És l'única persona particular de fora de Catalunya que ha pogut recuperar la documentació pertanyent a la seva família confiscada pel règim franquista i custodiada des de fa dècades per l'arxiu de Salamanca des que, el 13 de juliol de 1939, la Delegació de l'Estat per a la Recuperació de Documents es va emportar l'arxiu i la biblioteca del seu avi del pis que tenia a Madrid, després d'un judici per maçoneria -encara que ell no era maçó, segons assegura la seva neta.
María del Carmen Reparaz va néixer al Perú -on resideix i ha estat viceministra de Turisme entre 2014 i 2016- perquè el seu pare va haver d'emigrar a Amèrica del Sud després de passar per Portugal, França i Espanya, on va viure gran part del temps a Catalunya, entre Barcelona i Prades. El seu pare i el seu avi, tots dos anomenats Gonzalo de Reparaz, eren d'origen portuguès, però van residir durant anys a Catalunya. Els seu avi, entre 1922 i 1932, i el seu pare, des de 1922 a 1939, quan va haver de marxar a l'exili juntament amb moltes altres persones, com el músic Pau Casals i l'arquitecte Josep Puig i Cadafalch.
La biblioteca del seu pare ja és coneguda i va arribar a l'Institut Cartogràfic i Geològic de Catalunya el 2005
La biblioteca del seu pare ja és coneguda. Va arribar a l'Institut Cartogràfic i Geològic de Catalunya el 2005 de la mà de la seva filla. El fons consta, a banda documents identificatius, acadèmics i familiars -molts de relatius al seu pare- i de fotografies, de més de 3.000 volums de la seva biblioteca personal. Volums que, segons la seva filla, són només una part de tots els que tenia, "els que va considerar que havia de salvar abans de 1939", quan va haver de marxar a l'exili a França. Però, per què els va donar a Catalunya? María del Carmen està convençuda que aquesta documentació ha de ser aquí perquè "els estudis transcendentals que va fer el meu pare tenen més sentit per als investigadors catalans".
Biblioteca de Gonzalo de Reparaz fill a l'Institut Cartogràfic i Geogràfic de Catalunya. / Sergi Alcàzar
Tanmateix, abans de donar-los va haver de fer una feina exhaustiva d'arxiu i classificació i va ser precisament durant aquest procés quan va començar a descobrir que l'obra del seu avi també havia estat molt important per a Catalunya. I va començar a investigar.
Encaixar les peces
Comença l'"aventura". Quan María del Carmen va tancar el cercle del seu pare, es va posar, doncs, amb la història del seu avi. Va començar a tibar el fil arran d'un article publicat el 2001 per Ignacio Soriano titulat El arxiu de Gonzalo de Reparaz, on ella es qüestionava per què escrivia això si ja tenia l'arxiu del seu pare a les seves mans. És llavors quan es va adonar que parlava del seu avi i de la importància que ell va tenir per a Catalunya.
A partir d'aquell moment, comença la seva lluita amb la justícia espanyola per recuperar tot allò que pertanyia a la seva família
"Allà m'adono que s'havia fet una feina de classificació dels documents del meu avi, que eren a Salamanca," explica la seva neta a El Nacional, al mateix temps que relata com, a partir d'aquell moment, comença la seva lluita amb la justícia espanyola per recuperar tot allò que pertanyia a la seva família.
María del Carmen Reparaz visiblement emocionada. / Sergi Alcàzar
A les caixes del seu avi, es poden trobar cartes amb el líder de la Lliga Regionalista, Francesc Cambó, amb el president de la Mancomunitat de Catalunya, Enric Prat de la Riba, amb els ja esmentats Pau Casals i Josep Puig i Cadafalch, així com el testament i llistes d'armes del general carlí Tomás de Zumalacárregui -parent de la família Reparaz- i, fins i tot, la biblioteca de la reina Isabel II, que va comprar el 1905 en una subhasta pública.
El seu pare va morir el 1984 pensant que tota aquesta biblioteca havia desaparegut
El seu pare va morir el 1984 pensant que tota aquesta biblioteca havia desaparegut, això sí. Com es pot llegir a les seves cartes, mai no va deixar de lluitar perquè li fos tornada la documentació i la menció a la biblioteca és permanent. "Jo només demano pau i que em deixin descansar els anys que em quedin de vida amb la meva dona i els meus llibres", deia l'escrit que llegeix la filla mateixa per a aquest diari, al mateix temps que ens explica que "el meu pare pràcticament es va formar amb aquesta biblioteca, el meu avi va ser el seu professor, i per a ell aquesta biblioteca significava coneixement".
María del Carmen de Reparaz mostra una de les moltes cartes del seu pare a El Nacional. / Sergi Alcàzar
El febrer de 2003, María del Carmen decideix venir a Espanya -primer a Madrid i després a Barcelona- "per descobrir què hi ha darrere de tot això", però, confessa, "encara no estava preparada per assumir allò de la recerca del meu avi perquè encara estàvem veient allò del meu pare". Aquell mateix any es va desplaçar a Salamanca, a l'arxiu, on des de 1939 hi havia tota la documentació i la biblioteca del seu avi, confiscada aquell mateix any a Madrid. Poc després, el seu avi moria.
"Veure aquests documents em va portar a dir: 'escolta, jo tinc un passat, i aquest passat és tangible'", afirma De Reparaz, al mateix temps que afegeix que "saber qui ets, d'on vens, et dona una mirada cap al futur d'on vas".
La batalla...
És en aquest moment quan comencen els problemes. "Vaig demanar fotocòpies i em van dir que aquella tarda no me les podien donar perquè el procediment era donar-les l'endemà. Jo aquella tarda tornava a Madrid perquè l'endemà viatjava al Perú. Llavors vaig demanar de parlar amb el director i em va rebre molt amablement, però em va dir que, lamentant-ho molt, no podia fer res perquè em donessin les fotocòpies aquella tarda, perquè les normes de l'arxiu eren com eren. Jo li vaig dir que me n'anava al Perú i que aquests documents no eren seus, que eren de la meva família, i ell em va dir que 'ho lamento molt, però no són seus'. No vaig poder tornar al Perú amb les fotocòpies. Les van enviar a casa d'un parent meu a Madrid i les vaig rebre al cap de més d'un mes".
María del Carmen Reparaz llegeix una carta de la seva àvia. / Sergi Alcàzar
El 2003, María del Carmen va assegurar al director de l'arxiu de Salamanca que algun dia aquests papers tornarien a les seves mans
Però això va ser el menys greu de l'assumpte. Seria només l'inici d'una lluita que s'allargaria gairebé 14 anys -fins al novembre de 2016- per recuperar tot allò que pertanyia, i pertany, a la seva família, això és, assegura, "per recuperar una cosa que era meva". Ella ho tenia clar i així s'ho va anar repetint al llarg dels anys: "Aquests papers tornaran a les meves mans algun dia". Li ho va dir al director de l'arxiu, però també a ella mateixa.
Ferma i convençuda, i després de què el geògraf Oriol Nel·lo es comuniqués amb ella el 1995 per publicar un llibre sobre el seu pare, el 2006 es va posar en contacte amb l'advocat i portaveu de la Comissió de la Dignitat, Josep Cruanyes, i es va trobar amb ell quan va venir a realitzar un documental sobre la vida del seu pare amb TV3 i la cooperativa Manual. Lamentablement, en aquell moment, Cruanyes li va dir que no tenia res sobre el tema i li va assegurar que estaven investigant-ho, i que quan hi hagués alguna cosa, li ho faria saber.
...política?
María del Carmen no va trigar a tenir notícies de Cruanyes. El 26 de desembre de 2008, el govern de Zapatero va establir al Reial Decret 2134/2008 el termini d'un any per recuperar els papers i, a més, acordava que el retorn era competència de les comunitats autònomes.
Només una persona va tenir coneixement de l'existència de la llei que permetia als particulars recuperar els papers de Salamanca
Només una persona va tenir coneixement de l'existència d'aquest decret, que va ser publicat al BOE durant les vacances de Nadal sense cap mena d'anunci per part del govern socialista. Aquesta persona va ser María del Carmen i ho va descobrir perquè la va avisar Cruanyes qui, des de llavors, va ser el seu advocat de manera totalment altruista, per, com diu ell mateix, gratia et amore, tot i que ha assegurat que "ho he fet amb molt de gust".
"Si jo no hi hagués parlat [amb Cruanyes], no me n'hauria assabentat, hauria passat un any i s'hauria quedat tot allà", vol posar de manifest María del Carmen.
Cruanyes ja es lamentava l'any passat en aquest diari que "si la gent no tenia coneixement dels papers, i no els n'informaven, difícilment es podira fer el retorn". Però la neta de Reparaz sí que tenia la informació i disposava de temps de sobres per fer tots els tràmits corresponents per recuperar els seus papers de Salamanca.
La Comunitat de Madrid, el Ministeri de Cultura i el TSJM se'n van rentar les mans
Les diferents administracions públiques, tanmateix, no li ho van fer la feina gens fàcil. Primer ho va demanar a la Comunitat de Madrid, ja que la biblioteca del seu avi va sortir d'aquesta demarcació -la casa familiar que van haver d'abandonar- però, com va assegurar Cruanyes a El Nacional, "com que el PP s'oposava al retorn, la comunitat va respondre que no volia aquesta competència i la va adreçar al Ministeri de Cultura, que també es va rentar les mans dient que era competència de les comunitats."
Josep Cruanyes al seu despatx el juliol del 2016. / Sergi Alcàzar
Llavors van decidir provar sort amb el Tribunal Superior de Justícia de Madrid (TSJM). Però la resposta també va ser negativa. El pitjor de tot, explica María del Carmen, va ser que "tardessin diversos mesos a contestar per acabar dient que no", i encara més tenint en compte que ella va ser l'única persona que va reclamar que li tornessin els documents. "És anticonstitucional", li insistia Cruanyes perquè no defallís.
Finalment, després d'anys de negatives, de viatges d'anada i tornada del Perú a Espanya i d'investigació, i que fins i tot "desgastada i semblant-me que feia el ridícul, un diari de Madrid publiqués una nota sarcàstica dient que jo era l'única que reclamava això" -El País-, el Tribunal Suprem li va donar la raó el març de 2016 i va ordenar al Ministeri i a la Comunitat de Madrid que li tornessin el fons.
"Jo hauria fet un acte a Salamanca per tapar la boca als catalans que deien que no lliuraven els papers, però no va ser així"
Ella ho hauria fet diferent. "Per una sola reclamació, jo hauria fet un acte a Salamanca, hauria fet lliurament i hauria estat motiu per dir: 'Som generosos'". D'aquesta manera, posa a sobre de la taula, "s'hauria tapat la boca a molta gent, també als catalans que deien que no lliuraven els papers, però no va ser així".
La dama d'or
Com a la història de la Dama d'or, que explica que una anciana jueva es va passar deu anys lluitant amb el govern d'Àustria per reclamar el retrat de la seva tia Adele Bloch-Bauer pintat per Gustav Klimt, María del Carmen ha tardat més d'una dècada a recuperar el que pertanyia a ella i a la seva família.
"On és la humanitat? Jo no entenia res..."
"Només em quedava posar-me a plorar i demanar justícia", relata visiblement emocionada, i ho justifica posant de relleu que el seu càrrec com a viceministra de Turisme no li permetia posicionar-se gaire en l'assumpte. "No em podia exposar", assegura. "On és la humanitat?", es qüestiona, al mateix temps que es lamenta que "jo no entenia res", encara que l'únic que tenia clar era que "feta la llei, feta la trampa,", així com que "hi havia d'haver algun interès polític perquè, si no, no s'entén". "Hi havia motius de sobres per desistir", sosté.
María del Carmen de Reparaz quan era viceministra de Turisme del Perú en una conferència sobre finançament. / World Travel & Tourism Council
Que el Suprem fallés al seu favor no va implicar que se li tornessin les costes dels advocats i de totes les despeses que María del Carmen va haver de cobrir al llarg de tot aquest viatge en el temps. Tot i així, enmig de tota aquesta odissea, la neta de Gonzalo de Reparaz va veure com l'univers es conjurava, finalment, a favor seu.
La incompatibilitat del càrrec al Perú amb aquesta recerca i reclamació la preocupava bastant, però al juliol el govern peruà va canviar. "A Déu dono gràcies que vaig sortir del càrrec perquè si a mi m'haguessin dit per lliurar-lo mentre ocupava el lloc, no hagués estat ben vist políticament" i a més, explica, "no sabia quina era la posició del govern peruà i hauria hagut de dimitir".
Fusió de vides
"Tot va coincidir", assegura María del Carmen que, a més explica que precisament a la data en què la van citar per tornar-li el fons del seu avi, ella era a Espanya. Va ser el 4 de novembre, un dia després que Mariano Rajoy jurés el càrrec com a president de Govern espanyol, i just el mateix dia en què ho feien els nous ministres.
Una petita part de les caixes retornades del fons de Gonzalo de Reparaz / Sergi Alcàzar
Després de donar-hi moltes voltes i de reflexionar molt bé, María del Carmen ha decidit que els documents "havien d'estar amb els del seu fill com un gest simbòlic". La història, doncs, d'un pare i d'un fill que es van separar per anar-se'n a l'exili, cada un en una punta del món, per no tornar a veure's, se n'unirà aquest dilluns 29 de maig a l'Institut Cartogràfic i Geològic de Catalunya, en un acte presidit pel conseller de Territori, Josep Rull, on s'uniran les biblioteques dels seus dos avantpassats.
El pare i el fill es troben a través dels seus papers 78 anys després a la ciutat d'on van sortir a l'exili
"El pare i el fill es troben a través dels seus papers 78 anys després a la ciutat d'on van sortir a l'exili", narra la seva néta i la seva filla, al mateix temps que, amb un aire de pau i de tranquil·litat, assegura que "amb això vaig tancar un cercle".
Internacionalizar Catalunya
Catalunya ha estat molt important per al seu avi, també per al seu pare i, des que va començar aquesta recerca, ho és -i molt- per a ella. Ens explica que l'estada al territori català "acaba sent un moment important en el desenvolupament intel·lectual del meu pare per a l'aplicació de feines que va fer posteriorment al Perú".
Cambó va demanar per carta el seu avi com podien internacionalitzar Catalunya i el comerç exterior des de Suïssa
De fet, Cambó va demanar per carta al seu avi -que en aquell moment vivia a Ginebra- com podien internacionalitzar Catalunya i el comerç exterior des de Suïssa. I és que Gonzalo de Reparaz pare havia estat (també) molt vinculat a la vida política catalana. Totes les seves cartes amb personalitats rellevants del moment polític es troben en el fons tornat a la seva neta el novembre de l'any passat.
Aquesta és la història d'un pare i un fill que "sense ser catalans van estar involucrats en la vida catalana" i, precisament per això, María del Carmen assegura que "no puc deixar de tenir aquest afecte per Catalunya". Per això, perquè "la vinculació que han tingut amb Catalunya ha estat molt forta i a mi m'ha permès conèixer aquest passat que no havia estat per a mi tan clar com el tinc avui" i, a més, perquè, subratlla, "han estat molt amables i afectuosos els meus amics catalans, que m'han permès en el transcurs d'aquests 14 anys anar construint la meva història".
Una història que no tenia res a veure amb la política per a María del Carmen però que, finalment, va veure com el Govern espanyol li va posar tota mena de traves per impedir que recuperés els seus arxius, sobretot aquells relacionats amb Catalunya.