Oriol Junqueras i Vies (Sant Andreu de Palomar, Barcelona, 1969) ha estat entre l'1 d'octubre del 2011 i el 10 de juny del 2024, quan va dimitir, president d'Esquerra Republicana de Catalunya. Un càrrec que vol recuperar en el congrés del 30 de novembre, on la militància triarà qui conforma la nova direcció del partit després d'un seguit de retrocessos electorals consecutius. Junqueras lidera la proposta de Militància Decidim, que descriu com a "renovadora", però altres tres precandidatures han mostrat les seves intencions de presentar-s'hi i evitar que l'exvicepresident del Govern i condemnat pel procés (continua inhabilitat fins el 2031 a l'espera que se li apliqui la llei d'amnistia) torni a ser el màxim càrrec orgànic dels republicans.
Des de les eleccions al Parlament del 12 de maig, amb la derrota de la candidatura del president Pere Aragonès, el partit es troba immers en una greu crisi interna, emmarcada pels durs retrets públics entre els diferents sectors, que també han provocat una ruptura total entre el tàndem que havia dirigit ERC durant més d'una dècada i havia portat la formació als millors resultats en els darrers anys, el del mateix Oriol Junqueras i la fins ara secretària general, Marta Rovira. El carismàtic líder d'ERC analitza en aquesta entrevista a ElNacional.cat la seva situació i la del partit i parla també del futur en el cas que, com creu, sigui l'elegit dels militants, en mans dels quals ha posat el seu futur polític, per tornar a liderar-lo.
Té la sensació que aquest congrés és un 'tots contra Junqueras'?
Si és una campanya congressual de tots contra algú en tot cas serà la decisió d'uns altres. És a dir, pot ser que hi hagi altra gent o altres candidatures, que, potser perquè no es veuen amb cor d'explicar les seves propostes, prefereixen fer una campanya basada a dir que jo no tinc dret a ser candidat i constantment m’estan demanant que em retiri.
Pot ser que hi hagi candidatures al congrés d'ERC que, perquè no es veuen amb cor d'explicar les seves propostes, prefereixen fer una campanya basada a dir que no tinc dret a ser candidat
Però, vostè, per què no ha fet el pas al costat després dels resultats electorals que ha tingut Esquerra, clarament de reculada?
Perquè estic convençut que el futur de qualsevol societat, col·lectiu, partit polític o país l'ha de decidir la gent. En el cas d'un país, l'ha de decidir el conjunt de la ciutadania i en el d'un partit polític el conjunt de la militància. El nostre objectiu és retornar al partit als seus militants. Per això també vaig dimitir com a president del partit, perquè era l'única manera que jo tenia de fer inevitable un congrés. Estic convençut, ho estava aleshores i ho continuo ara, que el millor que ens pot passar és que sigui el conjunt de la militància del partit qui prengui les decisions. Això només passa en un congrés i l’única manera que jo tenia de posar en marxa, de fer inevitable un congrés, era dimitint com a president del partit. Nosaltres volem que el lideratge del partit el tingui el conjunt de la seva militància.
El nostre objectiu és retornar al partit als seus militants: volem que el lideratge d'ERC el tingui el conjunt de la militància
La principal candidatura que rivalitza amb la seva està formada per càrrecs del partit principalment. Darrerament s'hi ha sumat el que seria la vella guàrdia, un grup de dirigents històrics d'Esquerra Republicana. Per a un historiador com vostè, això és una cosa així com 'el poble contra l’aristocràcia'?
Jo celebro que hi hagi moltes candidatures. No tinc cap inconvenient que siguin tres, quatre o cinc o sis. De fet, com més candidatures hi hagi, més matisos i potser és una garantia de major participació. El que crec que sí que hauríem de demanar a tothom és que s'actuï de manera respectuosa envers la militància. Moltes candidatures és bo, actuar de manera respectuosa i que tothom es pronunciï també, tant els que fa més anys que militen com aquells que en fa menys. Jo intentaré sempre expressar-me de manera amable, considerada i respectuosa cap a tothom. En totes les entrevistes, quan em pregunten per algú en concret, intento sempre contestar amb la màxima amabilitat possible.
Vostè va dimitir després de les passades eleccions europees i va començar una sèrie de trobades amb la militància arreu del país. per reconectar amb les bases. Com ha trobat la militància? Què l'hi han traslladat?
Tinc la sensació que la majoria de les persones tenen una actitud molt més madura de la que a vegades semblaria llegint segons quins titulars. Soc optimista. Ens trobem i parlem amb molta gent, cada dia fem una o dues comarques. Aquest és un bon costum a dins de l'organització i també ho és quan parles amb el conjunt de la societat. A tot arreu el que hi trobo és esperances, ganes de tirar endavant, ganes de sortir-se'n, una actitud madura, respectuosa i de legítima inquietud davant de les dificultats que hi ha al món, que són moltes. Però al mateix temps també de convicció i de compromís. Jo ho celebro i m'hi sento molt acompanyat i això transmet molta alegria vital. Hi ha gent que em diu “però no és una mica cansat això de fer una comarca cada dia o dues cada dia"?. Jo els contesto que no si el que et trobes és justament aquesta actitud d'acompanyament, proactiva, propositiva.
Totes les candidatures que es presenten en aquest congrés parlen que hi ha hagut una desconnexió entre el partit i la militància. Com se soluciona?
Aquí el més important és intentar que això no passi. I una manera que no passi és justament la que proposem nosaltres: empoderar la militància a través de la dignificació dels òrgans interns, amb la desaparició d'aquests òrgans paral·lels que malauradament hem descobert a través dels mitjans de comunicació que han existit en algun moment. També a través del municipalisme. Per això, de les 30 persones que formen part de la candidatura formal [Militància Decidim], 27 venim del món municipal, hem sigut alcaldes, regidors. Això és un 90%. Aquest vincle amb el món municipal i la militància de base, amb una candidatura en la qual la immensa major part són gent que mai han ocupat càrrecs direcció al partit, em sembla que també són una garantia, no només de proximitat a les bases sinó també de renovació.
Fins a quin punt hi ha hagut una direcció paral·lela a Esquerra prenent decisions els últims anys?
Jo sé el mateix que vostès i me n’he assabentat a través dels mitjans de comunicació. Hi ha hagut espais de decisió, en els quals ells mateixos [els seus membres] s'anomenaven Pa amb Tomàquet, en els quals es prenien decisions explícitament el marge de la presidència, de la direcció i de l'executiva nacional del partit. No ho dic jo, ho han explicat els mateixos protagonistes. Per tant, sí, sembla que hi han sigut i que s'han pres decisions que a tots ens avergonyeixen, com fer campanyes amb cartells sobre l'Alzheimer o contractant mariachis... És una obvietat. Però és possible que ho sàpiguen vostès millor que jo, atès que la voluntat dels que ho feien era justament que alguns no ho sabéssim.
Hi ha hagut espais on es prenien decisions al marge de la presidència d'ERC i la direcció que a tots ens avergonyeixen. La voluntat dels que ho feien era que alguns no ho sabéssim
Si vostè guanya aquest congrés i torna a ser president, com garantirà que aquestes accions no es repeteixin?
Si han passat és perquè no ho sabíem. I els mateixos protagonistes deien que era molt important que jo no ho sabés. També que sigui el conjunt de la militància qui prengui el màxim de decisions possibles i crec que això, justament per aquesta voluntat tan explícita, és el que passarà. No és una qüestió declarativa o discursiva, sinó que es demostra en cadascun dels fets i de les decisions, en cada una de les coses que fem i el millor dels discursos sempre són els fets. Expressat en llengua llatina, “Acta non Verba”.
Fets, no paraules. Era l’eslògan del president Montilla...
Si ho era és perquè dos mil anys abans ja s’ho havien inventat els romans.
Però, per exemple, no el van consultar a vostè per decidir avançar les últimes eleccions catalanes?
Responc amb el mateix que he sentit explicar: hi havia grups de whatsapp on s’especificava que el més important era que el president del partit no ho sabés.
Hem vist molts governs que han continuat governant malgrat no tenir pressupostos a Catalunya, Espanya i a Europa
Llavors, estava a favor o en contra de convocar eleccions anticipades? En quina mesura va participar de la decisió?
El que és segur és que aquestes eleccions no han anat com alguns de nosaltres voldríem. Respecto les decisions que pren tothom i que corresponen a qui li correspongui prendre-les. Però també em sembla que hem vist molts governs que han continuat governant malgrat no tenir pressupostos: en el cas del govern espanyol de Pedro Sánchez, de Mariano Rajoy i fins i tot d'Aznar. I en el cas dels governs Torra, Puigdemont i Mas. Ho hem vist a Catalunya, a Espanya i a Europa. En la segona meitat del segle XIX, Bismarck va governar a Alemanya més de set anys seguits en pròrroga pressupostària i quan li van preguntar quins havien sigut els anys més feliços, políticament parlant, va dir que eren els anys en què havia governat prorrogant el pressupost perquè es va estalviar de convocar el Bundestag, on havien guanyat els Socialdemòcrates i el Zentrum. No faig cap retret a ningú i, en aquest cas, encara menys.
Els últims dies, l’exconseller i exsecretari d’organització d'Esquerra Xavier Vendrell ha dit, entre altres coses, que vostè es va “amagar” a Montserrat després del 27-O [quan el Parlament va proclamar la independència]. Pot aclarir aquest extrem?
En Xavi és una persona molt important, no només perquè hagi ocupat càrrecs en l'organització del partit sinó que és un amic i jo voldria continuar considerant-lo així. Espero que ell no tingui cap inconvenient en què sigui així, malgrat que certament en les seves declaracions va arribar a fer referència a la meva família i crec que potser no calia. A mi m'agradaria que aquells que estan llegint aquesta entrevista o que l'estan veient, facin un exercici: vagin a Google, vagin a YouTube i cerquin què va passar el 30 o el 31 d'octubre. I veuran que el dilluns després del 27 d'octubre, només dues persones de Govern van anar a treballar a les seves respectives conselleries a continuar la seva feina. Un va ser l'actual president del Parlament [Josep Rull]; l'altre vaig ser jo mateix, que vaig ser l’únic a anar al Parlament o contestar entrevistes amb mitjans de comunicació. És fàcil de comprovar i demanaria a tothom que ho comprovés. Els fets parlen àmpliament per ells mateixos i no cal afegir res més.
En Xavi [Vendrell], en les seves declaracions va arribar a fer referència a la meva família i crec que potser no calia
La seva candidatura ha anunciat que portarà les declaracions de Xavier Vendrell a la Comissió de Garanties, denunciant que eren un reguitzell de calúmnies. Quines de les coses que va dir eren falses?
Això ha de seguir el tràmit que pertoca. La meva opinió crec que ha quedat clara amb tot el que he dit ara i amb els exemples imbatibles, irrebatibles i claríssims. I entenc, sobretot, que no cal que quan un dirigent polític parla d'un altre es posi a parlar de la família d'aquesta persona. Podem tenir debats polítics molt profunds sense necessitat de parlar de la dona d'algú.
Per què no va decidir vostè prendre el camí de l'exili com el president Carles Puigdemont?
Jo tenia un compromís, una voluntat política i ètica d'estar tan a prop com fos possible de la meva gent. I em sembla que això s'exercia estant disposat a assumir la responsabilitat de tot allò que ens havien encarregat en seu parlamentària a en Raül Romeva i a mi mateix: organitzar el referèndum. També és fàcil de comprovar. Així ho vam fer i estava convençut i hi continuo estant, que quan prens una decisió està bé defensar-la i que era bo fer-ho si calia davant del Tribunal Suprem, com anteriorment ho havien fet altres governs de Catalunya, per exemple el govern del president Lluís Companys. Jo estava segur que de la mateixa manera que el president Companys va defensar el govern de Catalunya, el nostre país i les institucions davant el Suprem d’aquella època, també estava bé que ho féssim nosaltres. Això no vol dir que des d’aquí no enviï una salutació cordial a tots aquells que van emprendre altres camins, i, de fet, alguns continuen a l’exili, com el president Puigdemont.
Per la Marta Rovira sento respecte, admiració, consideració i estima. I espero que tot això continuï donant fruits en el futur
Alguns, però, han tornat de l'exili. Què ha passat entre vostè i Marta Rovira?
Jo per la Marta sento respecte, admiració, consideració i estima. I espero que tot això continuï donant fruits en el futur. En el passat hem fet coses extraordinàries, molt positives i espero que també les puguem fer en el futur.
Un dels retrets que se li fan és que vostè no ha aclarit què va votar en la consulta a la militància sobre si ERC havia d’investir o no president Salvador Illa.
A mi sempre em sorprèn que em retreguin coses que a mi em semblen claríssimes. Agraeixo molt els retrets i les crítiques que em dirigeixen perquè si serveixen per millorar, tindré moltes oportunitats de fer-ho. Són un estímul a fer més territori, a anar a parlar amb més gent, a fer més comarques, a interactuar amb més sectors de la nostra societat, i els agraeixo molt. El meu posicionament respecte a la investidura d'un president socialista de la Generalitat de Catalunya va quedar claríssim des del primer dia. Quan vaig dimitir com a president del partit vaig fer una sola entrevista per dir, justament, que no faria entrevistes perquè el debat intern enteníem que s’havia de fer internament. Vaig utilitzar l'expressió que els draps o els llençols, tant si són nets com si són bruts, és millor rentar-los dins de casa. Durant molts mesos no vam fer cap intervenció per ser molt respectuosos amb el debat intern. Per sort o per desgràcia no tothom va seguir aquesta estratègia i van ser diverses les persones que van fer al contrari. Aquell silenci volgut per part nostra va tenir una sola excepció, justament amb relació al debat d'investidura. I crec que em vaig posicionar de forma molt clara. Vaig explicar en un tuit breu que em semblava que hi havia moltes raons per votar que no, una de les quals és per la poca confiança en el grau de compliment i que si sortia que sí, finalment va sortir que sí, haurem de dedicar tots els nostres esforços a obligar-los a complir. La meva posició era clara. Estava convençut que hi havia moltes raons per votar que no. Ha sortit que sí i crec que ara el que hem de fer és fer-lo complir.
Vaig explicar que hi havia moltes raons per votar no a la investidura d'Illa i que si sortia que sí, el que hem de fer és fer-lo complir
Creu que està complint? Com avalua les primeres setmanes de Salvador Illa com a president?
Per sort o per desgràcia, hi ha poques coses a avaluar. I demanaríem a qualsevol govern, en aquest cas el govern de Catalunya, que s'arremangui perquè hi ha moltes qüestions que preocupen a la nostra societat i que s'han d'afrontar, no només amb titulars o amb declaracions, sinó treballant dia a dia. És la primera vegada en la història en què pagar el lloguer és més car que pagar una hipoteca per dos pisos que són iguals, construïts en el mateix moment, amb les mateixes característiques. Això no havia passat mai. I la pregunta és: per què hi ha famílies que, malgrat constatar que si paguen lloguer, paguen molt més que si paguen hipoteca? La resposta ens hauria d'obligar a tots a replantejar moltes coses: accedir a una hipoteca t'obliga a fer un avançament d'un 20% i molta gent no el té i segueixen pagant lloguer. Això cronifica la seva impossibilitat de pagar aquest 20% i la seva pobresa. I quan un sistema, un sistema polític, econòmic o financer tendeix a cronificar situacions de pobresa, vol dir que no està fent allò que la societat necessita i mereix. Hem d'entendre que l’habitatge segurament és un bé econòmic, però també és un dret social, un element clau en la dignitat de la vida de les famílies i, per tant, hem de saber compaginar tots aquests elements. Hem de protegir la propietat privada però al mateix temps hem de prendre mesures per garantir que tothom tingui accés a l'habitatge.
Les administracions s'haurien de plantejar processos de recompra d'habitatge públic per garantir-ne el manteniment
Digui'ns una proposta, una mesura que vostè aplicaria en aquesta qüestió, si estigués en disposició de poder-la aplicar.
N’hi dic dues. És impossible una política d'habitatge efectiva si no hi ha un transport públic de qualitat, perquè mentre aquest obligui moltes famílies a viure molt a prop dels llocs on es concentren els llocs de feina i dels serveis, això pressiona a l'alça el preu del poc espai disponible. Si el transport públic funcionés i fos de qualitat, això abaratiria l'accés a l'habitatge a tot arreu. Per altra banda, en els anys 90 del segle XX, les administracions públiques i el govern de Catalunya van optar per vendre els pisos públics que eren de lloguer. Va haver-hi moltes famílies que van adquirir aquells pisos i es van convertir en propietàries però moltes no tenen els recursos suficients per fer-ne el manteniment i això fa que moltes cases construïdes als anys 60 o 70 estiguin en mal estat i degradades, erosionant el patrimoni familiar. Les administracions públiques no sempre ho tenen fàcil per intervenir, però potser s’haurien de plantejar un procés de recompra d’algun d’aquests habitatges per poder-ne garantir el manteniment. Això es podria fer sense la compra del conjunt de l'habitatge, sinó a través de la compra de la nua propietat, de la titularitat però no de l'usdefruit, que el podria continuar tenint la família que actualment és propietària. Això garantiria un habitatge digne que crec que és un dels grans objectius que hem d'assolir, però al mateix temps també permetria que l'administració pogués intervenir i pogués fer un manteniment adequat. Estem davant d'un problema que exigeix polítiques de rehabilitació molt intenses. La construcció de pisos nous segur que és una part de la solució, però en molts llocs del país és inviable, perquè el territori està saturat, no hi ha espai per construir. L’emergència habitacional és una de les principals preocupacions del país, una qüestió importantíssima.
Creu que la gran pèrdua de vots que ha patit ERC en les darreres eleccions es deu al fet que no s’ha fet prou feina en aquest sentit des de la presidència de la Generalitat?
Estic segur que des del Govern s'ha fet molta feina i en positiu. No vull mai perdre l'oportunitat de recordar-ho, de destacar-ho, d'agrair-ho al president Pere Aragonès, a la consellera Natàlia Mas i a tota la resta de consellers. Estic segur que des del Govern hem fet molta feina i molt ben feta. També sembla evident, i això no és un retret, que hi ha determinats segments de la nostra societat que en algun moment havien confiat en nosaltres una mica més del que confien ara, almenys en termes d'expressió del vot. Això s'aplica en l'àmbit de la comunitat educativa, a la pagesia, als autònoms... Continuem sent el partit polític més votat pels menors de 45 anys, però malauradament, entre els majors de 45 anys, el nivell de confiança que mereixem és significativament menor. Té un punt d'esperançador el fet de ser el partit més votat pels menors de 45 anys que no ens ha de portar en cap cas a la conformitat. Al contrari, ha de ser un estímul per guanyar encara més confiança, per merèixer més confiança. Hem de ser conscients que la confiança no es dona sinó que es guanya: ningú té l'obligació de donar-nos-la, és el nostre deure guanyar-nos-la cada dia.
En les eleccions del 2019 hi havia un component antirepressiu molt fort i explícit que va fer que la gent votés ERC en aquesta clau
Però quina diferència hi ha entre l’ERC el 2019 va guanyar eleccions espanyoles o a Barcelona i la del 2023-2024? Què ha passat en aquests quatre anys?
Entre moltes altres raons, el 2019 hi havia un component antirrepressiu molt fort, molt clar, molt explícit, que segurament contribuïa que hi hagués molta gent d'aquest país que votés també en aquesta clau. Malgrat que la repressió ha continuat, potser no ho ha fet de manera tan explícita, almenys a ulls de molta gent, i ha fet que hi hagi gent que hagi votat prioritzant algun altre tipus de qüestions: la por a l'extrema dreta o algunes consideracions en termes econòmics o socials, com l’accés a l'habitatge. En tot cas, la nostra obligació és intentar explicar sempre que les polítiques socials, les polítiques econòmiques, també en gran mesura depenen de la llibertat nacional del nostre país i de la lluita per la independència. Jo en cap cas voldria que tot allò que hem fet, que totes les lluites que hem protagonitzat, que tots els sacrificis que ens han obligat a fer sovint no hagin servit a res. Vull clamar sempre perquè tothom entengui que res no s'ha acabat, que la lluita continua per guanyar-la. I en això estem, per guanyar totes les lluites.
Venint d’on venim, s’ha de refer la unitat independentista?
S'ha de refer gairebé tot sempre. Sempre estem obligats a refer majories, la independentista, la democràtica, la social, la progressista, la majoria d'una activitat econòmica dignificadora de les persones. Sempre em trobaran disposat a reconstruir-la. No només en termes de partits polítics, que crec que sí, que és molt important, sinó també en termes socials, d'agents econòmics i socials. Aquest país necessita un gran pacte de rendes. Som un país en el qual cada vegada tenim més treballadors pobres. I això no només és un problema econòmic, sinó social i ètic. El fet que algú treballi i malgrat treballar no pugui sortir de pobre ens ha d'obligar a tots a replantejar-nos què és el que estem fent com a societat i com a economia. Necessitem un pacte de rendes que millori els salaris en aquest país i jo conec molts sectors empresarials que hi estan d'acord en augmentar els salaris. I aquest pacte de rendes, de salaris, de dignificació, no és una decisió que pugui prendre un partit polític pel seu compte, ni tan sols un govern, sinó que implica àmplies majories de la nostra societat. Això s'ha de reconstruir? Sí. I s'ha de reconstruir cada dia? Sí. I els partits independentistes haurien de tenir una posició clara sobre aquest tipus de qüestions. Crec que hem de fer un pas endavant decisiu en aquest àmbit perquè si no perpetuem un model de baixa productivitat, de baixos salaris i de famílies amb moltes dificultats. Deixi'm que li posi un exemple. A la ciutat de Barcelona, al 78% de les llars no hi ha nens És evident que estem davant d'un repte immens i hem de prendre decisions immenses, com ara com afrontem la dignificació del mercat de treball.
Continuaria sent independentista encara que l'estat espanyol fos profundament democràtic, que no ho és, i molt simpàtic, que tampoc
I és més fàcil fer això si Catalunya és un estat independent?
Segur. Jo soc independentista perquè ho soc. I encara que l'estat espanyol fos un estat profundament democràtic, que no ho és, i fos molt simpàtic, que és evident que els seus aparells no ho són, jo continuaria sent independentista. Però al mateix temps també soc independentista per altres raons. Perquè estic convençut que això permetria viure millor a la nostra gent, a la gent d'aquest país, tenir un millor sistema educatiu, millors infraestructures, una millor economia i un millor sistema de salut. I no hauríem de sentir com un ministre d'Interior del govern espanyol es vanagloria d'haver destruït el sistema sanitari a Catalunya. La independència ens permetria disposar de tots els recursos, de totes les eines de les quals disposen els estats. I no se m'acut cap raó per la qual hàgim de renunciar-hi.
Quant de temps fa que no parla amb el president Puigdemont?
Aquesta és una pregunta que també em fan a cada entrevista. La gent em pregunta molt sobre qui parlo i amb qui no parlo i quantes vegades hi parlo. Recentment ens vam veure a Bèlgica, a Waterloo, i jo intento parlar amb tothom, sobretot si em deixen parlar amb ells. Però també agrairia que entenguessin que no puc estar explicant constantment amb qui parlo, amb qui no parlo perquè si no hi hauria moltes converses que no tindrien sentit i és possible que llavors la gent volgués parlar amb mi.
Es veu com a candidat a la presidència de la Generalitat en les pròximes eleccions catalanes?
De moment és impossible perquè estic inhabilitat i estic segur que el Tribunal Suprem farà tot el possible per mantenir-m'hi. Ja ho fa saltant-se totes les reformes legals. Ha mantingut la totalitat de la inhabilitació malgrat que hagi desaparegut el delicte de sedició, que era el delicte més rellevant pel qual ens van condemnar; malgrat la reforma del Codi Penal en el delicte de malversació; malgrat la llei d'amnistia… És evident que el Suprem molta simpatia no em té. De moment, estem lluny d'aquest escenari. Ara, en tot cas, jo tinc ganes sempre d'ajudar a tot arreu, i, per tant, jo no renunciaré mai a intentar ser-hi. En tot cas, depèn dels votants, de dins del partit en aquest congrés, i després del conjunt de la ciutadania, si aquesta opció me la volen donar algun dia o no. Jo intento ser-hi sempre. L'1 d'octubre, el 3 d'octubre o el 20 de setembre. Quan la Guàrdia Civil va intentar aturar el referèndum, va entrar als edificis d'Economia i tothom sap per què. I quan van detenir gent, molt majoritàriament van detenir els nostres. I aquell dia, algú va anar a plantar cara a aquells guàrdia civils que havien entrat a l'edifici d'Economia. Jo hi vaig anar. I em van dir que no hi podria entrar i els vaig contestar que era membre del govern de Catalunya, que m'havia escollit al poble de Catalunya i que, per tant, si em volien impedir d'entrar-hi ho haurien de fer de manera violenta. I vaig entrar. I m’ho van retreure després al judici. Però jo vaig fer el que em tocava, que era defensar la sobirania del poble de Catalunya: entrant als altres edificis, on hi havia companys detinguts, travessant un cordó de la Guàrdia Civil que em deia que no podia passar, i el vaig travessar igualment per abraçar els nostres companys. Jo estic segur que hem fet el que havíem de fer el 20 de setembre, l'1 d'octubre, el 3 d'octubre, el 27 d'octubre, el 30 d'octubre, el 31 d'octubre i sempre. I això és el que continuarem fent.
💬 📹 A continuació, la entrevista íntegra a Oriol Junqueras