L’esquerra alternativa de l’Estat espanyol té un problema, i es diu fragmentació. Els partits més enllà del PSOE han intentat al llarg de la història els experiments unitaris: des del naixement d’Izquierda Unida als vuitanta fins a la fundació d’Unides Podem en els darrers anys, els diferents grups polítics han treballat una estratègia marcada per la voluntat de teixir aliances per a enfortir-se electoralment, fins ara sense gaire èxit. Però aquesta voluntat s’ha vist obstaculitzada pel fantasma de la divisió. Sense anar més lluny, la lluita personalista de Pablo Iglesias i Íñigo Errejón va portar a l’aparició de Más País, primer a Madrid i després en un experiment fallit a les generals. Andalusia és ara la nova víctima d’aquesta pugna entre les esquerres.
Aquest pròxim diumenge 19 de juny, als comicis autonòmics, els electors més progressistes d’aquesta comunitat autònoma podran triar d’entre dues paperetes amb possibilitats d’aconseguir representació: Adelante Andalucía i Por Andalucía. La similitud en els noms tan sols serveix per a demostrar fins a quin punt s’assemblen. Ambdues defensen avançar en matèria de drets laborals, la protecció del medi ambient, i la lluita contra la xenofòbia, el masclisme i l’LGBTIfòbia. De fet, durant l’anterior legislatura, els partits de Teresa Rodríguez i Inma Nieto anaven juntes al Parlament andalús. Aleshores, què ha passat?
El debat pel PSOE
La marxa del grup de Rodríguez no s’entén sense la coalició d’Unidas Podemos i el PSOE a nivell estatal. Una estratègia que Adelante no vol replicar a Andalusia. Segons explica a ElNacional.cat el coordinador de la campanya d’aquest partit, Néstor Salvador, aquest és el punt central. “No volem cogovernar amb el PSOE, ja que suposaria una abraçada de l’os”, aclareix. La seva aposta consisteix a negociar mesura per mesura, sense entrar a cap executiu d’esquerres. “Mira què passa al govern central, que parlen de responsabilitat d’estat i no pressionen”.
Salvador és crític amb algunes de les mesures que ha impulsat el ‘govern més progressista de la història’ amb el suport d’Unidas Podemos. La derogació de la reforma laboral no agrada, com tampoc ho fa el manteniment de la llei mordassa i l’enviament, per part del Ministeri d’Interior, d’una tanqueta a Cadis per carregar contra els vaguistes del sector del metall fa uns mesos. Adelante Andalucía obre la porta a facilitar la investidura del candidat socialista, si es presenta l’oportunitat, però iniciant aleshores una oposició ferma. Ara bé, és probable que aquesta situació no arribi a donar-se. Les enquestes assenyalen que el Partit Popular podria acaparar més vots que les tres formacions d’esquerra juntes.
Des de Por Andalucía, són molt crítics amb aquesta retòrica. El coordinador d’Izquierda Unida a la regió, Toni Valero, reivindica les oportunitats que ofereix una coalició de socialistes i els partits a la seva esquerra per a la regió. “Que governar amb el PSOE sigui bo o dolent depèn del programa”, explica. “No es pot plantejar una decisió prèviament”. Segons la seva perspectiva, l’experiment del primer executiu de coalició a La Moncloa ha estat positiu. “Hi ha un programa de govern que defensa els interessos de la majoria social i planteja matèries expansives que s’han aprovat”, afirma.
L’origen de tots els mals
El debat sobre l’èxit del govern compartit no és nou. De fet, va ser l’origen de la fractura entre Teresa Rodríguez i Pablo Iglesias. La formació de la gaditana, Anticapitalistes, va participar en la fundació de Podemos després de l’11-M, i ella fins i tot va convertir-se en secretaria general dels liles a Andalusia el 2016. Aviat, però, va emprendre una direcció crítica amb la línia estratègica.
La formació d’un govern de coalició el 2020 amb Pedro Sánchez va ser la gota que va fer vessar el got. La consulta interna de les bases de Podemos va donar una victòria aclaparadora per a la seva entrada a l’executiu espanyol. “Teresa Rodríguez va perdre el referèndum per un 97%”, manté Valero, subratllant com d'important va ser aquell fet. Amb l’establiment del nou executiu de coalició espanyol, es consumava la fractura: Anticapitalistes i la seva líder abandonaven Podemos i anunciaven que, posteriorment, que es presentarien a les eleccions andaluses sense els seus antics companys.
Mobilitzar o desmobilitzar?
Amb tot, l’existència de dues candidatures d’esquerres no respon tant a una qüestió ideològica com a una personalista. Així ho certifica la professora de Ciència Política a la Universitat de Jaén, Belén Blázquez, qui creu que “la pugna és pel lideratge”. “Quan els partits no són forces tradicionals i fortes, sinó que són coalicions de diferents grups polítics, sempre hi ha tendències que volen imposar-se sobre els altres”, diu en una conversa amb ElNacional.cat
Pel que fa als efectes que pugui tenir aquest trencament, no hi ha una resposta clara. Mentre que algunes veus assenyalen que l’aparença de desunió pot debilitar el moviment i portar a l’abstenció, altres apunten que pot servir per mobilitzar encara més l’electorat d’esquerres. Blázquez recorda que el sistema electoral espanyol “és poc proporcional” i acostuma a “penalitzar la divisió”. “L’enfrontament entre els dos partits pot fer que la gent es quedi a casa”, adverteix. Però tant Adelante com Por Andalucía li porten la contrària. Néstor Salvador rebutja que l’existència de més opcions sigui perjudicial: “Creiem que anant sols podem arribar a un electorat al qual altres no arriben”. Valero també ho veu així: “Podria ser que es mobilitzés més gent i aconseguir així més vots progressistes”.
Els sindicats tampoc ho acaben de tenir clar. El secretari de matèria institucional d'UGT a la regió, Oskar Martín, també assenyala la llei electoral com a responsable de la necessària unitat de l'esquerra. "L'èxit de l'esquerra no ve determinat per aquestes divisions, que no ajuden a orientar unes polítiques en la bona direcció", afirma a ElNacional.cat. En canvi, per a la secretària general de Comissions Obreres a Andalusia, Nuria López, hi ha motius per a ser optimistes. "Pot ser bo per a la democràcia i activar el vot", assegura a aquest diari. "Els partits són coherents i es mostren tal com són". Si els lideratges dels dos partits haguessin arribat a un acord sense tenir en compte la voluntat de les seves bases, diu, el resultat podria ser pitjor.
Una similitud evident amb el cas català
A ningú se li escapa que, tot plegat, la discussió entre Teresa Rodríguez i l'espai d'Unidas Podemos manté certs paral·lelismes amb la situació a Catalunya. A casa nostra, Esquerra Republicana no forma part del govern de coalició, però sí que dona suport al Congrés dels Diputats i ajuda a garantir l'estabilitat de l'executiu espanyol a canvi de suposades concessions, mentre que Junts i la CUP s'hi planten fermament en contra. Fins ara, l'experiència dels republicans espanyols i catalans no ha donat motius de celebració especialment tangibles. El temps dirà si l'estratègia d'aquells qui observen amb recel i precaució el PSOE és, o no, l'encertada.