Fernando Ónega, un dels columnistes de referència de l'establishment, ha escrit a La Vanguardia una columna (L'Estat fallit) en què deplora la ruïna de l'"encant que Espanya i els seus dirigents polítics suscitaven a l'exterior des de l'èxit de la transició" i que es consideri Espanya "com Somàlia: un Estat fallit o a punt de ser-ho". El to de la columna és més de decepció que d'amargor. Conclou amb un avís: que "caps d'Estat i de govern d'Europa i Amèrica [citin] Espanya [...] com a exemple de fracàs" és combustible que "l'independentisme i els populismes" aprofitaran "per pregonar que l'Estat fallit és el del pacte constitucional del 78. Casualment, el que ells pretenen desmuntar".
A la seva columna de La Vanguardia, on col·labora des de fa anys, lamenta que, després de la transició, "érem una nació admirable. Ara sembla que comencem a ser una nació d'ineptes governada per irresponsables". Es tracta d'un mal diagnòstic o d'una exageració, aclareix, "però el mal ja està fet (...). Si el nom d'Espanya s'identifica amb el desastre, s'esfondra tot".
Els responsables són "els últims governs", inclosos els del Partit Popular, perquè "és improbable que un deteriorament d'aquesta magnitud s'hagi produït en els nou mesos del gabinet de coalició".
Impropi d'una democràcia
Ónega es dol que a l'exterior "contemplen molts dels nostres problemes com allò que són, impropis d'una democràcia sòlida i consolidada i inconcebibles per a les seves cultures polítiques". Per contrast, cita la capacitat dels dos grans partits alemanys per formar govern de gran coalició si les eleccions no resulten en majoria absoluta. En aquest i altres països, afegeix, "no es pot entendre la manca de consens en qüestions constitucionals o elementals en un Estat de dret" o "que no es faci el menor esforç per salvar l'estabilitat política i institucional". També sembla enviar un avís a Felip VI: "a les monarquies del nord d'Europa resulta excèntric identificar la Corona amb segons quins partits polítics".
La biografia d'Ónega corre paral·lela a la de la transició espanyola des que Adolfo Suárez el va nomenar el seu director de premsa. El periodista gallec va escriure gran part dels discursos de Suárez, entre ells el puedo prometer y prometo. Des d'aleshores, ha passat per gairebé tots els mitjans escrits i audiovisuals influents d'Espanya.