En aquests dies, quan a Catalunya s’ha proscrit el color groc, fins i tot a les fonts lluminoses, per no afectar, segons diuen, la neutralitat del procés electoral en curs, la premsa del cor espanyola ens anuncia joiosament que Inés Arrimadas i Miquel Iceta seran els pròxims convidats del programa de Bertín Osborne Mi casa es la tuya, a Telecinco. I el que encara és més apassionant, se’ns avisa que Inés i Miquel aprofitaran per llançar-se missatges “en clave 21-D” a través de Bertín, com si fos la cosa més normal del món.

Res de nou fins aquí. Tampoc serà gaire més original la resposta dels catalans i catalanes: indignació a cabassos a twitter, facebook i altres xarxes socials i com a màxim, alguna conyeta al Polònia, que ja deuen tenir muntat el gag a hores d’ara. Tot això em sembla molt bé, no caldria sinò. Però, i si per variar féssim alguna cosa una mica diferent? Per exemple, denunciar a la Junta Electoral Central aquesta emissió de Mi casa es la tuya? Segur que, si s’admetés la denúncia, als fans de Bertín, Iceta i Arrimadas no els farà res esperar fins a gener per veure els seus ídols fent una paella (o el que sigui), i així no trencaríem la nostra impol·luta campanya electoral.

I si denunciem a la Junta Electoral Central l'emissió de “Mi casa es la tuya” amb Inés Arrimadas i Miquel Iceta per trencar la nostra impol·luta campanya electoral? 

Suposo que a hores d’ara, algun lector que hagi tingut la paciència d’arribar fins aquí, deu estar pensant que, total, segur que la Junta Electoral Central se n’empescarà alguna per dir que el Mi casa es la tuya no afecta el procés electoral català. Bé, és possible, però si no ho fem —si no ho fa algun dels partits que concorren a les eleccions—, no ho sabrem. I si resulta que actuen en conseqüència i aturen l’emissió del programa? I si podem aprofitar una hipotètica negativa per denunciar la parcialitat d’aquest organisme? El que, en canvi, és prou clar, és que si no hi fem res, ens seguirem empassant “casas” i tot el que ens vulguin passar pel davant. La mateixa Junta Electoral Central ho ha dit ben clar: no entraven a valorar la retransmissió per TV3 de la manifestació de Societat Civil Catalana, perquè ningú se’ls havia queixat . Per tant, queixem-nos!

Darrere d’aquestes polèmiques televisives s’amaga, però, el veritable problema de fons, que no és un altre que el contrast entre l’actitud dels poders polítics i mediàtics espanyols i la ciutadania catalana. Els primers consideren que l’estat de dret és seu, que és, senzillament, el que ells decideixen que sigui. La segona, en canvi, veu el dret, els tribunals i els organismes públics com una cosa aliena i hostil, on sempre perdran. La conseqüència és clara: uns denuncien i els altres sempre són denunciats.

En el moment que som, crec que hauríem de començar a fer passes per canviar aquesta actitud. Perdre la por a utilitzar a favor nostre els arguments i els instruments jurídics. Sóc conscient que això no és gens fàcil, i requereix temps, paciència i coneixement de les eines que ens dóna el dret. Ara bé, una cosa sí que és certa: només quan reclamem amb seguretat els nostres drets  començarà de debò el nostre empoderament com a societat.

Ferran Armengol Ferrer és professor de Dret a la Universitat de Barcelona