objectar manca d’independència per haver ocupat alts càrrecs per designació de l'actual Govern i per aparèixer en les intervencions telefòniques de la Guàrdia Civil pel 'cas ITV' de tràfic d'influències. De Alfonso va reconèixer que no havia comprovat el seu expedient. La pregunta que va quedar flotant a l’aire és: a qui va fer cas, doncs?

Un cas cada 11 dies

L’activitat de l’OAC depèn molt de la iniciativa de qui la comanda. Vuit de cada deu afers en què intervé són relatius a problemes urbanístics o de contractació administrativa en ajuntaments. La majoria acaben en un “informe raonat” sobre el cas i no són pocs el que s’arxiven desprès de fer alguna recomanació a l’ens investigat.

En el mandat de De Alfonso, entre 2011 i maig del 2016, l’OAC ha obert 166 investigacions, de les que 113 han acabat en “informes raonats”; 49 s’han arxivat i en quatre s’han fet només “recomanacions”, segons les dades publicades per l’oficina. En aquest període, l’OAC ha fet 51 comunicacions a la Fiscalia. Vist d’una altra forma: 33 investigacions per any, una cada onze dies.

Sobreviurà l’OAC a De Alfonso? És clar que ell ja ha begut oli. Els enregistraments de les seves converses amb el ministre de l’Interior sobre casos concrets que puguin empastifar a CDC i ERC han matat al director de l’oficina. Potser també a la mateixa oficina, nascuda a l’ombra de la crisi del 3% i morta al calor del 9-N.