L'exlíder de Podemos, Pablo Iglesias, ajusta comptes amb diverses personalitats de la política espanyola al seu nou llibre Enemigos íntimos. Cómo entender la derechización de España. Ara, quatre anys després de deixar la política activa dedica la majoria de les pàgines del seu llibre a figures polítiques, entre elles l'exalcaldessa de Madrid i fundadora de Más Madrid, Manuela Carmena, l'exportaveu de Sumar al Congrés i fundador de Podemos, Íñigo Errejón, i en especial, a la vicepresidenta segona i ministra de Treball, Yolanda Díaz, a qui dedica un capítol sencer. Qui va ser fundador de Podemos ha carregat durament contra qui va ser la seva successora al càrrec de vicepresident del govern espanyol, que ell mateix va designar. Iglesias ha dedicat tot un capítol a la dirigent gallega, titulat Yolanda en la corte del rey Felipe, on l'acusa de “normalitzar mentir com a estratègia” o d'haver-se “pujat a un núvol de narcisisme de la qual no ha aconseguit baixar”.
“Jo a Yolanda l'estimava molt. Era una amiga personal”, comença Iglesias en una de les poques paraules d'estima que li dedica al seu llibre, on també recorda que era una persona de la seva plena confiança. “Sempre els vaig considerar a ella i a la seva família amics personals. Políticament, també confiava molt en ella”, afirma. En aquest capítol, relata la caiguda en desgràcia d'una relació que venia d'anys enrere quan es van conèixer a les joventuts comunistes als anys 90. Segons Pablo Iglesias, quan van decidir que Yolanda Díaz seria la seva successora, la personalitat de la gallega va canviar completament, segurament perquè mai va imaginar tenir un paper “tan rellevant” i amb tant de “poder”. Fins i tot arriba a dir que “Yolanda es va enamorar de la fama”, va canviar la seva manera d'actuar, la seva imatge i el seu to per una “personalitat forçada” que, durant un temps, “semblava que anava a ser irresistible” i podia portar “molt lluny” a l'esquerra, “en contrast amb l'Iglesias enfadat i rondinaire”.
Yolanda Díaz, el relleu perfecte d'Iglesias
L'exlíder de Podemos també explica que Díaz era la “figura ideal” per rellevar-lo com a nou referent en plena “persecució i desgast de Podemos” l'any 2021, i que seria una persona “lleial” amb el partit malgrat tenir el seu propi estic. Iglesias reconeix que el “l'opció natural i amb més suports” per rellevar-ho era Irene Montero, però que no era una opció realista, ja que la reacció contra ella per ser parella hauria estat “masclista i feroç”. “Així que ens va semblar bona idea que Yolanda assumís aquest lideratge”, reflexiona. Segons explica, aquest moment va marcar un punt d'inflexió en la seva relació. “Era conscient que no anava a ser el mateix, que Yolanda tindria el seu propi estil, però que seria lleial. Ella va optar per prendre un altre camí”.
Iglesias assenyala que “tot va començar a València el 2021, en aquell acte anomenat noves polítiques on va reunir a Ada Colau, Mónica García o Mónica Oltra, però va excloure a les dues ministres del seu propi espai, Ione Belarra i Irene Montero”. Per a Iglesias, si “no hagués estat tan evident la seva voluntat de destrucció a Podemos” o si “la seva ràbia cap a Irene no fos tan evident”, Díaz podria haver comptat amb ella i Belarra per al seu nucli dur i demostrar “capacitat integradora” per reconfigurar l'espai. En el llibre, Iglesias estableix un paral·lelisme amb l'evolució de Yolanda Díaz i Íñigo Errejón: “No és molt diferent del que li va passar a Errejón, només que ell ho va explotar en una direcció terrible”. Segons Iglesias “van creure això que ‘a mi Espanya m'estima’”. En aquest sentit, detalla que un dels últims cops que es va veure amb Díaz li va advertir que ella i Errejón eren una “construcció mediàtica per destruir a Podemos”, encara que critica que “ja havia pujat a aquest núvol de narcisisme de la qual no ha sabut baixar. No va voler escoltar-me”. “Li vaig escriure un missatge després d'aquell acte per a demanar-li una explicació i em va contestar amb mentides: que ella no sabia res, que eren uns altres els qui ho havien organitzat”. Segons denuncia Iglesias “a partir d'aquí es comença a normalitzar mentir com a estratègia i exhibir una hipocresia que arribava a ser esperpèntica amb tota aquella escenificació d'abraçades i d'amor amb Íñigo Errejón o amb Ada Colau”. Iglesias retreu que “amb ella es va tornar tot exageradament fingit” i recorda la dimissió de Mónica Oltra: “Quan va haver de dimitir estrenyent les dents, Yolanda no la va secundar”.
Díaz, fora de la política
Les crítiques d'Iglesias es van dirigint tant en l'àmbit personal com polític i li retreu que afirmés no li interessen els partits quan “ha encadenat càrrecs polítics anys i anys dins d'ells”. També diagnostica que l'estratègia dels “somriures” no serveix per traduir els postulats ideològics en polítiques públiques. Per a això, assevera, hi ha “que barallar” però Sumar s'ha adonat d'això “massa tard” i ara considera que és “ridícul” que vulguin “endurir el discurs”. L'exvicepresident del govern espanyol considera que la deriva de la ministra ha acabat “per trencar-li els nexes amb la realitat a mesura que el contrast entre la imatge pretesament amable cap a l'exterior i la mesquinesa projectada cap a la interna s'anava fent cada vegada més palesa”. I sosté que va oferir a Irene Montero l'ambaixada a Xile com a sortida política i un “xantatge” a Podemos.
A part, assegura que el “fracàs polític” de Díaz va ser “la construcció del partit sense primàries, sense processos, amb formes autoritàries” per aixecar una esquerra subalterna al PSOE, encara que ja és evident que no funcionava perquè “governi amb comoditat”. En últim lloc, assegura que “no veu a Yolanda Díaz seguint en política” després de tot el que ha passat, “encara que qui sap”, i que després de ser vicepresidenta ja “pot considerar-se un personatge històric amb coses que explicar-los als seus nets, encara que sigui des d'una posició tan desgastada”. “Suposo que quan surti i no hagi de barallar càrrecs de portaveu, càrrecs ni candidatures, tindrà prou intel·ligència perquè li facin presidir una fundació de CCOO —i no un consell d'administració, ni una ambaixada, ni una consultora— i viure molt tranquil·la (...) Seria una sortida digna i decent. Encara que potser el PSOE li busca una cosa més pomposa, un lloc en l'Organització Internacional del Treball. No la imagino una altra vegada com a diputada rasa, o intentant presentar-se de nou en unes llistes, però què sap ningú”, afirma.
Crítiques contra Carmena, Sánchez i Felip VI
En el nou llibre, Iglesias també li ha dedicat unes línies a l'exalcaldessa de Madrid, Manuela Carmena, a qui ha definit com una “persona conservadora” i que la seva manera de fer política es “avança” al “yolandisme”, i que segons la seva opinió desprèn una “voluntat d'idiotitzar a l'electorat progressista”. “Com un cunyadisme progressista buit i superficial”, etziba Iglesias. Respecte al president del govern espanyol, Pedro Sánchez, amb qui va treballar conjuntament, assegura que “mai ha estat d'esquerres”, però que les circumstàncies el van portar a assumir una sèrie de marcs per la “podemització” de l'esquerra. També diu que van tenir un tracte cordial dins el govern espanyol, però mai van tenir “molt feeling” i la seva impressió és que Sánchez és “impenetrable”. Finalment, també parla del rei Felip VI i defensa que té un “compromís polític ferm” i consisteix en la supervivència de la monarquia “si mana la dreta”.