Núria Parlon (Barcelona 1974) rep a El Nacional al seu despatx d'alcaldessa a l'Ajuntament de Santa Coloma de Gramenet. És la quarta entrevista que fa aquest matí, prova de l'interès que ha generat el fet que hagi decidit disputar-li la primera secretaria del PSC a Miquel Iceta. Assegura que encara que no guanyi, el fet que hi hagi primàries servirà per donar "vidilla" a un partit socialista que ho necessita. 

Parlon vol que el partit deixi de fer política purament institucional i d'autoconsum i que s'obri a la militància i a les entitats. Creu que el PSC ha de definir un model d'encaix Catalunya-Espanya que permeti desbloquejar la situació actual, "ara no en té cap". Lamenta que fins ara el socialisme no hagi estat capaç de posar una alternativa a un debat de màxims.

Què ha canviat respecte al 2012 perquè, ara sí, hagi fet el pas per ser la primera secretària del PSC?

Fa dos anys no tenia el coneixement de l’estructura del partit. Estava molt abocada al funcionament de l’alcaldia a Santa Coloma de Gramenet en una situació difícil, a poc més d’un any per anar a unes eleccions. En aquell moment, el meu coneixement del partit era parcial. És el que he pogut millorar en aquest període que he estat a l’executiva, i he conegut també una part molt important del territori i les seves necessitats. Això m’ha empès a fer aquest pas ara. En aquell moment es donava en unes condicions de desconeixement del partit i en una situació especialment traumàtica d’escissió. Per tant, no era un lideratge guanyat sinó atorgat per una part dels dirigents que pensaven que jo podria ser la persona adequada. Era un risc que no era beneficiós pel partit, per la meva desconeixença i perquè hauria estat un lideratge excessivament tutelat. És el que vaig voler defugir en aquell moment. Va haver-hi un congrés de transició, com a tal es va plantejar, ara anem a un congrés ordinari. Per tant és completament necessari que compareguin alternatives diferents.

El dilema que té el PSC ara mateix és continuar essent garant d’un model exhaurit o bé liderar el procés de reformes sense cedir aquest espai a d’altres forces d’esquerra

I després d’aquests dos anys, quin creu que és el valor afegit del projecte que vostè representa?

La meva trajectòria política és clarament diferenciada de la de Miquel Iceta. Això no vol dir ni millor ni pitjor però sí que crec que és més adequada als temps que corren, per recuperar la connexió del nostre projecte amb tota aquella gent que ja fa política i que la fa fora del partit, però que no ens té com a interlocutors vàlids per treballar l’agenda del canvi social. Nosaltres tenim un model conservador de partit que se situa en la defensa del model del 78 en els diferents vessants: el territorial, econòmic i social. Aquest model està esgotat. El dilema que té el PSC ara mateix és continuar essent garant d’un model exhaurit o bé liderar el procés de reformes sense cedir aquest espai a d’altres forces d’esquerra. Aquesta és la diferència que tenim els dos candidats a l’hora d’entomar el futur del partit. No ens podem quedar més temps en una posició de conservar un model que està exhaurit. El contrari és un error de perspicàcia política que ens porta a perdre el lideratge polític de l’esquerra.

Ens ha faltat perícia política per ser portadors dels canvis que la ciutadania exigia

El PSC ha perdut relat. No connecta amb els ciutadans mentre que els nous partits d’esquerra, que beuen del carrer, sí. Ho comparteix?

Nosaltres vam girar l’esquena als moviments socials de la indignació. Sobretot des del PSOE, que va prendre decisions clarament contradictòries a aquell clam de canvi: dació en pagament, primera reforma laboral, aspectes de modificació del marc pròpiament socialdemòcrata en una línia liberal neoconservadora que ens ha anat clarament en contra... Ens ha faltat perícia política per ser portadors dels canvis que la ciutadania exigia, i ho exigia passant d’una situació de desafecció política a una situació d’activisme polític. La nostra renúncia l’hem pagada cara.

Segurament el potencial votant socialista hi estaria molt d’acord si la sentís. Vostè aquests dies planteja que el partit faci política fora del partit, que escolti els militants i votants... Els quadres del PSC estan preparats per entomar aquest repte?

Si ho plantejo és perquè crec que bona part dels quadres orgànics del PSC i forces del món municipalista estan disposats a fer aquest procés. Quan parlem de modernitzar el partit no ho fem des del punt de vista només de consum intern. Hem de fer un pas més, tornar a fer política no pas per consum intern, sinó de la mà de la gent que al carrer ja està fent política de forma organitzada. Dibuixant l’agenda de la transformació que necessitarà el nostre país. El nostre partit es mira des de fora molts dels temes i els aborda seguint les receptes institucionals de sempre. Això és el que hem de tractar. Ara és important que el PSC deixi de tenir una pota a les institucions i la tingui al carrer.

I com es fa?

Des de l’àmbit municipal ho hem fet. Des de l'Ajuntament de Santa Coloma. Crec que això m’avala perquè tenim bona confiança de la ciutadania de sensibilitats transversals. Hem de ser copartícips de l’apoderament de la ciutadania. L’administració pública ha de ser capaç de nodrir-se de la força del carrer per fer política al servei de la ciutadania. Això no es diferencia tant del PSC dels inicis, quan era un partit transversal.

El partit no pot renunciar al capital de Miquel Iceta. Però el relleu en el lideratge també fa més solvent aquest capital

Si vostè guanyés les primàries, voldria incorporar Miquel Iceta al seu equip. Serà possible la convivència?

Estem parlant de quina manera recuperem el lideratge polític que hem perdut. Més enllà de les raons sentimentals, hi ha la vàlua de les persones i el partit no pot renunciar al capital de Miquel Iceta. Però el relleu en el lideratge també fa més solvent aquest capital. És com una cursa de relleus: si no passes el testimoni, no acabes la cursa perquè estàs esgotat. El relleu en el partit, que no és substitució, és necessari. Això no vol dir que en Miquel no hi hagi de tenir un paper rellevant. La fórmula que jo plantejava és que en Miquel fos el president del partit. Però no un president honorífic sinó un president que pogués fer aquesta tasca de revalorització de les relacions institucionals.

Miquel Iceta diu que el primer secretari del PSC ha de ser també el president del grup parlamentari. Iceta defensa que és un moment molt convuls i que, si no és així, el partit perdria visibilitat. Què en pensa? Perquè vostè no és diputada, per tant, és impossible...

Això és un error. La política real i transformadora s’està fent avui fora del Parlament. No necessàriament el primer secretari del partit, que és qui ha de muscular la maquinària del partit per guanyar la batalla de les idees i traduir-ho en alternativa de govern per passar a l’acció, ha d’estar tancat al Parlament. Hi ha un element que avala el que argumento. Vam fer un debat la setmana passada amb Miquel Iceta on va plantejar que era difícil anar més enllà del que plantejava la declaració de Granada. Jo li plantejava que calia fer un pas més. La resolució que el PSC va plantejar al Parlament al debat de política general va en la línia de fer aquest pas més. Per tant, incidint en l’acció parlamentària des de fora. Perquè el company Ferran Pedret, que és qui ha redactat aquesta proposta, l’ha incorporada essent més transgressor que el mateix Iceta durant el debat.

Fins i tot la ruptura l’has de poder pactar

Hi ha qui es pregunta si a aquestes alçades de la pel·lícula la reforma federal de la Constitució és una alternativa. Si no hi ha ningú a l’altra banda...

Però tampoc hi ha ningú en aquesta banda que legitimi la ruptura. Fins i tot la ruptura l’has de poder pactar. En una situació de normalitat, fins i tot una escissió de l’Estat l’has de poder pactar. Ara tenim un diàleg de sords, tothom està en un diàleg de màxims i no som capaços de trobar un espai. Des del punt de vista de la temporalitat, la immediatesa ha segrestat el debat. Plantejar una possible ruptura amb un calendari frenètic i amb unes majories parlamentàries a Espanya, fan inviable el debat.

Què ha de fer el PSC?

El document de Granada va ser un pacte de no agressió. El PSC renunciava a la consulta legal i acordada, en tant que el PSOE defensava que nosaltres no podíem defensar un procés d’autodeterminació. Però, a canvi, hi havia un compromís -que és el que jo dic que no s’ha desenvolupat- de treballar per trencar determinats tabús.

Coincidim en la impossibilitat de fer tant la reforma constitucional com la ruptura. Però, i el debat?

Com quins?

És Espanya un Estat plurinacional? Sí o no. És el primer que ens hem de plantejar per desbloquejar els acords de Granada. Espanya pot ser un Estat plurinacional que reconegui la diversitat de nacions? Si això ho desbloquegem, Catalunya tenint com té una singularitat pròpia, ha de quedar reconeguda en un nou marc de relacions amb Espanya. Això es tradueix en un finançament solvent, pacte fiscal, el que vulguem. Però el sistema de finançament a Catalunya s’ha de resoldre amb immediatesa. Això més enllà que puguis fer les reformes constitucionals que ara mateix, amb les majories parlamentàries que hi ha a Espanya, són inviables.

Quin paper ha de tenir el PSC?

El que no pot fer el PSC és renunciar a fer el debat. Perquè coincidim en la impossibilitat de fer tant la reforma constitucional com la ruptura. Però, i el debat?

...

El PSC ha d’estar en condicions d’obrir un debat amb la resta de forces polítiques, també a Catalunya i Espanya, per tal d’avançar en un nou marc de relacions. Després ja veurem com es concreta la consulta, el referèndum... això encara no tenim clar com es farà amb garanties democràtiques i per interpel·lar tothom. Però com a mínim estem en condicions de poder obrir un debat que ens permeti a curt termini desbloquejar el codi de relacions que ara com ara s’ha establert i trencar amb un joc de suma zero?

En algun moment, caldrà fer una parada obligatòria i buscar un marc on ens hi puguem trobar

Jo crec que sí. No hi podem renunciar perquè la situació de bloqueig, es demora tant en el temps i comença a ser tan perillosa, que estem renunciant a fer política. Contínuament la política s’està judicialitzant, i això és el pitjor que pot passar. En algun moment, caldrà fer una parada obligatòria i buscar un marc on ens hi puguem trobar i, com a mínim, puguem formular una solució i superar determinats tabús que fan inviable poder avançar. Cap a on? Cap al reconeixement de la plurinacionalitat de l’Estat. 

Sabem que situar en el debat el curt termini i la unilateralitat no és cap solució real 

Es pot reconèixer Catalunya com a nació?

Jo crec que sí. Evidentment hi ha una part d’Espanya i partits polítics que no ho veuen, com tampoc veuen la ruptura. Sabem que situar en el debat el curt termini i la unilateralitat no és cap solució real. És mantenir la tensió en les posicions de màxims. En algun moment caldrà fer un procés de resset i posar una proposta sobre la taula que ens la puguem mirar tots. Això és el que el PSC no està fent més enllà de dir que volem una reforma constitucional i que tenim un document que es diu Granada i que està molt bé. No és suficient. Hem de ser capaços de formular la proposta. Quan jo coincideixo en un debat amb companys d’altres partits, no els puc concretar quina és la nostra proposta. I per això no necessitem el PSOE, perquè és un debat que s’ha de fer a Catalunya. Som un partit federat però autònom. 

El Parlament ha votat a favor de les propostes de resolució per convocar el referèndum al setembre com a molt tard. Què li diria al president Carles Puigdemont?

Ell ha estat alcalde abans de ser president. Els alcaldes estem acostumats a fer la política de la necessitat virtut. Parlem i pactem amb tothom i cerquem punts de diàleg més enllà de les posicions de màxims com les que hi ha ara al Parlament. Per això crec que Puigdemont serà capaç de generar aquest nou espai per trobar-nos i sortir dels terminis fixats, del referèndum sí o no. Com que té un tarannà molt d’alcalde, crec que serà un còmplice de futur per obrir aquesta via.