Setmana política transcendental a Catalunya. Enmig d’uns dies que poden ser claus per a l’aplicació de la llei d’amnistia, i en què presumiblement es coneixerà la decisió del jutge Pablo Llarena sobre el cas de Carles Puigdemont, la partida de pòquer per a la investidura d’un president de la Generalitat agafa embranzida. La llei és clara: una vegada s’ha constituït el Parlament –es va fer el 10 de juny amb l’elecció de Josep Rull com a nou president de la cambra i una majoria de la Mesa independentista–, hi ha un marge màxim de 10 dies hàbils per convocar un primer ple d’investidura. La data assenyalada en vermell és el 25 de juny. I, perquè hi hagi aquest ple, hi ha d’haver (en principi) algú a postular. 

Per buscar un candidat, Rull ha programat per aquest dimarts i dimecres una ronda de contactes amb els grups parlamentaris: l’objectiu és temptejar el terreny i saber si hi ha cap presidenciable amb prou suports per sotmetre’s a una investidura o bé que manifesti la seva voluntat d’intentar-ho. Fins ara, les converses i els contactes creuats entre partits han existit, però les negociacions encara no estan prou madures i s’espera que aquesta setmana es faci un pas endavant en aquest sentit. Aquestes primeres trobades exploratòries constaten que, ara com ara, cap candidat ha avançat a l’hora de sumar vots i situa el debat del dia 25 en una cruïlla. L’escenari amb més força és un acte equivalent a una investidura fallida, és a dir, un ple el dia 25 on Josep Rull constati i acrediti que no hi ha cap líder que tingui majoria ni que tampoc vulgui (en aquests moments) fer passos en fals que hipotequin les seves possibilitats futures en un altre ple d’investidura a celebrar abans del 25 d’agost. Sigui com sigui, el president del Parlament haurà d’escoltar primer aquest dimarts a Comuns Sumar (12:30 hores), Vox (13:30 h), el Partit Popular (14:00 h), la CUP (15:30 h) i Aliança Catalana (16:30 h), i clourà el dimecres amb els tres principals partits –Junts a les 11h, el PSC a les 12h i ERC a les 13h– per decidir si proposa Illa, Puigdemont o no hi ha candidat.

El nou finançament obre el primer tempteig del PSC

Les eleccions del 12 de maig van desfer l’empat que hi havia entre el PSC, Esquerra Republicana i Junts per Catalunya (només un escó menys) durant la legislatura anterior: els socialistes van vèncer amb contundència, imposant-se amb 42 diputats –nou més que el 2021–, un 28% dels vots i més de 200.000 sufragis de diferència respecte al segon, Junts+. Aquesta victòria, unida a altres triomfs en el darrer cicle electoral (les catalanes de 2021, les municipals de 2023 i les generals de 2023), van instal·lar els de Salvador Illa en l’optimisme i en un paper de certa reivindicació: en tant que primera força en diferents comicis i perduda la majoria independentista i sobiranista per primera vegada des del 1980, el PSC reclamava atendre la “voluntat d’obrir una nova etapa” manifestada per la ciutadania i només han situat com a possible una investidura d’Illa, descartant del tot una abstenció per permetre una presidència de Carles Puigdemont. Aquest missatge es va veure reforçat amb una nova primera posició aconseguida a les europees quatre setmanes després del 12-M.

Ara bé, la constitució de la Mesa va suposar un petit revés en el guió previst a Pallars. A la primera executiva posterior a les eleccions del 12 de maig ja es va acordar l’equip negociador per intentar tornar catorze anys després a la Generalitat. El formen Lluïsa Moret (viceprimera secretària del partit i presidenta de la Diputació de Barcelona), Alícia Romero (mà dreta de Salvador Illa al Parlament), Ferran Pedret, José Luis Jimeno (secretari d’Organització), Joaquín Fernández (secretari de Política Municipal) i Javier Villamayor (secretari de Programes). En aquell conclave, es van conjurar en la discreció a l’hora d’afrontar les negociacions. El 6 de juny, una delegació del PSC va viatjar a Ginebra per reunir-se amb Marta Rovira, qui capitaneja aquestes converses per part d’ERC i qui, de fet, després de la sortida d’Oriol Junqueras, és la número u de la formació republicana fins al congrés que el partit celebri a finals de novembre. La sensació era bona: els socialistes van posar al damunt de la taula una presidència del Parlament per a Esquerra, però havia d’anar acompanyada d’avenços substancials per acostar Illa al Palau de la Generalitat, segons ERC. Al final, sense buscar un vincle amb el PSC, la balança es va inclinar cap a bastir ponts amb l’independentisme i situar Josep Rull com a segona autoritat del país.

Aquest fet va decebre els quadres socialistes, però també hi ha veus que prefereixen fer-ne una altra lectura a conseqüència dels complexos passos que ara hauran de fer: si bé l’acord va ser entre partits independentistes, també hi ha qui veu que a la Mesa hi ha “majoria progressista” amb els tres membres del seu partit i els dos d’Esquerra. Amb tot, això va certificar que no serà un camí de roses fer que Salvador Illa esdevingui el 133è president de la Generalitat i que serà llarg. I en aquest context emergeixen dos ingredients: calma i tremp. Davant la ‘invitació’ del secretari general de Junts, Jordi Turull, a què sigui Illa el primer a anar a una investidura, els socialistes no volen fer passos en fals. El risc d’exposar-se a una votació que no prosperaria podria perjudicar les seves opcions futures en funció de les cartes que la resta tingui. A tota partida de pòquer, anar de farol pot sortir bé o pot dinamitar qualsevol opció de guanyar.

La votació de la Mesa del passat dilluns, a més, va dur el PSC a convèncer-se més que només hi ha una via per la qual poden transitar i arribar al destí que volen, el Govern: tenir els vots d’Esquerra Republicana i Comuns Sumar. De fet, Illa s’ha compromès públicament a explorar només aquest camí. La portaveu del grup parlamentari, Alícia Romero, també ho deia molt clarament, i assenyalava l’entesa independentista com una “minoria de bloqueig”. Per això, els socialistes saben que els toca moure fitxa si volen el suport dels republicans, ja que aquests han posat el focus en el finançament singular. El dijous, la ministra d’Hisenda, María Jesús Montero, obria la porta a un finançament que reculli les “singularitats” catalanes, encara que “dins d’un model vàlid per a totes les comunitats autònomes”. 

Dos dies després, es produïen dos moviments en aquest sentit: en el marc del Consell Nacional d’ERC, Marta Rovira instava Sánchez a pronunciar-se: “El PSC ha de saber que si Pedro Sánchez no és capaç de moure fitxa serà molt difícil que Esquerra li pugui donar suport. Illa ha de tenir-ho ben present, hem d’estar al costat de la gent, no al costat d’Illa. La clau avui és més en mans del govern espanyol i Pedro Sánchez que no pas en mans del PSC”. Poca estona després, a la clausura del Congrés del PSC del Baix Llobregat, Illa hi donava resposta: “No volem tots com més aviat millor un millor finançament per a Catalunya? Em vull posar a treballar de forma immediata per aconseguir aquests objectius, i sé que el govern espanyol ajudarà en aquesta tasca. No podem ser la tercera comunitat a aportar i la catorzena a rebre. No és just. No és cap privilegi el que demanem, és una qüestió de justícia. Sabem que el govern d’Espanya té voluntat d’escoltar-nos perquè volem donar una resposta a la singularitat de Catalunya”. I el diumenge Pedro Sánchez feia picades d’ullet als republicans en una entrevista a La Vanguardia per seduir-los, on elogiava el paper dels de Calàbria en els indults i l’amnistia, i batejava de “factible” el finançament singular: “És compatible millorar el sistema de finançament autonòmic des del pla multilateral i al mateix temps articular un finançament singular per a un territori tan important com Catalunya”. El gest anava més enllà: “El futur de Catalunya i, en bona part, d’Espanya, dependrà de la consolidació d’aquesta relació estratègica entre el PSC i ERC”. Això no obstant, la portaveu del PSOE, Esther Peña, ha curtcircuitat les paraules de Sánchez i ha aigualit l’oferta d’aquest nou finançament.

Junts, a l’expectativa: dies clau per al retorn de Puigdemont

Mentrestant, a Junts es preparen per al retorn del president a l’exili, Carles Puigdemont. El dimarts passat es va publicar la llei d’amnistia, que explicita d’una manera molt nítida que les mesures cautelars han de “decaure de forma immediata”. Dit d’una altra manera, les ordres de detenció contra Puigdemont, Marta Rovira o Lluís Puig no haurien d’estar en vigor. El desenllaç es podria materialitzar aquesta setmana: Pablo Llarena va atorgar cinc dies a les parts perquè informin si es pot aplicar l’amnistia en el cas del líder de Junts, especialment el que és relatiu al delicte de malversació. Els fiscals del Suprem ja han manifestat el seu desacord amb l’ordre del fiscal general de l’Estat, Álvaro García Ortiz, d’aplicar l’amnistia al dirigent independentista, un xoc d’alta tensió que arribarà al seu punt àlgid aquest dimarts amb la Junta de Fiscals, encara que l’última paraula l’acabarà tenint el màxim dirigent del Ministeri Fiscal.

Escoltades les parts –es poden pronunciar fins al dimecres–, Llarena té tres opcions: mantenir l’ordre de detenció, aixecar-la o suspendre-la (la més factible, tal com ha assenyalat aquest diari). La tercera via apropa l’arribada de Puigdemont a Catalunya qui, al mateix temps, ha reiterat que tornaria per a un ple d’investidura al marge de si ell era el candidat o bé ho era Illa. En aquesta matèria, Junts ha reivindicat des de la nit electoral el seu dret a liderar un Govern independentista, que només podria tirar endavant amb l’abstenció del PSC. Els socialistes, però, ho han refusat –Illa ho ha dit en quatre idiomes–. Davant el ple del dia 25, el secretari general de Junts, Jordi Turull, va reptar Illa a intentar-ho en primer lloc i va avisar que ells no volen “fer un Feijóo”: “Volem que Puigdemont sigui president amb tots els ets i uts. No es tracta de fer un debat d’investidura per fer un debat d’investidura, sinó que es tracta d’investir un president”. L’esperit d’aquestes paraules conviden a pensar que Carles Puigdemont no optarà al ple d’investidura del dimarts vinent.

Esquerra Republicana, sense pressa en plena tensió interna

Al seu torn, Esquerra Republicana marca distàncies amb els socialistes i frena la seva pressa: el partit creu que les paraules de Pedro Sánchez “emboliquen”. La posició d’Esquerra Republicana és que el finançament singular és “el mínim exigible” per poder obrir-se a donar suport a Salvador Illa i, sobre el seu funcionament, adverteixen que no ha de ser dins del règim comú. La portaveu de la formació, Raquel Sans, ha recordat que busquen la “sobirania fiscal”: “Reclamem tenir la clau de la caixa i recaptar el 100% dels impostos a Catalunya”. Ara com ara, aquesta recaptació és només del 9%. ERC vol una carta més ambiciosa que aquesta primera temptativa socialista.

A més, el partit ha advertit que, amb la sobirania fiscal, “la militància no donarà suport automàticament a l’acord” amb Illa. Els de Marta Rovira volen passar de paraules a fets i aquest mateix dimarts mantindran una reunió amb el PSC, que serà un tret de sortida a unes negociacions que han d’agafar velocitat de creuer. Les trobades, que seran un dia abans que els tres partits se citin amb Rull al despatx d’audiències del Parlament, difícilment canviaran el parer que Esquerra traslladarà el dimecres al president de la cambra: ara com ara, ni Illa ni Puigdemont tenen el seu ‘sí’.

Amb un clima de disputes internes i que està obrint friccions al partit després dels desastres electorals –el diumenge, més de 300 militants i alts càrrecs de l’organització van impulsar un manifest demanant una “renovació de la cúpula” i “aire fresc”–, l’equip de Rovira cerca que les converses vagin amb un cert hermetisme. No va agradar que l’obertura del PSOE a un finançament singular es conegués a través dels mitjans de comunicació. Ara, tot i no lligar-se ni al PSC ni a Junts, Esquerra considera que ambdós tindrien una “bona oportunitat” per explicar el seu projecte de país en el ple del dia 25, encara que un ple amb un candidat incomodaria alguns sectors perquè obligaria a prendre partit en un moment en què no tenen pressa i volen esprémer el suc de les negociacions. Entre alguns partits, hi havia la sensació que, si s’aconseguia evitar una repetició electoral, podria trobar-se el desllorigador cap a finals de juliol. Ningú s’atreveix a hores d’ara a descartar una negociació límit fins al 25 d’agost, data que s’activarà la setmana vinent com a període màxim per no anar a nous comicis.

Pel que fa als altres grups, Comuns Sumar no donaria suport en aquests moments a Salvador Illa, però també traslladarà al president Rull que no especularan amb la repetició electoral. El PP també ha tancat la porta a aquest escenari: “Illa no és de fiar”. Vox i Aliança Catalana tampoc manifestaran suport a cap candidat, i la CUP prioritza un pacte independentista i antirepressiu. El moment de guardar un as sota la màniga s’esgota: en aquesta partida, les cartes ja comencen a estar al damunt de la taula.

Segueix ElNacional.cat a WhatsApp, hi trobaràs tota l'actualitat, en un clic!